diumenge, 26 d’octubre del 2014

L'HIVERN MÉS FRED (Below in english / Más abajo en castellano)



Sis i quart del matí. Sona el despertador. S’alcen i amb els ulls ben tancats se’n van cap a la cuina. Encara és de nit i no plou, de moment. Se sent un silenci estrepitós. El soroll que provoca la tassa en recolzar-se sobre el banc de marbre és pràcticament insonor en aquestes hores del matí. Esguellen per un extrem la pestanya del bric de llet sencera, trauen les culleretes de cafè del cubell per als coberts i obrin la despensa per aconseguir el tresor més valorat dels matins: el Cola-Cao. Finalment, omplin a vessar la tassa de llet. Al menjador, sona la tele encesa en un bon no res. Simplement es tracta de sentir alguna veu, encara que molt baixeta per no despertar els companys de pis. Es fa la mitja i acaben de desdejunar. Es preparen els entrepans per a l’esbarjo, es renten les dents, col·loquen les mans amb els punys tancats sobre la cara i comencen el ritual de traure’s les lleganyes dels ulls i despertar-se una mica. Passen a l’habitació i es visten. El silenci continua ensordint els sentits. Ni tan sols es miren. Una vegada han acabat, es disposen a preparar-s’ho tot i agafar el més important: la cartera, el mòbil i les claus de casa. Dins d’una bossa deixen caure els entrepans i una botella d’aigua mineral. Comença a plovisquejar. Gràcies a això s’intercanvien les primeres paraules matineres.


― Plou.

― Sí.

― Agafem el paraigües.

― No.

― No?

― No. Seria un pes més. Devem evitar-ho, aquesta gent no té miraments. No t’ho vaig dir ahir, no me’n vaig recordar. Vaig comprar dos impermeables. Quin en vols, el verd o el roig?

― Tant me fa.

― Jas, per a mi el roig, és més lleig.

― D’acord.


Ixen al replanell, el pis és a la vuitena planta. Criden l’elevador. Triga per ser tant de matí. Ni tan sols es miren. S’entrecreuen un parell de badalls. Per fi aplega l’ascensor. Hi entren i, tot seguit, baixen cap a la planta baixa. Ixen de l’edifici. Situat a la plaça d’Hondures, només algunes persones atrevides que passegen el gos a eixes hores es topen en el seu camí. Se sent com cau el mull mull de la pluja. Un alé d’aire terrós embalsama l’ambient i refresca les

pells més tendres. S’ou una televisió des del primer pis d’un bloc d’apartaments, probablement es tracta d’un ancià que no pot dormir. Falten deu minuts per a les set del matí. De camí a la Universitat sorgeix el segon diàleg.


― Has agafat la cartera?

― Sí.

― Nervis?

― Uns pocs.

― No n’has de passar. Avui has de tenir molt de coratge. Has de saber a què ens enfrontem.

― Ho sé, però no puc evitar-ho. Les emocions em brollen sobre la pell.

― D’acord, no et preocupes, no passarà res si no ens separem.

― No! Saps que no ho faré.

― Hem quedat a les set. Ja quasi ho són, accelerem el pas.


Apleguen a l’Àgora on tan sols s’hi entrelluquen dues persones. En total en són quatre. Decideixen esperar i alguns companys s’arrimen més tard, amb temps suficient per a preparar-se bé. Es divideixen en grups, tres equips d’una desena de persones cadascun. El seu escamot ocuparà la porta principal d’entrada de cotxes, darrere la Facultat d’Informàtica. Amb objectes pesats a les mans, algunes persones s’ajuden mútuament, les tanques pesen massa per a transportar-les sense ajuda. A l’entrada, la lluita comença. Alguns tenen remordiments de consciència, no creuen que siga l’única opció possible per a

què les coses canvien, no troben del tot just construir barricades per impedir el pas de la gent. D’altra banda, s’autoconvencen amb l’argumentació contrària. Atés l’éxit de les manifestacions o concentracions al Poli, aquesta és l’única solució possible perqué la gent seguisca la convocatòria de vaga. Avui és el primer dia d’una vaga declarada indefinida. Estranyament han aconseguit el suport de quasi tot el professorat i els investigadors. Fins i tot s’hi han adherit els becaris, que viuen en un altre món. Alguns cotxes pretenen entrar i es

troben amb les barreres físiques. Mantenen la calma però no per molt de temps. Els segurates intenten calmar els conductors. Estan de part dels estudiants. Durant vint minuts la cosa es manté més o menys tranquil·la. Els whatsapp anuncien que els contenidors tallen l’avinguda de Vera, el tramvia a l’altura de La Carrasca i la Universitat Politécnica. Les lleteres fan acte de presència gairebé immediatament. Sonen les sirenes. La bòfia es desplega, el cor dels estudiants s’accelera. Passa el perill, no es dirigeixen a la porta sinó en ajuda dels companys que són al camí de Vera. La gent s’impacienta i es posa tensa. Veus estentòries escupeixen insults a crits:


Hijos de puta! Dejadnos pasar u os atropello! Hijos de puta! Os

reconozco las caras a todos, cuando os vea os voy a matar!


Els segurates intenten calmar els impacients. Un cotxe pretén entrar per la força. No reïx. Entre tots suggereixen al conductor que deixe de fer-ho si no vol rebentar el paracolps davanter. Saben que han d’ajudar els qui tallen el carrer, però també saben que si deixen aquesta porta lliure, la policia trobaria l’entrada. Estratégia i coordinació davant de tot. Han aconseguit de cloure una porta d’accés amb cadenats. Els deu estudiants marxen cap a Informàtica. L’estratégia és senzilla, se’n van dues persones sense que els conductors se

n’adonen i ocupen el seu lloc altres dues que vénen de l’altra porta. I així fins que els de la porta dels cadenats substitueixen els d’Informàtica. El pla ha funcionat a la perfecció. Mentre caminen cap a Tarongers es produeix la tercera conversa del matí.


― Estàs bé?

― Sí, i tu?

― També. Ara hem d’anar a Tarongers. Escolta’m amb atenció. Segurament haurem de córrer per travessar l’avinguda. Eixirem per la porta de la piscina, és la menys vigilada. Una vegada allí, agafa aire i aspira profundament. Tranquil·litat abans de fer badoqueries. No ens agafem de la mà. Hem de córrer com si no hi haguera demà i punt. En travessar Vera anirem

a la Facu d’Economia, és la primera de l’esquerra. Si aconseguim d’entrar, estarem a recer. D’acord?

― (Silenci)

― Ei! Eiii!!! Espavila!!! D’acord o no? Mira, si tens por, més val que et quedes a la Casa de l’Alumne, no passa res, vindré a buscar-te més tard, t’ho promet.

― No. Vull anar amb tu. Correré com mai abans m’hages vist córrer. De veres.

―D’acord. Mira, eixirem com dos estudiants del Poli, sense caputxa ni braga. Caminarem tranquil·lament, si notem alguna cosa estranya, enganxarem a córrer fins a la facu. Fixa’t, encara plou, això va en contra nostra.

― Puc fer-ho! De veritat que puc fer-ho! Tirem avant!


Només xafar el ciment, una sirena sona forta. Amb una correguda prodigiosa aconsegueixen d’entrar a la facultat. Respiren amb dificultat per l’esforç. La bòfia abandona el recinte, sap que no hi té res a fer, no pot entrar- hi. El punt de trobada és el mateix de sempre. Es convoca una assemblea per decidir les pròximes accions. Hi són tots, excepte els qui tallen l’accés a la UPV. A Tarongers, Burjassot i Blasco Ibáñez no cal que vaja ningú, quasi tot el món segueix la vaga. El Poli és el més quiet. S’acorda tallar el carrer i el tramvia, tot i bòfia.


― Si anem en bloc no ens faran res, avui en som molts ―diu algú.

― Ells també en són molts. Faran el que voldran. ―respon un altre.


Autora: Carmen Gimeno Suñer
La situació resulta complicada. La policia obeeix el govern i prou, malgrat que els hàgen abaixat els sous, els hagen llevat drets socials o els hagen sancionat. A les vagues vénen els pitjors de tots, els més soques, els més descervellats i violents. Sabedors d’açò, hi ha molta gent que els té por i no veu clar continuar l’acció. Democràticament s’acorda realitzar una última activitat: tallar les vies de manera que la bòfia no s’ho espere. Actuaran a l’inrevés, tancaran Ramón Llull i després es refugiaran dins els edificis blancs, que tenen un accés ràpid. La intervenció serà curta. Després faran el mateix amb el camí de Vera. Corren a tallar el primer carrer, la pluja, però, dificulta les coses. La bòfia ha demanat reforços. Les sirenes sonen a tort i a dret. La cosa es posa fosca tirant a negra i perillosa. La policia apareix per tot arreu. Carrega sense miraments sobre la gent: xiquets, adolescents, estudiants, parelles, ancians... No miren pèl. Els colps i els crits dispersen els manifestants en totes direccions.

Alguns es refugien a Magisteri. Hi ha molts cossos per terra. La policia usa la força de les porres amb mala llet i s’acarnissen amb els caiguts, encara que tinguen el cap xorrant sang. De sobte, s’instal·la un silenci malastruc. Les imatges són aterridores. En menys de mig minut es produeix dissortadament la darrera conversa:


― Corre, corre, corre!

― Ho intente!

― Agafa’m la mà!

― Aaaaaaaaaahhhhhhhh!!!

― Glòriaaaaaaa!!!

― Aaaai! Para per favor! Para, para, no em pegues més. Jo no he fet res!!!

― Para de pegar-li, cabró! No li pegues. No veus que és una xiqueta!

― Ves-te’n! Corre! Ves-te’n!!!

― Nooo!!! Glòria! Glòriaaa!!!


Sense saber com, entra a espitxons dins Magisteri. Glòria segueix en terra. La bòfia continua castigant-la amb fúria i brutalitat. Ho veu i no es pot contenir. Plora. Ploren. Ha sigut una salvatjada. Efectivament, no han tingut cap mirament. Han carregat contra tot allò que es movia. Durant vint minuts no s’escolta res. Mentrestant, la bòfia, la puta bòfia, manté un grup de persones detingudes i malferides, Glòria entre elles. Els han fet asseure sobre els tolls d’aigua sense permetre’ls cap moviment. Esperen que els estudiants comprenguen que tot s’ha acabat, que es dissolguen si no volen acabar tots igual. El mòbil vibra. És Glòria. No s’atura ni tan sols a pensar amb com s’ho ha fet per telefonar. Despenja.
 
Autora: Carmen Gimeno Suñer

― Glòria! ―la veu li sona trista i apagada

― La meua Laia... com t’estime xiqueta... com t’estime!

― Jo tampoc no t’estime.

¿Qué haces con el móvil, coño? Te voy a machacar hijaputa!!!

― Laia! Aiiiiiii!!!


Paf! Silenci. Silenci. Silenci total.

PS Moltes gràcies a Carmen Gimeno Suñer per compartir el seu art al meu blog.






THE COLDEST WINTER



It was six and a quarter in the morning. The alarm rang. They wake up and they go to the kitchen with their closed eyes. It’s still dark and it doesn’t rain, by the moment. A deafening silence can be heard. The sound that the cup makes at the moment it contacts the marble is almost soundless at this time in the morning. They break from an extreme a brick of entire milk. Then they look for coffee spoons and open the waiver to achieve the most valuable treasure in the mornings: the cacao powder. Finally they fill the cups in of milk. In the saloon, the TV remains turned on because they just want to hear something although the volume is very low since their flatmates are still sleeping. Once they ended their breakfast they go to wash their teeth and start the every morning ritual of washing their faces up with cold water. The room is still a bit warm so they get change there. The silence is still deafening the senses. They don’t even look at each other. Once it’s finished they start to prepare the most important things: the wallet, the mobile phone and the keys. Inside of a plastic bag they leave the sandwiches and a bottle of mineral water. It starts to rain a bit. Thanks to that the first words in the morning can be heard:



― It rains.

― Yes.

― Take the umbrellas.

― No.

― ¿No?

― No. It would be extra weight. We should avoid it, these people has no feelings. I didn’t tell you yesterday because I forgot it but I bought two waterproofs. Do you prefer the red or the green one?

― I don’t care.

― Have this, the red for me, it’s uglier.

― Okay.



They reach the landing; the flat is at the 8 floor. A pair of yawns is heard. In the end, the lift comes. Once the button is pushed and arrive at the ground floor they go out of the building. There are only two or three persons walking with their dogs. Only the sound of the little raining remains in the streets. A breath of muddy air embalms the atmosphere and refreshes the softest skins. A TV sounds because of an old man who is watching it and probably he can’t sleep anymore. Ten minutes to seven on the morning. Way to University, second dialogue.



― Did you get the wallet?

― Yes.

― Nerves?

― A bit.

― You shouldn’t have them. You have to be courageous today. You must know what we are fighting against.

― I know, but I can’t avoid it. The feelings are above my skin.

― OK don’t worry, it will be nothing if we don’t get separated.

― You know I won’t let you go alone.

― It’s almost seven and we should be there, walk faster.



The Àgora is reached and there are only two persons, so they are in total four. They decide to wait and some colleagues arrive later, with enough time to get well prepared. They divide themselves into three groups; three equips of a dozen persons each one. Their platoon will occupy the principal car entrance, behind the Informatics Faculty. With heavy objects in their hands some people help each other mutually, the fences weight too much for just one person. In the entrance, the fight starts. Some have pangs of conscience and they start to think that it is not the only posible option for achieving a change in the government, they don’t find fair to build riots up to forbid people’s entrance. On the other hand, they get auto convinced saying the same in the other way. Attending to the exit of the demonstrations or the strikes in the UPV, this is the only solution they can follow to convince the other people to follow the strike. It’s the first day of a strike that has been declared undefined in time duration. Strangely they have achieved the support from almost all the professors and the researchers. Even the ones who only work for a scholarship showed their support. Some cars try to get inside the UPV and the security people start to convince them not to do silly things. Whatsapp messages advert that the garbage containers are cutting Vera Avenue and the tram at La Carrasca stop. Police vans start to appear almost immediately. The sirens sound. The cops spread, the heart of the students get accelerated. The danger disappear because they aren’t going to the entrance, they are going to help the cops at the Vera Avenue. The people get impatient. Ugly voices split insults:



― Motherfuckers! Let us get in or I’ll run you all down. Motherfuckers! I recognice each face, tomorrow when I see you I will kill you!



The security crew try to calm the impatient ones down. A man pretends to enter with the power of his car. All the people alarm him that if he doesn’t want to get the car destroyed, he should stop it immediately. Our two protagonists should go now to Tarongers.



― You OK?

― Yes, you?

― Also. Now we have to achieve Tarongers. Listen to me. Probably we should run to arrive in there. We’ll go out of here from the pool’s entrance, it’s the less guarded, always. Once there, take a deep breath and do everything with normality. Not nerves. Once we get Tarongers, we will skip rapidly into the Faculty of Economy, the first one at the left side. If we achieve this place, we are saved. Everything understood?

― (Silence)

― Hey! Heyyy!!! Wake up!!! Understood or not? Look, if you are afraid, stay in the Casa de l’Alumne, there’s nothing wrong with it. I’ll pick you up later, I promise you. ― Don’t. I want to go with you. I’ll run like you never saw me running. Truly.

―Okay. Listen, we’ll take the UPV off like if we were two regular students, without hoods. We’ll walk tranquil, if we notice something weird; we’ll run until the Faculty. Look, still raining, that’s against us.

― I can do it! I’m sure I can! OK? Just go!



Once they step on the concrete a siren sounded really strong. Through a big prodigious slam they achieved the faculty. They breathe with some difficulties because of the effort. Cops abandon the enclosure, they know they have nothing to do there, they cannot get in there. The meeting point is the same as always. An assembly is convoked to decide the next actions. All of them are there except the ones that are cutting the access to the UPV. There is no need to have people in Tarongers, Burjassot and Blasco Ibáñez, almost all the persons are following the strike there. The Poli is the calmest one. A decision has been taken; they’ll cut the street and the tramway, cops included.



― If we go in a solid block they won’t hurt us, today we are so many people ―someone says.

― They are also a lot. They will do whatever they want ―answers another one.

The situation is complicated. Cops are only obeying the government and nothing else. Even they had their salaries reduced, but it seems it does not matter to them. The worst ones are the ones who come to every strike, the most dangerous, the most undisciplined. It is known, so that there are lots of people that don’t see any hope about cope with the action. The last activity is taken democratically; cutting the streets in a way that cops do not think about it. They will act in the other way, they will close Ramón Llull street and then they will hide in the white buildings because they have a rapid access. The intervention will be short. Then, they will do the same with Vera street.



Artist: Carmen Gimeno Suñer
They run in order to cut the first street but the raining is messing everything up. Police asked for reinforcements. Sirens sound really high. Situation is obscure like heading into black and dangerous. Cops appear everywhere. Loads without taking care to any kind of person: kids, adolescents, students, couples, old people… The beats and the screams disperse the activists in every direction. Some of them refugee at Magisteri’s Faculty. There are lots of bodies under floor. Police use the truncheons with bad intention and they drub with the ones that lye in the floor, even if there is blood coming out of their heads. In less than half a minute the last conversation happens:



― Run, run run!

― I try!

― Take my hand!

― Aaaaaaaaaahhhhhhhh!!!

― Glòriaaaaaaa!!!

― Aaaay! Stop please! Stop, stop, don’t hit me more. I’ve done nothing!!!

― Stop beating her you asshole! Don’t hit her, she’s only a fucking child!

― Go! ¡Run! Go!!!

― Nooo!!! Glòria!Glòriaaa!!!



All the others are now inside Magisteri. Glòria still lies on the floor. Cops continue hitting her with furious and brutality. All of them start crying. It’s been a savagery. In fact, cops haven’t taken any care about anyone. They had loads to everything that moved. During 20 minutes nothing is heard. Meanwhile, cops, the fucking cops keep a group of arrested and badly injured persons. Glòria is one of this group. Police obligated them to sit on the pools the rain dropped. They hope the students comprehend that everything finished, that they have to dissolve if they don’t want to stand like this group.



The mobile phone vibrates. It’s Glòria. Doesn’t matter how she achieved her phone. 




Artist: Carmen Gimeno Suñer
― Glòria! ― the voice sounds sad.

― My sweet Laia... I love you so much... I love you so much!!

― Glòria... I don’t Love you.

― What the hell are you doing with the phone? I’m gona destroy you bitch!!!

― Laia! Ayyy!!!



Paf! Silence. Silence. Totally silence. 





PS Thank very much to Carmen Gimeno Suñer for let me share her art in my blog.





EL INVIERNO MÁS FRÍO



Seis y cuarto de la mañana. Suena el despertador. Se levantan y con los ojos bien cerrados se van hacia la cocina. Todavía es de noche y no llueve, de momento. Se escucha un silencio estrepitoso. El ruido que provoca la taza al apoyarse sobre el banco de mármol es prácticamente insonoro a estas horas de la mañana. Rompen por un extremo la pestaña del brick de leche entera, sacan las cucharillas de café del cubo para los cubiertos y abren la despensa para conseguir el tesoro más valorado de las mañanas: el Cola Cao. Finalmente, llenan hasta arriba el tazón de leche. En el comedor, suena la tele encendida en cuestión de segundos. Simplemente se trata de escuchar alguna voz, aunque muy baja para no despertar a los compañeros de piso. Llegan las seis y media y acaban de desayunar. Se preparan los bocadillos para el almuerzo, se limpian los dientes, colocan las manos con los puños cerrados sobre la cara y empiezan el ritual de quitarse las legañas de los ojos y despertarse un poco. Pasan a la habitación y se visten. El silencio continúa ensordeciendo los sentidos. Ni siquiera se miran. Una vez han terminado, se disponen a preparárselo todo y a coger lo más importante: la cartera, el móvil y las llaves de casa. Dentro de una bolsa dejan caer los bocatas y una botella de agua mineral. Empieza a lloviznar. Gracias a eso se intercambian las primeras palabras mañaneras.



― Llueve.

― Sí.

― Cojamos paraguas.

― No.

― ¿No?

― No. Sería un peso más. Debemos evitarlo, esta gente no tiene miramientos. No te lo dije ayer, no me acordé, compré dos impermeables. ¿Cuál quieres, el verde o el rojo?

― Me da igual.

― Toma, para mí el rojo, es más feo.

― De acuerdo.



Salen al rellano, el piso está en la octava planta. Llaman al ascensor. Tarda por ser tan pronto. Ni siquiera se miran. Se entrecruzan un par de bostezos. Por fin llega el ascensor. Entran e inmediatamente después bajan hasta la planta baja. Salen del edificio, situado en la plaza Honduras. Sólo algunas personas atrevidas que pasean al perro a esas horas se topan en su camino. Se escucha el repiqueteo de la lluvia. Una bocanada de aire terroso inunda embalsama el ambiente y refresca las pieles más tiernas. Se escucha una televisión desde el primer piso de un bloque de apartamentos, probablemente se trata de un anciano que no puede dormir. Faltan diez minutos para las siete de la mañana. De camino a la Universidad surge el segundo diálogo.



― ¿Has cogido la cartera?

― Sí.

― ¿Nervios?

― Unos pocos.

― No debes tenerlos. Hoy debes tener mucho coraje. Tienes que saber a qué nos enfrentamos.

― Lo sé, pero no puedo evitarlo. Las emociones me brotan sobre la piel.

― De acuerdo, no te preocupes, no pasará nada si no nos separamos.

― ¡No! Sabes que no lo haré.

― Hemos quedado a las siete. Ya casi son, aceleremos el paso.



Llegan al Ágora donde sólo se divisan dos personas. En total son cuatro. Deciden esperar y algunos compañeros se unen más tarde, tienen tiempo suficiente para prepararse bien. Se dividen en tres grupos, tres equipos de una decena de personas cada uno. Su pelotón ocupará la puerta principal de la entrada de coches, detrás de la Facultad de Informática. Con objetos pesados en las manos, algunas personas se ayudan mutuamente, las vallas pesan demasiado para transportarlas sin ayuda. En la entrada, la lucha empieza. Algunos tienen remordimientos de conciencia, no creen que sea la única opción posible para que las cosas cambien, no encuentran del todo justo construir barricadas para impedir el paso de la gente. Por otra parte, se auto convencen con la argumentación contraria. Atendiendo al éxito de las manifestaciones o concentraciones en el Poli, esta es la única solución posible para que la gente siga la convocatoria de huelga. Hoy es el primer día de una huelga declarada indefinida. Extrañamente han conseguido el apoyo de casi todo el profesorado y los investigadores. Hasta se han adherido los becarios, que viven en otro mundo. Algunos coches pretenden entrar y se encuentran con las barreras físicas. Mantienen la calma pero no por mucho tiempo. Los seguratas intentan calmar a los conductores. Están de parte de los estudiantes. Durante veinte minutos la cosa se mantiene más o menos tranquila. Los whatsapp anuncian que los contenedores están cortando la avenida de Vera, el tranvía a la altura de La Carrasca y la Universitat Politècnica. Las lecheras hacen acto de presencia casi inmediatamente. Suenan las sirenas. La pasma se despliega, el corazón de los estudiantes se acelera. Pasa el peligro, no se dirigen a la puerta sino en ayuda de los compañeros que están en el camino de Vera. La gente se impacienta y se pone tensa. Voces estentóreas escupen insultos a chillidos:



― ¡Hijos de puta! ¡Dejadnos pasar u os atropello! ¡Hijos de puta! ¡Os

reconozco las caras a todos, cuando os vea os voy a matar!



Los seguratas intentan calmar a los impacientes. Un coche pretende entrar por la fuerza. No se sale con la suya. Entre todos sugieren al conductor que deje de hacerlo si no quiere reventar el paragolpes delantero. Saben que tienen que ayudar a los que cortan la calle, pero también saben que si dejan esta puerta libre, la policía encontraría la entrada. Estrategia y coordinación ante  todo. Han conseguido cerrar una puerta de acceso con candados. Los diez estudiantes marchan hacia Informática. La estrategia es sencilla, se van dos personas sin que los conductores se den cuenta y ocupan su lugar otros dos que vienen de la otra puerta. Y así hasta que los de la puerta de los candados sustituyen a los de Informática. El plan ha funcionado a la perfección. Mientras andan hacia Tarongers se produce la tercera conversación de la mañana.



― ¿Estás bien?

― Sí, ¿y tú?

― También. Ahora tenemos que ir a Tarongers. Escúchame con atención. Seguramente tendremos que correr para travesar la avenida. Saldremos por la puerta de la piscina, es la menos vigilada. Una vez allí, coge aire y aspira profundamente. Tranquilidad antes que hacer tonterías. No nos cojamos de la mano. Debemos correr como si no hubiese mañana y punto. Una vez hayamos alcanzado el otro extremo de la calle iremos a la facu de Economía, es la primera de la izquierda. Si conseguimos entrar, estaremos a salvo. ¿De acuerdo?

― (Silencio)

― ¡Ey! ¡¡¡Eyyy!!! ¡¡¡Espabila!!! ¿De acuerdo o no? Mira, si tienes miedo, más vale que te quedes en la Casa de l’Alumne, no pasa nada, vendré a buscarte luego, te lo prometo.

― No. Quiero ir contigo. Correré como nunca antes me hayas visto correr. De verdad.

―De acuerdo. Mira, saldremos como dos estudiantes del Poli, sin capucha ni braga. Caminaremos tranquilamente, si notamos alguna cosa extraña, empezaremos a correr hasta la facu. Fíjate, todavía llueve, eso juega en nuestra contra.

― ¡Puedo hacerlo! ¡De verdad que puedo! ¡Venga, vamos!



Nada más pisar el cemento, una sirena suena fuerte. Mediante una carrera prodigiosa consiguen entrar en la facultad. Respiran con dificultad por el esfuerzo. La pasma abandona el recinto, sabe que no tiene nada que hacer, no puede entrar. El punto de encuentro es el mismo de siempre. Se convoca una asamblea para decidir las próximas acciones. Están todos, excepto los que cortan el acceso a la UPV. A Tarongers, Burjassot y Blasco Ibáñez no hace falta que vaya nadie, casi todo el personal sigue la huelga. El Poli es el más quieto. Se acuerda cortar la calle y el tranvía, todo y pasma.



― Si vamos en bloque no nos harán nada, hoy somos muchos ―dice alguien.

― Ellos también son muchos. Harán lo que quieran―responde otro.





La situación resulta complicada. La policía obedece al gobierno y nada más, aunque les hayan bajado los sueldos, les hayan quitado derechos sociales o les hayan sancionado. A las huelgas vienen los peores de todos, los más tozudos, los más descerebrados y violentos. Sabedores de esto, hay mucha gente que tiene miedo y no ve claro continuar con la acción. Democráticamente se acuerda realizar una última actividad: cortar las vías de manera que la pasma no se lo espere. Actuarán al revés, cerrarán Ramón Llull y después se refugiarán dentro de los edificios blancos, que tienen un acceso rápido. La intervención será corta. Después harán lo mismo con el camino de Vera.

Autora: Carmen Gimeno Suñer



Corren a cortar la primera calle, la lluvia, sin embargo, dificulta las cosas. La pasma ha pedido refuerzos. Las sirenas suenan a diestro y siniestro. La situación se pone oscura de camino a negra y peligrosa. La policía aparece por todos lados. Carga sin miramientos sobre la gente: niños, adolescentes, estudiantes, parejas, ancianos… Los golpes y los gritos dispersan a los manifestantes en todas las direcciones. Algunos se refugian en Magisteri. Hay muchos cuerpos por el suelo. La policía utiliza la fuerza de las porras con mala leche y se ensañan con los caídos, aunque tengan la cabeza chorreando sangre. En menos de medio minuto se produce desgraciadamente la última conversación:



― ¡Corre, corre, corre!

― ¡Lo intento!

Cógeme la mano!

― ¡¡¡Aaaaaaaaaahhhhhhhh!!!

― ¡¡¡Glòriaaaaaaa!!!

― ¡Aaaay! ¡Para por favor! Para, para, no me pegues más. ¡¡¡Yo no he hecho nada!!!

― ¡Para de pegarle, cabrón! No le pegues. ¡No ves que es tan solo una niña!

― ¡Vete! ¡Corre! ¡¡¡Vete!!!

― ¡¡¡Nooo!!! ¡Glòria! ¡¡¡Glòriaaa!!!



Sin saber cómo, entra a empujones dentro de Magisteri. Glòria sigue en el suelo. La pasma continúa castigándola con furia y brutalidad. Lo ve y no se puede contener. Llora. Lloran. Ha sido una salvajada. Efectivamente, no han tenido ningún tipo de miramiento. Han cargado contra todo aquello que se movía. Durante veinte minutos no se escucha nada. Mientras tanto, la pasma, la puta pasma, mantiene a un grupo de personas detenidas y malheridas, Glòria entre ellas. Los han hecho sentarse sobre unos charcos de agua sin permitirles ningún movimiento. Esperan que los estudiantes comprendan que todo se ha acabado, que se disuelvan si no quieren acabar todos iguales.



El móvil vibra. Es Glòria. No para ni tan siquiera a pensar en cómo se lo ha montado para llamar. Descuelga.





Autora: Carmen Gimeno Suñer
― ¡Glòria! ―la voz suena triste y apagada.

― Mi Laia... cuánto te quiero niña... ¡cuánto te quiero!

― Glòria yo... yo no te quiero.

¿Qué haces con el móvil, coño? ¡¡¡Te voy a machacar hijaputa!!!

― ¡Laia! ¡¡¡Aiiiiiii!!!

 

¡Paf! Silencio. Silencio. Silencio total.





PS Muchas gracias a Carmen Gimeno Suñer por compartir su arte en mi blog.