La xica rossa, guapa, esvelta però un poc flaca, pujà al tren i s’assegué al costat d'un home. Immediatament després tragué de la seua bossa un equipet de maquillatge i començà a repassar-se els ulls. Després de deu minuts de retocs el contorn de la vista s’observava ennegrit. Per acabar-ho de rematar, es posà unes ulleres negres de pasta sense cristalls. Tanta foscor feia que els seus ulls blaus ressaltaren sobre qualsevol escenari. D'indumentària més aïnes hippie, que no desastrosa, vestia malles negres amb una franja daurada que li marcava una línia rectal des de la cintura fins al turmell. A l'altra bossa es podia descobrir com unes vares de malabar eixien tímidament sense voler saludar tot el món. Estava clar, es dedicava al món de la faràndula.
El xic, guapo també, alt i prim però amb un to atractiu gairebé exquisit, no genèric ni comú, però fóra de sèrie, amb rastes naturals que li arribaven a la cintura, s'assegué tres seients darrera d'ella. Duia una bossa on les bares d'un diàbolo eixien per la part alta de la motxilla. Vestia pantalons de panna balders i decorats amb milions de colors, sandàlies color marró i jupetí sense camisa que remarcava els abdominals senyalats del seu cos. Quan el xic s'adonà que una farandulera seia al mateix vagó, s'alçà immediatament per cridar l'atenció dels passatgers i començar a fer volar el diàbolo. La xica girà el cap enrere amb timidesa, sense voler-se fer de notar. Els seus ulls avistaren el joc del malabarista i es posà a fer-ne ella també. Fou un viatge ben divertit. Entre tots els dos aconseguiren entretenir un públic inesperat. Fins i tot realitzaren un parell d'actes junts, encara que ni tan sols es coneixien. En finalitzar, saludaren mentre la gent aplaudia efusivament. Es donaren la mà, dos besos a les galtes,abaixaren junts per la mateixa porta i es digueren adéu.
El xic, guapo també, alt i prim però amb un to atractiu gairebé exquisit, no genèric ni comú, però fóra de sèrie, amb rastes naturals que li arribaven a la cintura, s'assegué tres seients darrera d'ella. Duia una bossa on les bares d'un diàbolo eixien per la part alta de la motxilla. Vestia pantalons de panna balders i decorats amb milions de colors, sandàlies color marró i jupetí sense camisa que remarcava els abdominals senyalats del seu cos. Quan el xic s'adonà que una farandulera seia al mateix vagó, s'alçà immediatament per cridar l'atenció dels passatgers i començar a fer volar el diàbolo. La xica girà el cap enrere amb timidesa, sense voler-se fer de notar. Els seus ulls avistaren el joc del malabarista i es posà a fer-ne ella també. Fou un viatge ben divertit. Entre tots els dos aconseguiren entretenir un públic inesperat. Fins i tot realitzaren un parell d'actes junts, encara que ni tan sols es coneixien. En finalitzar, saludaren mentre la gent aplaudia efusivament. Es donaren la mà, dos besos a les galtes,abaixaren junts per la mateixa porta i es digueren adéu.
A l'estació, un home amb vestit, corbata i maletí, agafà la mà de la xica i es besaren als llavis. L'home, que no era jove justament, preguntà pel xic i ella li respongué:
― Un treballador del món de la faràndula. No em cau gens bé. L'odie.
L'adolescent que esperava el rastes s'abalançà sobre ell només veure'l i es posaren a menjar-se la boca contínuament. Una vegada els dos estaven prou contents, ella li preguntà per la xica que havia baixat amb ell. Ell contestà:
― Una treballadora del món de la faràndula. No em cau gens bé. L'odie.
A l'endemà es trobaren a un altre tren, es miraren i, quasi sense articular una sola paraula, es prepararen i oferiren un dels millors espectacles mai vistos de l’atracció ferroviària. Quan acabaren la representació saludaren a tot el món agafats de la mà mentre reverenciàven creuant una cama per darrere de l’altra. S'acomiadaren d'una manera intransigent i baixaren del tren. De vegades es trobaven i actuaven però, per circumstàncies de la vida no es trobaren mai al carrer o actuant als respectius espectacles personals. Es feia curiós com, malgrat no suportar-se l'un a l'altre, sempre lluitaven per fer somriure la gent que tristament agafava el tren de manera rutinària per anar a treballar, a l'escola, o a la universitat. Era com si al món de la faràndula no importara com fóra el teu company sempre i quan pogueres fer feliç a la gent. Com la resta dels humans, sempre col·laborant entre ells i intentant fer d'este món un lloc millor. Igualet igualet que eixes pseudopersones denominades: polítics.
It was like if in the show business world it did not matter at all how your colleague was as long as you could make people happy. Like the rest of the human beings, always cooperating between them and trying to make of this world a better place to live. Exactly the same as those pseudo persons called politicians.
THE RAILWAY ENTERTAINMENT BUSSINESS STORY
The blond, gorgeous but a bit skinny girl took the train and sat next to a man. Immediately after that she took out of her bag a little make up set and started to paint her eyes. After 10 minutes the contour of her eyes was looking black and, to finish her act, she put on black acetate frame glasses without lenses. It was so obscure that her blue eyes could be seen in any stage. Wearing clothes that were hippyish look alike, but not disastrous, she was in black leggings with a gold-coloured strip that marked the path from the waist till the ankles. In the other bag a juggling set could be seen. It was clear; she worked in the entertainment business.
The guy was handsome too, tall and thin but with a really attractive point, almost exquisite, not generic nor common but outstanding, with natural dreadlocks that arrived till the waist, sat three seats before her. He was carrying a bag where a couple of sticks from a diabolo were exiting the upper part of the bag. He was wearing a couple of very wide pants with millions of colours on them, a pair of brown sandals and a waistcoat without a shirt that let his abdominals be seen by everyone.
When the guy noticed that an entertainer was in the same wagon, he woke up immediately to claim attention of the passengers and start to fly his diabolo. The girl slightly turned her head in a shy way, trying not to be noticed. Her eyes spotted the game of the juggler and she started to play too. It was a funny journey. They entertained all the unexpected public. They even acted together in a pair of acts even though they did not know each other. When they finished they waved hands while the public was applauding effusively. They shook hands; they kissed on each other’s cheeks and stepped out of the train via the same door saying goodbye to each other.
In the station, a man wearing suit and tie, and carrying a briefcase took the hand of the girl and they kissed their lips. The man, who was not young, asked for the boy and she answered:
- Just an entertainer. I can’t stand him. I hate him.
The adolescent girl who was waiting for the dreadlocks man ran to him as soon as she saw him and started to make out in front of everyone. When they both were happy enough, she asked for the girl who stepped out with him and he answered:
- Just an entertainer. I can’t stand her. I hate her.
The day after they found each other again, they crossed sights and almost with saying no words, they got ready and offered one of the best shows ever seen in the railway show business. When they finished they waved to everybody while they were grabbing each other's hands and they reverenced with one leg behind. After that they said goodbye in an intransigent way and stepped out of the train. Sometimes they came across each other and acted together but for one reason or another they never saw each other into the streets or in their respective personal shows. It was curious how, even though they hated each other, they always fought for making happy the people who sadly took the train as a routine to go to work, school, or university.
LA FARÁNDULA FERROVIARIA
La chica rubia, guapa, esbelta pero un poco
delgada, subió al tren y se sentó al lado de un hombre. Inmediatamente después
sacó de su bolsa un pequeño equipo de maquillaje y empezó a repasarse los ojos.
Después de 10 minutos el contorno de la vista se veía ennegrecido y, para
terminar de rematarlo, se puso unas gafas de pasta negras sin cristales. Tanta
oscuridad hacía que sus ojos azules resaltasen sobre cualquier escenario. De
indumentaria más bien hippie, que no desastre, vestía unas mallas negras con una
franja dorada que le marcaba el camino desde la cintura hasta el tobillo. En la
otra bolsa se podía observar cómo unas varas de malabares salían tímidamente
sin querer saludar a todo el mundo. Estaba claro, se dedicaba al mundo de la
farándula.
El chico, guapo también, alto y delgado pero
con un tono atractivo casi exquisito, no genérico ni común, pero fuera de
serie, con rastas naturales que le llegaban hasta la cintura, se sentó tres
sitios detrás de ella. Llevaba una bolsa donde las varas de un diábolo salían
por la parte alta de la mochila. Vestía unos pantalones de pana más bien
sueltos y con millones de colores. Unas sandalias color marrón y un chaleco sin
camisa que hacía destacar los abdominales marcados de su cuerpo.
Cuando el chico se dio cuenta que una
farandulera estaba en el mismo vagón, se levantó inmediatamente para llamar la
atención de los pasajeros y empezar a hacer volar el diábolo. La chica giró la
cabeza hacia atrás tímidamente, sin querer hacerse notar. Sus ojos avistaron el
juego del malabarista y se puso a hacerlos ella también. Fue un viaje bien
divertido, entre los dos consiguieron entretener a todo el público inesperado.
Incluso realizaron un par de actos juntos, aunque ni siquiera se conocían. Al
finalizar, saludaron mientras la gente aplaudía efusivamente, se dieron la
mano, dos besos y bajaron juntos por la misma puerta diciéndose adiós.
En la estación, un hombre con traje, vestido
y maletín, cogió la mano de la chica y se dieron un beso en los labios. El
hombre, que no era joven precisamente, preguntó por el chico y esta respondió:
- Un trabajador del mundo de la farándula. No
me cae nada bien. Lo odio.
La adolescente que esperaba al rastas se
abalanzó sobre él nada más verlo y se pusieron a comerse la boca continuamente.
Cuando los dos ya estaban bastante contentos, ella le preguntó por la chica que
había bajado con él. Él contestó:
- Una trabajadora del mundo de la farándula.
No me cae nada bien. La odio.
Al día siguiente se encontraron a otro niño,
se miraron y, casi sin articular una sola palabra, se prepararon y ofrecieron
uno de los mejores espectáculos nunca vistos de la farándula ferroviaria.
Cuando terminaron saludaron a todo el mundo cogidos de la mano mientras
reverenciaban cruzando la pierna por detrás. Después se despidieron de una
manera intransigente y bajaron del tren. A veces se encontraban y actuaban
pero, por circunstancias de la vida nunca se encontraron en la calle o actuando
en los respectivos espectáculos personales. Se hacía curioso cómo, a pesar de
no soportarse el uno al otro, siempre luchaban por hacer sonreír a la gente que
tristemente cogía el tren de manera rutinaria para ir a trabajar, a la escuela,
o a la universidad.
Era como si en el mundo de la farándula no
importase cómo fuese tu compañero siempre y cuando pudieses hacer feliz a la
gente. Como el resto de los humanos, siempre colaborando entre ellos e
intentando hacer de este mundo un lugar mejor. Igualito, igualito que esas pseudo-personas llamadas políticos.
