dijous, 17 de desembre del 2015

Realitats Invisibles (Down in English / Abajo en castellano)

Per aquesta última entrada del meu blog, he decidit fer un recull d’algunes de les frases que he escoltat al llarg de la meua vida. Recorde fidelment de qui és cascuna d’elles, però, ben òbviament no diré qui les pronuncià. He de ressaltar que majoritàriament aquestes dites no anaven adreçades a mi sinó a terceres persones amb la circumstància casual que jo participava de la conversa. No trauré cap conclusió ara i ací. Ho deixe a la interpretació i lliure albir de cascú. Gaudiu-ho.

F        Jo no sé si devia fer-me cristall o no, que després la nóvia em demana de follar i no se'm planta, tio. I es cabreja. Però és que... m'abelleix fer-me cristall, tio. Va, tira, va, mig gram per als dos!
F        Jo... és que estic amb ella perquè així no pague per follar anant de putes.
F        Òstia, si jo fóra tia seria més puta que alta.
F        Mon pare té massa diners com per a què jo vaja a la presó!
F        Honestament, jo no em mereixia aprovar aquesta assignatura, fins i to em sap mal que m'hagen aprovat, perquè, saps, no he estudiat res.
F        A mi el que em posa ben calenta són els tios que tenen les venes ben marcades als braços.
F        Ja no beus? Per què? Tens algun problema?
F        Quan li la vaig clavar no tocava paret.
F        Ella no ha de fer això, perquè jo sóc el seu nóvio i ha de fer el que diga jo, no el que ella vulga.
F        Una ralla més i me'n vaig a dormir.
F        Jo mai he agafat el cotxe quan he begut. Bé, només un parell de vegades.
F        I el tio es va enrotllar amb dos ties diferents la mateixa nit? Quin crack, no? Una xic.
F        I la tia es va enrotllar amb dos tios diferents la mateixa nit? Què puta, no?El mateix xic.
F        I ara, per culpa de l'alcalde, ens quedem sense piscina tot l'hivern. No podien haver construït una altra piscina al costat per no deixar-nos sense ella fins que arribarà l’estiu?
F        Tots els bascos són uns etarres.
F        Tots els musulmans són uns terroristes.
F        Hem de controlar la immigració perquè l'única gent que ve ací és mala gent que no té ganes de treballar i només fa que demanar subvencions.  Un xic.
F        Què bé ara a cobrar de l'atur! Dinerets bons sense treballar, hui soparot per a celebrar-ho! ―el mateix xic.
F        M'han donat la beca d'estudis, este dissabte m'ho gaste tot anant de compres!
F        Però aneu a eixir de festa tu i la meua nóvia? I on anireu? I per què no hi puc anar jo? I per què voleu anar les dos soles sense nosaltres? I a quina hora tornareu? un xic.
F        Ei tio! ens n'anem de putes hui que les nóvies no estan? Ha, ha, ha! ―el mateix xic.
F        A mi m'agradaria que tot el món anara nuet. T'imagines anar pel carrer i veure tot ple de pililes i xones a l'aire? Ha, ha, ha! Mala risa tio!
F        Jo sí que aniria a la guerra, sí! I quants més moros de merda poguera matar, millor, talibans fills de puta.
F        Una bomba posaria jo ara al Camp Nou per què es moriren tots els catalans de merda.
F        I s'ho va tragar tot, i després em va bossar les sabates i jo li vaig dir, però què fas? Seràs gorrina asquerosa! Ha, ha, ha! La puta cria de 16 anys, com la mamava!
F        Ho vam fer sense condó, tia. I va i damunt s'escorre dins de mi. I jo li dic: «Tio, tu saps que t'has escorregut dins de mi i que ara tenim un problema, no?» I ell em va contestar: «Sí, i no saps amb quan de gust ho he fet!»
F        Vaig anar a República Dominicana a fer turisme sexual, les coses com són.
F        Estic en contra del maltracte animal, però les vaquetes no em pareix que siga un acte que s'haja de prohibir perquè l'animal no pateix, perquè  no li fan cap tipus de mal.
F      L'altre dia vaig somiar que et mories. una persona.
F        L'altre dia vaig somiar que me moria. ―la mateixa persona.
F        L'altre dia vaig somiar que et matava. ―la mateixa persona.
F        L'altre dia vaig somiar que em suïcidava. ―la mateixa persona.
F        A mi eixe me la sua, si li robe la cartera que no siga tan empanat i punt.
F        Si algú es deixa el mòbil en la barra d'un bar? Només me'l quedaria si fóra millor que el meu.
F        Us heu fixat que tots els immigrants que vénen ací vénen a furtar-nos la faena però tots els emigrants que ixen del país van a guanyar-se un futur millor?
F        El sentit de la vida és dormir, menjar i follar.
F        Ciutadans és un canvi sensat.




INVISIBLE REALITIES

For the most recent post of my blog I decided to compile a few sentences that I heard during my life. I remember 100% who said these sentences but, for obvious reasons, I will not mention them. I must emphasize that most of them were not even told to myself but to a third person and, with me being around, I happened to overhear them. I will not draw any conclusion whatsoever. I will leave it for free interpretation. I hope you enjoy them.
F        "I don´t know if I should take crystal meth or not because afterwards my girlfriend  will ask me to fuck her and  I won’t get my cock hard. And she goes mad. But... I would like to take crystal meth. Ok, enough, let's go, half a gram for both of us!"
F        "I´m with her just because I do not need to pay for a prostitute to fuck".
F        "If I were a girl I would be such a dirty whore".
F        "My father has enough money to don´t let them send me to prison".
F        "Honestly, I didn't deserve to pass that subject, even I feel bad about having it passed it, because I studied nothing at all."
F        "What makes me really horny are those guys who have all the veins very visible on their arms".
F        "You don't drink anymore? Why? Do you have any problem?"
F        "When I put it inside her I didn´t touch any wall".
F        "She has not to do that because I am her girlfriend and she has to do whatever I say, not whatever she wants".
F        "Another line and I go to sleep".
F        " I’ve never done drink-driving. Well, just a couple of times".
F        "And he made out with two different girls the same night? What a crack he is, isn´t he?" (A person).
F        "And she made out with two different boys the same night? What a whore she is, isn´t she?" (The same person).
F        "It´s the mayor’s fault that we haven´t got a pool during the winter, couldn´t he had built another one on the side in order to have one till summer?"
F        "All Muslims are terrorists".
F        "All Basques are terrorists".
F        "We have to control the immigration because the only people who come over here is are bad people without being willing to work and they just ask for the unemployment benefits". (A person).
F        " This is great! Now I'm getting unemployment benefits! Good money without working, I´m going out to dinner tonight to celebrate it!". (The same person).
F        "I got the scholarship for my studies, this Saturday I'm going shopping!"
F        "But, are you going out with my girlfriend? And where are you going? And why can I not go? And why do you want to go by yourselves without us? And what time will you be back home at?" (A person).
F        "Hey, mate, our girlfriends are going out tonight without us, shall we go to the brothel today? Ha, ha, ha!" (The same person).
F        "I would like everyone to walk naked. Can you imagine walking along the streets and seeing everything plenty of cocks and pussies? Ha, ha, ha! LOL!"
F        "I would really go to war. The more fucking Moroccans I could kill, the better, motherfucker Talibans".
F        "I would put a bomb now in the Camp Nou in order to have all the fucking Catalans dead".
F        "And she swallowed everything, and then she threw up on my shoes and I told her; what are you doing? You disgusting whore! Ha, ha, ha! Fucking 16 years old girl, she really knows how to do a blowjob!"
F        "We did it without a condom. And he cum inside me. And I told him, hey, do you know that you cum inside me? We have a problem now! And he answered to me, yes, and you don't know how nice it´s been!"
F        "I went to Dominique Republic to do sexual tourism, clear as water".
F        "I´m against animal torture, but I don't think the bull runs are an act that should be forbidden because animals don’t suffer, since they never get hurt".
F        "I dreamt that you passed away". (A person).
F        "I dreamt that I passed away". (The same person).
F        "I dreamt that I killed you". (The same person).
F        "I dreamt that I committed suicide". (The same person).
F        "I don't care about him, if I steal him the wallet is because he's a dumb".
F        What would I do if anybody forgets the phone in a bar? I would only take it if it were better than mine".
F        "Did you notice that all the immigrants who come here come to steal our jobs but all the emigrants who leave the country leave for having a better future?"
F        "The sense of life is to sleep, eat, and fuck".
F        "Ciudadanos is a sensible change".




 REALIDADES INVISIBLES

He decidido, para esta última entrada de mi blog, hacer una recopilación de unas cuantas frases que he escuchado a lo largo de mi vida. Recuerdo al cien por cien de quién es cada una de las frases, pero por razones obvias no voy a decir quién las ha dicho. Debo recalcar que la mayoría de ellas ni siquiera me las han dicho a mí, sino a terceras personas, dándose la casualidad que yo estaba en el mismo grupo de conversación. No sacaré ninguna conclusión en ningún momento. Lo dejo a interpretación libre de cada uno. Que lo disfrutéis.
F        "Yo no sé si debería meterme cristal o no, que después la novia me pide follar y no se me levanta, tío. Y se cabrea. Pero es que... Me apetece hacerme cristal. Venga, va, ¡medio gramo para los dos!"
F        "Yo es que estoy con ella porque así no pago por follar yendo a las putas".
F        "Yo si fuese tía sería más puta que alta".
F        "Mi padre tiene demasiado dinero para que yo vaya a la prisión".
F        "Honestamente, no me merecía aprobar esa asignatura, incluso me sabe mal que me hayan aprobado, porque no he estudiado nada".
F        "A mí lo que me pone bien cachonda son los tíos que tienen las venas bien marcadas en los brazos".
F        "¿Ya no bebes? ¿Por qué? ¿Tienes algún problema?"
F        "Cuando se la metí no tocaba pared".
F        "Ella no tiene que hacer eso, porque yo soy su novio y tiene que hacer lo que diga yo, no lo que ella quiera".
F        "Una raya más y me voy a dormir".
F        "Yo nunca he cogido el coche cuando he bebido. Bueno, solo un par de veces".
F        "¿Y el tío se lió con dos tías diferentes la misma noche? Qué crack, ¿no?" (Una chico).
F        "¿Y la tía se lió con dos tíos diferentes la misma noche? Qué puta, ¿no?" (El mismo chico).
F        "Y ahora por culpa del alcalde nos quedamos sin piscina durante todo el invierno. ¿No podrían haber construido otra piscina al lado para no dejarnos sin ella hasta el verano?".
F        "Todos los musulmanes son unos terroristas".
F        "Todos los vascos son unos etarras".
F        "Tenemos que controlar la inmigración porque la única gente que viene aquí es mala gente que no tiene ganas de trabajar y solo pide el paro". (Un chico).
F        "¡Qué bien, ahora a cobrar del paro! Dineritos buenos sin trabajar, ¡hoy de cena para celebrarlo!"· (El mismo chico).
F        "Me han dado la beca de estudios, ¡este sábado me lo gasto todo de compras!"
F        "Pero, ¿vais a salir de fiesta tú y mi novia? ¿Y dónde vais? ¿Y por qué no puedo ir yo? ¿Y por qué queréis ir las dos solas sin nosotros? ¿Y a qué hora volveréis?" (Un chico).
F        "Eh, tío, ¿nos vamos de putas hoy que nuestras novias no están? ¡Ha, ha, ha!" (El mismo chico).
F        "A mí me gustaría que todo el mundo fuese desnudo. ¿Te imaginas ir por la calle y ver todo lleno de pollas y coños al aire? ¡Ha, ha, ha! ¡Menuda risa, tío!"
F        "Yo sí que iría a la guerra, sí. Y cuantos más moros de mierda pudiese matar, mejor, talibanes hijos de puta".
F        "Una bomba pondría yo ahora en el Camp Nou, para que se muriesen todos los catalanes de mierda".
F        "Y se lo tragó todo, y después me potó los zapatos y yo le dije: ¿pero qué haces? ¡Serás guarra asquerosa! ¡Ha, ha, ha! La puta cría de 16 años, ¡cómo la chupaba!"
F        "Lo hicimos sin condón, tía. Y va y encima se corre dentro de mí. Y yo le dije, tío, tú sabes que te has corrido dentro de mí y que ahora tenemos un problema, ¿no? Y él me dijo: sí, ¡y no sabes lo a gusto que lo he hecho!"
F        "Yo fui a República Dominicana a hacer turismo sexual, las cosas como son".
F        "Yo estoy en contra del maltrato animal, pero las vaquillas no me parece que sea un acto que se debiera prohibir porque el animal no sufre, ya que no le hacen ningún tipo de daño".
F        "El otro día soñé que te morías". (Una persona).
F        "El otro día soñé que me moría". (La misma persona).
F        "El otro día soñé que te mataba". (La misma persona).
F        "El otro día soñé que me suicidaba". (La misma persona).
F        "A mí ese me la suda, si le robo la cartera que no sea tan empanado y punto".
F        "¿Si alguien se deja el móvil en la barra de un bar? Solo me lo quedaría si fuese mejor que el mío".
F        "¿Os habéis fijado en que todos los inmigrantes que vienen aquí vienen a robarnos el trabajo pero todos los emigrantes que salen del país van a ganarse un futuro mejor?"
F        "El sentido de la vida es dormir, comer y follar".

F        "Ciudadanos es un cambio sensato".

dilluns, 26 d’octubre del 2015

El caragol que parlava amb les estreles (Below in English / Abajo en castellano)

Autora: Lorena Gil

Era un dia normal, ni gris, ni plujós. Tampoc hi havia un Sol enlluernador, ni hi existia cap tempesta que corregués vers el poblat. No era un dia d'aquells per emmarcar a un llibre d'un autor alternatiu postmodern amb aclaparadores descripcions paisatgítiques.  Feia un dia normal, el que sol dir-se un dia normal de tota la vida. Fart del poblat, el caragol isqué a prendre el Sol com tots els dies, més tard que cap altre animal diürn,a fi de prendre la vitamina D necessària per a passar la nit amb calma i sense patir trastorns malèfics d'animadversions estratosfèriques. Amb els darrers quinze minuts de raigs ja en tenia prou. Un dia normal en la vida d'un caragol especial.

I era especial perquè podia fer màgia amb les seues paraules. Cap altre animal, ni tan sols els qui s'anomenaven humans, podien fer el que feia ell. El caragol conversava amb les estreles. Sí, senyor! Amb dos collons com a dos melons. Amb les estreles. Els altres animalets, com les abelles o les cabres, al·lucinaven amb colors i no s'ho creien. El caragol ho mantenia, fermament. Sempre deia:

―Jo parle amb les estreles i són d'allò més.

I es quedava tan a gust. Els altres animalons, com els llombrígols de terra o els teuladins, simplement li donaven la raó com als bojos. Era normal perquè resultava tant difícil de creure que, de vegades, fins i tot titubejava quan havia de parlar-ne.

Els animalets tafanejaven les seues closques ―entengueu que un caragol no té esquena sinó closca. Parlaven, se'n reien, se'n tornaven a les seues respectives cases i a dormir. I a l'endemà igual. I a l'altre igual. Així, com tots els dies eren normals,mai passava res, excepte aquells dies en què feia un temps per a descriure en una novel·la negra d'assassinats dels anys de l'apartheid. No, no era Àfrica, eh? Ni tan sols Europa. De fet, ningú no sabia on estaven perquè, recordem, eren animals i no persones, llavors no s’havien de preocupar de banderes ni de territoris. Només viure la seua vida al seu aire i sobreviure quant més temps millor. És un sentiment trist. L'únic objectiu a aconseguir en la vida dels animals només és eixe, sobreviure i no morir abans de temps per circumstàncies animals de la vida. Els humans mai, però mai, no ho entendrien.

El caragol tenia pocs enemics car no feia mal a ningú i només s'alimentava de fulles i herbes silvestres. Només uns quants gossos, de tant en tant, s'empassaven algun familiar seu i s'ennuegaven amb les closques. Com el caragol parlava amb les estreles, sabia on col·locar el seu emblema físic cada dia. Els estels li explicaven on havia de pasturar per no ser menjat per un ca. El caragol mai no estava trist. Sabia que tots se’n reien de la seua circumstància, així i tot mantenia la força suficient per a seguir fent el que millor sabia fer: deixar un camí marcat per la seua bava.

Els seus companys de raça, diguem-ne, els altres invertebrats, es burlaven i es burlaven contínuament mentre cap d'ells s'adonava d'una cosa: era l'invertebrat més vell que hi havia al poblat. Mai no hi moria. Ningú ho sospitava vist que els altres invertebrats morien abans que ell, assassinats pels malignes humans o els gossos despistats.

Els animals amb óssos sí que s'ho preguntaven, tanmateix no creien les paraules del caragol quan li demanaven una explicació sobre la seua longevitat infinita. Sempre contestava amb el mateix raonament:

― És perquè parle amb les estreles. Elles m'han ensenyat com sobreviure més temps que cap altre animal.

I, clar, no se'l creien de cap de les maneres. Lluny de crear polèmica, el caragol contestava amablement i se n'anava a passar la resta del dia a la seua cova. Era un fet que estranyava a totes les bestioles car els habitants del poblat gaudien de dia i dormien de nit. Semblava que el caragol actuava a l’inrevés: dormia pel dia i rondava per la nit. Fet i fet, estaven farts de l’actitud del caragol, que amagava el seu secret a tots els vianants de la vida quotidiana del poblat.

En realitat el caragol no ocultava res sinó que, simplement, mai no li havien fet la pregunta correcta. Sovint li preguntaven amb quantes estreles parlava, perquè hi havia moltes estreles al cel i no tenien clar com sabia el caragol a quines dirigir-se.

― Sempre parle amb onze estreles» ―els responia.

Els animalets li preguntaven si eren sempre les mateixes i,educadament,els contestava que no, que cada nit eren onze diferents, tot i que sempre li deien el mateix. Molt qüestionable, alguns vertebrats volgueren anar més enllà i li preguntaren com era possible que, si mai no eren les mateixes estreles, totes li parlaren sobre el mateix. La seua resposta fou:

― Les estreles són d'allò més i es comuniquen entre elles per recordar-me cada dia quin és el camí a seguir.

A poc a poc aconseguien fer-li traure més paraules al caragol, malgrat que continuaven pensant que era boig. Ningú no es podia creure que l'invertebrat pogués comunicar-se amb els astres massius. Finalment, algú li formulà la pregunta correcta. Vingué de la boca d'una aranya, vella i sàvia, que havia estat observant el comportament del caragol durant molts anys. L’aràcnid li preguntà:

― Com poden parlar-te les estrelles si no tenen boca pera pronunciar?

El caragol, que ja tenia cent cinquanta-tres anys, li contestà, amb la paciència i la tranquil·litat que el caracteritzava:

― Les estreles no pronuncien paraules. Les estrelles parlen amb mi amb la seua resplendor. Permeten que les baves que deixe quan isc de la cova durant el dia, s'il·luminen durant els últims minuts de la nit i m’assenyalen el camí de tornada a la cova per sobreviure un dia més. De vegades, amiga meua, no cal parlar per comunicar-se. La bellesa de la paraula radica en la pròpia essència d'entendre el context més que el significat literal. Potser les estrelles no pronuncien mots, però no cal si saps interpretar les paraules sordes que la vida et deixa quan somies de veritat.


El caragol retornà a la seua cova per viure un dia més i superar una altra vegada un dia curt però una nit llarga, plena de camins estrelats, desmesuradament bonics, marcats amb una llum tènue on les paraules brillaven amb llum pròpia, sense cap significat, però descrivint el sentit que la vida podia tenir.
Autora: Lorena Gil
PS: m'agradaria mostrar el meu agraïment personal a Lorena Gil, autora de les il·lustracions, per haver fet possible que la història que va reflexar la meua ment amb lletres, haja pogut ser plasmada amb tanta delicadesa i passió per l'art il·lustrat com la meua delicadesa i passió per l'art escrit.


THE SNAIL WHO TALKED TO THE STARS

Author: Lorena Gil
It was an ordinary day, nor grey, neither rainy. The sun wasn’t shinning, and there was no storm approaching the village. It was not that typical day that could be described in a book from an alternative post modern writer where the descriptions of a sightseeing are overwhelming.  An ordinary day, what has been known as an ordinary day since the beginning of time. Sick of the village, the snail went out to sunbath like every single day, later than any other diurnal animal to catch the so needed D vitamin to pass the night calmly and without suffering from any maleficent disruption of stratospheric antagonisms. Just 15 minutes of sunbeams were enough. It was a normal day in the life of a special snail.

It was special because it could make magic with its words, because no other animal, not even those ones called humans could do what it did. The snail conversed with the stars. Fuck, that snail had guts. With the stars! And, of course, the other little animals, like the bees or the goats, freaked out and did not believe its words. But it insisted on that and without a doubt, it always said:

― I speak with the stars and they are so cool.

And he remained impassive. The other animals, like the earthworms or the sparrows, just agreed with it not to start a discussion. It was understandable since it was so difficult to believe that, sometimes, it even babbled when it talked about that. The little animals made fun of it. They talked, they laughed, and then they came back to their respective places to sleep. And the days passed by with no change since everyday was an ordinary one, nothing ever happened, except those days when the weather was pretty cool to describe it in a black murder novel from the apartheid years. Oh, no. It was not Africa. Not even Europe. Actually, no one knew where they were because, remember, they were animals and not persons, so they did not even worry about flags or territories. The only goal to achieve in the animal life is to survive the longer the better. It is a sad feeling. The only objective to get in animal life is that one; to survive and not to die before their turn because of animal´s life circumstances. Humans never, like never ever, would understand it.

The snail had few enemies since it did not hurt anyone and it just fed itself of leaves and wild herbs. Only a few dogs, from time to time, ate some relatives of the snail and they choked on the shells. Since the snail talked with the stars, it knew where to locate its physical emblem every single day. The stars explained to it where it should graze in order not to be eaten by a hound. The snail was never sad. It knew that everyone made fun of its circumstance, even though it kept the sufficient strength to keep doing the best thing it knew how to do: to leave a marked way with its saliva.

Its race colleagues, let's say the other invertebrates, made continuously fun of him but none of them had realized it was the oldest invertebrate in town. It never died. No one thought about it since the other invertebrates passed away before it, either murdered by maleficent humans or by distracted dogs. The boned animals wondered about it but they did not believe the snail´s words when they asked it for an explanation about its infinite longevity. It always answered with the same reasoning:

― It is because I talk with the stars. They have taught me how to survive longer than any other animal.

And, of course, they did not believe it. The snail never wanted to grow a polemic whatsoever, so it just answered in a kind way and it went to rest the missing part of the day in its cave. It was a fact that let all the animals question its behaviour since all of them enjoyed the day and slept the night. It seemed like the snail acted the other way around; it slept during the day and it walked around through the night. They started to be fed up with the snail´s behaviour, who kept the secret from itself instead of telling it to everyone.

The problem was that the snail had never hidden anything; it was only that no one asked the correct question. Sometimes they asked the snail with how many stars did it talk to, because there were lots of stars out there in the sky and they couldn’t fully understand how the snail knew to which ones it spoke.

― I always speak to eleven stars ― he answered.

The little animals asked the snail if they were always the same and, nicely, it answered that every night they were eleven different stars even if they always told the same to it. Very suspicious, some vertebrates wanted to go far away in the research and they asked it how it was possible that, if they were not the same stars, every single night they told it the same. Its answer was:

― The stars are very cool and they communicate between them in order to let me remember every day which is the path to follow.

Slowly, they were getting more and more words from the snail, even though they thought it was crazy. Nobody could believe that the invertebrate could communicate itself with the stars. Finally, someone asked the snail the correct question. It came from the mouth of a spider, who was old and smart and had been observing the behaviour of the snail during lots of years. The arachnid asked:

― How can the stars talk to you if they have no mouth?

The snail, who was one hundred and fifty three years, answered the spider with the patience and the serenity that characterized it:

The stars do not pronounce words. The stars talk to me with their brightness. They let the saliva that I leave while I walk outside the cave during the day to shine during the last minutes of the night, this way they show me the path to come back to my cave in order to survive one more day. Sometimes, my friend, there is no need to talk in order to communicate. The beauty of the words resides in the essence of understanding the context rather than the literal meaning. Maybe the stars do not pronounce words, but there is no need to if you know how to interpret the deaf words that life lends you when you truly dream.

The snail came back to its cave in order to live one more day and get over a short day again but a long night, full of starry paths, disproportionately beautiful, marked with a weak light where the words shined with their own light, with no meaning, but describing all the sense that life could have.

Author: Lorena Gil
PS: I would like to thank Lorena Gil, who is the author of the images, since she made possible my tale to be illustrated with the same delicacy and passion that I have for writing the stories. 

EL CARACOL QUE HABLABA CON LAS ESTRELLAS

Autora: Lorena Gil
Era un día normal, ni gris, ni lluvioso. Tampoco había un sol deslumbrante, ni existía una tempestad que corriese hacia el poblado. No era un día de aquellos para enmarcar en un libro de un autor alternativo postmoderno con abrumadoras descripciones paisajísticas. Era un día normal, lo que se suele decir un día normal de los toda la vida. Harto del poblado, el caracol salió a tomar el sol como todos los días, más tarde que cualquier otro animal diurno, con el fin de tomar la vitamina D necesaria para  pasar la noche con calma y sin padecer trastornos maléficos de animadversiones estratosféricas. Con los últimos quince minutos de luz solar ya tenía bastante. Un día normal en la vida de un caracol especial.

Y era especial porque podía hacer magia con sus palabras. Ningún otro animal, ni tan solo los que se llamaban humanos, podían hacer lo que él hacía. El caracol conversaba con las estrellas. ¡Sí, señor! Con dos cojones como dos melones. Con las estrellas. Los otros animalitos, como las abejas o las cabras, flipaban en colores y no se lo creían. El caracol lo mantenía con insistencia. Siempre decía:

― Yo hablo con las estrellas y son lo más.

Y se quedaba tan a gusto. Los otros animales, como las lombrices o los gorriones, simplemente le daban la razón como a los locos. Era normal porque resultaba tan difícil de creer que, a veces, incluso balbuceaba cuando hablaba sobre ello.

Los animalitos se burlaban a sus caparazones ― entended que los caracoles no tienen espaldas sino caparazones. Hablaban, se reían, volvían a sus respectivas casas y a dormir. Y al día siguiente, igual. Y al otro, igual. Así, como todos los días eran normales, nunca pasaba nada, excepto aquellos días en los que hacía un tiempo como para describir en una novela negra de asesinatos de los años del apartheid. No, no era África, ¿eh? Ni tan solo Europa. De hecho, nadie sabía dónde estaban porque, recordemos, eran animales y no personas, entonces no se tenían que preocupar por banderas ni territorios. Solo vivir su vida a su aire y sobrevivir cuanto más tiempo mejor. Es un sentimiento triste. El único objetivo a alcanzar en la vida de un animal solo es ese, sobrevivir y no morir antes de tiempo por circunstancias animales de la vida. Los humanos nunca, pero nunca, lo entenderían.

El caracol tenía pocos enemigos pues no hacía daño a nadie y solo se alimentaba de hojas y hierbas silvestres. Solo unos cuantos perros, de vez en cuando, se tragaban algún familiar suyo y se atragantaban con los caparazones. Como el caracol hablaba con las estrellas, sabía dónde colocar su emblema físico cada día. Las estrellas le explicaban dónde tenía que pastar para no ser comido por un can. El caracol nunca estaba triste. Sabía que todos se reían de su circunstancia, aún así mantenía la fuerza suficiente para seguir haciendo lo que mejor sabía hacer: dejar un camino marcado por su baba.

Sus compañeros de raza, digamos, los otros invertebrados, se burlaban continuamente mientras ninguno de ellos se daba cuenta de una cosa: era el invertebrado más viejo que había en el poblado. Nunca moría. Nadie sospechaba visto que los otros invertebrados morían antes que él, asesinados por malignos humanos o perros despistados.

Los animales con huesos sí se lo preguntaban, aunque no creían las palabras del caracol cuando le pedían una explicación sobre su longevidad infinita. Siempre contestaba con el mismo razonamiento:

― Es porque hablo con las estrellas. Ellas me han enseñado cómo sobrevivir más tiempo que ningún otro animal.

Y, claro, no se lo creían de ninguna de las maneras. Lejos de crear polémica, el caracol contestaba amablemente y se iba a pasar el resto del día a su cueva. Era un hecho que extrañaba a todas las bestias pues los habitantes del poblado gozaban de día y dormían de noche. Así pues, estaban hartos de la actitud del caracol, que escondía su secreto a todos los viandantes de la vida cotidiana del poblado.

En realidad el caracol no ocultaba nada sino que, simplemente, nunca le habían formulado la pregunta correcta. A veces le preguntaban con cuantas estrellas hablaba, porque había muchas estrellas en el cielo y no tenían claro cómo sabía el caracol a cuáles dirigirse.

― Siempre hablo con once estrellas ― les respondía.

Los animalitos le preguntaban si eran siempre las mismas y, educadamente, les contestaba que no,  que cada noche eran once diferentes, aunque siempre le decían lo mismo. Cuestionándoselo, algunos vertebrados quisieron ir más allá y le preguntaron cómo era posible que, si nunca eran las mismas estrellas, todas le hablasen sobre lo mismo. Su respuesta fue:

― Las estrellas son alucinantes y se comunican entre ellas para recordarme cada día cuál es el camino a seguir.

Poco a poco conseguían sacarle más palabras al caracol, aunque continuaban pensando que estaba loco. Nadie se podía creer que el invertebrado pudiese comunicarse con los astros masivos. Finalmente, alguien formuló la pregunta correcta. Vino de la boca de una araña, vieja y sabia, que había estado observando el comportamiento del caracol durante muchos años. El arácnido le preguntó:

― ¿Cómo pueden hablarte las estrellas si no tienen boca para pronunciar?

El caracol, que ya tenía ciento cincuenta y tres años, le contestó, con la paciencia y la tranquilidad que lo caracterizaba:

―Las estrellas no pronuncian palabras. Las estrellas hablan conmigo con su resplandor. Permiten que las babas que dejo cuando salgo de la cueva durante el día, se iluminen durante los últimos minutos de la noche y me señalan el camino de vuelta a la cueva para sobrevivir un día más. A veces, amiga mía, no hace falta hablar para comunicarse. La belleza radica en la propia esencia de entender el contexto más que el significado literal. Puede que las estrellas no pronuncien vocablos, pero no hace falta si sabes interpretar las palabras sordas que la vida te deja cuando sueñas de verdad.

El caracol volvió a su cueva para vivir un día más y superar otra vez un día corto pero una noche larga, llena de caminos estrellados, desmesuradamente bonitos, marcados con una luz tenue donde las palabras brillaban con luz propia, sin significado alguno, pero describiendo el sentido que la vida podía tener.

Author: Lorena Gil

PS: me gustaría dar las gracias a Lorena Gil, autora de las ilustraciones, por haber hecho posible que la historia que mi mente reflejó con letras, haya podido ser plasmada con tanta delicadeza y pasión por el arte ilustrado como mi delicadeza y pasión por el arte escrito.