dimarts, 31 de març del 2015

TEMPS D'INNOCÈNCIA (Más abajo en castellano)

Matí. Massa matí per a mi. Ma huelo aplega a casa, em vist, m’acompanya a casa seua, em fa desdejunar un got de llet amb Cola-Cao (encara ho faig), em dóna la bossa amb l’esmorzar dins, eixim de casa, m’agafa de la mà i… a escola. A no aplega a 100 passes de distància. Una vegada allí, comença la jornada de cada dia. A dibuixar, pintar, intentar menjar abans d’hora, fer que la mestra t’acompanye a fer pipí, dir-li que encara no saps fer-ho tu sol,  eixir al pati, beure de la font sense tenir set i menjar. Mentre els altres xiquets juguen, jo preferisc fer altres coses, com per exemple mirar les mosques volar, observar eixes persones estranyes que es fan dir ‘xiquetes’, tornar a orinar, fer amistat amb un xiquet diferent cada dia, o cada cinc minuts, tant s’hi val. Aquests són els meus records del parvulari.

Matí. Massa matí per a mi. Em desperta ma huelo una altra vegada, ara ja ‘m’ajuda’ a vestir-me, sempre he tingut problemes amb els botons, em prepara el got de llet a ma casa i marxem cap a l’escola, això sí, que no falte la seua mà agafant la meua. Ara ja sóc més major, estic a primer i segon de primària, quin nivell!!! La meua mestra Roser, simpàtica de veritat com ningú més, ens ajuda a entendre les matèries. Amb les matemàtiques sóc un gran entre els grans. Amb les altres no tant, però també era bo, la veritat. El sistema era el mateix, a les nou del matí, tots a classe, qui més lleganyes tenia era el guanyador, així que amb el que m’agradava dormir, i continua agradant-me, devia ser jo quasi sempre qui guanyava. Les classes passaven de pressa, eren més divertides, més interessants, més diferents, però les mosques volaven i seguien distraient-me encara. Sumar i restar, frases, dibuixos, més dibuixos, més dibuixos encara, el nostre poble, temps de jocs... i l’hora de l’esbarjo. A eixir tots a l’esplai... i allà que anàvem. Uns jugaven a futbol, generalment els xics, altres simplement corrien fent l’imbècil, perquè era el que molava a eixes edats, fer l’imbècil, i quan més imbècil estaves, més graciós pareixies. Pareixíem tots una colla d’inútils que si ara ens mirara algú no li trobaria futur a cap de nosaltres.

I les xiquetes? A les seues faenes, s’ajuntaven en grupets de quatre o cinc, però eren pocs els grupets de xiquets i xiquetes al mateix temps. Com cada vegada anava amb uns, cada setmana feia noves amistats. Les que més recorde d’aquesta temporada són sobretot Juan Escrihuela Poler i Miguel Torres. Amistats que encara conserve i molt en especial la de Poler. Jugàvem a imaginar que érem els protagonistes d’un videojoc i ens perseguíem els uns als altres com a allò que érem, uns xiquets més empanats que empanats.

Les Escoles Velles de Xeraco

També recorde, amb certa acidesa, un fet necessari i obligatori, que em feia patir cada vegada que sabia ho havia de fer. Després d’esmorzar... l’hora del fluor!!! I quin fluor!!! De color rosa, amb un regust que per aquells temps segur que definiríem com «gust a merda de gos» o «gust a pixum». Ens el feien posar a la boca i caminar mentre glopejàvem, com si caminar per a no aplegar a cap lloc no era ja prou fatídic. Jo no entenia per què teníem de caminar si no anàvem enlloc, era totalment innecessari. Una vegada, en tercer ja, vaig aprendre les hores del rellotge! Recorde molt bé el mestre Toni Martí explicant-nos-les i fent-nos un examen amb rellotges dibuixats marcant hores i uns buits on nosaltres devíem escriure quina hora marcaven. Eixe any vam conèixer Pep, el mestre d’anglès, el qual el primer dia de classe ens preguntà si sabíem alguna frase en l’idioma i Estefania Muñoz va dir:

― Sí, I love you.
I Pep, graciosament, eixe dia no ho vaig entendre, de fet, no crec que ningú de la classe excepte ells dos ho entengueren, va respondre:
― A qui? A mi?

I només van poder riure’s tots dos després que Estefania contestara rient: «Nooooo!» També recorde a Toni Martí tocant l’acordió i com ens va ensenyar l’efecte que feia el tabac als pulmons... només amb un cigar, cotó-en-pèl i una botella d’aigua! Estava al·lucinant. Després d’això tota la classe va pensar que mai de la vida fumaríem tabac. Llàstima. El que sí que feia personalment era demanar a totes les xiquetes si volien ser núvia meua. «Què dius, per a què?» No importava, qui tenia núvia era perquè molava. I què feia jo per a aconseguir-ne una? Anar a pixar al seu bany i, en acabant, entrar on alguna xiqueta estiguera pixant i li ho demanava. Us sorprendria la quantitat de xiquetes que mentre orinaven deien que sí. Jo deia que d’acord i ja està, oficialment era la meua núvia. Però duraven poc, de fet és probable que duraren el que venia a ser el temps del pati. I aquests són els meus principals records de primer, segon i tercer de primària.

L’època que més recorde, per proximitat en el temps supose, era quan pujàvem l’escalafó, passàvem a un nivell superior, ja no érem els grans de les Escoles Velles, érem els més nanos de les Escoles Noves, i això significava... anar amb bici a classe! I quines bicis!!! De tots els colors i formes, amb adhesius si eres guai, sense, si eres un babau que s’estimava més la seua bici que la seua popularitat. La meua portava adhesius en uns ganxos que tenia col·locats als radis de les rodes, això no ho duien tots, ei? Ho recorde especialment, perquè solia anar amb el meu germà Joan fins a l’escola. Ell anava davant, era el major, i no anava a permetre que el nano del germà menut li passara al davant en res... en res de res, ja us ho dic. Però tornar molava més. Perquè ell acabava després que jo, aleshores, un dels meus millors amics d’eixos cursos, Evaristo, i jo, tornàvem cap a casa junts. Féiem corregudes il·legals, ens inventàvem circuits que només estaven a la nostra ment tan imaginativa com era ―i segueix sent-ho―, pegàvem bacs i desfèiem la roba, però no passava absolutament res, perquè ens ho passàvem pipa!!! Em sent obligat a dir que, ja que jo era més bé grosset, sempre guanyava ell. Que per què estava grosset? La resposta és tan divertida com sorprenent. Quasi tots els dies, a l’hora de l’esplai, li bescanviava el meu entrepà, que amb tant d’amor em preparava la meua iaia, a Evaristo... pel seu bollycao. Ell estava encantat, jo estava encantat, era un pacte que mai es trencava i que agradava a les dues persones que l’havíem firmat, així que vam seguir fins no sé massa bé quan. Recorde molt bé quan cantàvem cançons com Cavallers de la taula redona, Puff, el drac màgic i d’altres de les quals ara no em ve el nom al cap. Pep seguia donant-nos classe d’anglès, Faustí de música i Reyes i Vicent d’educació física. I aleshores, va passar una cosa a la meua vida. Va vindre a classe una xiqueta nova, de fora del poble, de la qual em vaig enamorar profundament, però no em vaig atrevir mai a dir-li res. Era en quart de primària. A més, va acabar amb un amic meu, la qual cosa volia dir que ja era intocable, igualet com ara... Però no va passar res perquè érem uns xiquets i se’ns passava tot molt prompte, el que fora. La veritat és que ens distrèiem amb qualsevol cosa. Vaig aplegar a pensar fins i tot que les mosques vivien durant anys i més anys, perquè sempre que estava a classe, en un moment determinat, apareixien les mateixes mosques que en parvulari i feien que deixara de prestar atenció.

Ara les assignatures no eren igual de fàcils que abans, teníem matemàtiques més complicades, valencià, castellà, anglès, música, plàstica, educació física. Buf! Quin patiment! Ciències de la terra, història, biologia... Les baralles entre companys, desgraciadament, ja començaven a aflorar, quan no era per veure qui jugava de davanter, era per veure qui era més fort. Per cert... després de fer els equips,  inesperadament algú deia:

― L’últim que toque el pal, portaaaa!!!

 Adivineu a qui li tocava sempre jugar de porter. Però no passava res, perquè si era molt roín, tenia dos armadures al meu costat sempre, el meu germà Joan i Evaristo, els quals em defenien passara el que passara. «Eres guay sense la u?», pregunta per excel·lència, «bófio vacuna!», «Uveee! Casaaa!» i moltes més expressions. Jo patia per si algun dia em feien el famós palo a mi. Aquest joc consistia a agafar algú entre set o huit persones, obrir-li les cames i fer xocar els seus genitals en contra d’alguna farola o d’algun pal de la porteria. Si, teniu tota la raó, era molt cruel, però era així i ningú no ho podia evitar. El racó d’arena que hi havia era brutal, jugàvem a veure qui botava més, o en el meu cas, simplement a veure si podia botar.

Les Escoles Noves de Xeraco

El que més m’agradava de les Escoles Noves? Les excursions. Anar d’excursió significava no fer classe i no fer classe significava l’alegria més apreciable que em podien donar en aquells temps. A la muntanya, col·legues, quasi res diu el diari, una excursió a la muntanya. Jo creia que ens enganyaven, no podia ser que anar d’excursió vulguera dir fer alguna mena d’exercici, jo per excursió entenia fer el gos, no fer cap esforç que implicara moure les cames durant més de mitja hora seguida. Almenys era per una bona causa, plantar arbres. Però anar a València amb els mestres amb tren a veure la fantàstica representació teatral de Els fabulosos viatges de Marco Polo va ser increïble.

Altra cosa eren els exàmens. En recorde un perfectament, com si haguera passat ahir. El Cuco, va provar a llegir les preguntes de l’examen que un dia ens va posar, i quan va formular la primera pregunta:

― Quin és el satèl·lit natural que posseeix la Terra?
A mi no se’m va ocórrer altra cosa que contestar, amb veu alta:
―Pfff!! Què fàcil! És la Lluna!

Que jo recorde, eixe va ser el primer càstig que vaig rebre a l’escola, em va fer quedar-me  a l’hora de l’esplai a classe. Això va ser molt cruel.

Qui no sap què és Joanotmania? Per favor! Aquest text l’està escrivint un dels fundadors i escriptors de la revista! Hi participaven Carlos Martí, Juan Clar, Patricia Barbosa... entre d’altres, però vam aconseguir que generacions futures continuaren amb ella, i encara dura! Estic ben orgullós d’això. Les xiquetes ja començaven a preocupar-se per trobar un nuvi que les vulguera i els xiquets entràvem a l’època quan ens feia fàstic pensar en besar les xiques. Conclusió, vaig tenir una núvia a qui escrivia cartes, però no besava gens en absolut, no sé ni si tan sols ens miràvem o parlàvem, però era la meua núvia i amb això en teníem prou. I van eixir parelletes a mansalva. La més famosa, la de Rosa Isabel amb José Joaquín, perquè ella era la rúbia de classe i li cantàvem: «Popeye el marino soy, pi pi, y yo con la rubia me voy.» D’ací va nàixer el primer sobrenom que vam adjudicar a algú.

Els Carnestoltes també eren un costum i quasi tradició de l’escola, igual que el dia de la Castanyera, el dia de la Pau, on sempre hi havia algun graciós que deia «Hui és el teu dia Pau». Ha ha ha!!! De la cavalcada recorde el berenar de després ―jo a la meua, sempre recordant el menjar―, una ensaïmada amb un barreta de xocolate amb llet! Espectacular!

I l’institut amics, l’institut. Meravellosa època. Anàvem de flipats i pensàvem que ens deixarien eixir de classe quan volguérem o, que si no anàvem a classe no passava res, o que li podies contestar a un mestre el que volgueres. Increïble, perquè, per a sorpresa nostra, no podíem fer res d’aquestes coses. Nosaltres ho véiem a la sèrie que feien per aquells temps Compañeros i pensàvem que amb nosaltres passaria el mateix. Vergonyós. Però espai! Teníem un bar a l’institut! A l’hora de l’esplai, o es jugava a futbol, o a tazos de pokémons o a ser nosaltres mateixa uns pokémons, literal. Si ja eres un dels grans entre els grans, anaves amb els majors a parlar amb la gent que havia «fet foja» per les reixes del pati i a fumar amb ells. Fins que un dia va vindre la policia local i tot! Les baralles allí eren el pa de cada dia. En recorde infinites, amb sang inclosa. També recorde mooooolts mestres com Enrique, que ens donava ciències, Enrique i Manolo, que ens donaven anglès conjuntament, açò mai no ho he aplegat a entendre. També estava Lluís el de música, Araceli amb educació física, Mari Carmen amb matemàtiques, Carmen del Río, algú la recorda?, crec que també ens va donar anglès, i Jesús el d’Ètica! I més mestres que recorde però que si els anomenara tots no acabaria mai. En recorde una mestra en concret, de la qual em vaig enamorar platònicament vista la diferència d’edat física i mental. Evidentment no vaig a dir qui és però tots sabem que alguna vegada en la vida ens hem enamorat d’algun mestre o d’alguna mestra i qui ho negue... és perquè no vol acceptar-ho. 

L'institut de Xeraco
Què em dieu del viatge a la neu? Recorde moltíssim la meua experiència personal. Pugem a l’autobús, Felis té calentura. Apleguem. Felis té més calentura que quan vam eixir. Pugem a l’habitació, Evaristo i jo ens tirem damunt dels llits a la vegada, adéu llits! Ens posem a ensenyar el cul per la finestra de l’habitació a tota la gent que passava. Felis quasi s’està morint. Pugem amb el forfait, un poc més i em quede allí dalt del telecadira per a tota la vida. El monitor ens ensenya a fer cuña i jo decidisc que això no era a mi, perquè l’única cosa que feia era pegar-me bacs, tants que fins i tot vaig perdre un esquí i vaig haver de baixar a per ell esquiant només amb l’altre esquí. En tot el viatge no vaig passar de la pista verda, lamentable.

La competició venia per veure qui es dutxava primer. Felis no estava per a dutxes, pareixia un cadàver!  Un dia que estava esquiant vaig caure tan gran saquinada que vaig desfer el forfait. I què se’ls va ocórrer als sabuts de Pau i a Felis, una persona malalta de veritat? En lloc de canviar el meu tiquet pel seu, vam decidir que era molt millor trencar un tros del seu forfait i dir-li a Rafel que se m’havia trencat el meu, però que com tenia els dos trossos, no passava res perquè ens el canviarien. Mátame camión. Rafel em va dir de tot, i em va jurar que aquesta seria l’última que li faria en la vida. I així ha sigut, i encara sort, perquè sinó fins i tot haguera pogut aplegar a deixar de ser el seu veí...

Escriure sobre l’escola de Xeraco m’ha inundat de records que, si no el tinc tots els dies, no cregueu que costen massa de trobar. Ara mateixa m’inunda un sentiment que resulta ser una mescla de malenconia, tristesa i alegria. M’acabe de tornar un poc xiquet i ara sent una innocència com la d’aquells temps meravellosos que em fa realment feliç.




Tiempo de inocencia

Temprano. Demasiado temprano para mi. Mi abuelo llega a casa, me viste, me acompaña a su casa, hace que desayune un vaso de leche con Cola-Cao (todavía lo hago), me da la bolsa con el almuerzo dentro, salimos de casa, me coge de la mano y... al cole. No hay más de 100 pasos de distancia. Una vez allí, empieza la jornada de cada día: dibujar, pintar, intentar comer antes de la hora, hacer que la maestra te acompañe a hacer pipí, decirle que todavía no sabes hacerlo tú solo, salir al patio, beber de la fuente sin tener sed y comer. Mientras los otros niños juegan yo prefiero hacer otras cosas como, por ejemplo: mirar las moscas volar, observar a esas personas extrañas que se hacen llamar “niñas”, volver a orinar, hacer amistad con un niño diferente cada día o cada cinco minutos, el tiempo es lo de menos. Estos son mis recuerdos del parvulario.

Temprano. Demasiado temprano para mi. Me despierta mi abuelo otra vez, ahora ya me “ayuda” a vestirme (siempre he tenido problemas con los botones), me prepara el vaso de leche en mi casa y salimos hacia la escuela, eso sí, que no falte su mano cogiendo la mía. Ahora ya soy más mayor, estoy en primero y segundo de primaria, ¡qué nivel!. Mi maestra Roser, simpática como la que más, nos ayuda a entender las materias. Con las mates soy un grande entre los grandes. Con las otras no tanto, pero también era bueno, la verdad. El sistema era el mismo: a las nueve de la mañana todos a clase, quien más legañas tenía era el ganador así que, con lo que a mi me gustaba dormir (y continúa gustándome), debía ser yo casi siempre el que ganaba. Las clases pasaban deprisa, eran más divertidas, más interesantes, más diferentes, pero las moscas volaban y seguían distrayéndome todavía. Sumar y restar, frases, dibujos, más dibujos, más dibujos aún, nuestro pueblo, tiempo de juegos y... la hora del almuerzo. A salir todos al recreo... y allá que íbamos. Unos jugaban a fútbol (generalmente los chicos), otros simplemente corrían haciendo el imbécil, porque era lo que molaba a esas edades, hacer el imbécil, y cuanto más imbécil estabas, más gracioso parecías. Parecíamos todos un grupo de inútiles, si ahora nos viese alguien no le encontraría futuro alguno a ninguno de nosotros.

¿Y las niñas? A sus tareas, se reunían en grupitos de cuatro o cinco, pero eran pocos los grupitos mixtos. Como cada vez iba con unos, cada semana hacía nuevas amistades; las que más recuerdo de esa época son, sobre todo, Juan Escrihuela Poler y Miguel torres. Amistades que todavía conservo y muy en especial la de Poler. Jugábamos a imaginar que éramos los protagonistas de un videojuego y nos perseguíamos los unos a los otros como aquello que éramos, unos niños más empanados que empanados.

Las Escuelas Viejas de Xeraco

También recuerdo, con cierta acidez, un hecho necesario y obligatorio, que me hacía padecer cada vez que sabía que lo tenía que hacer. Después del almuerzo... ¡la hora del flúor! Y, ¡qué flúor! De color rosa, con un regusto que por aquellos tiempos seguro que definiríamos como  “gusto a mierda de perro” o “gusto a meado”. Hacían que nos lo pusiésemos dentro de la boca y andáramos mientras nos enjuagábamos, como si andar para llegar a ningún lugar no fuese ya bastante fatídico. Yo no entendía porqué teníamos que andar si no íbamos a ir a ningún sitio, era totalmente innecesario. Una vez, en tercero ya, ¡aprendí las horas del reloj! Recuerdo muy bien al maestro Toni Martí explicándonoslas y haciéndonos un exámen con relojes dibujados marcando horas y unos huecos donde nosotros debíamos escribir qué hora marcaban. Ese año conocimos a Pep, el maestro de inglés, quien el primer día de clase nos preguntó si sabíamos alguna frase en el idioma a lo que Estefanía Muñoz respondió:

― Sí, I love you.
Y Pep, graciosamente (ese día no lo entendí, de hecho, no creo que nadie de la clase exceptuando a ellos dos lo entendiera), respondió:
― ¿A quién? ¿A mí?

Y sólo pudieron reírse ellos dos después que Estefania contestase riendo: ¡Nooooo! También recuerdo a Toni Martí tocando el acordeón y cómo nos enseñó el efecto que hacía el tabaco en los pulmones... sólo con un cigarro, algodón y una botella de agua. Estaba alucinando. Después de eso toda la clase pensó que nunca en la vida fumaríamos tabaco ( qué lástima). Lo que sí que hacía personalmente era pedir a todas las niñas si querían ser mi novia. Que dices, ¿para què? No importaba, quien tenía novia era porque molaba. ¿Y qué hacía yo para conseguir una? Ir a mear a su baño y, después, entrar donde alguna niña estuviese meando y se lo pedía. Os sorprendería la cantidad de niñas que, mientras orinaban, decían que sí. Yo decía que de acuerdo y ya está, oficialmente era mi novia. Pero durábamos poco, de hecho es probable que durasen lo que venía a ser el tiempo que duraba el recreo. Estos son mis principales recuerdos de primero, segundo y tercero de primaria.

La epoca que más recuerdo, por proximidad en el tiempo supongo, era cuando subíamos el escalón, pasábamos a un nivel superior, ya no éramos los grandes de las Escuelas Viejas, éramos los más enanos de las Escuelas Nuevas, y eso significaba... ¡ir en bici a clase! ¡Y qué bicis! De todos los colores y formas, con adhesivos si eras guay, sin adhesivo si eras un tonto que quería más a su bici que a su propia popularidad. La mía llevaba adhesivos en unos ganchos que tenía colocados en los radios de las ruedas, eso no lo pueden decir todos, ¿eh? Lo recuerdo especialmente porque solía ir con mi hermano Joan hasta la escuela. Él iba delante, ya que era el mayor y no iba a permitir que el enano del hermano le adelantase en nada... en nada de nada, ya os lo digo. Pero volver molaba más porque él terminaba más tarde que yo, entonces, uno de mis mejores amigos de esos cursos, Evaristo, y yo, volvíamos hacia casa juntos. Hacíamos carreras ilegales, nos inventábamos circuitos que sólo estaban en nuestra mente tan imaginativa como era  (y sigue siéndolo), nos caíamos y destrozábamos la ropa pero, no pasaba absolutamente nada, ¡porque nos lo pasábamos pipa! Me siento obligado a decir que, ya que yo era más bien gordito, siempre ganaba él. ¿Que porqué estaba más bien gordito? La respuesta es tan divertida como sorprendente. Casi todos los días, a la hora del recreo, le cambiaba mi bocadillo, que con tanto amor me preparaba mi abuela, a Evaristo... por su bollycao. Él estaba encantado, yo estaba encantado, era un pacto que nunca se rompía y que gustaba a las dos personas que lo habíamos firmado así que, seguimos haciéndolo hasta no sé demasiado bien cuándo. Recuerdo muy bien cuando cantábamos canciones como Cavallers de la taula redona, Puff, el drac màgic y otras de las que ahora no me viene el nombre a la cabeza. Pep seguía dándonos clases de inglés, Faustí de música y Reyes y Vicent de educación física. Y entonces, pasó una cosa en mi vida: vino a clase una niña nueva, de fuera del pueblo, de quien me enamoré profundamente, pero nunca me atreví a decirle algo. Era en cuarto de primaria. Además, terminó con un amigo mío, lo que quería decir que ya era intocable, igualito que ahora... Pero no pasó nada porque éramos unos niños y se nos pasaba todo muy pronto, lo que fuese. La verdad es que nos distraíamos con cualquier cosa. Llegué a pensar hasta que las moscas vivían durante años y más años porque, siempre que estaba en clase, en un momento determinado aparecían las mismas moscas que en parbulitos y hacían que dejase de prestar atención.

Ahora las asignaturas no eran igual de fáciles que antes: teníamos matemáticas más complicadas, valenciano, castellano, inglés, música, plástica, educación física, ciencias de la tierra, historia, biología... ¡Buf! Las peleas entre compañeros, desgraciadamente, ya empezaban a aflorar, cuando no era para ver quién jugaba de delantero, era para ver quién era más fuerte. Por cierto... después de hacer los equipos, inesperadamente alguien decía:

― ¡ El último que toque el palo, puerta!

Adivinad a quién le tocaba siempre jugar de portero. Pero no pasaba nada porque, si era muy malo, tenía dos armaduras a mi lado siempre, mi hermano Joan y Evaristo, quienes me defendían pasara lo que pasara. ¿Eres guay sin la u?, pregunta por excelencia, ¡bófio vacuna!, ¡Uveee! ¡Casaaa! y muchas más expresiones. Yo padecía por si algún día me tenían que hacer el famoso palo a mi. Este juego consistía en coger a alguien entre siete u ocho personas, abrirle las piernas y hacer chocar sus genitales contra de alguna farola o algún palo de portería. Sí, tenéis toda la razón del mundo, era muy cruel, pero era así y nadie lo podía evitar. La esquina de arena que había era brutal, jugábamos a ver quién saltaba más o, en mi caso, simpemente a ver si podía saltar.

Las Escuelas Nuevas de Xeraco
¿Lo que más me gustaba de las Escuelas Nuevas? Las excursiones. Ir de excursión significaba no ir a clase y no ir a clase significaba la alegría más apreciable que me podían dar en aquellos tiempos. A la montaña, colegas, casi nada dice el periódico, ¡una excursión a la montaña! Yo creía que nos engañaban, no podía ser que ir de excursión quisiera decir hacer algún tipo de ejercicio, yo por excursión entendía hacer el vago, no hacer ningún esfuerzo que implicase mover las piernas durante más de media hora seguida. Al menos era por una buena causa, plantar árboles. Pero ir a Valencia con los maestros en tren a ver la fantástica representación teatral de Los fabulosos viajes de Marco Polo fue increíble.

Otra cosa eran los exámenes. Recuerdo uno perfectamente, como si hubiese pasado ayer. El Cuco, probó a leer las preguntas del examen que un día nos puso, y cuando formuló la primera pregunta:

― ¿Cuál es el satélite natural que posee la Tierra?
A mi no se me ocurrió otra cosa que contestar, en voz alta:
 ―¡Pfff! ¡Qué fácil! ¡Es la Luna!

Que yo recuerde, ese fue el primer castigo que recibí en la escuela, me hizo quedar a la hora del recreo en clase. Eso fue muy cruel.

¿Quién no sabe lo que es Joanotmania? ¡Por favor! ¡Este texto lo está escribiendo uno de los fundadores y escritores de la revista! Participaban Carlos Martí, Juan Clar, Patricia Barbosa... entre otros, pero conseguimos que generaciones futuras continuasen con ella, ¡y todavía dura! Estoy bien orgulloso de eso. Las niñas ya empezaban a preocuparse por encontrar un novio que las quisiera y los niños entrábamos en la época en la que nos daba asco pensar en besar a las niñas. Conclusión, tuve una novia a quien escribía cartas, pero no besaba en absoluto, no sé ni si tan sólo nos mirábamos o hablábamos, pero era mi novia y con eso teníamos bastante. Y salieron muchas parejitas. La más famosa, la de Rosa Isabel con José Joaquín, porque ella era la rubia de clase y le cantábamos: Popeye el marino soy, pi pi, y yo con la rubia me voy. De aquí nació el primer apodo que adjudicamos a alguien.

Los Carnavales también eran una costumbre y casi tradición de la escuela, igual que el día de la Castañer, el día de la Paz, cuando siempre había algún graciosillo que decía Hoy es tu día, Pau (en valenciano, Pau significa paz). ¡Ja, ja, ja! De la cabalgata recuerdo la merienda de después (yo a la mía, siempre recordando la comida) , ¡una ensaimada con una barrita de chocolate con leche! ¡Espectacular!

Y el instituto amigos, el instituo. Maravillosa época. Íbamos de flipados y pensábamos que nos dejarían salir de clase cuando quisiéramos o, que si no íbamos a clase no pasaba nada, o que le podías contestar a un maestro lo que quisieras. Increíble, porque, para nuestra sorpresa, no podíamos hacer nada de esto. Nosotros lo veíamos en la serie que hacían por aquellos tiempos Compañeros y pensábamos que con nosotros pasaría lo mismo. Vergonzoso. ¡Pero cuidado! ¡Teníamos un bar en el instituto! A la hora del patio, o se jugaba a fútbol, o a tazos de pokémons o a ser nosotros mismos unos pokémons, literal. Si ya eras uno de los grandes entre los grandes, ibas con los mayores a hablar con la gente que había hecho novillos por los barrotes del patio y a fumar con ellos. ¡Hasta que un día vino la policía local y todo! Las peleas allí eran el pan de cada día. Recuerdo infinitas, con sangre incluída. También recuerdo muuuuchos maestros como Enrique, que nos daba ciencias, Enrique y Manolo, que nos daban inglés conjuntamente, esto nunca he llegado a entenderlo. También estaba Lluís el de música, Araceli en educación física, Mari Carmen con matemáticas, Carmen del Río, ¿alguien la recuerda?, creo que también nos dio inglés, ¡y Jesús el de ética! Y más maestros que recuerdo pero que si los nombrase a todos no terminaría nunca. Recuerdo una maestra en concreto, de la que me enamoré platónicamente dada la diferencia de edad física y mental. Evidentemente no voy a decir quién es pero todo sabemos que alguna vez en la vida nos hemos enamorado de algún maestro o maestra y quien lo niegue... es porque no quiere aceptarlo.

El instituto de Xeraco

¿Qué me decís del viaje a la nieve? Recuerdo muchísimo mi experiencia personal. Subimos al autobús, Felis tiene calentura. Llegamos. Felis tiene más calentura que cuando salimos. Subimos a la habitación, Evaristo y yo nos echamos encima de las camas a la vez, ¡adiós camas! Nos ponemos a enseñar el culo por la ventana de la habitación a toda la gente que pasaba. Felis casi se está muriendo. Subimos con el forfait, un poco más y me quedo allí arriba del telesilla para toda la vida. El monitor nos enseña a hacer cuña y yo decido que eso no es para mi, que la única cosa que hacía era caerme, tantas veces que incluso llegué a perder un esquí y tuve que bajar a por él esquiando sólo con el otro esquí. En todo el viaje no pasé de la pista verde, lamentable. La competición venía por saber quién se duchaba primero. Felis no estaba para duchas, ¡parecía un cadáver! Un día que estaba esquiando caí tan fuertemente que destrocé el forfait. ¿Y qué se les ocurrió a los sabios de Pau y Felis, una persona enferma de verdad? En vez de cambiar mi tiquet por el suyo, decidimos que era mucho mejor romper un trozo del suyo y decirle a Rafel que se me había roto el mío, pero que como tenía los dos trozos, no pasaba nada porque nos lo cambiarían ¡Mátame camión! Rafel me dijo de todo, y me juró que esta sería la última que le haría en su vida. Y así ha sido, menos mal, porque sino hubiera podido dejar de ser su vecino...

Escribir sobre la escuela de Xeraco me ha inundado de recuerdos que, si no tengo todos los días, no creáis que me cuesta demasiado encontrar. Ahora mismo me inunda un sentimiento que resulta ser una mezcla de melancolía, tristeza y alegría. Me acabo de convertir un poco en niño y ahora siento una inocencia como la de aquellos tiempos maravillosos que me hace realmente feliz.