El caragol que parlava amb les estreles (Below in English / Abajo en castellano)

Autora: Lorena Gil

Era un dia normal, ni gris, ni plujós. Tampoc hi havia un Sol enlluernador, ni hi existia cap tempesta que corregués vers el poblat. No era un dia d'aquells per emmarcar a un llibre d'un autor alternatiu postmodern amb aclaparadores descripcions paisatgítiques.  Feia un dia normal, el que sol dir-se un dia normal de tota la vida. Fart del poblat, el caragol isqué a prendre el Sol com tots els dies, més tard que cap altre animal diürn,a fi de prendre la vitamina D necessària per a passar la nit amb calma i sense patir trastorns malèfics d'animadversions estratosfèriques. Amb els darrers quinze minuts de raigs ja en tenia prou. Un dia normal en la vida d'un caragol especial.

I era especial perquè podia fer màgia amb les seues paraules. Cap altre animal, ni tan sols els qui s'anomenaven humans, podien fer el que feia ell. El caragol conversava amb les estreles. Sí, senyor! Amb dos collons com a dos melons. Amb les estreles. Els altres animalets, com les abelles o les cabres, al·lucinaven amb colors i no s'ho creien. El caragol ho mantenia, fermament. Sempre deia:

―Jo parle amb les estreles i són d'allò més.

I es quedava tan a gust. Els altres animalons, com els llombrígols de terra o els teuladins, simplement li donaven la raó com als bojos. Era normal perquè resultava tant difícil de creure que, de vegades, fins i tot titubejava quan havia de parlar-ne.

Els animalets tafanejaven les seues closques ―entengueu que un caragol no té esquena sinó closca. Parlaven, se'n reien, se'n tornaven a les seues respectives cases i a dormir. I a l'endemà igual. I a l'altre igual. Així, com tots els dies eren normals,mai passava res, excepte aquells dies en què feia un temps per a descriure en una novel·la negra d'assassinats dels anys de l'apartheid. No, no era Àfrica, eh? Ni tan sols Europa. De fet, ningú no sabia on estaven perquè, recordem, eren animals i no persones, llavors no s’havien de preocupar de banderes ni de territoris. Només viure la seua vida al seu aire i sobreviure quant més temps millor. És un sentiment trist. L'únic objectiu a aconseguir en la vida dels animals només és eixe, sobreviure i no morir abans de temps per circumstàncies animals de la vida. Els humans mai, però mai, no ho entendrien.

El caragol tenia pocs enemics car no feia mal a ningú i només s'alimentava de fulles i herbes silvestres. Només uns quants gossos, de tant en tant, s'empassaven algun familiar seu i s'ennuegaven amb les closques. Com el caragol parlava amb les estreles, sabia on col·locar el seu emblema físic cada dia. Els estels li explicaven on havia de pasturar per no ser menjat per un ca. El caragol mai no estava trist. Sabia que tots se’n reien de la seua circumstància, així i tot mantenia la força suficient per a seguir fent el que millor sabia fer: deixar un camí marcat per la seua bava.

Els seus companys de raça, diguem-ne, els altres invertebrats, es burlaven i es burlaven contínuament mentre cap d'ells s'adonava d'una cosa: era l'invertebrat més vell que hi havia al poblat. Mai no hi moria. Ningú ho sospitava vist que els altres invertebrats morien abans que ell, assassinats pels malignes humans o els gossos despistats.

Els animals amb óssos sí que s'ho preguntaven, tanmateix no creien les paraules del caragol quan li demanaven una explicació sobre la seua longevitat infinita. Sempre contestava amb el mateix raonament:

― És perquè parle amb les estreles. Elles m'han ensenyat com sobreviure més temps que cap altre animal.

I, clar, no se'l creien de cap de les maneres. Lluny de crear polèmica, el caragol contestava amablement i se n'anava a passar la resta del dia a la seua cova. Era un fet que estranyava a totes les bestioles car els habitants del poblat gaudien de dia i dormien de nit. Semblava que el caragol actuava a l’inrevés: dormia pel dia i rondava per la nit. Fet i fet, estaven farts de l’actitud del caragol, que amagava el seu secret a tots els vianants de la vida quotidiana del poblat.

En realitat el caragol no ocultava res sinó que, simplement, mai no li havien fet la pregunta correcta. Sovint li preguntaven amb quantes estreles parlava, perquè hi havia moltes estreles al cel i no tenien clar com sabia el caragol a quines dirigir-se.

― Sempre parle amb onze estreles» ―els responia.

Els animalets li preguntaven si eren sempre les mateixes i,educadament,els contestava que no, que cada nit eren onze diferents, tot i que sempre li deien el mateix. Molt qüestionable, alguns vertebrats volgueren anar més enllà i li preguntaren com era possible que, si mai no eren les mateixes estreles, totes li parlaren sobre el mateix. La seua resposta fou:

― Les estreles són d'allò més i es comuniquen entre elles per recordar-me cada dia quin és el camí a seguir.

A poc a poc aconseguien fer-li traure més paraules al caragol, malgrat que continuaven pensant que era boig. Ningú no es podia creure que l'invertebrat pogués comunicar-se amb els astres massius. Finalment, algú li formulà la pregunta correcta. Vingué de la boca d'una aranya, vella i sàvia, que havia estat observant el comportament del caragol durant molts anys. L’aràcnid li preguntà:

― Com poden parlar-te les estrelles si no tenen boca pera pronunciar?

El caragol, que ja tenia cent cinquanta-tres anys, li contestà, amb la paciència i la tranquil·litat que el caracteritzava:

― Les estreles no pronuncien paraules. Les estrelles parlen amb mi amb la seua resplendor. Permeten que les baves que deixe quan isc de la cova durant el dia, s'il·luminen durant els últims minuts de la nit i m’assenyalen el camí de tornada a la cova per sobreviure un dia més. De vegades, amiga meua, no cal parlar per comunicar-se. La bellesa de la paraula radica en la pròpia essència d'entendre el context més que el significat literal. Potser les estrelles no pronuncien mots, però no cal si saps interpretar les paraules sordes que la vida et deixa quan somies de veritat.

El caragol retornà a la seua cova per viure un dia més i superar una altra vegada un dia curt però una nit llarga, plena de camins estrelats, desmesuradament bonics, marcats amb una llum tènue on les paraules brillaven amb llum pròpia, sense cap significat, però descrivint el sentit que la vida podia tenir.

Autora: Lorena Gil

PS: m'agradaria mostrar el meu agraïment personal a Lorena Gil, autora de les il·lustracions, per haver fet possible que la història que va reflexar la meua ment amb lletres, haja pogut ser plasmada amb tanta delicadesa i passió per l'art il·lustrat com la meua delicadesa i passió per l'art escrit.

THE SNAIL WHO TALKED TO THE STARS

Author: Lorena Gil

It was an ordinary day, nor grey, neither rainy. The sun wasn’t shinning, and there was no storm approaching the village. It was not that typical day that could be described in a book from an alternative post modern writer where the descriptions of a sightseeing are overwhelming.  An ordinary day, what has been known as an ordinary day since the beginning of time. Sick of the village, the snail went out to sunbath like every single day, later than any other diurnal animal to catch the so needed D vitamin to pass the night calmly and without suffering from any maleficent disruption of stratospheric antagonisms. Just 15 minutes of sunbeams were enough. It was a normal day in the life of a special snail.

It was special because it could make magic with its words, because no other animal, not even those ones called humans could do what it did. The snail conversed with the stars. Fuck, that snail had guts. With the stars! And, of course, the other little animals, like the bees or the goats, freaked out and did not believe its words. But it insisted on that and without a doubt, it always said:

― I speak with the stars and they are so cool.

And he remained impassive. The other animals, like the earthworms or the sparrows, just agreed with it not to start a discussion. It was understandable since it was so difficult to believe that, sometimes, it even babbled when it talked about that. The little animals made fun of it. They talked, they laughed, and then they came back to their respective places to sleep. And the days passed by with no change since everyday was an ordinary one, nothing ever happened, except those days when the weather was pretty cool to describe it in a black murder novel from the apartheid years. Oh, no. It was not Africa. Not even Europe. Actually, no one knew where they were because, remember, they were animals and not persons, so they did not even worry about flags or territories. The only goal to achieve in the animal life is to survive the longer the better. It is a sad feeling. The only objective to get in animal life is that one; to survive and not to die before their turn because of animal´s life circumstances. Humans never, like never ever, would understand it.

The snail had few enemies since it did not hurt anyone and it just fed itself of leaves and wild herbs. Only a few dogs, from time to time, ate some relatives of the snail and they choked on the shells. Since the snail talked with the stars, it knew where to locate its physical emblem every single day. The stars explained to it where it should graze in order not to be eaten by a hound. The snail was never sad. It knew that everyone made fun of its circumstance, even though it kept the sufficient strength to keep doing the best thing it knew how to do: to leave a marked way with its saliva.

Its race colleagues, let's say the other invertebrates, made continuously fun of him but none of them had realized it was the oldest invertebrate in town. It never died. No one thought about it since the other invertebrates passed away before it, either murdered by maleficent humans or by distracted dogs. The boned animals wondered about it but they did not believe the snail´s words when they asked it for an explanation about its infinite longevity. It always answered with the same reasoning:

― It is because I talk with the stars. They have taught me how to survive longer than any other animal.

And, of course, they did not believe it. The snail never wanted to grow a polemic whatsoever, so it just answered in a kind way and it went to rest the missing part of the day in its cave. It was a fact that let all the animals question its behaviour since all of them enjoyed the day and slept the night. It seemed like the snail acted the other way around; it slept during the day and it walked around through the night. They started to be fed up with the snail´s behaviour, who kept the secret from itself instead of telling it to everyone.

The problem was that the snail had never hidden anything; it was only that no one asked the correct question. Sometimes they asked the snail with how many stars did it talk to, because there were lots of stars out there in the sky and they couldn’t fully understand how the snail knew to which ones it spoke.

― I always speak to eleven stars ― he answered.

The little animals asked the snail if they were always the same and, nicely, it answered that every night they were eleven different stars even if they always told the same to it. Very suspicious, some vertebrates wanted to go far away in the research and they asked it how it was possible that, if they were not the same stars, every single night they told it the same. Its answer was:

― The stars are very cool and they communicate between them in order to let me remember every day which is the path to follow.

Slowly, they were getting more and more words from the snail, even though they thought it was crazy. Nobody could believe that the invertebrate could communicate itself with the stars. Finally, someone asked the snail the correct question. It came from the mouth of a spider, who was old and smart and had been observing the behaviour of the snail during lots of years. The arachnid asked:

― How can the stars talk to you if they have no mouth?

The snail, who was one hundred and fifty three years, answered the spider with the patience and the serenity that characterized it:

― The stars do not pronounce words. The stars talk to me with their brightness. They let the saliva that I leave while I walk outside the cave during the day to shine during the last minutes of the night, this way they show me the path to come back to my cave in order to survive one more day. Sometimes, my friend, there is no need to talk in order to communicate. The beauty of the words resides in the essence of understanding the context rather than the literal meaning. Maybe the stars do not pronounce words, but there is no need to if you know how to interpret the deaf words that life lends you when you truly dream.

The snail came back to its cave in order to live one more day and get over a short day again but a long night, full of starry paths, disproportionately beautiful, marked with a weak light where the words shined with their own light, with no meaning, but describing all the sense that life could have.

Author: Lorena Gil

PS: I would like to thank Lorena Gil, who is the author of the images, since she made possible my tale to be illustrated with the same delicacy and passion that I have for writing the stories. 

EL CARACOL QUE HABLABA CON LAS ESTRELLAS

Autora: Lorena Gil

Era un día normal, ni gris, ni lluvioso. Tampoco había un sol deslumbrante, ni existía una tempestad que corriese hacia el poblado. No era un día de aquellos para enmarcar en un libro de un autor alternativo postmoderno con abrumadoras descripciones paisajísticas. Era un día normal, lo que se suele decir un día normal de los toda la vida. Harto del poblado, el caracol salió a tomar el sol como todos los días, más tarde que cualquier otro animal diurno, con el fin de tomar la vitamina D necesaria para  pasar la noche con calma y sin padecer trastornos maléficos de animadversiones estratosféricas. Con los últimos quince minutos de luz solar ya tenía bastante. Un día normal en la vida de un caracol especial.

Y era especial porque podía hacer magia con sus palabras. Ningún otro animal, ni tan solo los que se llamaban humanos, podían hacer lo que él hacía. El caracol conversaba con las estrellas. ¡Sí, señor! Con dos cojones como dos melones. Con las estrellas. Los otros animalitos, como las abejas o las cabras, flipaban en colores y no se lo creían. El caracol lo mantenía con insistencia. Siempre decía:

― Yo hablo con las estrellas y son lo más.

Y se quedaba tan a gusto. Los otros animales, como las lombrices o los gorriones, simplemente le daban la razón como a los locos. Era normal porque resultaba tan difícil de creer que, a veces, incluso balbuceaba cuando hablaba sobre ello.

Los animalitos se burlaban a sus caparazones ― entended que los caracoles no tienen espaldas sino caparazones. Hablaban, se reían, volvían a sus respectivas casas y a dormir. Y al día siguiente, igual. Y al otro, igual. Así, como todos los días eran normales, nunca pasaba nada, excepto aquellos días en los que hacía un tiempo como para describir en una novela negra de asesinatos de los años del apartheid. No, no era África, ¿eh? Ni tan solo Europa. De hecho, nadie sabía dónde estaban porque, recordemos, eran animales y no personas, entonces no se tenían que preocupar por banderas ni territorios. Solo vivir su vida a su aire y sobrevivir cuanto más tiempo mejor. Es un sentimiento triste. El único objetivo a alcanzar en la vida de un animal solo es ese, sobrevivir y no morir antes de tiempo por circunstancias animales de la vida. Los humanos nunca, pero nunca, lo entenderían.

El caracol tenía pocos enemigos pues no hacía daño a nadie y solo se alimentaba de hojas y hierbas silvestres. Solo unos cuantos perros, de vez en cuando, se tragaban algún familiar suyo y se atragantaban con los caparazones. Como el caracol hablaba con las estrellas, sabía dónde colocar su emblema físico cada día. Las estrellas le explicaban dónde tenía que pastar para no ser comido por un can. El caracol nunca estaba triste. Sabía que todos se reían de su circunstancia, aún así mantenía la fuerza suficiente para seguir haciendo lo que mejor sabía hacer: dejar un camino marcado por su baba.

Sus compañeros de raza, digamos, los otros invertebrados, se burlaban continuamente mientras ninguno de ellos se daba cuenta de una cosa: era el invertebrado más viejo que había en el poblado. Nunca moría. Nadie sospechaba visto que los otros invertebrados morían antes que él, asesinados por malignos humanos o perros despistados.

Los animales con huesos sí se lo preguntaban, aunque no creían las palabras del caracol cuando le pedían una explicación sobre su longevidad infinita. Siempre contestaba con el mismo razonamiento:

― Es porque hablo con las estrellas. Ellas me han enseñado cómo sobrevivir más tiempo que ningún otro animal.

Y, claro, no se lo creían de ninguna de las maneras. Lejos de crear polémica, el caracol contestaba amablemente y se iba a pasar el resto del día a su cueva. Era un hecho que extrañaba a todas las bestias pues los habitantes del poblado gozaban de día y dormían de noche. Así pues, estaban hartos de la actitud del caracol, que escondía su secreto a todos los viandantes de la vida cotidiana del poblado.

En realidad el caracol no ocultaba nada sino que, simplemente, nunca le habían formulado la pregunta correcta. A veces le preguntaban con cuantas estrellas hablaba, porque había muchas estrellas en el cielo y no tenían claro cómo sabía el caracol a cuáles dirigirse.

― Siempre hablo con once estrellas ― les respondía.

Los animalitos le preguntaban si eran siempre las mismas y, educadamente, les contestaba que no,  que cada noche eran once diferentes, aunque siempre le decían lo mismo. Cuestionándoselo, algunos vertebrados quisieron ir más allá y le preguntaron cómo era posible que, si nunca eran las mismas estrellas, todas le hablasen sobre lo mismo. Su respuesta fue:

― Las estrellas son alucinantes y se comunican entre ellas para recordarme cada día cuál es el camino a seguir.

Poco a poco conseguían sacarle más palabras al caracol, aunque continuaban pensando que estaba loco. Nadie se podía creer que el invertebrado pudiese comunicarse con los astros masivos. Finalmente, alguien formuló la pregunta correcta. Vino de la boca de una araña, vieja y sabia, que había estado observando el comportamiento del caracol durante muchos años. El arácnido le preguntó:

― ¿Cómo pueden hablarte las estrellas si no tienen boca para pronunciar?

El caracol, que ya tenía ciento cincuenta y tres años, le contestó, con la paciencia y la tranquilidad que lo caracterizaba:

―Las estrellas no pronuncian palabras. Las estrellas hablan conmigo con su resplandor. Permiten que las babas que dejo cuando salgo de la cueva durante el día, se iluminen durante los últimos minutos de la noche y me señalan el camino de vuelta a la cueva para sobrevivir un día más. A veces, amiga mía, no hace falta hablar para comunicarse. La belleza radica en la propia esencia de entender el contexto más que el significado literal. Puede que las estrellas no pronuncien vocablos, pero no hace falta si sabes interpretar las palabras sordas que la vida te deja cuando sueñas de verdad.

El caracol volvió a su cueva para vivir un día más y superar otra vez un día corto pero una noche larga, llena de caminos estrellados, desmesuradamente bonitos, marcados con una luz tenue donde las palabras brillaban con luz propia, sin significado alguno, pero describiendo el sentido que la vida podía tener.

Author: Lorena Gil

PS: me gustaría dar las gracias a Lorena Gil, autora de las ilustraciones, por haber hecho posible que la historia que mi mente reflejó con letras, haya podido ser plasmada con tanta delicadeza y pasión por el arte ilustrado como mi delicadeza y pasión por el arte escrito.