dilluns, 25 de maig del 2015

EL PINTOR SAVADELL (English below/ Castellano más abajo)



― Així que havia d’escriure.
― I sobre què vas escriure?
― Una historia inventada sobre el realisme frustrat en la vida del pintor Savadell.
― Li va anar bé, al concurs?
― Sí, vaig guanyar el segon premi, però no seria la meua obra mestra. Això vindria molts anys després.
― Quan?
― Agost del 83. Amb el premi Cicugat Cicugat.
― Vas ser primera?
― No, però l’editorial reedità la meua obra durant 24 anys seguits. Es venia, es ven molt bé.
― Que n'és d’aqueix llibre, ara?
― Aqueix llibre... es història.
― Què potser era autobiogràfic?
― No, tractava sobre el realisme frustrat en la vida del pintor Savadell.
― Però... ha tornat a presentar el mateix llibre? Això es il·legal!
― No, abans he dit que era una història inventada, aquesta era sobre el vertader realisme frustrat del pintor Savadell. No prestes atenció a les meues paraules, aprenent.
― Ho sent senyora mestra, te vostè tota la raó. No tornarà a passar.
― Més et val.

L’aprenent sentia de veritat haver-se equivocat. Tanmateix no se’n refiava massa d’aquell estrany personatge. Barret amb estampat a quadres, camisa de botons massa moderna per a la seua edat, fumadora de puros que tossia com si mai no haguera fumat puros... Era una farsant? Qui era, doncs, aquella mestra amb tanta reputació?

― Continuem, aprenent. La vida del pintor Savadell no era més que misèria absoluta. No tenia diners, ni muller, ni fills. Tampoc tenia diners, ni muller, ni fills.
― Perdonem però crec que s’ha repetit.
― No estàs prenent atenció, de la meua frase es podria deduir perfectament que duia una doble vida.
― No crec que sig...
― Seguim – va interrompre’l. Tampoc tenia una propietat, ni una casa. Nomes mantenia l’esperança de seguir vivint gràcies a l’alcohol que bevia cada dia. Era un borratxo, però duia una vida sana. L'alter ego el feia practicar exercici quan somiava les merles que agafava. O somiava que feia exercici mentre dormia a causa de les bufes? Es difícil de concloure, vist el seu estat d’embriaguesa.
― Es podria dir que era un borratxo de carrer, com un altre qualsevol, amb l’única diferència que ell pintava i era famós, no?
― Et precipites, aprenent. En cap moment he dit que dormira al carrer. Jo he dit que no tenia ni propietat, ni casa. Però era estimat per tot el seu poble. Els habitants deixaven que dormira la mona en sa casa a canvi de, tan sols, un esquetx seu. Eren molt valuosos. Massa valuosos fins i tot per a ell.
― No entenc res.
― Tu mai no entens res, aprenent.
― Mestra, no considere que siga oport...
― Seguim – va interrompre’l.

La mestra continuà explicant-li la misteriosa història de la vida del pintor Savadell, però l’aprenent cada vegada se sentia mes ofuscat i frustrat. No sabia per on li eixiria i cada vegada tenia mes ganes de clavar-li la navalla que duia sempre en la motxilla en la jugular. Encara que ho considerava molt irracional, la dona començava a avorrir-lo, en vegada de mantindre'l en vigia constant per aprendre.

― Sap algú què va ser del pintor Savadell? Abans de vindre a la reunió per al treball de fi de grau m’he estat informat un poc sobre ell per Internet i no he trobat res. Està viu, encara?
― El poble de Carrassera està dividit, uns diuen que si, altres que no. Però ningú en sap res d’aquell home. Jo tinc la confiança en pensar que encara segueix viu, però que no li quedarà molt de temps.
― Que vol dir amb això?
―Vull dir que morirà d’ací a poc. Qui sap si d’ací un any o hui mateixa. No ho sap ningú.
― I com ho sap que està viu encara?
― No ho sé, simplement ho pense.  Pensar és gratuït i els éssers humans no acostumen a fer-ho. Agafa un aparell electrònic, rebusca per Internet, mira la televisió, però sobretot, no penses. Savadell podria haver sigut un home borratxo, però sabia que pensar era bo per a la ment i ell, ho feia diàriament.
― Alguns rumors diuen que els últims anys de la seua vida s’havia encabotat a dir que era una dona. Que en sap alguna cosa, d'això?
― Quants anys tens, aprenent?
― 22.
― Amb 22 anys i a punt de presentar el treball final per graduar-te, de veritat t’importa la seua vida emocional sobre si deia aquestes xorrades? Canviarà molt la teua conclusió? Contribuirà a la història de l’art en algun aspecte?
― No.
― Clar que no! Me’n teniu tipa ja aquests joves, sempre buscant-li les pessigolles a qualsevol artista. Voleu fustigar-los, estigmatitzar-los més del que estan, el que voleu és veure sang corrent pels carrers, que hagen tingut una vida estrafolària, extravagant, divertida, diferent, perquè, sinó, no teniu historia que vulgueu contar. Em féu fàstic!
― Però, senyora mestr...
― Seguim – va interrompre’l -. El senyor Savadell era astut com ell sol. Sabia perfectament a quina casa devia anar a dormir la mona depenent del dia de la setmana que fos. Els dilluns, la senyora Carme preparava un bullit excel·lent. Els dimarts, la muller de Pere el Lleter guisava pollastre rostit per a tota la família, també per a ell. Dimecres... ai els dimecres! El dia preferit de la setmana del pintor Savadell. Anava a casa de la senyoreta Reme, que li feia unes menjades ben suculentes, i no estic parlant sobre menjar. El pintor Savadell no era lleig, tampoc no era guapo, però tenia atractiu i sabia conquistar les dones. Els dijous, la senyoreta Pilar, que vivia a la plaça de l’Ajuntament, preparava unes mandonguilles per a xuplar-se els dits. La senyoreta Pilar el tractava tant bé, que solia quedar-se també els divendres per a menjar crosta d’arròs. Savadell estava molt agraït, però la senyoreta Pilar no li agradava, per molt que aquesta insistira contínuament baixant-se les faldilles davant seu i tocant-lo per tot arreu. Divendres per la nit, el pintor Savadell fugia d’aquella casa més calent que un rabosot, però sense fer res. Dissabte anava a veure les xiques mes guapes del poble, que s’exposaven a la platja amb banyadors que deixaven veure les carns des de ben lluny. El pintor Savadell es posava les botes, i el que no són les botes, també.
― Després em dirà que per què rebusquem entre la porqueria... Que n’és dels diumenges?
― Els diumenges? Els diumenges eren misteriosos, ningú no sabia què feia el pintor Savadell els diumenges. Simplement, desapareixia del poble, però com era costum que apareguera els dilluns com de normal, ningú no en feia massa cas.
― I que n'era de...
― Seguim – va interrompre’l. Cada vegada que em tornes a interrompre, et guanyaràs un calbot, i tu no podràs fer-me res, perquè sóc una dona.

L’aprenent estava ja ben fart i sabia que a aquella mestra, tan vella com era, ningú no la trobaria a faltar. Després de trenta interrupcions i a cada vegada un calbot més fort que l’anterior, l’aprenent decidí treure el coltell. Tenia el nas xorrant sang i no estava disposat a aguantar més atacs de la mestra només pel treball de final de carrera.

― Senyora mestra, no crec que vostè deguera pegar-me mes. M'està fotent una pallissa només per preguntar-li coses.
― No, tu m’interromps i jo conteste que això no es fa, soc una senyora major i deus respectar les meues normes.
― Esta bé, nomes em queden dues preguntes més. No sap ningú on va ser per última vegada el pintor Savadell?
― Si, jo ho sé. L’última vegada que la gent va veure al pintor Savadell va ser ací, a ma casa, als afores de Carrassera. Vam sopar junts.
― Què soparen?
― És eixa la teua última pregunta?
―No.
― Aleshores formula la més important ―digué mentre li donava un mastegot al nas tant fort que li'l trencà.
― Senyora mestra ―preguntava mentre alenava ben fort― sabia vostè que tinc una navalla i que morirà ara mateix?
― Si me mates, tindràs repercussions ben greus, aprenent, la premsa s’assabentarà, faran proves i et descobriran ―respongué mentre s'alçava per donar-li el que seria, l’últim mastegot a la cara.
― L’aprenent s’alçà, agafà la seua navalla i li la punxà cinquanta vegades, tantes com mastegots s’havia endut ell en interrompre-la. La senyora mestra quedà derruïda, dessagnada i torta, asseguda en aquell butacó dissenyat pel pintor Savadell, en aquella casa plena de quadres i esquetxos del senyor Savadell, amb llum obscura i finestres tancades. L’aprenent marxà sense dir adéu, amb la llibreta plena de notes i de sang.

Dues setmanes després, la policia trobà el cadàver de la senyoreta. El dia del soterrar, tot el poble i les personalitats importants de l’exterior acudiren al cementiri a dir-li l’últim adéu a la senyoreta mestra. Cada diumenge, el pintor Savadell se sotmetia a operacions de canvi de sexe graduals. Aquell dia no morí la senyoreta mestra, aquell dia, el pintor Savadell havia sigut assassinat brutalment per un aprenent que obtingué un 10 al treball de final de carrera.




 
PAINTER SAVADELL
― So I had to write.
― About what?
― An invented story about the frustrated realism of painter Savadell’s life.
― Was it good in the contest?
― Yes, I won the second prize but it would not be my master piece. That would come lots of years after.
― When?
― August ’83. At the Cicugat Cicugat contest.
― Did you win?
― No, but the company reedited my piece 24 years in a row. It sold itself, it sells itself.
― What about this book now?
― This book is history.
― Was it autobiographic?
― No, it treated the frustrated realism of painter Savadell’s life.
― But… did you apply with the very same book? That’s illegal!
― No, as I said before that was an invented story, this one was about the real frustrated realism of painter Savadell’s life. You do not pay attention to my words, pupil.
― I’m sorry teacher, you are right. It will not happen again.
― You better know it.

The pupil felt really sorry about being wrong, although he was not hundred per cent sure about that weird person. She was wearing a hat with a squared pattern and a buttoned shirt way too modern for her. She kept smoking Cuban cigars even if she was coughing at every puff. Was she a fraud? Who was, then, this teacher with that big amount of reputation?

― Let’s continue, pupil. The life of Savadell painter was nothing but absolute misery. He had no money, no wife and no kids. He neither had money, nor wife, nor kids.
― Excuse me, but I think you repeated yourself.
― You are not paying attention, you could have deduced from my sentence that he was carrying a double life.
― I don’t thi…
― Let’s continue – she interrupted him. He neither had a property, nor a house. He just hoped to keep on living thanks to the alcohol he drank every day. He was alcoholic but he carried a healthy life. The alter ego made him practice exercise while he dreamed about his drunkenness. Or did he dream that he was exercising himself because of the drunkenness? It is difficult to conclude.
― It can be said that he was a street alcoholic, like any other, with the difference that he painted and he was famous, right?
― You draw conclusions very fast, pupil. I did not say that he slept in the streets. I said he had no property, neither house. But he was beloved from all the people in town. The inhabitants let him sleep at their places in exchange for one of his sketches. They were so valuated. So valuated even for him.
― I don’t understand anything.
― You never understand anything, pupil.
― Teacher, I don’t consid…
― Let’s continue – she interrupted him.

The teacher went on explaining him the mysterious story about the life of painter Savadell, but the pupil was becoming more and more frustrated as the time passed. As the minutes passed by he felt the urging need of tucking the penknife he was carrying in his bag in her jugular. Although he considered it very irrational the woman started to bore him instead of keeping him alert in order to learn more.

― Does anybody know what happened to him? Before coming here I tried to inform myself about him on the Internet but there was almost nothing. Is he still alive?
― Carrassera’s town is divided. Some people say he is, other people say he’s not. But nobody knows the truth. I hope he’s still alive, but he won’t survive any longer.
― What do you mean?
―I mean that in a short period of time he will die. It could be in a year or just today. Nobody knows.
― How do you know that he is still alive?
― I do not know it, I just think it. Thinking is for free and humans are not used to do it. Take the computer, the telly, but mainly, do not think. Savadell could have been a drunk but he knew that thinking was such a good activity for the brain and he did it daily.
― Lots of rumours say that in the latest years of his life he tried to convince everyone about him being a woman. Do you know anything about that?
― How old are you, pupil?
― 22.
― 22 and about to present the final job for getting graduated and do you care about his emotional life? Will it change a lot your conclusions? Will it contribute to the history of arts?
― No.
― Of course not! I’m so fed up with you, young people, always looking for rubbish. You want them hippies, you want to stigmatize them even more than what they are. What you young people want is to see blood running into the streets, they having a weird life, a strange family situation, because if not, you do not have a story to tell. You provoke me revulsion!
― But teach…
― Let’s continue – she interrupted him. Painter Savadell was smart. He perfectly knew which house he should go to depending on the day of the week. On Monday, lady Carme prepared a nice meal. On Tuesday, the wife of Pere the milkman cooked chicken in the oven for all the family, for painter Savadell too. On Wednesday… oh my Gosh Wednesday! Painter Savadell’s favourite day. He went to Reme’s place and she gave him a good eat, and we are not talking about food. Painter Savadell was not ugly, neither handsome, but he had sex appeal and he knew how to conquer women. On Thursday, lady Pilar, who lived in the Town’s Hall square, prepared such nice dishes. He usually stayed there on Friday too because she was so kind with him. Every Friday afternoon he wanted to run from this house since lady Pilar tried every Friday to do him and he felt no attraction at all for her. On Saturday he went to the beach, where the prettiest and youngest girls of the town went to expose their bodies with their bikinis. Painter Savadell enjoyed a lot the sightseeing.
― After this you cannot ask me why we look into the rubbish… What happened on Sunday?
― On Sunday? Sunday was a mystery; nobody knew what painter Savadell did. He simply disappeared from town but on Monday he was always there so nobody worried.
― And what abou…
― Let’s continue – she interrupted him. Every time you interrupt me I’ll hit you in the face, and you could do nothing, since I’m a woman.

The pupil was already fed up with her and he knew nobody would miss this lady because she was so old. After 30 interruptions and every time a huge slap in his face, the pupil decided to take the penknife out of his bag. He had his nose bleeding and he was not ready to handle more attacks from the teacher just because of the final job for the degree.

― Dear teacher, I think you should not hit me anymore. I’m just asking stuff for my work.
― No, you interrupt me and I answer you that you must not do that, I’m an old lady and you must respect my rules.
― Okay, I just have two more questions. Does anybody know where painter Savadell was seen for the last time?
― Yes, I know it. The last time people saw him he was here, at my place. We had dinner together.
― What did you have for dinner?
― Is this your last question, then?
―No.
― So ask me the important one ―the teacher said while hitting him so strong she broke his nose.
― Dear teacher― he said while he was gasping very strong― did you know that I have a penknife and that you will die right now?
― If you kill me, you will have lots of problems pupil. Mass media will take care, they will take proofs and they will discover you ―answered him while she gave the pupil the last slap in his face.
― The pupil stood up, took his penknife and stabbed her fifty times, the same amount of slaps he received from her. The teacher stayed destroyed, she lost blood to death, standing in this coach, designed by Savadell painter, in that house, full of painter Savadell paintings and sketches, all crowded with obscurity and without windows. The pupil went out without saying goodbye, carrying his notebook full of blood and notes.

Two weeks after, police found the body of the lady. The burial’s day all the people from town and important personalities from abroad came to the cemetery to say the last goodbye to the teacher. Every Sunday, painter Savadell subjected himself into gradually sex change surgeries. That day the teacher did not die, that day, painter Savadell was brutally murdered by a pupil who scored 100% in the final work of the degree.




EL PINTOR SAVADELL
― Así que, tenía que escribir.
― ¿Y sobre qué escribiste?
― Una historia inventada sobre el realismo frustrado en la vida del pintor Savadell.
― ¿Le fue bien, en el concurso?
― Sí, gané el segundo premio, pero no sería mi obra maestra. Eso vendría muchos años después.
― ¿Cuándo?
― Agosto del 83. Con el premio Cicugat Cicugat.
― ¿Quedó primera?
― No, pero la editorial reeditó mi obra durante 24 años seguidos. Se vendía, se vende muy bien.
― ¿Qué hay de ese libro, ahora?
― Ese libro... es historia.
― ¿Era autobiográfico?
― No, trataba sobre el realismo frustrado en la vida del pintor Savadell.
― Pero... ¿ha vuelto a presentar el mismo libro? ¡Eso es ilegal!
― No, antes he dicho que era una historia inventada, esta era sobre el verdadero realismo frustrado del pintor Savadell. No prestas atención a mis palabras, aprendiz.
― Lo siento señora maestra, tiene usted toda la razón. No volverá a pasar.
― Más te vale.

El aprendiz sentía de verdad haberse equivocado. Aunque no se fiaba demasiado de aquel personaje extraño. Sombrero con estampado a cuadros, camisa de botones demasiado moderna para su edad, fumadora de puros que tosía como si nunca hubiese fumado puros… ¿Era una farsante? ¿Quién era, entonces, aquella maestra con tanta reputación?

― Continuemos, aprendiz. La vida del pintor Savadell no era más que miseria absoluta. No tenía dinero, ni mujer, ni hijos. Tampoco tenía dinero, ni mujer, ni hijos.
― Perdóneme, pero creo que se ha repetido.
― No estás prestando atención, de mi frase se podría deducir perfectamente que llevaba una doble vida.
― No creo que se…
― Sigamos – le interrumpió. Tampoco tenía una propiedad, ni una casa. Solo mantenía la esperanza de seguir viviendo gracias al alcohol que bebía cada día. Era un borracho, pero llevaba una vida sana. El alter ego le hacía practicar ejercicio cuando soñaba con las melopeas que cogía. ¿O soñaba que hacía ejercicio mientras dormía a causa de las borracheras? Es difícil de concluir, visto su estado de embriaguez.
― Se podría decir que era un borracho de calle, como otro cualquiera, pero con la única diferencia de que él pintaba y era famoso, ¿no?
― Te precipitas, aprendiz. En ningún momento he dicho que durmiese en la calle. Yo he dicho que no tenía propiedad, ni casa. Pero era querido por todo su pueblo. Los habitantes dejaban que durmiese la mona en su casa a cambio de, solamente, un sketch suyo. Eran muy valiosos. Demasiado valiosos incluso para él.
― No entiendo nada.
― Tú nunca entiendes nada, aprendiz.
― Maestra, no considere que sea oportu…
― Sigamos – le interrumpió.

La maestra continuó explicándole la misteriosa historia de la vida del pintor Savadell, pero el aprendiz cada vez se sentía más ofuscado y frustrado. No sabía por dónde le saldría y cada vez tenía más ganas de meterle la navaja que siempre llevaba en la mochila en la yugular. Aunque lo consideraba muy irracional, la mujer empezaba a aburrirlo, en vez de mantenerlo en alerta constante por aprender.

― ¿Sabe alguien qué fue del pintor Savadell? Antes de venir a la reunión para su trabajo de fin de grado me he estado informando sobre él por Internet y no he encontrado nada. ¿Está vivo, todavía?
― El pueblo de Carrassera está dividido, unos dicen que sí, otros que no. Pero nadie sabe nada de aquel hombre. Yo aún pienso que todavía sigue vivo, pero no le quedará mucho tiempo.
― ¿Qué quiere decir con eso?
―Quiero decir que morirá dentro de poco. Quién sabe si dentro de un año u hoy mismo. No lo sabe nadie.
― ¿Y cómo sabe que está vivo todavía?
― No lo sé, simplemente lo pienso. Pensar es gratis y los seres humanos no acostumbran a hacerlo. Coge un aparato electrónico, rebusca por Internet, mira la tele pero, sobretodo, no pienses. Savadell pudo haber sido un hombre borracho, pero sabía que pensar era bueno para la mente y él lo hacía diariamente.
― Algunos rumores dicen que en los últimos años de su vida se había empeñado en decir que era una mujer. ¿Sabe algo de esto?
― ¿Cuántos años tienes, aprendiz?
― 22.
― Con 22 años y a punto de presentar el trabajo final para graduarte, ¿de verdad te importa su vida emocional sobre si decía esas chorradas? ¿Cambiará mucho tu conclusión? ¿Contribuirá a la historia del arte en algún aspecto?
― No.
― ¡Claro que no! Me tenéis harta ya los jóvenes, siempre buscándole las cosquillas a cualquier artista. Queréis fustigarlos, estigmatizarlos más de lo que están, lo que queréis es ver sangre corriendo por las calles, que hayan tenido una vida estrafalaria, extravagante, divertida, diferente, porque, si no, no tenéis la historia que queréis contar. ¡Me dais asco!
― Pero, señora maestr...
― Sigamos – le interrumpió. El señor Savadell era listo como él solo. Sabía perfectamente a qué casa debía ir a dormir la mona dependiendo del día de la semana que fuese. Los lunes, la señora Carme preparaba un cocido excelente. Los martes, la mujer de Pere el Lechero cocinaba pollo al horno para toda la familia, también para él. Miércoles… ¡ay los miércoles! El día preferido de la semana del pintor Savadell. Iba a casa de la señorita Reme, que le hacía unas comidas bien suculentas, y no estoy hablando sobre comida. El pintor Savadell no era feo, tampoco guapo, pero tenía atractivo y sabía conquistar a las mujeres. Los jueves, la señorita Pilar, que vivía en la plaza del Ayuntamiento, preparaba unas albóndigas para chuparse los dedos. La señorita Pilar lo trataba tan bien, que solía quedarse también los viernes para comer arroz con costra. Savadell estaba muy agradecido, pero la señorita Pilar no le gustaba, por mucho que esta insistiera continuamente bajándose las bragas delante de él y tocándolo por todo su cuerpo. Los viernes por la noche, el pintor Savadell huía de esa casa más caliente que el palo de un churrero, pero sin hacer nada. Los sábados iba a ver a las chicas más guapas del pueblo, que exponían sus cuerpos en la playa con bikinis que dejaban ver sus carnes desde bien lejos. El pintor Savadell se ponía las botas, y lo que no son las botas, también.

― Después me dirá que porqué buscamos entre la porquería… ¿Qué pasaba los domingos?
― ¿Los domingos? Los domingos eran misteriosos, nadie sabía qué hacía el pintor Savadell los domingos. Simplemente, desaparecía del pueblo, pero como era costumbre que apareciese los lunes como de normal, nadie hacía demasiado caso.
― ¿Y qué era de…
― Sigamos – lo interrumpió. Cada vez que me vuelvas a interrumpir te ganarás una bofetada, y tú no podrás hacerme nada, porque soy una mujer.


El aprendiz estaba ya bien harto y sabía que a aquella maestra, tan vieja como era, nadie la echaría de menos. Después de treinta interrupciones y a cada vez una bofetada más fuerte que la anterior, el aprendiz decidió sacar la daga. Tenía la nariz chorreando sangre y no estaba dispuesto a aguantar más ataques de la maestra solo por el trabajo de final de carrera.

― Señora maestra, no creo que usted debiera pegarme más. Me está dando una paliza solo por preguntarle cosas.
― No, tú me interrumpes y yo contesto que eso no se hace, soy una señora mayor y debes respetar mis normas.
― Está bien, solo me quedan dos preguntas más. ¿Nadie sabe dónde estuvo por última vez el pintor Savadell?
― Sí, yo lo sé. La última vez que la gente vio al pintor Savadell fue aquí, en mi casa, a las afueras de Carrassera. Cenamos juntos.
― ¿Qué cenaron?
― ¿Es esa tu última pregunta?
―No.
― Entonces formula la más importante ―dijo mientras le daba una bofetada tan fuerte que le rompió la nariz.
― Señora maestra―preguntaba mientras jadeaba bien fuerte― ¿sabía usted que tengo una navaja y que morirá ahora mismo?
― Si me matas, habrá repercusiones bien fuertes, aprendiz, la prensa se informará, harán pruebas y te descubrirán ―respondió mientras se levantaba para darle la que sería la última bofetada en la cara.

El aprendiz se levantó, cogió su navaja y se la clavó cincuenta veces, tantas como bofetadas se había llevado él al interrumpirla. La señora maestra quedó derruida, desangrada y tuerta, sentada en aquel sillón diseñado por el pintor Savadell, en aquella casa llena de cuadros y sketches del señor Savadell, con luz oscura y ventadas cerradas. El aprendiz marchó sin decir adiós, con la libreta llena de notas y de sangre.

Dos semanas después, la policía encontró el cadáver de la señorita. El día del entierro, todo el pueblo y las personalidades importantes del exterior acudieron al cementerio a decirle el último adiós a la señorita maestra. Cada domingo, el pintor Savadell se sometía a operaciones de cambio de sexo graduales. Aquel día no murió la señorita maestra, aquel día, el pintor Savadell había sido asesinado brutalmente por un aprendiz que obtuvo un 10 en el trabajo de final de carrera.