dijous, 6 d’abril del 2017

Ella em deia que sí (Below in English / Más abajo en castellano)

Ella em deia que sí, però jo no volia. Volia emportar-se’m. Estava claríssim. Ella ho volia i així havia de ser. I jo, poca cosa podia fer contra a seua decisió. La meua voluntat era forta, però la seua ho era encara més. I ella, antinatural, ho podia tot. Literalment. Jo no podia dir que no, vistes les circumstàncies. Ella era la més forta de tots. La que feia del perir, el sentit de la vida. Quan arribava el moment, et tocava a tu i punt. No podies fer res més. Sempre guanyava, et convencia amb els seus arguments, t’invitava amb promeses que qualsevol polític envejaria, amb menjars que un xef mai no podria igualar. T’estirava cap a ella amb una força sobrehumana. I tu, ai pobret!Tu, amic meu, no podries resistir mai els plaers a què et portaria, perquè eren massa dolços com per a dir que no. Delícies inimaginables. Plaers desconeguts. Orgasmes inexplorats.

Sense deixar d’existir, encara a mig camí del final i del principi nou, actues com un supervivent de la inexistència. No saps d’on vens, però tampoc on vas. No saps quin dia és, però tampoc si està obscur o hi ha claror. Fa fred o calor? Mai no ho sabràs. El viatge arriba fins i tot a ser psicodèlic. És un anar i un tornar continu, com un mort en vida. Portes en una mà el present i en l’altra el passat, perquè, sabeu, el futur no es pot portar perquè encara no hi existeix. El present pesa, però més ho fa el passat. Encara que estiga nuvolós, avances inconscientment. En arribar, la cua és llarga. Esperes que per alguna d’aquelles no et toque mai a tu. Per dissort, el temps sempre avança. Quan no saps quin és el teu destí, la veritat importa ben poc.

Al final, et dona la darrera espenta per a què et poses a la cua. Acosta els seus llavis de color negre a les teues orelles, entre el blanc nuclear i el groc podrit. Amb la veu més dolça i agradable que imaginar pugues, sensual i seriosa, et diu a cau d’orella: Lluc, és hora de passar a millor vida. I tu, allí, mires el panorama i vols morir-te. De fet, estàs en procés de fer-ho, tot i que costa molt d’assimilar. Arribes a intentar pactar amb ella, t’arrossegues als punts més ínfims que has sofert mai. Li ho ofereixes tot. La casa. Els diners. La família. Els xiquets. L’estat de desesperació et sorprèn fins i tot a tu mateix. Acabes d’oferir-li persones a canvi de viure uns dies més. La raça humana pot arribar a ser molt egoista. Ella, tanmateix, com a bona professional, no es deixa convéncer i no accepta cap tracte. S’acomiada de tu amb unes paraules que et deixen capficat. Abans d’abandonar-te a la cua, t’agafa el braç amablement, recorre la teua pell amb la seua mà fins arribar als teus dits, te’ls pren i, amb un to amable i juganer, et diu: formula les paraules correctes i continuaràs vivint fins que voldràs. Després, finalment, t’abandona al passadís d’allò que sembla una cova grisa i fosca, amb fogueres per alguns racons i calaveres per uns altres. Veus una porta, il·luminada per un cartell a sobre que posa: oficina.

Hi trobes de tot, no vaig a mentir, hi ha cada personatge que t’acollones al cap de cinc segons d’haver-hi arribat. Has d’agafar la tanda, la meua és la 2.532.003. Damunt, cal que t’esperes. He de dir que hi ha un rètol que resa així: els gnoms de les llums treballen a raó de deu segons per persona. Esperançador, com a mínim. Jo no ho sabia, però els caragols, que es caracteritzen per ser molt lents, parlen molt de pressa. Massa, diria jo. En menys de dos minuts t’expliquen tot el que has de saber sobre el formulari F52, que conté dotze pàgines que has d’emplenar allí mateix. Els trolls et presten els seus dits, que fas servir com a bolígraf. Una presència, que de normal és invisible, t’aconsella sobre quins buits has d’emplenar i quins no. No vaig arribar mai a veure-la, però va ser molt simpàtica. Una vegada acabes amb el dit del troll, lentament torna el caragol a tancar el sobre amb la seua baba. Es posa a parlar-te de la seua vida. Parla tant de pressa que no el pots seguir, es veu que té família, un home i dos caragolets que ja van a escola, diu, trobe. Després ve un minotaure que fa por. També es mostra afable i et convida a la sala d’espera. Un bon amfitrió.

La sala és un espectacle. Hi ha ciris en forma de persona que quan comencen a desfer-se, deformen el cos fins a uns extrems inusitats que,irònicament,et fan riure. Estranyament, imiten tot el que tu fas, malgrat la presència d’altres persones, davant  o darrere de tu. Aleshores, quan tu rius, ells riuen, i quan tu et sorprens, ells se sorprenen. Hi ha cuques de llum que es passen el temps saludant a tot el món i preguntant si volen un cafè o un te. Al final ets educat i demanes un te. Alhora, tots els altres també ho fan, les cuques de llum es tornen boges i creen un caos en el sistema. Vaja, penses, m’havia paregut una bona organització burocràtica. Efectivament, en menys de dos segons, una iaia que aparenta 340 anys xiula, les cuques de llum se’n van de l’habitació i, màgicament, apareix una tassa de te portada per una mà que vola sola. La teua, penses. Comproves que no és així i descanses. Quan arriba la infusió calenta, l’agafes amablement i li dones les gràcies a la mà voladora. Com que no té boca, no et respon. Efectivament, volava per art de màgia. Un mag fa acte de presència i et diu que ha sigut ell qui ha mogut les mans. Quan li preguntes d’on venien totes aquestes mans, tira una bombeta de fum al terra i desapareix. La gent avança, cada deu segons, una posició. Jo em pregunte on estarà, ella, ja que m’agradaria fer-li un suggeriment. No se la veu enlloc. Quan la cua s’acaba i m’arriba el torn de passar a l’altra sala, arriba una tortuga que parla i em diu que m’acompanyarà a la cua final. Òbviament li preguntes si tardarà molt en arribar, però com és una tortuga i, per tant, un ser intel·ligent, et contesta que total, per a les coses que vas a fer, què més et dona el temps que tardes. Penses, sí, té raó. Després t’adones que no és una tortuga lenta. En menys de  trenta segons aplegues a l’altra sala, que deu estar a uns deu quilòmetres de la sala d’espera. Perquè? Perquè té ales. I vola.

Una vegada arribes on se suposa que hi ha l’últim escaló abans de la dolçor màxima, et trobes amb els famosos gnoms de les llums. Aquests personatgets són màquines administratives. Llegeixen a la velocitat de la llum, és a dir, a 300.000 paraules per segon. De sobte, divises una línia roja a la cua. Has d’esperar darrere d’ella fins que t’arribe l’hora. Passada la línia, automàticament se t’assigna una barba llarga i blanca, un pijama blanc i vermell, un coixí, un barret amb una bola blanca a la copa i un fanalet amb un ciri encès a l’interior. Ah! I sabates per anar al llit. La transformació la fa el mag. Quan li preguntes com pot ser que faça tantes coses a la volta, et contesta: és que sóc mag, imbècil! I es queda més ample que llarg. El gnom de la llum et saluda agradosament i et diu: afanya’t, que no tenim tot el dia. No sé perquè diu això, si ací el dia i la nit no existeixen i ells no paren mai de treballar. Al final, no vols emprenyar a ningú perquè t’han tractat molt bé, així que assenteixes amb el cap i passes tranquil·lament. T’agafa el formulari i en vint-i-tres segons el llegeix sencer. Et diu que està tot bé i que pots passar a la fase final. Tu li dius que no vols passar a la fase final i que si hi ha cap manera d’evitar-ho. Somriu i diu: sí, però mai ningú no ho ha aconseguit. M’aconsella que li pregunte a la rosa que hi ha abans de l’eixida d’emergència. Et preguntes a tu mateix per a què serveix una eixida d’emergència, ací. Decididament t’atanses al lloc i li expliques a la rosa que vols evitar la fase final. No fa cara de sorpresa, sense ni tan sols mirar-te a la cara, crida ben fort: Bellamort! Bellamoooort!

Immediatament apareix, tan graciosa com abans, amb un somriure entremaliat i una tranquil·litat enlluernadora. Levita, a poc a poc abaixa fins a tocar terra. Li comenta a la rosa que potser aquesta vegada tindrà sort. La flor amolla un «meh» molt poc esperançador. Bellamort, així és com li diuen, penses. Et mira amb els ulls de foc que la caracteritzen, t’agafa suaument de la cintura, acosta lentament els seus llavis al teu coll. Et fa una besada que et trau els colors. Et pregunta si saps les paraules justes. Tu li dius que sí. Et xiuxiueja a l’orella: pronuncia-les, amor meu. En eixe moment se’t para el cor, et poses nerviós i la sang no t’arriba al cap, però les saps i ets capaç de dir-les amb veu alta.

― Bellamort, puc ser el teu company de faena?

El mag apareix del no res. Fa unes senyes amb les mans. Em visten amb una capa de colors verd i fúcsia i una caputxa negra empeltada que em lliga l’aire amb dues cordes de mariner amb diamants a la punta. Els peus i les mans se’m converteixen en ossos, els llavis se’m tornen negres i els ulls es transformen en foc. A la meua mà esquerra, una llista, i, a l’altra, una dalla ben gran. Bellamort m’explica que feia 4.500 anys que buscava algú que li fera companyia perquè sa mare s’ho va deixar. Al testament havia escrit que, per tradició, l’acompanyant de la mort només podia ser aquella persona que tinguera el valor suficient de preguntar-li a la mateixa mort si podia acompanyar-la. Es veu que, quan u està a punt de faltar, fins i tot té por de ser la pròpia mort.

Al final, mort en vida... hi vaig sobreviure.

PS Gràcies al meu germà i a mon pare, Joan Iborra, per ajudar-me amb les correccions.






She told me yes

She told me yes, but I didn't want to. She wanted to take me with her. It was crystal clear. She wanted it like that and it had to be like that. And I couldn't do much against her decision. My will was strong, but hers was even stronger. And her, unnaturally, she could do everything. Literally. I couldn't say no, given those circumstances. She was the strongest one. The one that made of perishing, the sense of life. When the moment arrived, it was your turn and that was it... You couldn't do anything else. She always won, she convinced you with her arguments, she invited you with promises that any politician would envy, with such good food that no chef could ever make. She pulled you towards herself with a superhuman effort. And you, poor you! You, my friend, you could never resist the pleasures that she would take you to, because they were too sweet to say no to them. Inconceivable delights. Unknown pleasures. Unexplored orgasms.
Without stopping existing, still between half way to the end and the new beginning, you act like a surviving of the inexistence. You don't know where you come from, but neither where you go. You don't know which day it is, but neither whether it is dark or light. Is it cold or warm? You will never know. The journey even becomes psychedelic. It keeps going to and fro, like a dead in life. You carry the present in one hand and the past in the other because, you know, it is impossible to carry the future since it doesn't exist yet. The present is heavy, but heavier is the past. Even when it is cloudy, you advance unconsciously. When you arrive, the queue is long. You hope that it will never be your turn. Unluckily, the time always passes. When you don't know what your destiny is, the truth doesn't matter at all.


In the end, she pushes you for the last time to take you into the queue. She approaches her black lips to your ears, that have a colour between nuclear white and rotten yellow. With the sweetest and kindest voice that you can imagine, sensual and serious, she whispers in your ear: Lluc, it's time to go to a better place. And you, there, contemplate the scene and want to die. Actually, you are in the process to do so, even if it takes you a while to assimilate it. You even try to make a deal with her, you drag yourself till the most negligible states that you ever suffered. You offer her everything. The house. The money. The family. The children. The desperate state of mind that you get into, surprises even yourself. You just offered her people in exchange of living a few days more. The human race can become very selfish. She, however, like a good professional, doesn't let herself be convinced and doesn't accept any deal. She says goodbye to you with a couple of words that let you feel engrossed. Before dropping you at the queue, she takes your arm kindly, goes over your skin with her hand till she arrives to your fingers. She takes them and, with a very friendly and funny tone, she tells you: say the correct words and you will live till you want. After that, eventually, she abandons you in the corridor of what seems to be a dark and grey cave, with fires in some corners and skulls in other ones. You see a door, which is illuminated by a sign that says: office.


You find everything there, I cannot lie. There are such characters that you are frightened after five seconds being there. You have to take your turn, mine is 2.532.003. After all, you even have to wait. I should say that there is a sign that states: the gnomes of the lights work at ten seconds per person. Encouraging, to say the least. I didn't know but the snails, animals that are meant to be very slow, speak very fast. Even too much, I would say. In less than two minutes they explain you everything you need about the F52 form, which consists of twelve pages that have to be filled in there. The trolls borrow you their fingers, which you use as a pen. A presence, which normally is invisible, gives you advice about which gaps you must fill and which ones you must not. Once you are done with those fingers, the snail comes back slowly to close the envelope with its slime. It starts to speak about its life. It speaks so fast you cannot follow it, it seems like it has a family, a husband and two little snails that already go to school, it says, I think. Then, a very scary minotaur comes. It is also kind and invites you to enter the waiting room. A good host.

The room is a spectacle. There are candles that have the shape of humans and that when they start to melt, the body deforms to unusual extremes that, ironically, make you laugh. Strangely enough, they imitate whatever you do, even the presence of the other people, in front or behind you. So, when you laugh, they laugh, and when you are surprised, they look surprised, too. There are fireflies that say hello to everyone and ask if anyone wants a coffee or a tea. In the end you are polite and ask for a tea. Then, everyone else do it as well, the fireflies go crazy and create a chaos in the system. Crikey, you think, it seemed to be a good bureaucratic system. Indeed, in less than two seconds, a grandma that seems like she is 340 years old whistles, the fireflies go away and, magically, a tea cup appears in a hand that flies all alone. Yours, you think. You check that it is not and feel relieved. When the warm infusion arrives, you take it and say thank you to the flying hand. It doesn't have a mouth, so it doesn't answer you. Indeed, it flew magically. A magician appears and tells you that it was him the one who moved the hands. When you ask him where do all those hands come from, he throws a smoke bomb on the floor and disappears. People move, every ten seconds, one position. I ask myself where she would be, because I want to suggest her something. She is nowhere to be seen. When the queue ends and it is my turn to go to the other room, a talking tortoise arrives and tells me that she will take me to the last queue. Obviously I ask her if it will be long or not, but since it is a tortoise and, of course, a very intelligent animal, she asks you why should you worry about it, because anyway, for the things that you have to do, it does not matter. She's right, you think. Afterwards you realize that she's not a slow tortoise. In less than thirty seconds you arrive to the other room, located about ten kilometres from the waiting room. Why? Because she has got wings. And she flies.

Once you arrive where  it's supposed to be the last step before the maximum sweetness, you find yourself with the famous light gnomes. These little celebrities are administrative machines. They read at light velocity, that is, 300.000 words per second. Suddenly, you see a red line in the queue. You have to wait before it till your time arrives. Once you cross the line, a long white beard, a red and white pyjama, a pillow, a hat with a white ball at the top and a bell jar with a fired candled inside are assigned automatically to you. Ah! And shoes to go to bed. The transformation is carried by the magician. When you ask him how it is possible to do so many things at the same time, he answers you: it's because I am a magician, idiot! And that's it. The light gnome says hello to you very kindly and it tells you: be fast, we do not have the whole day. I don't know why it says that if the day and the night here do not exist and they never stop working. In the end, you don´t want to get anyone mad because they treated you very nicely, so you just admit it and go quietly. It takes your form and reads it in twenty three seconds. It says that everything is alright and that you can pass to the last phase. You say that you don't want to and ask if there is any way to avoid it. It smiles and says: yes, but no one ever achieved that. It suggests me to ask the rose at the emergency exit. You ask yourself why there is an emergency exit, here. Without a doubt you go there and explain the rosa that you want to avoid the final phase. It doesn't put a surprise face, even without staring at your face, it shouts out loud: Bellamort! Bellamoooort!

Suddenly she appears, as funny as before, with a nasty smile and a blinding tranquillity. She levitates, slowly going down till she stands on the floor. She tells the rose that maybe she's lucky this time. The rose just says "meh". Bellamort, that's what she's called, you think. She stares at you with the fire eyes that characterize her, she takes you smoothly from the waist, approaches her lips to your neck. She gives you a kiss that embarrasses you a lot. She asks you if you know the right words. You say yes. She whispers you to the ear: say them, my love. In that moment your heart stops, you get nervous and the blood doesn't arrive to your head, but you know them and you are capable of articulate them out loud.

―Bellamort, can I be your work colleague?

The magician appears out of nowhere. He gestures with his hands. They dress me with a green and fuchsia cape and a black hood that the air ties with two sailor laces with diamonds at the top. Feet and hands transform into bones, lips turn black and my eyes become on fire. On my left hand I have a list and, on the other hand, a very big scythe. Bellamort explains to me that she has been expecting someone to accompany her for 4.500 years, when her mother quitted. She wrote in her will that, traditionally, the colleague of the Death could only be that person that had sufficient guts to ask the Death itself to be her companion. It seems like, when someone is about to perish, everyone is scared of even being the Death itself.


In the end, dead in life... I survived.  

PS Thanks to my brother and to my father, Joan Iborra, for the corrections.



Ella me decía que sí

Ella me decía que sí, pero yo no quería. Quería llevar-me. Estaba claro. Lo quería y así tenía que ser. Poco podía hacer yo contra su decisión. Mi voluntad era fuerte, pero la suya aún lo era más. Y ella, antinatura, lo podía todo. Literalmente. No podía decir no, vistas las circunstancias. Era la más fuerte. La que daba al fenecer el sentido de la vida. Cuando llegaba el momento, te correspondía a ti sin rodeos. No podías hacer nada. Siempre ganaba, te convencía con argumentos, te invitaba con promesas que cualquier político envidiaría, con comidas que un chef jamás igualaría. Te atraíahacia ella con fuerza sobrehumana. ¡Y tú, desgraciado! Tú, amigo mío, no serías capaz de resistir los placeres que te proporcionaría, porque eran tan exageradamente dulces que resultaba imposible negarse. Goces inimaginables. Regocijos desconocidos. Orgasmos sin explorar.

Sin dejar de existir, a medio camino del final y del nuevo principio, actúas como un superviviente de la inexistencia. No sabes de dónde vienes y tampoco dónde vas. No sabes qué día es y desconoces si está obscuro o claro. ¿Hace frío o calor? Nunca lo sabrás. El viaje llega alcanza los niveles de la psicodelia. Es un ir y volver continuo, como un muerto en vida. En una mano sostienes el presente y en la otra el pasado, porque, sabéis, el futuro no se puede mantener porque aún no existe. El presente pesa, pero el pasadopesatodavía más. Aunque esté nublado, avanzas inconscientemente. Al llegar, ves una larga cola de espera. Aguardas a que por alguna de aquellas casualidades nunca seas tú el elegido. Paratu desdicha, el tiempo no se detiene jamás. Cuando no sabes qué destino es el tuyo la verdad importa muy poco.

Al final, te da un último empujón para que entres en la cola. Acerca sus labios de color negro a tus orejas, entre el blanco nuclear y el amarillo pútrido. Con la voz más dulce y agradable que puedas imaginar, sensual y seria, te cuchichea al oído: Lluc, ha llegado la hora de pasar a mejor vida. Una vez allí observas el panorama y deseas la muerte. De hecho, estás en tránsito de poder hacerlo, aunque cueste trabajo asimilarlo. Intentas pactar con ella, te arrastras hasta alcanzar los niveles más bajos sufridosjamás. Se lo ofreces todo. La casa. El dinero. La familia. Los niños. Este estado de desesperación te sorprende hasta a ti mismo. Acabas de ofrecerle personas a cambio de prolongar tu vida unos pocos días. La raza humana puede convertirse en muy egoísta.No obstante, como buena profesional, no se dejaconvencer y no acepta ningún trato. Se despide de ti con unas palabras que te dejan pensativo. Antes de dejarteen la cola, te toma el brazo amablemente, recorre tu piel con su mano hasta llegar a tus dedos, telos coge y con un tono cordial y juguetón te dice: formula las palabras correctas y continuarás viviendo cuanto quieras. Te abandona en un pasillo que conduce a una cueva gris y oscura, con hogueras por algunos rincones y calaveras por otros. Adviertes una puerta, iluminada por un cartel encima de la entrada que pone: oficina.

Encuentras de todo, no quiero mentir, hay cada personaje que te acojona a los cinco segundos de llegar. Has de tomar la vez, la mía es la número 2.532.003. Después tienes que esperar. Hay un anuncio con un lema: los gnomos de las luces trabajan a razón de diez segundos por persona. Esperanzador, como mínimo. Yo no lo sabía, pero los caracoles, que se caracterizan por ser muy lentos, hablan muy de prisa. Excesiva, diría yo. En menos de dos minutos te explican todo lo que tienes que saber sobre el formulario F52 de doce páginas que has de llenar allí mismo. Los trolls te prestan sus dedos, que empleas como boli. Una presencia, que de normal es invisible, te aconseja sobre qué huecos has de llenar y cuáles no. No llegué nunca a verla, pero fue muy simpática. Una vez terminas con el dedo del troll, el caracol vuelve lentamente para cerrar el sobre con su baba. Se pone a hablarte de su vida. Habla tan de prisa que no puedes seguirlo, se ve que tiene familia, un hombre y dos caracolillos que van a la escuela, dice, pienso. Se acerca un minotauro que espanta. Se muestra agradable y te invita a entrar en la sala de espera. Un buen anfitrión.

La sala es un espectáculo. Hay cirios en forma de persona que cuando comienzan a deshacerse deforman su cuerpo hasta extremos tan insólitos que irónicamente te hacen reír. Extrañamente, imitan cuanto haces, pese a la presencia de otras personas, delante o detrás de ti. Cuando tú ríes, ellos ríen, y cuando tú te sorprendes, ellos se sorprenden. Hay gusanos de luz que pasan el tiempo saludando a todos y preguntando si desean un café o un té. En un gesto de educación pides un té. Al mismo tiempo, los demás también lo hacen. Los gusanos de luz se vuelven locos y crean una babel en el sistema. Vaya, especulas, me había parecido un buen orden burocrático. Efectivamente, en menos de dos segundos, una abuelita que representa 340 años silba, los gusanos de luz se van de la habitación y, mágicamente, aparece una taza de té sujetada por una mano que vuela sola. La tuya, alcanzas a pensar. Compruebas que no es así y descansas. Cuando llega la infusión caliente, la cogescortésmente y le das las gracias a la mano voladora. Como no tiene boca, no te responde. Volaba por arte de birlibirloque. Un mago se presenta repentinamente y te dice que ha sido él quien ha movido las manos. Cuando le preguntes de dónde venían todas esas manos, echa un bote de humo al suelo y desaparece. La gente avanza, cada diez segundos, una posición. Me pregunto dónde estará, ella, porque me gustaría hacerle una sugerencia. No se la ve en ningún sitio. Cuando la cola se termina y me llega el turno de pasar a la otra sala, viene una tortuga que habla y me dice que me acompañará hasta el final. Obviamente le preguntas si la espera será muy larga,como es una tortuga y, por tanto, un ser inteligente, te contesta que total, para lo que vas a hacer, que más te da el tiempo que tardes. Piensas que tiene razón. Después descubres que no es una tortuga lenta. En menos de treinta segundosalcanzas la otra sala, que debe de estar a unos diez quilómetros de la sala de espera. ¿Por qué? Porque es un animal alado. Y vuela.

Una vez llegas hasta donde se supone que es el último escalón antes de la dulzura máxima, te encuentras con los famosos gnomos de las luces. Estos personajillos son unas máquinas administrativas. Leen a la velocidad de la luz, es decir, a 300.000 palabras por segundo. De súbito, observas una línea roja en la cola. Has de esperar detrás de ella hasta que llegue tu hora. Pasada la línea, automáticamente se te asigna una barba larga y blanca, un pijama albo y encarnado, un cojín, un sombrero con una bola blanca en la copa y un farolillo con un cirio encendido dentro. ¡Ah!Y pantuflas para ir a la cama. La transformación la hace el mago. Cuando le preguntas cómo puede hacer tantas cosas ala vez, te contesta: es que soy mago, ¡imbécil! Y se queda tan ancho. El gnomo de la luz te saluda amablemente y te dice: deprisa, que no tenemos todo el día. No sé porque dice eso, si aquí el día y la noche no existen y ellos no paran nunca de trabajar. Al final, no quieres molestar a nadie porque te han tratado muy bien, así que asientes con la cabeza y pasas decididamente. Te recoge el formulario y en veintitrés segundos lo lee entero. Te dice que está bien y que puedes pasar a la fase final. Tú le respondesque no deseas pasar a la fase final y que si hay alguna manera de evitarlo. Sonríe y dice:sí, pero jamás nadie lo consiguió. Me sugiere que le pregunte a la rosa que está antes de la salida de emergencia. Te preguntas a ti mismo para quésirve aquí una salida de emergencia. Decididamente te acercas al lugar y le explicas a la rosa que quieres evitar la fase final. No se sorprende, sin mirarte siquiera a la cara, la llama muy alto: ¡Bellamort! ¡Bellamoooort!

Inmediatamente aparece, tan graciosa como antes, con una sonrisa divertida y una tranquilidad deslumbrante. Levita, lentamente desciende hasta el suelo. Le comenta a la rosa que quizá esta vez tenga suerte. La mujer suelta un «meh» muy poco consolador. Bellamort, este es su nombre, piensas. Te mira con los ojos de fuego que la definen, te sujeta suavemente de la cintura, acerca lentamente sus labios a tu cuello. Te da un beso que te saca los colores. Te pregunta si sabes las palabras justas. Le dices que sí. Te bisbisea al oído: pronúncialas, amor mío. En ese momento se te para el corazón, te pones nervioso y la sangre no te llega al cerebro, pero las sabes y eres capaz de pronunciarlas con voz alta:

― Bellamort, ¿puedo ser tu compañero de trabajo?

El mago aparece de la nada. Hace unas señas con las manos. Me visten con una capa de colores verde y fucsia y con una capucha negra ajustadaque me atael aire con dos cuerdas marinas con diamantes en la punta. Mis pies y mis manos se transforman en huesos, los labios se vuelven negros y los ojos se convierten en fuego. En la mano izquierda, una lista, y en la otra, una guadaña muy grande. Bellamort me explica que hacía 4.500 años que buscaba a alguien que le hiciera compañía porque su madre dejó el oficio. En su testamento dejó escrito que, por tradición, elacompañante de la muerte solo podía ser aquella persona que tuviera el valor suficiente de preguntarle a la misma muerte si la podía acompañar. Se ve que, cuando uno está a punto de palmar, tiene miedo incluso de ser la propia muerte. 

Al final, muerto en vida... sobreviví.


 PS Gracias a mi hermano y mi padre, Joan Iborra, por ayudarme con las correcciones.