diumenge, 11 de maig del 2014

UN FINAL... TRÀGIC? (Más abajo en castellano)



BUMMMMMMMMMMMMMMMMM!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Silenci. Negror. Vista nul·la. Atordiment. Incapacitat de percebre la realitat. Confusió. Mareig. Pèrdua de l’horitzontalitat (recordem que són peixos). Negació dels sentits. Drama. Olfacte zero. Què ha passat? El tauró se’ls ha menjat? És que una bomba ha explotat? Efectivament, el canó tornà a disparar i els peixos havien deixat de parlar. No hi havia manera de trobar-se a ells mateixos, aleshores, pobres peixos!

L’EAPM no ressuscitava, és més, pràcticament faltava. El caos era impersonal, la imatge resultava fatal. No hi havia manera de trobar, ni tan sols per un moment, un punt on focalitzar la situació d’horror que es vivia. Carles estava completament cec, no sabia si podia veure més que un cep. La seua consciència no responia, el soroll havia sigut tan brutal que s’havia quedat quiet com un corall. Al cap d’uns minuts, començaren a recuperar l’essència peix i recobraren l’existència cognitiva:

― Ei! Esteu tots bé? ―preguntà Carles.
― Jo sí, però tinc un mal de cap horrible ―respongué Mató― I vosaltres?
― No ho pareix, però torne a ser un peix ―rimà Aladroc.
― Jo isquí d’un ou, però no per això he perdut el meu flow ―rapejà MC Rap.
― No podem seguir així, necessitem dissenyar una estratègia, parar els humans com siga, ja, no devíem allargar-ho més.
―Estic d’acord, a més, sóc un tauró, si no podem amb ells, sempre me’ls podré menjar.
― Assemblea! Toca parlar i aclarir idees ―conclogué Aladroc sense rimar, per a sorpresa d’aquells qui l’observaven parlar.

Es reuniren i parlaren hores i hores, tal vegada dies, doncs no tenen percepció del temps. Decidiren que les propostes s’aprovarien per consens. I així aplegaren a la millor o potser la pitjor decisió de tots els temps. S’abraonaren amb valentia i decidiren fer via, encara que al narrador no volgueren relatar-li la utopia, més bé, que redactara mentre succeïa. Els peixos es dispersaren, cascú per un camí. Jo a Carles seguí. El xicotet Gall de Sant Pere no estava disposat a tirar-se arrere i buscant tot tipus de coralls i algues marines, aconseguí de fer un sac ben gran amb material vegetal i algunes closques dignes de les menines. 

D’altra banda, MC Rap, aconseguí alguns esquelets que no s’havien biodegradat encara al fons del mar i els juntà amb els vegetals d’en Carles. Després de dues hores, aparegué Aladroc, havia aconseguit dur a terme la seua tasca: informar a tots els peixos que pugueren de l’acte que anaven a realitzar. La tasca més gran havia estat reservada a Mató. Era qui més taurons coneixia i era capaç de convèncer-ne a molts. Parlava igual que Plató. El pla pareixia que anara a funcionar perquè estaven tots tant contents com la mar. 



Il·lusionats. Nerviosos. Esperançats. Temerosos. Amb força. Cansats. Encoratjats. Amb por. Braus. Humils. Valents. Acollonats. Conscienciats. Sense pensaments. Horitzontals. Indispostos. Amb ganes. Poregosos. Contents. Trists. Una immensa barreja d’emocions sentien en aquells segons. Sabien a què s’arriscaven, alguns es quedarien pel camí, però si funcionava, acomplirien el seu destí. A les ordres de Carles, magnífic estratega d’un pla que els venia de perles, començà la curiosa batalla, que els haguera dut si sapieren què és, a la gran pantalla. 

Entre tots aconseguiren fer una bossa amb totes les algues, les closques i les restes esquelètiques que Carles i MC Rap havien trobat. Aplegaren fins a la bocana del canó. Dipositaren l’enorme bossa dins del forat, gràcies a la força de peixos com Mató. El següent pas del pla era esperar i esperar, fins que els humans decidiren disparar. S’hi havien congregats quasi 10.000 peixos, tots amb les cares enfadades, plenes de ràbia, indignades i a punt de deixar-se la vida per millorar la dels seus amics i també dels enemics. Era la fauna contra la humanitat. El poble contra el rei. La mare naturalesa contra l’estupidesa humana. Els peixos més menuts contra tan sols dos humans. Què hi podien fer, aquests?

El moment aplegà, però no per això l’equip marxà. L’EAPM era molt nombrós en aquests moments, però no per molt de temps... Se sentiren les veus dels humans, anaven a disparar, tots temien el pitjor, sabien que alguna cosa passaria, i no per això devia ser motiu d’alegria:

― Tot preparat?
― Sí. Espera! Què és això?
― Què?
― Estem rodejats de taurons! Mira al teu voltant!
― Mare de Déu, mai n’havia vist tants junts!
― Què fem?
― Disparem, són ordres, i les ordres estan per obeir-se.
― No ho sé Felip, em dóna mala espina...
― Palau, ara no podem tirar arrere, recorda els diners que guanyarem amb el petroli que traurem...
― Tens raó, seran molts diners, a la merda els taurons, jo vull ser ric!

El pla dels taurons era acovardir els humans, tot i això no ho aconseguiren, però Carles ja havia pensat amb la possibilitat que no funcionara. Així que els taurons iniciaren el segon pla, rodejar la torre del canó amb la velocitat màxima possible, per tal de crear un remolí i advertir els humans que s’equivocaven.

― Felip... açò què és? Crec que ens volen dir alguna cosa...
― Són peixos Palau, no tenen intel·ligència. Seguim avant, pensa amb el BMW que et compraràs.
― Tota la raó que tens.

Decidits del tot, premeren el botó i el canó es posà en situació òptima per al llançament. El que no sabien els humans era que dins l’ànima del canó hi havia una bossa que obstaculitzava l’eixida de la bola d’aire comprimit. Sense més, la torre explotà, amb els humans al damunt. L’explosió fou enorme, tant, que sonà fins a Madrid. Es crearen diverses ones gegants que arrasaren els edificis litorals, tanmateix, no hi morí cap humà. Després de 10 minuts, la imatge que es podia observar des d’un helicòpter era terrífica. Milers de peixos es trobaven flotant sobre el mar. El silenci era ensordidor. I la imatge, per a plorar.
Els dies passaren i les notícies viatjaren més ràpid que el propi pas del temps. Aplegaren fins i tot al nou poblat que havien creat, lluny de les Columbretes, en Peix i na Peixa i els altres peixos que abans vivien amb ells. Per mala sort, no eren unes bones notícies...

― Hola, sóc una medusa informadora, busque l’alcalde del poble.
― Sóc jo mateix ―respongué Peix, a qui tots havien elegit per unanimitat de vots.
― Convoca una reunió aquesta vesprada a la corall central del poble i li diré a tots els veïns les notícies que porte.
― D’acord, aquesta vesprada, a les cinc.


Una vegada l’hora de la reunió es complí, la medusa omplí un got d’aigua dolça i se’l begué com una molsa. No es tallà un pèl a l’hora de narrar i començà:

― Veïns, l’EAPM ha sigut derrotat per la força i la brutalitat de l’ésser humà. Davant les advertències dels taurons, els homes decidiren seguir avant amb la seua ideologia de destrucció total de la fauna i la flora del Mediterrani. Una vegada el canó explotà, s’arrasà completament una àrea de 20 km de diàmetre des de la torre. Els peixos que es trobaren a menys de 10 km han morts tots, de 10 a 20 km estan malferits, i de 20 km cap amunt, estan encara vius però atordits pel extremat soroll produït per l’explosió. El número de peixos morts suma 8.457 de moment. Us deixe, he d’anar a informar de la situació als altres pobles. Per cert. Carles, a qui tots els peixos que sobrevisqueren definiren com cap i líder de l’estratègia, fou trobat mort a prop de la costa de les Columbretes, esgarrat, amb l’esquelet a la vista i les vísceres fora del cos. El seu soterrament junt al dels altres peixos morts en la batalla es farà demà a les 10 del matí a les mateixes Columbretes. Ho sent.

En Peix i na Peixa quedaren desolats, mentre tots els companys anaren a abraçar-los. Entre plors de ràbia i impotència, es quedaren parlant durant tot el dia, sobre la valentia de Carles i com l’estupidesa humana acabaria amb la Terra amb un tres i no res. A l’endemà, des d’un vaixell caigué un periòdic amb les notícies del dia anterior. Portava per titular la catàstrofe ocorreguda, amb una imatge de la destrossa. La notícia portava el següent titular:


«El país sencer s’ha commocionat per la mort de dues persones mentre treballaven a una torre petroliera»


PS: moltíssimes gràcies al gran mestre i geni Ortifus, (Levante-EMV) per deixar-me compartir el seu art al meu blog i a Mabel Ríos Hernández pel mateix.





UN FINAL... ¿TRÁGICO?

BUMMMMMMMMMMMMMMMMM!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Silencio. Oscuridad. Sin visión. Aturdimiento. Incapacidad para percibir la realidad. Confusión. Mareo. Pérdida de la horizontalidad. ¿Es necesario recordar que son peces? Ningún sentido activo. Drama. Sin olfato. ¿Qué ha ocurrido? ¿El tiburón se los ha comido? ¿Ha explotado alguna bomba? Efectivamente, el cañón vuelve a tronar y los peces dejan de parlotear. No hay manera de que se reencuentren con su vida, ¡pobres pececillos!

El ELPM no resucitaba, había desaparecido. El caos era impersonal, la imagen resultaba fatal. No había manera de encontrar, ni siquiera por un momento, un punto para focalizar el horror que se vivía. Carles se había quedado completamente ciego, no podía ver ni un labriego. Su conciencia no respondía, el ruido había sonado tan bestial que se había quedado quieto como un coral. Al cabo de unos minutos, empezaron a recuperar la esencia pez y recobraron la existencia:

 ¡Hola! ¿Estáis todos bien? ―preguntó Carles.
― Yo sí, pero tengo un dolor de cabeza terrible. ― respondió Mató― ¿Cómo estáis vosotros?
 No sé si lo es, pero vuelvo a ser un pez ―rimó Aladroc.
 Yo salí de un huevo y ahora me encuentro como nuevo ―rapeó MC Race.
― No podemos seguir así, necesitamos diseñar otro plan, tenemos que frenar a los humanos como sea, inmediatamente, no tenemos que dilatarlo más.
― De acuerdo, además, como soy un tiburón, si no podemos con ellos, me los comeré.
― ¡Asamblea! ¡Asamblea! Tenemos que hablar y aportar ideas ―concluyó Boquerón sin rimar, para sorpresa de aquellos que le observaban hablar.

Se reunieron y hablaron durante horas y horas, tal vez días, pues carecen de la percepción del tiempo. Decidieron que las propuestas debían aprobarse por consenso. Y así alcanzaron la mejor o quizá la peor decisión de todos los tiempos. Se lanzaron con valentía y decidieron que había llegado el día, aunque al narrador no quisieron relatarle la utopía, más bien, que la escribiera mientras sucedía. Los peces se dispersaron, cada uno tomó su camino. Yo seguía a Carles. El pequeño Gallo de San Pedro no estaba dispuesto a tirarse atrás y buscando todo tipo de corales y algas marinas, consiguió llenar un saco muy grande con este material y algunos caparazones dignos de las meninas.

Por otra parte, MC Race, había encontrado algunos esqueletos en el fondo del mar que aún no se habían biodegradado y los mezcló con los vegetales de Carles. Aladroc apareció después de dos horas, había conseguido culminar su labor: informar de la convocatoria a todos los peces que pudiera. La tarea más grande se la había reservado Mató. Era el que más tiburones conocía y disponía de la capacidad necesaria para convencer a muchos más. Discurseaba como Platón. El plan parecía bueno. Todos quedaron contentos y serenos.



Ilusionados. Nerviosos. Esperanzados. Temerosos. Con fuerza. Cansados. Estimulados. Medrosos. Bravos. Humildes. Valientes. Acojonados. Concienciados. Sin pensamientos. Horizontales. Indispuestos. Con ganas. Miedosos. Contentos. Tristes. En aquellos segundos sentían una inmensa mezcla de emociones. Sabían a lo que se arriesgaban, algunos se quedarían por el camino, pero si funcionaba bien, consumarían su destino. A las órdenes de Carles, magnífico redactor de un plan que les venía de perlas, empezó una curiosa batalla que los hubiera trasladado, si supiesen qué era, a la gran pantalla.

Entre todos prepararon una gran bolsa con las algas, los caparazones y los restos esqueléticos que Carles y MC Race habían encontrado. Llegaron hasta la bocana del cañón. Colocaron diestramente el enorme paquete dentro de la abertura gracias a la fuerza de ejemplares como Mató. El siguiente paso del plan era esperar y esperar, hasta que los humanos decidieran disparar. Se habían congregado casi 10.000 peces, todos con las caras largas, llenos de rabia, indignados y a punto de dejarse la vida para mejorar la de sus amigos y también la de sus enemigos. Era la fauna contra la humanidad. El pueblo contra el rey. La madre naturaleza contra la estupidez humana. Los peces más pequeños contra dos humanos tan solo. ¿Qué podían hacer ellos?

Llegó el esperado momento, pero no por más temido huyó el equipo. El ELPM era muy numeroso en aquellos momentos, aunque no por mucho tiempo... Se escucharon voces humanas, iban a disparar, todos temían lo peor, sabían que algo grave pasaría y no por eso era motivo de alegría:

― ¿Todo preparado?
― Sí. ¡Espera! ¿Qué es eso?
― ¿Qué?
― ¡Estamos rodeados de tiburones! ¡Mira a tu alrededor!
― ¡Virgen Santa, nunca había visto tantos ejemplares juntos!
― ¿Qué hacemos?
― Disparar, las órdenes son órdenes y se han de obedecer.
―No lo sé Felip, me da mal rollo...
― Palau, ahora no podemos echarnos atrás, recuerda el dinero que ganaremos con el petróleo que conseguiremos...
― Tienes razón, será mucho dinero. A la mierda los tiburones, ¡yo quiero ser rico!

Si el plan de los tiburones era amilanar a los humanos, no lo consiguieron, aunque Carles había valorado la posibilidad de fracasar. Los escualos iniciaron el segundo plan: rodear la torre del cañón a toda velocidad para crear un remolino y advertir a los humanos que estaban equivocados.

― Felip... ¿qué es esto? Creo que nos quieren decir algo...
― Son peces Palau, no tienen inteligencia. Seguiremos adelante, piensa en el BMW que te comprarás.
― Tienes razón.

Decididos a todo, apretaron el botón y el cañón se puso en situación óptima para el lanzamiento. Lo que desconocían los humanos era que dentro del ánima del cañón se hallaba una bolsa para obstaculizar la salida de la bola de aire comprimido. Sin más demora, dispararon y súbitamente la torre explotó, con los humanos dentro. La detonación fue enorme, tanto, que el sonido llegó hasta Madrid. Varias ondas gigantes arrasaron los edificios costeros, sin embargo, no murió ningún ser humano. Transcurridos diez minutos, la imagen que se observaba desde un helicóptero era terrorífica. Miles de peces muertos flotaban sobre el mar. El silencio era ensordecedor. Y la imagen, deplorable.

Los días pasaron y las noticias viajaron más rápido que el mismo paso del tiempo. Incluso se conocieron en el nuevo poblado que habían creado, lejos de las Columbretes, Pez y Peza y los otros peces que antes vivían con ellos. Fatalmente, no eran buenas noticias...

 Hola, soy una medusa informadora, busco al alcalde.
 Soy yo. ―respondió Pez, elegido alcalde por unanimidad.
― Convoca una reunión para esta tarde en la coral del pueblo y les comunicaré a todos los vecinos las noticias que traigo.
 De acuerdo, esta tarde, a las cinco.


Llegada la hora de la reunión, la medusa llenó un vaso de agua dulce y se lo bebió como una esponja. No se cortó un pelo a la hora de narrar y empezó el relato:

 Vecinos, el ELPM ha sido derrotado por la fuerza y la brutalidad del ser humano. Ante las advertencias de los tiburones, los hombres decidieron continuar con su ideología de destrucción total de la fauna y la flora del Mediterráneo. Cuando explotó el cañón, arrasó completamente un área de 20 km. de diámetro. Los peces que se encontraron a menos de 10 km. murieron todos, de 10 a 20 km. están malheridos, y de 20 km. hacia arriba, siguen vivos pero aturdidos por el intenso ruido producido por la explosión. El número de peces muertos alcanza la cifra de 8.457, de momento. Ahora, tengo que informar de la situación a los otros pueblos. Antes de irme, Carles, a quien todos los peces supervivientes definieron como jefe y líder de la estrategia, fue encontrado muerto cerca de la costa de las Columbretes, despedazado, con el esqueleto a la vista y las vísceras fuera del cuerpo. Su entierro, junto con los otros peces muertos en la batalla, se hará mañana a las 10 horas, en las islas Columbretes. Os doy mi más sentido pésame.

Pez y Peza quedaran desolados, mientras todos sus compañeros acudieron a abrazarlos. Entre llantos de rabia y de impotencia, se quedaron hablando durante todo el día, sobre la valentía de Carles y sobre cómo la estupidez humana acabaría con la Tierra en poco tiempo. Al día siguiente, desde un barco echaron al mar un periódico con las noticias del día anterior. La portada llevaba información sobre la catástrofe ocurrida, con una imagen del desastre. La noticia tenía por titular…



«El país entero se ha visto conmocionado por la muerte de dos personas mientras trabajaban en una torre petrolera»
 

PD: Muchísimas gracias al gran maestro y genio Ortifus (Levante-EMV) por dejarme compartir su arte en mi blog y a Mabel Ríos Hernández por lo mismo.