― Així que
havia d’escriure.
― I sobre
què vas escriure?
― Una
historia inventada sobre el realisme frustrat en la vida del pintor Savadell.
― Li va
anar bé, al concurs?
― Sí, vaig
guanyar el segon premi, però no seria la meua obra mestra. Això vindria molts
anys després.
― Quan?
― Agost
del 83. Amb el premi Cicugat Cicugat.
― Vas ser
primera?
― No, però
l’editorial reedità la meua obra durant 24 anys seguits. Es venia, es ven molt
bé.
― Que n'és
d’aqueix llibre, ara?
― Aqueix
llibre... es història.
― Què
potser era autobiogràfic?
― No,
tractava sobre el realisme frustrat en la vida del pintor Savadell.
― Però...
ha tornat a presentar el mateix llibre? Això es il·legal!
― No,
abans he dit que era una història inventada, aquesta era sobre el vertader
realisme frustrat del pintor Savadell. No prestes atenció a les meues paraules,
aprenent.
― Ho sent
senyora mestra, te vostè tota la raó. No tornarà a passar.
― Més et
val.
L’aprenent
sentia de veritat haver-se equivocat. Tanmateix no se’n refiava massa d’aquell estrany
personatge. Barret amb estampat a quadres, camisa de botons massa moderna per a
la seua edat, fumadora de puros que tossia com si mai no haguera fumat puros...
Era una farsant? Qui era, doncs, aquella mestra amb tanta reputació?
― Continuem,
aprenent. La vida del pintor Savadell no era més que misèria absoluta. No tenia
diners, ni muller, ni fills. Tampoc tenia diners, ni muller, ni fills.
― Perdonem
però crec que s’ha repetit.
― No estàs
prenent atenció, de la meua frase es podria deduir perfectament que duia una
doble vida.
― No crec
que sig...
― Seguim –
va interrompre’l. Tampoc tenia una propietat, ni una casa. Nomes mantenia l’esperança
de seguir vivint gràcies a l’alcohol que bevia cada dia. Era un borratxo, però
duia una vida sana. L'alter ego el feia practicar exercici quan somiava les merles
que agafava. O somiava que feia exercici mentre dormia a causa de les bufes? Es
difícil de concloure, vist el seu estat d’embriaguesa.
― Es
podria dir que era un borratxo de carrer, com un altre qualsevol, amb l’única
diferència que ell pintava i era famós, no?
― Et
precipites, aprenent. En cap moment he dit que dormira al carrer. Jo he dit que
no tenia ni propietat, ni casa. Però era estimat per tot el seu poble. Els
habitants deixaven que dormira la mona en sa casa a canvi de, tan sols, un
esquetx seu. Eren molt valuosos. Massa valuosos fins i tot per a ell.
― No
entenc res.
― Tu mai no
entens res, aprenent.
― Mestra,
no considere que siga oport...
― Seguim –
va interrompre’l.
La mestra
continuà explicant-li la misteriosa història de la vida del pintor Savadell, però
l’aprenent cada vegada se sentia mes ofuscat i frustrat. No sabia per on li
eixiria i cada vegada tenia mes ganes de clavar-li la navalla que duia sempre
en la motxilla en la jugular. Encara que ho considerava molt irracional, la
dona començava a avorrir-lo, en vegada de mantindre'l en vigia constant per
aprendre.
― Sap algú
què va ser del pintor Savadell? Abans de vindre a la reunió per al treball de
fi de grau m’he estat informat un poc sobre ell per Internet i no he trobat
res. Està viu, encara?
― El poble
de Carrassera està dividit, uns diuen que si, altres que no. Però ningú en sap
res d’aquell home. Jo tinc la confiança en pensar que encara segueix viu, però
que no li quedarà molt de temps.
― Que vol
dir amb això?
―Vull dir
que morirà d’ací a poc. Qui sap si d’ací un any o hui mateixa. No ho sap ningú.
― I com ho
sap que està viu encara?
― No ho
sé, simplement ho pense. Pensar és gratuït
i els éssers humans no acostumen a fer-ho. Agafa un aparell electrònic, rebusca
per Internet, mira la televisió, però sobretot, no penses. Savadell podria
haver sigut un home borratxo, però sabia que pensar era bo per a la ment i ell,
ho feia diàriament.
― Alguns
rumors diuen que els últims anys de la seua vida s’havia encabotat a dir que
era una dona. Que en sap alguna cosa, d'això?
― Quants
anys tens, aprenent?
― 22.
― Amb 22
anys i a punt de presentar el treball final per graduar-te, de veritat t’importa
la seua vida emocional sobre si deia aquestes xorrades? Canviarà molt la teua conclusió?
Contribuirà a la història de l’art en algun aspecte?
― No.
― Clar que
no! Me’n teniu tipa ja aquests joves, sempre buscant-li les pessigolles a
qualsevol artista. Voleu fustigar-los, estigmatitzar-los més del que estan, el
que voleu és veure sang corrent pels carrers, que hagen tingut una vida estrafolària,
extravagant, divertida, diferent, perquè, sinó, no teniu historia que vulgueu
contar. Em féu fàstic!
― Però,
senyora mestr...
― Seguim –
va interrompre’l -. El senyor Savadell era astut com ell sol. Sabia
perfectament a quina casa devia anar a dormir la mona depenent del dia de la
setmana que fos. Els dilluns, la senyora Carme preparava un bullit excel·lent.
Els dimarts, la muller de Pere el Lleter guisava pollastre rostit per a tota la
família, també per a ell. Dimecres... ai els dimecres! El dia preferit de la
setmana del pintor Savadell. Anava a casa de la senyoreta Reme, que li feia unes
menjades ben suculentes, i no estic parlant sobre menjar. El pintor Savadell no
era lleig, tampoc no era guapo, però tenia atractiu i sabia conquistar les
dones. Els dijous, la senyoreta Pilar, que vivia a la plaça de l’Ajuntament,
preparava unes mandonguilles per a xuplar-se els dits. La senyoreta Pilar el
tractava tant bé, que solia quedar-se també els divendres per a menjar crosta d’arròs.
Savadell estava molt agraït, però la senyoreta Pilar no li agradava, per molt
que aquesta insistira contínuament baixant-se les faldilles davant seu i tocant-lo
per tot arreu. Divendres per la nit, el pintor Savadell fugia d’aquella casa més
calent que un rabosot, però sense fer res. Dissabte anava a veure les xiques
mes guapes del poble, que s’exposaven a la platja amb banyadors que deixaven
veure les carns des de ben lluny. El pintor Savadell es posava les botes, i el
que no són les botes, també.
― Després
em dirà que per què rebusquem entre la porqueria... Que n’és dels diumenges?
― Els
diumenges? Els diumenges eren misteriosos, ningú no sabia què feia el pintor
Savadell els diumenges. Simplement, desapareixia del poble, però com era costum
que apareguera els dilluns com de normal, ningú no en feia massa cas.
― I que n'era
de...
― Seguim –
va interrompre’l. Cada vegada que em tornes a interrompre, et guanyaràs un
calbot, i tu no podràs fer-me res, perquè sóc una dona.
L’aprenent
estava ja ben fart i sabia que a aquella mestra, tan vella com era, ningú no la
trobaria a faltar. Després de trenta interrupcions i a cada vegada un calbot més
fort que l’anterior, l’aprenent decidí treure el coltell. Tenia el nas xorrant
sang i no estava disposat a aguantar més atacs de la mestra només pel treball
de final de carrera.
― Senyora
mestra, no crec que vostè deguera pegar-me mes. M'està fotent una pallissa només
per preguntar-li coses.
― No, tu m’interromps
i jo conteste que això no es fa, soc una senyora major i deus respectar les
meues normes.
― Esta bé,
nomes em queden dues preguntes més. No sap ningú on va ser per última vegada el
pintor Savadell?
― Si, jo
ho sé. L’última vegada que la gent va veure al pintor Savadell va ser ací, a ma
casa, als afores de Carrassera. Vam sopar junts.
― Què
soparen?
― És eixa
la teua última pregunta?
―No.
― Aleshores
formula la més important ―digué mentre li donava un mastegot al nas tant fort que
li'l trencà.
― Senyora
mestra ―preguntava mentre alenava ben fort― sabia vostè que tinc una navalla i
que morirà ara mateix?
― Si me
mates, tindràs repercussions ben greus, aprenent, la premsa s’assabentarà,
faran proves i et descobriran ―respongué mentre s'alçava per donar-li el que
seria, l’últim mastegot a la cara.
― L’aprenent
s’alçà, agafà la seua navalla i li la punxà cinquanta vegades, tantes com
mastegots s’havia endut ell en interrompre-la. La senyora mestra quedà derruïda,
dessagnada i torta, asseguda en aquell butacó dissenyat pel pintor Savadell, en
aquella casa plena de quadres i esquetxos del senyor Savadell, amb llum obscura
i finestres tancades. L’aprenent marxà sense dir adéu, amb la llibreta plena de
notes i de sang.
Dues
setmanes després, la policia trobà el cadàver de la senyoreta. El dia del
soterrar, tot el poble i les personalitats importants de l’exterior acudiren al
cementiri a dir-li l’últim adéu a la senyoreta mestra. Cada diumenge, el pintor
Savadell se sotmetia a operacions de canvi de sexe graduals. Aquell dia no morí
la senyoreta mestra, aquell dia, el pintor Savadell havia sigut assassinat
brutalment per un aprenent que obtingué un 10 al treball de final de carrera.
PAINTER
SAVADELL
― So
I had to write.
― About
what?
― An
invented story about the frustrated realism of painter Savadell’s life.
― Was
it good in the contest?
― Yes,
I won the second prize but it would not be my master piece. That would come
lots of years after.
― When?
― August
’83. At the Cicugat Cicugat contest.
― Did
you win?
― No,
but the company reedited my piece 24 years in a row. It sold itself, it sells
itself.
― What
about this book now?
― This
book is history.
― Was
it autobiographic?
―
No, it treated the frustrated realism of painter Savadell’s life.
― But…
did you apply with the very same book? That’s illegal!
― No,
as I said before that was an invented story, this one was about the real
frustrated realism of painter Savadell’s life. You do not pay attention to my
words, pupil.
―
I’m sorry teacher, you are right. It will not happen again.
― You
better know it.
The
pupil felt really sorry about being wrong, although he was not hundred per cent
sure about that weird person. She was wearing a hat with a squared pattern and
a buttoned shirt way too modern for her. She kept smoking Cuban cigars even if
she was coughing at every puff. Was she a fraud? Who was, then, this teacher
with that big amount of reputation?
― Let’s
continue, pupil. The life of Savadell painter was nothing but absolute misery.
He had no money, no wife and no kids. He neither had money, nor wife, nor kids.
― Excuse
me, but I think you repeated yourself.
― You
are not paying attention, you could have deduced from my sentence that he was
carrying a double life.
― I
don’t thi…
― Let’s
continue – she interrupted him. He neither had a property, nor a house. He just
hoped to keep on living thanks to the alcohol he drank every day. He was
alcoholic but he carried a healthy life. The alter ego made him practice
exercise while he dreamed about his drunkenness. Or did he dream that he was
exercising himself because of the drunkenness? It is difficult to conclude.
― It
can be said that he was a street alcoholic, like any other, with the difference
that he painted and he was famous, right?
― You
draw conclusions very fast, pupil. I did not say that he slept in the streets.
I said he had no property, neither house. But he was beloved from all the
people in town. The inhabitants let him sleep at their places in exchange for
one of his sketches. They were so valuated. So valuated even for him.
― I
don’t understand anything.
― You
never understand anything, pupil.
― Teacher,
I don’t consid…
― Let’s
continue – she interrupted him.
The
teacher went on explaining him the mysterious story about the life of painter
Savadell, but the pupil was becoming more and more frustrated as the time passed.
As the minutes passed by he felt the urging need of tucking the penknife he was
carrying in his bag in her jugular. Although he considered it very irrational
the woman started to bore him instead of keeping him alert in order to learn
more.
― Does
anybody know what happened to him? Before coming here I tried to inform myself
about him on the Internet but there was almost nothing. Is he still alive?
― Carrassera’s
town is divided. Some people say he is, other people say he’s not. But nobody
knows the truth. I hope he’s still alive, but he won’t survive any longer.
― What
do you mean?
―I
mean that in a short period of time he will die. It could be in a year or just
today. Nobody knows.
― How
do you know that he is still alive?
― I
do not know it, I just think it. Thinking is for free and humans are not used
to do it. Take the computer, the telly, but mainly, do not think. Savadell
could have been a drunk but he knew that thinking was such a good activity for
the brain and he did it daily.
― Lots
of rumours say that in the latest years of his life he tried to convince
everyone about him being a woman. Do you know anything about that?
― How
old are you, pupil?
―
22.
― 22
and about to present the final job for getting graduated and do you care about
his emotional life? Will it change a lot your conclusions? Will it contribute
to the history of arts?
―
No.
― Of
course not! I’m so fed up with you, young people, always looking for rubbish.
You want them hippies, you want to stigmatize them even more than what they
are. What you young people want is to see blood running into the streets, they
having a weird life, a strange family situation, because if not, you do not
have a story to tell. You provoke me revulsion!
― But
teach…
― Let’s
continue – she interrupted him. Painter Savadell was smart. He perfectly knew
which house he should go to depending on the day of the week. On Monday, lady
Carme prepared a nice meal. On Tuesday, the wife of Pere the milkman cooked
chicken in the oven for all the family, for painter Savadell too. On Wednesday…
oh my Gosh Wednesday! Painter Savadell’s favourite day. He went to Reme’s place
and she gave him a good eat, and we are not talking about food. Painter
Savadell was not ugly, neither handsome, but he had sex appeal and he knew how
to conquer women. On Thursday, lady Pilar, who lived in the Town’s Hall square,
prepared such nice dishes. He usually stayed there on Friday too because she
was so kind with him. Every Friday afternoon he wanted to run from this house
since lady Pilar tried every Friday to do him and he felt no attraction at all
for her. On Saturday he went to the beach, where the prettiest and youngest
girls of the town went to expose their bodies with their bikinis. Painter
Savadell enjoyed a lot the sightseeing.
― After
this you cannot ask me why we look into the rubbish… What happened on Sunday?
― On
Sunday? Sunday was a mystery; nobody knew what painter Savadell did. He simply
disappeared from town but on Monday he was always there so nobody worried.
― And
what abou…
― Let’s
continue – she interrupted him. Every time you interrupt me I’ll hit you in the
face, and you could do nothing, since I’m a woman.
The
pupil was already fed up with her and he knew nobody would miss this lady
because she was so old. After 30 interruptions and every time a huge slap in
his face, the pupil decided to take the penknife out of his bag. He had his
nose bleeding and he was not ready to handle more attacks from the teacher just
because of the final job for the degree.
― Dear
teacher, I think you should not hit me anymore. I’m
just asking stuff for my work.
― No,
you interrupt me and I answer you that you must not do that, I’m an old lady
and you must respect my rules.
― Okay,
I just have two more questions. Does anybody know where painter Savadell was seen
for the last time?
― Yes,
I know it. The last time people saw him he was here, at my place. We had dinner
together.
― What
did you have for dinner?
― Is
this your last question, then?
―No.
― So
ask me the important one ―the teacher said while hitting him so strong she
broke his nose.
― Dear
teacher― he said while he was gasping very strong― did you know that I have a
penknife and that you will die right now?
― If
you kill me, you will have lots of problems pupil. Mass
media will take care, they will take proofs and they will discover you ―answered
him while she gave the pupil the last slap in his face.
― The pupil stood up, took his
penknife and stabbed her fifty times, the same amount of slaps he received from
her. The teacher stayed destroyed, she lost blood to death, standing in this
coach, designed by Savadell painter, in that house, full of painter Savadell
paintings and sketches, all crowded with obscurity and without windows. The
pupil went out without saying goodbye, carrying his notebook full of blood and
notes.
Two
weeks after, police found the body of the lady. The burial’s day all the people
from town and important personalities from abroad came to the cemetery to say
the last goodbye to the teacher. Every Sunday, painter Savadell subjected
himself into gradually sex change surgeries. That day the teacher did not die,
that day, painter Savadell was brutally murdered by a pupil who scored 100% in
the final work of the degree.
EL
PINTOR SAVADELL
― Así que, tenía
que escribir.
― ¿Y sobre qué
escribiste?
― Una historia
inventada sobre el realismo frustrado en la vida del pintor Savadell.
― ¿Le fue bien, en
el concurso?
― Sí, gané el
segundo premio, pero no sería mi obra maestra. Eso vendría muchos años después.
― ¿Cuándo?
― Agosto del 83.
Con el premio Cicugat Cicugat.
― ¿Quedó primera?
― No, pero la
editorial reeditó mi obra durante 24 años seguidos. Se vendía, se vende muy
bien.
― ¿Qué hay de ese
libro, ahora?
― Ese libro... es
historia.
― ¿Era autobiográfico?
― No, trataba
sobre el realismo frustrado en la vida del pintor Savadell.
― Pero... ¿ha
vuelto a presentar el mismo libro? ¡Eso es ilegal!
― No, antes he
dicho que era una historia inventada, esta era sobre el verdadero realismo
frustrado del pintor Savadell. No prestas atención a mis palabras, aprendiz.
― Lo siento señora
maestra, tiene usted toda la razón. No volverá a pasar.
― Más te vale.
El aprendiz sentía
de verdad haberse equivocado. Aunque no se fiaba demasiado de aquel personaje
extraño. Sombrero con estampado a cuadros, camisa de botones demasiado moderna
para su edad, fumadora de puros que tosía como si nunca hubiese fumado puros…
¿Era una farsante? ¿Quién era, entonces, aquella maestra con tanta reputación?
― Continuemos,
aprendiz. La vida del pintor Savadell no era más que miseria absoluta. No tenía
dinero, ni mujer, ni hijos. Tampoco tenía dinero, ni mujer, ni hijos.
― Perdóneme, pero
creo que se ha repetido.
― No estás
prestando atención, de mi frase se podría deducir perfectamente que llevaba una
doble vida.
― No creo que se…
― Sigamos – le
interrumpió. Tampoco tenía una propiedad, ni una casa. Solo mantenía la
esperanza de seguir viviendo gracias al alcohol que bebía cada día. Era un
borracho, pero llevaba una vida sana. El alter ego le hacía practicar ejercicio
cuando soñaba con las melopeas que cogía. ¿O soñaba que hacía ejercicio
mientras dormía a causa de las borracheras? Es difícil de concluir, visto su
estado de embriaguez.
― Se podría decir
que era un borracho de calle, como otro cualquiera, pero con la única
diferencia de que él pintaba y era famoso, ¿no?
― Te precipitas,
aprendiz. En ningún momento he dicho que durmiese en la calle. Yo he dicho que
no tenía propiedad, ni casa. Pero era querido por todo su pueblo. Los
habitantes dejaban que durmiese la mona en su casa a cambio de, solamente, un
sketch suyo. Eran muy valiosos. Demasiado valiosos incluso para él.
― No entiendo
nada.
― Tú nunca
entiendes nada, aprendiz.
― Maestra, no
considere que sea oportu…
― Sigamos – le
interrumpió.
La maestra
continuó explicándole la misteriosa historia de la vida del pintor Savadell,
pero el aprendiz cada vez se sentía más ofuscado y frustrado. No sabía por
dónde le saldría y cada vez tenía más ganas de meterle la navaja que siempre
llevaba en la mochila en la yugular. Aunque lo consideraba muy irracional, la
mujer empezaba a aburrirlo, en vez de mantenerlo en alerta constante por
aprender.
― ¿Sabe alguien
qué fue del pintor Savadell? Antes de venir a la reunión para su trabajo de fin
de grado me he estado informando sobre él por Internet y no he encontrado nada.
¿Está vivo, todavía?
― El pueblo de
Carrassera está dividido, unos dicen que sí, otros que no. Pero nadie sabe nada
de aquel hombre. Yo aún pienso que todavía sigue vivo, pero no le quedará mucho
tiempo.
― ¿Qué quiere
decir con eso?
―Quiero decir que
morirá dentro de poco. Quién sabe si dentro de un año u hoy mismo. No lo sabe
nadie.
― ¿Y cómo sabe que
está vivo todavía?
― No lo sé,
simplemente lo pienso. Pensar es gratis y los seres humanos no acostumbran a
hacerlo. Coge un aparato electrónico, rebusca por Internet, mira la tele pero,
sobretodo, no pienses. Savadell pudo haber sido un hombre borracho, pero sabía
que pensar era bueno para la mente y él lo hacía diariamente.
― Algunos rumores
dicen que en los últimos años de su vida se había empeñado en decir que era una
mujer. ¿Sabe algo de esto?
― ¿Cuántos años
tienes, aprendiz?
― 22.
― Con 22 años y a
punto de presentar el trabajo final para graduarte, ¿de verdad te importa su
vida emocional sobre si decía esas chorradas? ¿Cambiará mucho tu conclusión?
¿Contribuirá a la historia del arte en algún aspecto?
― No.
― ¡Claro que no! Me
tenéis harta ya los jóvenes, siempre buscándole las cosquillas a cualquier
artista. Queréis fustigarlos, estigmatizarlos más de lo que están, lo que
queréis es ver sangre corriendo por las calles, que hayan tenido una vida
estrafalaria, extravagante, divertida, diferente, porque, si no, no tenéis la historia
que queréis contar. ¡Me dais asco!
― Pero, señora maestr...
― Sigamos – le
interrumpió. El señor Savadell era listo como él solo. Sabía perfectamente a
qué casa debía ir a dormir la mona dependiendo del día de la semana que fuese.
Los lunes, la señora Carme preparaba un cocido excelente. Los martes, la mujer
de Pere el Lechero cocinaba pollo al horno para toda la familia, también para
él. Miércoles… ¡ay los miércoles! El día preferido de la semana del pintor
Savadell. Iba a casa de la señorita Reme, que le hacía unas comidas bien
suculentas, y no estoy hablando sobre comida. El pintor Savadell no era feo,
tampoco guapo, pero tenía atractivo y sabía conquistar a las mujeres. Los
jueves, la señorita Pilar, que vivía en la plaza del Ayuntamiento, preparaba
unas albóndigas para chuparse los dedos. La señorita Pilar lo trataba tan bien,
que solía quedarse también los viernes para comer arroz con costra. Savadell
estaba muy agradecido, pero la señorita Pilar no le gustaba, por mucho que esta
insistiera continuamente bajándose las bragas delante de él y tocándolo por
todo su cuerpo. Los viernes por la noche, el pintor Savadell huía de esa casa
más caliente que el palo de un churrero, pero sin hacer nada. Los sábados iba a
ver a las chicas más guapas del pueblo, que exponían sus cuerpos en la playa
con bikinis que dejaban ver sus carnes desde bien lejos. El pintor Savadell se
ponía las botas, y lo que no son las botas, también.
― Después me dirá
que porqué buscamos entre la porquería… ¿Qué pasaba los domingos?
― ¿Los domingos?
Los domingos eran misteriosos, nadie sabía qué hacía el pintor Savadell los
domingos. Simplemente, desaparecía del pueblo, pero como era costumbre que
apareciese los lunes como de normal, nadie hacía demasiado caso.
― ¿Y qué era de…
― Sigamos – lo
interrumpió. Cada vez que me vuelvas a interrumpir te ganarás una bofetada, y
tú no podrás hacerme nada, porque soy una mujer.
El aprendiz estaba
ya bien harto y sabía que a aquella maestra, tan vieja como era, nadie la
echaría de menos. Después de treinta interrupciones y a cada vez una bofetada
más fuerte que la anterior, el aprendiz decidió sacar la daga. Tenía la nariz
chorreando sangre y no estaba dispuesto a aguantar más ataques de la maestra
solo por el trabajo de final de carrera.
― Señora maestra,
no creo que usted debiera pegarme más. Me está dando una paliza solo por
preguntarle cosas.
― No, tú me
interrumpes y yo contesto que eso no se hace, soy una señora mayor y debes
respetar mis normas.
― Está bien, solo
me quedan dos preguntas más. ¿Nadie sabe dónde estuvo por última vez el pintor
Savadell?
― Sí, yo lo sé. La
última vez que la gente vio al pintor Savadell fue aquí, en mi casa, a las
afueras de Carrassera. Cenamos juntos.
― ¿Qué cenaron?
― ¿Es esa tu
última pregunta?
―No.
― Entonces formula
la más importante ―dijo mientras le daba una bofetada tan fuerte que le rompió
la nariz.
― Señora maestra―preguntaba
mientras jadeaba bien fuerte― ¿sabía usted que tengo una navaja y que morirá
ahora mismo?
― Si me matas,
habrá repercusiones bien fuertes, aprendiz, la prensa se informará, harán
pruebas y te descubrirán ―respondió mientras se levantaba para darle la que
sería la última bofetada en la cara.
El aprendiz se
levantó, cogió su navaja y se la clavó cincuenta veces, tantas como bofetadas
se había llevado él al interrumpirla. La señora maestra quedó derruida,
desangrada y tuerta, sentada en aquel sillón diseñado por el pintor Savadell,
en aquella casa llena de cuadros y sketches del señor Savadell, con luz oscura
y ventadas cerradas. El aprendiz marchó sin decir adiós, con la libreta llena
de notas y de sangre.
Dos semanas
después, la policía encontró el cadáver de la señorita. El día del entierro,
todo el pueblo y las personalidades importantes del exterior acudieron al
cementerio a decirle el último adiós a la señorita maestra. Cada domingo, el
pintor Savadell se sometía a operaciones de cambio de sexo graduales. Aquel día
no murió la señorita maestra, aquel día, el pintor Savadell había sido
asesinado brutalmente por un aprendiz que obtuvo un 10 en el trabajo de final
de carrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada