divendres, 22 d’abril del 2016

Tac, tac, tac (Down in English / Abajo en castellano)



Tac, tac, tac. Aquella dona era curiosa. Seguia la mateixa rutina cada dia, religiosament. Tac, tac, tac. Alguns ja n'estaven tips, però ella ho feia cada matí a les 8:25 al tren que marxava en direcció a Lokeren. Era un tren amb pocs passatgers, per no dir que al vagó sempre érem les mateixes persones. Un àrab que parlava pels colzes per telèfon, una xica i la seua bicicleta plegable, jo, i la dona que feia tac, tac, tac. Sempre la mateixa història. Tots els dies igual. El conte es repetia constantment. En ocasions, quan el tren es retardava, nosaltres remugàvem, mes que fóra mentalment, tot i que es notava tímidament la nostra crispació. La dona estranya ni tan sols s'immutava. Seguia amb la seua rutina: tac, tac, tac.

Les cares matinals eren idèntiques, com les que passen penitència religiosa per haver pecat. Adormits ofins i tot dormint, intentàvem fer veure que hi existíem, que érem persones, no només ens físics sense cervell ni capacitats psicomotrius. Mentre lluitàvem per demostrar al món que podíem ser persones, la misteriosa dona mantenia el seu: tac, tac, tac.Tot açò ocorria en un trajecte de nou minuts i trenta segons. L'àmbit de crispació, però, es notava des de Charleroi.

Passats uns anys, la xica de la bici plegable i l'àrab deixaren d'agafar el tren. Però la dona i jo ens manteníem ferms i seguíem allí cada dia de la nostra vida. La meua rutina m’havia calat tant, el sorollet se m'havia introduït tan a dintre del cap que quasi ni l'escoltava. De vegades, els viatges amb tren són tan avorrits que un no sap què fer. Així que vaig decidir estudiar la freqüència amb què la dona feia el soroll. Durant nou minuts i trenta segons el soroll es repetia amb una mitjana d'un minut i set segons, amb una intrigant desviació típica de 0,6 segons, sobre un total de 2.000 mostres. «Això no pot ser―vaig pensar interiorment. És monstruós, tètric i inclús m'atreviria a dir que fapor, molta por.»

Tac, tac, tac. un minut i set segons després... Tac, tac, tac. El meu cap va entrar en un bucle sense eixida. La meua vida se centrava en l'estudi del soroll de la dona. Només feia que pensar en aquell so. Estudiava com podia produiraquellamatraca amb una puntualitat tan excepcional. Vaig decidir-mea preguntar-li-ho. Un dimecres quelsevol, quan em vaig alçar del seient i em dirigí cap a ella, tanmateix, ella se m'avançà i em digué:

―La rutina és la meua vida, si me la trenques, moriré. Recorda-ho per a sempre ―va dir.

Casualment hi descobrí que aquell martelleig venia d'uns colpets que feia amb la cigarreta que s'acabava d'enrotllar quan la colpejava sobre la taula desseients.Em va fer gràcia i em va caure bé. Decidí de regalar-li una caixeta de cigarretes prèviament enrotllades. Li la vaig donar a l'endemà. Per agafar-la deixà d’enrollar-se la cigarreta que manipulava en eixe moment. Li agafà un infart i morí. Em vaig posar molt nerviós.

Al funeral, al qual vaig assistir per un fort sentiment de culpabilitat, només fiu acte de presència jo. A l'epitafi de la tomba hi havia escrit: «La rutina és la meua vida, si me la trenques, moriré. Recorda-ho per sempre».

A l'endemà llegí al periòdic que un jove de trenta-dos anys havia mort per causes desconegudes tot just al tren que anava en direcció a Lokeren a les 8:31 del matí. No va morir la senyora.

Vaig ser jo.


Tac, tac, tac

Tac, tac, tac. That lady was bizarre. She followed the same routine every day, religiously. Tac, tac, tac. Some were already fed up but she kept doing it every morning at 8.25 in the train that left the station towards Lokeren. It was a train with few passengers, if not even the very same people. An Arabic guy who was a bit of a chatterbox with his phone, a girl and her foldable bike, myself and the woman making tac, tac, tac. Every day the same story. The tale was repeated constantly. Occasionally, when the train was delayed, we were annoyed, even if it was only in our minds, our tension could be noticed shyly. The weird woman did not seem to be bothered at all. She just kept doing her routine; tac, tac, tac.

The morning faces were identical, like the ones that go through religious penance for having sinned. Asleep or even sleeping, we were trying to show the world that we existed, that we were human beings, not only physic beings with no brain nor psychomotor skills. While we were fighting to demonstrate that we could be persons, the mysterious woman kept doing her: tac, tac, tac. All this occurred in a 9 minutes and 30 seconds journey. The tense atmosphere could be noticed from Charleroi.

After a few years, the girl with the foldable bike and the Arabic guy stopped taking the train. But the woman and I kept going on and we were doing this journey each day of our life. I was so much into my routine that the annoying noise became part of it and I could barely hear it. Sometimes, train journeys are so boring that one does not know what to do in the meantime. So one day I decided to study how often the woman made the noise. During 9 minutes and 30 seconds the noise was repeated with an average of one minute and 7 seconds and an intriguing standard deviation of 0,6 seconds, all over a total of 2,000 samples.

-          This cannot be happening – I thought to myself. It is monstrous, gloomy and even I would even dare to say that it is scary. So scary.

Tac, tac, tac. One minute and seven seconds later… Tac, tac, tac. My head entered a loop without any exit. My life was focused on the study of the noise that the woman made. I only thought of that. I was studying how could she make that sound in that exceptional punctuality. I decided to ask her. A random Wednesday, when I stood up and I walked towards her, she anticipated my action and told me:

-          Routine is my life, if you break it, I will die. Remember that forever – she said.

By chance I discovered that that noise came from the action of her tapping a rolled cigarette against the table. It made me smile and she caused me a good impression. I decided to gift her with a packet of already rolled cigarettes. I gave them to her the day after. To grab them she stopped rolling the cigarette she was making at the time. She suffered a heart attack and died.  I got very nervous.

At the funeral, which I attended because of a strong guilt feeling, there was only me. On the epitaph of the grave it could be read: “Routine is my life, if you break it, I will die. Remember that forever”.

The day after, I read in the newspaper that a 32 years old youngster had passed away due to unknown causes in the train that went towards Lokeren at 8:31 in the morning. The woman did not die.

I did.


Tac, tac, tac

Tac, tac, tac. Aquella mujer era curiosa. Seguía la misma rutina cada día, religiosamente. Tac, tac, tac. Algunos ya estaban hartos, pero ella lo hacía cada mañana a las 8:25 en el tren que marchaba en dirección Lokeren. Era un tren con pocos pasajeros, por no decir que en el vagón siempre estábamos los mismos. Un árabe que hablaba por los codos por teléfono, una chica y su bicicleta plegable, la mujer que hacía tac, tac, tac y yo. Siempre la misma historia. Todos los días igual. El cuento se repetía constantemente. En ocasiones, cuando el tren se retrasaba, nosotros refunfuñábamos, si bien mentalmente, aunque se notaba tímidamente nuestra crispación. La mujer extraña ni siquiera se inmutaba. Seguía con su rutina: tac, tac, tac.

Las caras matinales eran idénticas, como las que pasan penitencia religiosa por haber pecado. Dormidos, o incluso durmiendo, intentábamos hacer ver que existíamos, que éramos personas, no solo entes físicos sin cerebro ni capacidades psicomotrices. Mientras luchábamos por demostrar al mundo que podíamos ser personas, la misteriosa mujer mantenía su tac, tac, tac. Todo esto ocurría en un trayecto de nueve minutos y treinta segundos. Aunque el ambiente de crispación se notaba desde Charleroi.

Pasados unos años, la chica de la bici plegable y el árabe dejaron de coger el tren. Pero la mujer y yo nos manteníamos firmes y seguíamos allí cada día de nuestra vida. Mi rutina me había calado tanto que el ruidito se me había introducido tan  dentro de la cabeza que casi ni lo escuchaba. A veces, los viajes en tren son tan aburridos que uno no sabe qué hacer. Así que decidí estudiar la frecuencia con que la mujer hacía el ruido. Durante nueve minutos y treinta segundos, el ruido se repetía con una media de un minuto y siete segundos, con una intrigante desviación típica de 0,6 segundos, sobre un total de 2.000 muestras.

“Eso no puede ser —pensé interiormente. Es monstruoso, tétrico e incluso me atrevería a decir que da miedo, mucho miedo.”

Tac, tac, tac. Un minuto y siete segundos después… Tac, tac, tac. Mi cabeza entró en un bucle sin salida. Mi vida se centraba en el estudio del ruido de la mujer. Solo podía pensar en aquel sonido. Estudiaba cómo podía producir aquella matraca con una puntualidad tan excepcional. Me decidí a preguntárselo. Un miércoles cualquiera, cuando me levanté del asiento y me dirigí hacia ella, sin esperarlo, se avanzó a mí y me dijo:

—La rutina es mi vida, si me la rompes, moriré. Recuérdalo para siempre.

Casualmente descubrí que aquel martilleo venía de unos golpecitos que hacía con el cigarrillo que se acababa de enrollar cuando lo golpeaba sobre la mesa de los asientos. Me hizo gracia y me cayó bien. Decidí regalarle una cajita de cigarrillos previamente enrollados. Se los di al día siguiente. Para cogerla dejó de liarse el cigarro que manipulaba en ese momento. Tuvo un infarto y murió. Me puse muy nervioso.

Al funeral, al cual asistí por un fuerte sentimiento de culpabilidad, solo yo hice acto de presencia. En el epitafio de la tumba se podía leer: “La rutina es mi vida, si me la rompes, moriré. Recuérdalo para siempre.”

Al día siguiente leí en el periódico que un joven de treinta y dos años había muerto por causas desconocidas justo en el tren que iba en dirección Lokeren a las 8:31 de la mañana. No murió la señora.

Fui yo.