No viatjava pels deserts ni per les muntanyes. Ell volava. Amb un cohet de
la NASA. A l’espai. Per plaer. Perquè estava cansat de la gent d’aquest
planeta. Perquè pensava que els humans no tenien ni la decència ni la
sensibilitat per a tractar-se bé entre ells. Perque pensava que aquest món
estava abocat a la destrucció total només pel propi comportament dels éssers
humans. «Vine amb mi, i vola al meu
costat», solia dir-li a la gent que li importava. Però ningú no l’acompanyava.
Se sentia abandonat, però això no l’impedia de fer les coses que li agradaven, a
ell, com per exemple, anar-se’n de viatge a la Lluna on habitava la seua millor
amiga: la solitud.
«A ningú no li agrada la solitud», solia dir-li la gent. «Si no l’experimentes
bé, no podrà agradar-te mai», responia ell. La veia com un astre obscur que li
aportava la llum que necessitava en els moments més amargs de la seua vida, a
la Lluna, dic. Quan argumentava què li aportava viatjar allí sempre responia el
mateix: «L’obscuritat em posa nerviós, i els nervis me mantenen alerta». Sàvies
paraules les del cowboy espacial, llàstima que ningú entenia per què volia
posar-se nerviós. En estat nerviós, les connexions neuronals principals del
cervell envien impulsos electromagnètics als músculs de l’alarma pensativa. Creen
una espècie d’estat mental procurador i receptiu de qualsevol sentiment. Així,
les conclusions que el nostre amic obtenia eren més clares i concisses que quan
no estava en estat d’alerta. De vegades s’equivocava, però no la majoria de
voltes.
De jove, el nostre cowboy féu un viatge intergal·làctic d’un any. Un any
viatjant per l’espai sideral sense contacte humà. Un any sense comunicació
alguna. La nau més solitària de la història de les naus espacials la pilotava
ell amb orgull. L’anomenava la nau crepuscular, encara que a l’espai no hi
havia dia. Ni nit. I, per tant, tampoc no hi podia haver crepuscle. L’obscuritat
era tan negra que només la Terra es veia de lluny a causa de la contaminació
lumínica creada pels estúpids humans. Un parell de voltes va estar a punt
d’estavellar-se contra algun que altre planeta, però ho va poder evitar perquè,
ja sabeu... els nervis et mantenen alerta.
Durant una de les seues parades a la Lluna, que feia el ple, aconseguí
contactar amb el mateix satèl·lit natural. Aconseguí tenir una conversació
profunda amb ella.
-
Per què
estic ací, si creia estar bé? – preguntà el nostre cowboy.
- La teua amiga, la solitud, m’ha dit que vindries en poc
de temps. Es veu que el cervell t’està posant a prova.
- A prova de què?
- Per veure quan resisteixes, per veure si per aconseguir
els teus somnis necessites cada vegada menys temps d’estar amb la teua amiga
per resoldre els teus problemes.
- De quins problemes parlem?
- Això és una cosa que només la solitud sap. Parla-ho amb
ella.
- Fa temps vaig decidir que ja no em faria falta mai més,
la meua amiga.
- No es pot perdre una amistat pel simple fet de pensar que
ja no et cal. Una amistat és com una planta, si no la regues, es mor.
- Però és una amiga especial que, quan menys la necessites,
més feliç hi ets.
- I ho dius tu, que portes un any viatjant amb ella? No
serà que necessitaves tant estar amb ella que no sabies com fer-ho? La solució
als teus problemes ha sigut la del pitjor cowboy de la història. Fugir no és
sinònim de solució.
- Fugir ajuda a crear una nova perspectiva.
- Fugir és de covards, donar la cara i afrontar els
problemes és de valents.
- És que crec que els he afrontat massa vegades, de cara, i
he eixit massa escaldat. No vull ser un valent mai més. Vull estar tranquil.
- La covardia no et fa sentir tranquil, només et crea la il·lusió
de romandre tranquil mentre els problemes corren davant els teus ulls. La valentia
és la solució, però només practicant-la es fan els mestres.
- Fa temps que vaig voler deixar de ser un mestre. En la
vida sempre serem aprenents, mai tindrem tota la sabiduria en el nostre poder
per poder ser mestres. Estic bé així, d’estudiant.
- Els estudiants han d’esforçar-se dia a dia, els mestres
ho tenen tot sota control.
- És impossible controlar-ho tot.
- És impossible creure en els impossibles, és propi de
covards.
- Perquè m’ataques de forma tant gratuïta?
- Penses que t’ataque? No serà més aïnes que intente
ajudar-te?
- Ajudar-me? Com?
-
Fuig
d’ací. No tornes a parlar-me mai més. Desapareix. Ràpid!
De sobte, la llum del Sol començà a superposar-se a la llum de la Lluna. El
nostre cowboy estava enmig d’un eclipsi solar. Era un problema ben gros. Havia
de fugir com més aviat millor. Embarcà dins la seua nau crepuscular, agafà els
controls i es disposà a engegar els motors. El cervell del cowboy estava en
flames, massa impulsos electromagnètics com per no adonar-se’n. Hi havia alguna
cosa que no funcionava, volia engegar la nau, però les neurones, a 384.400km de
la Terra, no funcionen massa bé. El sistema nerviós estava oxidat i no rebia bé
les senyals. El primer raig de Sol agità la Lluna i el cowboy es quedà paral·litzat
per moments. La seua amiga vingué a rescatar-lo.
-
Hola
vella amiga. ―digué el nostre amic.
- Estàs massa acostumat a mi, has d’intentar desfer-te’n.
- No sé com fer-ho, la Lluna em diu que no dec perdre’t, tu
em dius que he de fugir de tu.
- La nostra amistat no devia ser diària, Petit cowboy ―era
l’única que l’anomenava així. Havies d’aprendre a ensinistrar-me.
- Ensinistrar algú no entra dins el meu estil de vida.
- Recorda que jo no sóc algú, amic meu, jo només sóc un
lloc. Un lloc que, teòricament, no existeix físicament, ets només tu qui el
crea.
- M’agradaria poder fugir de tu.
- Fugir és de covards. No pots fugir de la realitat cada
vegada que tens un problema.
- Afrontar els problemes només m’ha donat maldecaps.
- Tal vegada siga perquè no t’has afrontat de la manera
correcta. Tal vegada viatges massa amb la teua nau a llocs inhòspits. Tal
vegada afrontes els problemes massa de pressa, perque la teua nau viatja a una
velocitat massa alta. T’has adonat que ets tu qui controla la velocitat de la
nau? Tu ets el mestre de la nau.
- Estudiant, encara estic aprenent.
- Si no deixes mai d’aprendre, mai no seràs un mestre. I jo
crec que tu ja ets un mestre conduint la teua pròpia nau, només has de tindre
confiança amb tu mateix.
- La confiança amb un mateix és una ferramenta molt cara
d’aconseguir.
- Les ferramentes es poden construir, no sempre cal
comprar-les.
- Per a fer ferramentes, es necessiten altres ferramentes
que no tinc.
- Amic meu, tens les eines necessàries, només cal que
t’adones on resideixen.
- I on resideixen?
- Les ferramentes bàsiques resideixen en les pors, són els
mecanismes innats els quals has de treure per aconseguir construir la confiança
amb tu mateix. Perquè fuges sempre? A què li tens por? Treu-ho, explota-ho,
inspecciona-ho i... boom!
- Me n’haig d’anar, solitud. He trobat la resposta.
-
Ves-te’n,
però no fuges.
Els rajos de Sol ja anaven per la meitat de la Lluna. El cowboy eixí de la
nau crepuscular. Posà el primer peu a la superfície llunar. Respirà ben fort.
Es digué a ell mateix: «Aquesta vegada, no». De la bossa de les pors tragué la
inseguretat, la ràbia acumulada, la falta de confiança i transformà qualsevol
possibilitat en succés. Apretà fort el puny i, imaginant que li agafava la mà a
la seua amiga, passejà per la grava i la pols estelar fins a trobar el lloc on es
comunicà per última vegada amb la Lluna.
-
Et diguí
que no tornares. – Respongué la Lluna.
- No et tinc por, amiga.
- Tu i jo no som amics.
- No te’n tinc, de por, amiga.
- No m’ho repetisques més, això d’amiga. No ho som,
d’amics.
- No sempre has de ser amic d’algú per a poder parlar.
- Què et fa creure que jo vull parlar amb tu?
- El fet que ja ho estigues fent, per exemple. No et tinc
por, amiga.
- No sols no me’n devies tindre a mi, de por. No devies
tindre-li por a res.
- He après que l’experiència fa els mestres. M’ho ensenyà
una vella amiga meua.
- Quina?
- La solitud. És a dir, tu. M’heu fet pensar que éreu dues
coses diferents, quan portes seguint-me tota la vida per ensenyar-me que s’ha
de tenir confiança amb un mateix. Has jugat a la bipolaritat espacial amb mi,
només per experimentar amb mi si el teu mètode funcionava. M’has fet mal, m’has
fet patir, m’has intentat destrossar, m’has portat durant anys per viatges
inacabables a fi de fer-me veure que tot estava dins de mi, que només jo podia
solucionar els problemes enfrontant-me a ells. No fugint d’ells. El que no sé
és per què m’ha portat tant de temps.
- Jo sí. És la paciència que has tingut, la que t’ha fet
suportar-ho tot. Sempre buscant l’equilibri del bé en tots els aspectes
fonamentals, encara que et feren mal. Però tots apleguem a un límit, Petit
cowboy. I tu ja has arribat a eixe límit. Està bé ser pacient, et fa fort, et
fa esdevenir una armadura de ferro contra qualsevol problema. Però de vegades
et porta a llocs insospitats de sofriment amagat, on és difícil d’arribar per a
la llum. Amagar els sentiments és com fugir dels problemes, no et porta enlloc.
-
Per
això s’ha d’experimentar la solitud, per aplegar a aquestes conclusions. Sense
solitud, l’ànima humana mai s’alliberaria de les inseguretats. Forma part de
l’espai vital de les neurones cognitives, les que t’ensenyen a raonar
lògicament, sense barreres. Et porta al lloc de les idees, aquelles que et fan
veure les coses d’una altra manera. Aquelles que et fan veure que tot és
possible. Que els impossibles no hi existeixen. Ara me n’haig d’anar, que no
fugir, a viure la meua vida. Adéu, Lluna, adéu, solitud.
L’eclipsi solar estava ja a punt de formar-se del tot quan el cowboy pujà
decidit a la nau per arreglar el món. Després d’un altre viatge de 384.400 km
fins arribar a la Terra, la gent li preguntà on havia estat. Contestà que havia
estat un any amb la solitud. Li digueren que la solitud no li agrada a ningú.
Ell replicà que si no s’experimentava bé, no podia agradar mai.
Abans de morir, de viatge per última vegada cap a la Lluna, perquè era el
seu desig viatjar allí els últims moments de la seua vida, el Petit cowboy,
curiós, tingué una última conversació amb la solitud:
-
Hola
vella amiga. Et parle per dir-te adéu per sempre.
- M’entristeix escoltar això, amic meu, però hem tingut una
bella història mentre ha durat.
- Sí. Dis-me, tu que ets inmortal, creus que algú escriurà
sobre nosaltres, algun dia?
-
Qui ho sap,
Petit cowboy, qui ho sap...
THE LONELY COWBOY
He didn’t travel through the
deserts neither through the mountains. He flied. With a NASA’s rocket. To the
space. For pleasure. Because he was tired of people from this planet. Because
he thought humans didn’t have the dignity neither the sensitiveness to treat
themselves in a good way. Because he thought that this world was designed to be
totally destroyed just because of the behaviour of the human beings. “Come with
me and fly at my side”, he used to tell the beloved ones. But no one
accompanied him. He felt himself abandoned, but that didn’t stop him from doing
the things he wanted to, like going on a trip to the moon, where his best
friend lived: the solitude.
“No one likes the solitude”,
people used to tell him. “If you don’t experience it well, you will never like
it”, he answered. He thought of it – the moon – as an obscure star that gave
him the light he needed in the bitterest moments of his life. When he explained
what these trips gave him, he always said the same: “the darkness makes me feel
nervous, and being nervous puts me in alert”. Wise words these of the sidereal
cowboy, it was a pity that no one understood why he wanted to get nervous. In a
nervous state of mind, the main neuronal connexions of the brain send
electromagnetic pulses to the muscles of the thinking alarm. Thereby, the
conclusions that our friend drew were clearer than those when he was not in an alarm
status. Sometimes he got wrong, but not most of the times.
When he was young, our
cowboy did an intergalactic trip for a year. One year travelling through the
sidereal space without any human contact. One year without any communication.
The most solitary ship of the history of the Universe’s ships. He piloted it
with pride. He named it the crepuscular ship, even if in the space there was no
day. Nor night. Hence, neither crepuscule. Obscurity was so dark that only the
Earth could be seen from far away because of the light pollution created by the
stupid humans. A couple of times he was about to crash against a planet but he
was able to avoid it because, you already know… nerves put you in alert.
While stopping at the Moon, which
was about to become full, he managed to talk with the natural satellite. He had
a deep conversation with her:
-
Why am I here, I thought I was fine? – our
cowboy asked.
-
Your friend, the solitude, told me that you
would be coming soon. It seems like your brain is testing you.
-
Testing what?
-
To see how much you resist, to see if, in
order to achieve your dreams, you spend less time with your friend to solve
your problems.
-
Which problems are we talking about?
-
That’s something only the solitude knows.
Talk with her.
-
It’s been a long time since I decided that I
didn’t need her anymore.
-
You cannot lose a friendship just because you
think you don’t need it anymore. A friendship is like a plant, if you don’t
water it, it dies.
-
But it’s a special friend that the less you
need it, the happier you are.
-
And you’re saying that? You that have been
travelling with her one year? Wouldn’t it be that you needed so much to be with
her that you didn’t know how to do it? The solution to your problems has been
the one of the worst cowboy in history. To run away is not a synonym of a
solution.
-
Running away helps me creating a new
perspective.
-
Running away is for cowards, to show your
face and confront the problems is for braves.
-
The thing is that I confronted them so many
times, showing my face, and I ended up very badly. I don’t want to be brave
anymore. I want to be quiet.
-
Being a coward does not let you feel quiet,
it only helps you creating an illusion that makes you think you are quiet while
the problems run in front of your eyes. Bravery is the solution, but only
practising it is how teachers are made.
-
It’s been a long time since I decided not to
be a teacher anymore. We will be always learners, we will never have all the
knowledge in our hands to be able to be teachers. I am good like this, as a
student.
-
Students have to make an effort every day,
teachers have everything under control.
-
It’s impossible to control everything.
-
It’s impossible to believe in the impossible
things. That’s for cowards.
-
Why are you attacking me?
-
Do you think I’m attacking you? I think I am
helping you.
-
Helping me? How?
-
Run away. Don’t ever talk to me again.
Disappear. Now!
Suddenly, Sun’s light started to superpose to
Moon’s light. Our cowboy was in the middle of a solar eclipse. It was a big
problem. He had to run away as soon as possible. He boarded inside the
crepuscular ship, took the controls and became ready to turn on the motors. The
brain of the cowboy was on fire, too many electromagnetic pulses. There was
something that was not working properly, he wanted to turn on the ship, but the
neurons, at 384.400km of the Earth, do not work properly. The nervous system
was rusty and it didn’t receive the signals very well. The first ray of the Sun
hit the Moon and the cowboy was totally paralyzed for moments. His friend came
to rescue him.
-
Hi my old friend. – our friend said.
-
You are too used to me, you have to try to
avoid this.
-
I don’t know how to, the Moon tells me that I
cannot miss you, you are telling me that I have to run away from you.
-
Our friendship shouldn’t be daily, little
cowboy –it was the only one calling him like that- you should try to tame me.
-
Taming someone is not a part of my values.
-
Remember that I a m not someone, my friend, I
am only a place. A place that, theoretically, does not physically exist, it’s
only you who creates it.
-
I would like to run away from you.
-
Running away is for cowards. You cannot run
away from the reality every time you have a problem.
-
Confronting problems already gave me lots of
headaches.
-
Maybe that’s because you didn’t confront them
properly. Maybe you travel too much with your ship to inhospitable places.
Maybe you confront the problems too much fast, because your ship travels at a
very high velocity. Did you realize that you are the one who controls the
velocity of your ship? You are the teacher of the ship.
-
Student, I’m still learning.
-
If you never stop learning, you will never be
a teacher. And I think you are already a teacher driving your own ship, you
only have to have self-confidence.
-
Self-confidence is a very expensive tool.
-
Tools can be built, it’s not always needed to
buy them.
-
To build tools, you need other tools that I
don’t have.
-
My friend, you have the necessary tools, you
only have to realize where they reside.
-
And where do they reside?
-
The basic tools reside in the fears, the
innate mechanisms are the ones that you have to take out to be able to build
self-confidence. Why are you always running away? What are you afraid of? Take
it out, exploit it, inspect it and… boom!
-
I have to leave, solitude. I found the
answer.
-
Go away, but don’t run away.
The rays of the Sun were already at the half
of the Moon. The cowboy went out of the crepuscular ship. He put the first foot
in the Moon. Breathed heavily. Told to himself “not this time”. Of the
fears bag he took out the insecurity, the accumulated anger, the lack of
self-confidence and transformed any possibility into a success. Squeezed
strongly his fist and, imagining that he was grabbing his friend’s hand, walked
around the gravel and the stellar dust till he found the place where he
communicated last time with the Moon.
-
I told you not to come back – the Moon said.
-
I’m not afraid of you, my friend.
-
You and I are not friends.
-
I’m not afraid of you, my friend.
-
Don’t repeat that again. We are not friends.
-
You don’t have to be friend of someone to be
able to speak to it.
-
Why do you think I want to speak with you?
-
The fact that you are already doing it, for
example. I’m not afraid of you, my friend.
-
You shouldn’t be afraid of me. You should be
afraid of nothing.
-
I learnt that the experience creates the
teachers. An old friend of mine taught me that.
-
Who did?
-
The solitude. Well, you. You made me think that
you were two different things, while you’ve been following me my entire life to
show me that I have to be self-confident. You played bipolar with me, only to
experiment with me if your method worked or not. You hurt me, you made me feel
suffer, you tried to destroy me, you brought me during lots of years through
endless travels in order to let me see that everything was inside me, that only
me could solve the problems by confronting them. Not by running away from them.
What I don’t know is why it took me that long.
-
I know it. It’s been the patience that you
had, the one that let you handle everything. Always looking for a balance for
the good in every basic aspect, even if they hurt you. But everyone has a
limit, little cowboy. And you already arrived to that limit. It’s good to be
patient, it makes you stronger, but it makes you become an iron armour against
any problem. But sometimes it leads you to unexpected places of hidden
suffering, where it is difficult for the light to arrive. Hiding feelings is
like running away from problems, they don’t lead you anywhere.
-
That’s why solitude has to be experimented,
in order to arrive to these conclusions. Without solitude, the human soul would
never free from insecurities. It’s part of the vital space of the cognitive
neurons, the ones that help you to think logically, without barriers. It drives
you to the idea’s place, those ones that let you think about things in another
way. Those ones that let you see that everything is possible. That impossible
does not exist. Now I have to leave, not running away, to live my life. Bye
Moon, bye, solitude.
The solar eclipse was about to finish its
completion when the cowboy boarded into the ship to fix the world. After a trip
of 384.400km till landing on Earth, people asked him where had he been. He
answered that he spent one year with the solitude. They told him that no one
likes solitude. He answered that if they don’t experiment it well, they would
never like it.
Before dying, on a trip for the last time to
the Moon, because it was his will to travel there in the last moments of his
life, the little cowboy, being curious, had the last conversation with the
solitude:
-
Hi my old friend. I’m talking to you to say
goodbye, forever.
-
That makes me sad, my friend, but we had a
nice story while it lasted.
-
Yes. Tell me, you that are immortal, do you
think someone will write about us, some day?
-
Who knows, little cowboy… who knows…
Artist: Nerea Delgado |
EL COWBOY SOLITARIO
No viajaba por los desiertos ni por las montañas. Volaba. Con un cohete de
la NASA. Por el cosmos. Por placer. Porque estaba cansado de la gente de este
planeta. Porque pensaba que los humanos no tenían ni la decencia ni la
sensibilidad necesaria para relacionarse bien entre ellos. Porque pensaba que
este mundo estaba abocado a la destrucción total sólo por el comportamiento de
los seres humanos. «Ven conmigo y vuela a mi lado», solía decir a la gente que
le importaba. Pero nadie lo acompañaba. Se sentía abandonado, lo cual no lo
impedía hacer las cosas que le gustaban como, por ejemplo, viajar a la Luna
donde habitaba su mejor amiga: la soledad.
«A nadie le gusta la soledad», solía decirle la gente. «Si no lo
experimentas bien, no te gustará jamás», respondía él. Veía la Luna como un
astro oscuro que le proporcionaba la luz necesaria en los momentos más amargos
de su vida lunar.
Cuando reflexionaba sobre qué le aportaba viajar al satélite terráqueo,
respondía con el mismo razonamiento: «La oscuridad me pone nervioso y los
nervios me mantienen alerta». Sabias palabras las del cowboy espacial, lástima
que nadie entendiera para qué deseaba ponerse nervioso. En estado nervioso, las
conexiones neuronales principales del cerebro envían impulsos electromagnéticos
a los músculos de la alarma reflexiva. Crean una especie de estado mental
procurador y receptivo a cualquier clase de sentimiento. De esta manera, las conclusiones que nuestro cowboy
obtenía eran más claras y concisas que cuando estaba en estado de reposo. Se
equivocaba en ocasiones pero la mayoría de veces no lo hacía.
De joven, nuestro cosmonauta hizo un viaje intergaláctico de un año. Un
largo tiempo viajando por el espacio sideral sin contacto humano. Un año sin
comunicación alguna. La nave más solitaria de la historia de las naves
espaciales él la pilotaba con orgullo. Lo denominaba la nave crepuscular aunque
en el espacio no hubiese día. Ni noche. Tampoco había crepúsculo. La oscuridad
era tan negra que sólo la Tierra emitía una luz tenue a causa de la
contaminación lumínica creada por los estúpidos humanos. En un par de ocasiones
estuvo a punto de estrellar su nave contra algún que otro planeta. Lo evitó
porque…, ya se sabe, los nervios te mantienen alerta.
Durante uno de los alunizajes, en tiempo de Luna llena, consiguió contactar
con el mismo satélite natural. Consiguió mantener una conversación profunda con
ella.
― ¿Por qué estoy aquí si pensaba que estaba bien? ―preguntó nuestro cowboy.
―Tu amiga, la soledad, me ha dicho que vendrías en poco tiempo. Se ve que tu
cerebro te pone a prueba.
― ¿A prueba para qué?
― Para saber cuál es tu resistencia y observar si para obtener tus sueños
cada vez necesitas menos tiempo de estancia con tu amiga para resolver tus
problemas.
― ¿De qué problemas hablamos?
― Eso es una cosa que sólo la soledad sabe. Háblalo con ella.
― Hace tiempo que tomé la decisión de que nunca jamás me haría falta mi
amiga.
― No se puede perder una amistad por el simple hecho de pensar que ya no te
hace falta. Una amistad es como una planta, si no la riegas, se muere.
― Pero es una amiga especial que, cuando menos la necesitas, más feliz
eres.
― ¿Y lo dices tú, que llevas un año
viajando con ella? ¿No será que necesitabas tanto estar con ella que no sabías
como hacerlo? ¿La solución a tus problemas ha sido la del peor cowboy de la
historia? Huir no es sinónimo de solución.
― Huir ayuda a crear una nueva perspectiva.
― Huir ayuda a crear una nueva perspectiva.
― Huir es de cobardes. Dar la cara y desafiar a los problemas es de
valientes.
― Creo que les he hecho frente demasiadas veces, siempre de cara, y he
salido tan escaldado como los gatos del agua fría. No quiero ser un valiente
nunca más. Quiero estar tranquilo.
― La cobardía no te consigue la tranquilidad, sólo te crea la ilusión de
permanecer tranquilo mientras los problemas corren delante de tus ojos. La
valentía es la solución, pero sólo practicándola se pueden convertir en maestros
de este arte.
― Hace tiempo que quise dejar de ser maestro. En la vida siempre seremos
aprendices, nunca tendremos la sabiduría necesaria en nuestro poder para poder
ser maestros. Estoy bien así, como estudiante.
― Los estudiantes tienen que esforzarse cada día, los maestros lo tienen
todo bajo control.
Es imposible controlarlo todo.
― Es imposible creer en los imposibles, es propio de cobardes.
― ¿Por qué me atacas de forma tan ligera?
― ¿Piensas que te ataco? ¿No será mejor decir que pretendo ayudarte?
― ¿Ayudarme? ¿Cómo?
― Huye de aquí. No vuelvas a hablarme jamás. Desaparece. ¡Rápido!
De repente, la luz del Sol empezó a superponerse a la luz de la Luna.
Nuestro cowboy se encontraba en medio de un eclipse solar. Era un problema muy
serio. Tenía que despegar cuanto antes. Embarcó dentro de su nave crepuscular,
cogió los controles y se dispuso a arrancar los motores. El cerebro del cowboy
estaba en llamas, demasiados impulsos electromagnéticos como para no darse
cuenta de ello. Había alguna cosa que no funcionaba, quería poner en marcha la
nave, pero las neuronas, a 384.400 km de la Tierra, no funcionan demasiado
bien. El sistema nervioso estaba oxidado y no recibía bien las señales. El
primer rayo de sol agitó la Luna y el cowboy se quedó paralizado por momentos.
Su amiga vino a rescatarlo.
― Hola vieja amiga. ―dijo nuestro viajero.
― Estás demasiado acostumbrado a mí, tienes que intentar deshacerte de mi influencia.
― No sé cómo hacerlo, la Luna me dice que no debo perderte, tú me dices que
tengo que huir de ti.
― Nuestra amistad no tenía que haber sido diaria, pequeño cowboy, ―era la
única que lo llamaba así. Tenías que aprender a adiestrarme.
― Adiestrar alguien no entra dentro de mi estilo de vida, vaquero. Recuerda
que yo no soy nadie, amigo mío, yo sólo soy un lugar. Un lugar que,
teóricamente, no existe físicamente, eres sólo tú quien lo crea.
― Me gustaría poder huir de ti.
― Huir es de cobardes. No puedes huir de la realidad cada vez que tienes un
problema.
―Afrontar los problemas sólo me ha dado quebraderos de cabeza.
― Tal vez sea porque no los has resuelto de manera correcta. Tal vez viajas
demasiado con tu nave a territorios inhóspitos. Tal vez atacas los problemas demasiado
deprisa porque tu nave viaja a velocidad excesiva.
― ¿Te has dado cuenta de que eres tú quien controla la velocidad de la
nave? Tú eres el maestro de la nave.
― Estudiando, todavía estoy
aprendiendo.
― Si no dejas nunca de aprender, nunca
serás un maestro. Y yo creo que tú ya eres un maestro conduciendo tu propia
nave, sólo tienes que tener confianza contigo mismo.
― La confianza con uno mismo es una herramienta muy cara de conseguir.
― Las herramientas se pueden construir, no siempre hay que comprarlas.
―Para hacer herramientas se necesitan otras herramientas que no tengo.
― Amigo mío, tienes las herramientas necesarias, sólo hace falta que sepas
descubrirlas.
― ¿Y dónde están?
― Las herramientas básicas residen en los miedos, son los mecanismos
innatos que tienes que sacar a la luz para conseguir construir la confianza
contigo mismo. ¿Por qué huyes? ¿A qué tienes miedo? Sácalo, explótalo,
inspecciónalo y... ¡boom!
Me tengo que ir, soledad. He encontrado la respuesta.
― Vete, pero no huyas.
Los rayos de sol se cernían ya sobre la mitad de la Luna. El cowboy salió
de la nave crepuscular. Puso el primer pie en la superficie. Respiró muy fuerte.
Se dijo: «Esta vez, no». Del bolsón de los miedos sacó la inseguridad, la rabia
acumulada, la falta de confianza y transformó cualquier posibilidad en suceso.
Apretó fuerte el puño e imaginando que cogía la mano de su amiga, paseó por la
arena y el polvo lunar hasta encontrar el espacio donde se comunicó la última
vez con la Luna.
― Te dije que no volvieses. ―respondió la Luna.
― No te tengo miedo, amiga.
― Tú y yo no somos amigos.
― No te tengo, de miedo, amiga.
― No me lo repitas más, eso de amiga. No somos amigos.
― No siempre tienes que ser amigo de alguien para poder hablar.
― ¿Qué te hace pensar que yo deseo hablar contigo?
El hecho de que ya lo estés haciendo, por ejemplo. No te tengo miedo,
amiga.
― No solamente no debiste tener de mí, no debiste tenerle miedo a nada.
― He aprendido que la experiencia hace maestros. Me lo enseñó una vieja
amiga mía.
― ¿Cuál?
― La soledad. Es decir, tú. Me habéis hecho pensar que erais dos cosas
diferentes, cuando llevas siguiéndome toda la vida para enseñarme que se tiene
que tener confianza en uno mismo. Has jugado a la bipolaridad espacial conmigo
sólo para experimentar si tu método funcionaba. Me has hecho daño, me has hecho
sufrir, me has intentado destrozar, me has llevado durante años por viajes inacabables
con el fin de hacerme ver que todo estaba dentro de mí, que sólo yo podía
solucionar los problemas enfrentándome a ellos. No huyendo de ellos. Lo que no
sé es por qué me ha costado tanto tiempo descubrirlo.
Yo sí. La paciencia que has tenido ha sido lo que te ha hecho soportarlo
todo. Siempre buscando el equilibrio del bien en todos los aspectos
fundamentales, aunque te hicieran daño. Pero todos tenemos un límite, pequeño
cowboy. Y tú ya lo has alcanzado. Está bien ser paciente, te hace fuerte, te convierte
en una armadura de hierro que resiste cualquier problema. Sin embargo, esta
resistencia te transporta a veces por lugares insospechados de oculto sufrimiento,
donde es difícil que alcance la luz. Esconder los sentimientos es como huir de
los problemas, no te conduce a ningún sitio. Por eso se tiene que experimentar
la soledad, para reunir a estas destrezas. Sin soledad, el alma humana nunca se
liberaría de las inseguridades. Forma parte del espacio vital de las neuronas
cognitivas, las que te enseñan a razonar lógicamente, sin barreras. Te lleva al
área de las ideas, aquellas que te hacen ver las cosas de otra manera, que todo
es posible. Que los imposibles no existen. Ahora me tengo que ir, que no huir,
a vivir mi vida. Adiós, Luna, adiós, soledad.
El eclipse solar estaba ya a punto de ocultar todo el astro cuando el
cowboy subió decidido a la nave para arreglar el mundo. Después de otro viaje
de 384.400 km hasta llegar a la Tierra, la gente le preguntó dónde había
estado. Contestó que había estado un año en soledad. Le dijeron que la soledad
no le gusta a nadie. Respondió que si no se experimentaba bien, no podía gustar
nunca.
Antes de morir viajó por última vez a la Luna, porque era su deseo pasar allí
los últimos momentos de su vida, el pequeño cowboy, curioso, tuvo una última
conversación con la soledad:
― Hola vieja amiga. Te hablo para darte el adiós definitivo.
― Me entristece escucharte, amigo mío, pero hemos disfrutado de una hermosa
historia mientras ha durado.
― Sí. Dime, soledad, tú que eres inmortal, ¿crees que alguien escribirá
sobre nosotros, algún día?
― Quien lo sabe, pequeño cowboy, quien lo sabe...
Artista: Nerea Delgado |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada