BUMMMMMMMMMMMMMMMMM!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Silenci.
Negror. Vista nul·la. Atordiment. Incapacitat de percebre la realitat.
Confusió. Mareig. Pèrdua de l’horitzontalitat (recordem que són peixos).
Negació dels sentits. Drama. Olfacte zero. Què ha passat? El tauró se’ls ha
menjat? És que una bomba ha explotat? Efectivament, el canó tornà a disparar i
els peixos havien deixat de parlar. No hi havia manera de trobar-se a ells
mateixos, aleshores, pobres peixos!
L’EAPM
no ressuscitava, és més, pràcticament faltava. El caos era impersonal, la
imatge resultava fatal. No hi havia manera de trobar, ni tan sols per un
moment, un punt on focalitzar la situació d’horror que es vivia. Carles estava
completament cec, no sabia si podia veure més que un cep. La seua consciència
no responia, el soroll havia sigut tan brutal que s’havia quedat quiet com un
corall. Al cap d’uns minuts, començaren a recuperar l’essència peix i recobraren
l’existència cognitiva:
― Ei!
Esteu tots bé? ―preguntà Carles.
― Jo
sí, però tinc un mal de cap horrible ―respongué Mató― I vosaltres?
― No
ho pareix, però torne a ser un peix ―rimà Aladroc.
― Jo
isquí d’un ou, però no per això he perdut el meu flow ―rapejà MC Rap.
― No
podem seguir així, necessitem dissenyar una estratègia, parar els humans com
siga, ja, no devíem allargar-ho més.
―Estic
d’acord, a més, sóc un tauró, si no podem amb ells, sempre me’ls podré menjar.
― Assemblea!
Toca parlar i aclarir idees ―conclogué Aladroc sense rimar, per a sorpresa
d’aquells qui l’observaven parlar.
Es
reuniren i parlaren hores i hores, tal vegada dies, doncs no tenen percepció
del temps. Decidiren que les propostes s’aprovarien per consens. I així
aplegaren a la millor o potser la pitjor decisió de tots els temps.
S’abraonaren amb valentia i decidiren fer via, encara que al narrador no
volgueren relatar-li la utopia, més bé, que redactara mentre succeïa. Els
peixos es dispersaren, cascú per un camí. Jo a Carles seguí. El xicotet Gall de
Sant Pere no estava disposat a tirar-se arrere i buscant tot tipus de coralls i
algues marines, aconseguí de fer un sac ben gran amb material vegetal i algunes
closques dignes de les menines.
D’altra
banda, MC Rap, aconseguí alguns esquelets que no s’havien biodegradat encara al
fons del mar i els juntà amb els vegetals d’en Carles. Després de dues hores,
aparegué Aladroc, havia aconseguit dur a terme la seua tasca: informar a tots
els peixos que pugueren de l’acte que anaven a realitzar. La tasca més gran havia
estat reservada a Mató. Era qui més taurons coneixia i era capaç de
convèncer-ne a molts. Parlava igual que Plató. El pla pareixia que anara a
funcionar perquè estaven tots tant contents com la mar.
Il·lusionats.
Nerviosos. Esperançats. Temerosos. Amb força. Cansats. Encoratjats. Amb por.
Braus. Humils. Valents. Acollonats. Conscienciats. Sense pensaments.
Horitzontals. Indispostos. Amb ganes. Poregosos. Contents. Trists. Una immensa
barreja d’emocions sentien en aquells segons. Sabien a què s’arriscaven, alguns
es quedarien pel camí, però si funcionava, acomplirien el seu destí. A les
ordres de Carles, magnífic estratega d’un pla que els venia de perles, començà
la curiosa batalla, que els haguera dut si sapieren què és, a la gran pantalla.
Entre
tots aconseguiren fer una bossa amb totes les algues, les closques i les restes
esquelètiques que Carles i MC Rap havien trobat. Aplegaren fins a la bocana del
canó. Dipositaren l’enorme bossa dins del forat, gràcies a la força de peixos
com Mató. El següent pas del pla era esperar i esperar, fins que els humans
decidiren disparar. S’hi havien congregats quasi 10.000 peixos, tots amb les
cares enfadades, plenes de ràbia, indignades i a punt de deixar-se la vida per
millorar la dels seus amics i també dels enemics. Era la fauna contra la
humanitat. El poble contra el rei. La mare naturalesa contra l’estupidesa
humana. Els peixos més menuts contra tan sols dos humans. Què hi podien fer,
aquests?
El
moment aplegà, però no per això l’equip marxà. L’EAPM era molt nombrós en aquests
moments, però no per molt de temps... Se sentiren les veus dels humans, anaven
a disparar, tots temien el pitjor, sabien que alguna cosa passaria, i no per això
devia ser motiu d’alegria:
― Tot
preparat?
― Sí.
Espera! Què és això?
― Què?
― Estem
rodejats de taurons! Mira al teu voltant!
― Mare
de Déu, mai n’havia vist tants junts!
― Què
fem?
― Disparem,
són ordres, i les ordres estan per obeir-se.
― No
ho sé Felip, em dóna mala espina...
― Palau,
ara no podem tirar arrere, recorda els diners que guanyarem amb el petroli que
traurem...
― Tens raó, seran molts
diners, a la merda els taurons, jo vull ser ric!
El
pla dels taurons era acovardir els humans, tot i això no ho aconseguiren, però
Carles ja havia pensat amb la possibilitat que no funcionara. Així que els
taurons iniciaren el segon pla, rodejar la torre del canó amb la velocitat
màxima possible, per tal de crear un remolí i advertir els humans que
s’equivocaven.
― Felip...
açò què és? Crec que ens volen dir alguna cosa...
― Són
peixos Palau, no tenen intel·ligència. Seguim avant, pensa amb el BMW que et
compraràs.
― Tota
la raó que tens.
Decidits
del tot, premeren el botó i el canó es posà en situació òptima per al
llançament. El que no sabien els humans era que dins l’ànima del canó hi havia
una bossa que obstaculitzava l’eixida de la bola d’aire comprimit. Sense més,
la torre explotà, amb els humans al damunt. L’explosió fou enorme, tant, que
sonà fins a Madrid. Es crearen diverses ones gegants que arrasaren els edificis
litorals, tanmateix, no hi morí cap humà. Després de 10 minuts, la imatge que
es podia observar des d’un helicòpter era terrífica. Milers de peixos es
trobaven flotant sobre el mar. El silenci era ensordidor. I la imatge, per a
plorar.
Els
dies passaren i les notícies viatjaren més ràpid que el propi pas del temps.
Aplegaren fins i tot al nou poblat que havien creat, lluny de les Columbretes,
en Peix i na Peixa i els altres peixos que abans vivien amb ells. Per mala
sort, no eren unes bones notícies...
― Hola,
sóc una medusa informadora, busque l’alcalde del poble.
― Sóc
jo mateix ―respongué Peix, a qui tots havien elegit per unanimitat de vots.
― Convoca
una reunió aquesta vesprada a la corall central del poble i li diré a tots els
veïns les notícies que porte.
― D’acord,
aquesta vesprada, a les cinc.
Una
vegada l’hora de la reunió es complí, la medusa omplí un got d’aigua dolça i
se’l begué com una molsa. No es tallà un pèl a l’hora de narrar i començà:
― Veïns,
l’EAPM ha sigut derrotat per la força i la brutalitat de l’ésser humà. Davant
les advertències dels taurons, els homes decidiren seguir avant amb la seua
ideologia de destrucció total de la fauna i la flora del Mediterrani. Una
vegada el canó explotà, s’arrasà completament una àrea de 20 km de diàmetre des
de la torre. Els peixos que es trobaren a menys de 10 km han morts tots, de 10
a 20 km estan malferits, i de 20 km cap amunt, estan encara vius però atordits
pel extremat soroll produït per l’explosió. El número de peixos morts suma
8.457 de moment. Us deixe, he d’anar a informar de la situació als altres
pobles. Per cert. Carles, a qui tots els peixos que sobrevisqueren definiren
com cap i líder de l’estratègia, fou trobat mort a prop de la costa de les
Columbretes, esgarrat, amb l’esquelet a la vista i les vísceres fora del cos.
El seu soterrament junt al dels altres peixos morts en la batalla es farà demà
a les 10 del matí a les mateixes Columbretes. Ho sent.
En
Peix i na Peixa quedaren desolats, mentre tots els companys anaren a
abraçar-los. Entre plors de ràbia i impotència, es quedaren parlant durant tot
el dia, sobre la valentia de Carles i com l’estupidesa humana acabaria amb la
Terra amb un tres i no res. A l’endemà, des d’un vaixell caigué un periòdic amb
les notícies del dia anterior. Portava per titular la catàstrofe ocorreguda,
amb una imatge de la destrossa. La notícia portava el següent titular:
«El país sencer s’ha commocionat per la mort de dues persones mentre treballaven a una torre petroliera»
PS: moltíssimes gràcies al gran mestre i geni Ortifus, (Levante-EMV) per deixar-me compartir el seu art al meu blog i a Mabel Ríos Hernández pel mateix.
UN FINAL... ¿TRÁGICO?
BUMMMMMMMMMMMMMMMMM!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Silencio. Oscuridad. Sin visión. Aturdimiento.
Incapacidad para percibir la realidad. Confusión. Mareo. Pérdida de la horizontalidad.
¿Es necesario recordar que son peces? Ningún sentido activo. Drama. Sin olfato.
¿Qué ha ocurrido? ¿El tiburón se los ha comido? ¿Ha explotado alguna bomba?
Efectivamente, el cañón vuelve a tronar y los peces dejan de parlotear. No hay
manera de que se reencuentren con su vida, ¡pobres pececillos!
El ELPM no resucitaba, había desaparecido. El caos
era impersonal, la imagen resultaba fatal. No había manera de encontrar, ni
siquiera por un momento, un punto para focalizar el horror que se vivía. Carles
se había quedado completamente ciego, no podía ver ni un labriego. Su
conciencia no respondía, el ruido había sonado tan bestial que se había quedado
quieto como un coral. Al cabo de unos minutos, empezaron a recuperar la esencia
pez y recobraron la existencia:
― ¡Hola! ¿Estáis
todos bien? ―preguntó Carles.
― Yo sí, pero tengo un dolor de cabeza terrible. ―
respondió Mató― ¿Cómo estáis vosotros?
― No sé si lo
es, pero vuelvo a ser un pez ―rimó Aladroc.
― Yo salí de
un huevo y ahora me encuentro como nuevo ―rapeó MC Race.
― No podemos seguir así, necesitamos diseñar otro
plan, tenemos que frenar a los humanos como sea, inmediatamente, no tenemos que
dilatarlo más.
― De acuerdo, además, como soy un tiburón, si no
podemos con ellos, me los comeré.
― ¡Asamblea! ¡Asamblea! Tenemos que hablar y aportar
ideas ―concluyó Boquerón sin rimar, para sorpresa de aquellos que le observaban
hablar.
Se reunieron y hablaron durante horas y horas, tal
vez días, pues carecen de la percepción del tiempo. Decidieron que las
propuestas debían aprobarse por consenso. Y así alcanzaron la mejor o quizá la
peor decisión de todos los tiempos. Se lanzaron con valentía y decidieron que
había llegado el día, aunque al narrador no quisieron relatarle la utopía, más
bien, que la escribiera mientras sucedía. Los peces se dispersaron, cada uno
tomó su camino. Yo seguía a Carles. El pequeño Gallo de San Pedro no estaba
dispuesto a tirarse atrás y buscando todo tipo de corales y algas marinas,
consiguió llenar un saco muy grande con este material y algunos caparazones
dignos de las meninas.
Por otra parte, MC Race, había encontrado algunos
esqueletos en el fondo del mar que aún no se habían biodegradado y los mezcló
con los vegetales de Carles. Aladroc apareció después de dos horas, había
conseguido culminar su labor: informar de la convocatoria a todos los peces que
pudiera. La tarea más grande se la había reservado Mató. Era el que más
tiburones conocía y disponía de la capacidad necesaria para convencer a muchos
más. Discurseaba como Platón. El plan parecía bueno. Todos quedaron contentos y
serenos.
Ilusionados. Nerviosos. Esperanzados. Temerosos. Con
fuerza. Cansados. Estimulados. Medrosos. Bravos. Humildes. Valientes.
Acojonados. Concienciados. Sin pensamientos. Horizontales. Indispuestos. Con
ganas. Miedosos. Contentos. Tristes. En aquellos segundos sentían una inmensa
mezcla de emociones. Sabían a lo que se arriesgaban, algunos se quedarían por
el camino, pero si funcionaba bien, consumarían su destino. A las órdenes de
Carles, magnífico redactor de un plan que les venía de perlas, empezó una
curiosa batalla que los hubiera trasladado, si supiesen qué era, a la gran
pantalla.
Entre todos prepararon una gran bolsa con las algas,
los caparazones y los restos esqueléticos que Carles y MC Race habían encontrado.
Llegaron hasta la bocana del cañón. Colocaron diestramente el enorme paquete
dentro de la abertura gracias a la fuerza de ejemplares como Mató. El siguiente
paso del plan era esperar y esperar, hasta que los humanos decidieran disparar.
Se habían congregado casi 10.000 peces, todos con las caras largas, llenos de
rabia, indignados y a punto de dejarse la vida para mejorar la de sus amigos y
también la de sus enemigos. Era la fauna contra la humanidad. El pueblo contra
el rey. La madre naturaleza contra la estupidez humana. Los peces más pequeños
contra dos humanos tan solo. ¿Qué podían hacer ellos?
Llegó el esperado momento, pero no por más temido huyó
el equipo. El ELPM era muy numeroso en aquellos momentos, aunque no por mucho
tiempo... Se escucharon voces humanas, iban a disparar, todos temían lo peor,
sabían que algo grave pasaría y no por eso era motivo de alegría:
― ¿Todo
preparado?
― Sí. ¡Espera!
¿Qué es eso?
―
¿Qué?
― ¡Estamos
rodeados de tiburones! ¡Mira a tu alrededor!
― ¡Virgen
Santa, nunca había visto tantos ejemplares juntos!
― ¿Qué
hacemos?
―
Disparar, las órdenes son órdenes y se han de obedecer.
―No lo
sé Felip, me da mal rollo...
― Palau,
ahora no podemos echarnos atrás, recuerda el dinero que ganaremos con el
petróleo que conseguiremos...
―
Tienes razón, será mucho dinero. A la mierda los tiburones, ¡yo quiero ser
rico!
Si el plan de los tiburones era amilanar a los
humanos, no lo consiguieron, aunque Carles había valorado la posibilidad de
fracasar. Los escualos iniciaron el segundo plan: rodear la torre del cañón a
toda velocidad para crear un remolino y advertir a los humanos que estaban
equivocados.
― Felip... ¿qué es esto? Creo que nos quieren decir
algo...
― Son peces Palau, no tienen inteligencia. Seguiremos
adelante, piensa en el BMW que te comprarás.
― Tienes razón.
Decididos a todo, apretaron el botón y el cañón se
puso en situación óptima para el lanzamiento. Lo que desconocían los humanos
era que dentro del ánima del cañón se hallaba una bolsa para obstaculizar la
salida de la bola de aire comprimido. Sin más demora, dispararon y súbitamente la
torre explotó, con los humanos dentro. La detonación fue enorme, tanto, que el
sonido llegó hasta Madrid. Varias ondas gigantes arrasaron los edificios costeros,
sin embargo, no murió ningún ser humano. Transcurridos diez minutos, la imagen
que se observaba desde un helicóptero era terrorífica. Miles de peces muertos
flotaban sobre el mar. El silencio era ensordecedor. Y la imagen, deplorable.
Los días pasaron y las noticias viajaron más rápido
que el mismo paso del tiempo. Incluso se conocieron en el nuevo poblado que
habían creado, lejos de las Columbretes, Pez y Peza y los otros peces
que antes vivían con ellos. Fatalmente, no eran buenas noticias...
― Hola, soy una medusa informadora, busco al
alcalde.
― Soy yo. ―respondió Pez, elegido alcalde por
unanimidad.
― Convoca
una reunión para esta tarde en la coral del pueblo y les comunicaré a todos los
vecinos las noticias que traigo.
― De acuerdo, esta tarde, a las cinco.
Llegada la hora de la reunión, la medusa llenó un
vaso de agua dulce y se lo bebió como una esponja. No se cortó un pelo a la
hora de narrar y empezó el relato:
― Vecinos, el ELPM ha sido derrotado por la
fuerza y la brutalidad del ser humano. Ante las advertencias de los tiburones,
los hombres decidieron continuar con su ideología de destrucción total de la
fauna y la flora del Mediterráneo. Cuando explotó el cañón, arrasó
completamente un área de 20 km. de diámetro. Los peces que se encontraron a menos
de 10 km. murieron todos, de 10 a 20 km. están malheridos, y de 20 km. hacia
arriba, siguen vivos pero aturdidos por el intenso ruido producido por la
explosión. El número de peces muertos alcanza la cifra de 8.457, de momento. Ahora,
tengo que informar de la situación a los otros pueblos. Antes de irme, Carles,
a quien todos los peces supervivientes definieron como jefe y líder de la
estrategia, fue encontrado muerto cerca de la costa de las Columbretes, despedazado,
con el esqueleto a la vista y las vísceras fuera del cuerpo. Su entierro, junto
con los otros peces muertos en la batalla, se hará mañana a las 10 horas, en
las islas Columbretes. Os doy mi más sentido pésame.
Pez y Peza quedaran desolados, mientras todos sus compañeros acudieron a abrazarlos.
Entre llantos de rabia y de impotencia, se quedaron hablando durante todo el
día, sobre la valentía de Carles y sobre cómo la estupidez humana acabaría con
la Tierra en poco tiempo. Al día siguiente, desde un barco echaron al mar un
periódico con las noticias del día anterior. La portada llevaba información
sobre la catástrofe ocurrida, con una imagen del desastre. La noticia tenía por
titular…
«El
país entero se ha visto conmocionado por la muerte de dos personas mientras
trabajaban en una torre petrolera»
PD: Muchísimas gracias al gran maestro y genio Ortifus (Levante-EMV) por dejarme compartir su arte en mi blog y a Mabel Ríos Hernández por lo mismo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada