dissabte, 24 de juny del 2017

La pintora d'ànimes / The soul's painter / La pintora de almas

― I ella, què fa? ―va preguntar Lluc, sostenint un got d'una cervesa belga anomenada Vedett.
―Ella es dedica a la pintura ―respongué Niurna mentre especiava la carn que preparava per al sopar amb el molinet.
―A la pintura? La pintura està passada de moda, l'art contemporani està sobrevalorat, els museus són caríssims i la gent que els visita ix sense tindre cap idea del que acaba de veure.
―En cap moment he dit que fóra pintura contemporània.
―Què pinta, sinó, Flàvia?
―Pinta ànimes.

La cuina estava molt desordenada i Lluc i Niurna parlaven d'una excompanya de pis una mica estranya. Hi havia pols per tot arreu i pel que saltava a la vista, estava plena de gots, bols i botelles buides que no utilitzaven de feia dies. O fins i tot setmanes.

―No es poden pintar ànimes, mai ningú n o les ha vistes ―replicà Lluc.
―Es veu que té un poder sobrenatural i veu més enllà de les persones ―aclarí Niurna.
―Això és un absurd total, vivim en la vida real, no en una pel·lícula de Marvel. No existeixen els súper poders.
―Mai ningú no ha parlat de súper poders, he dit poders sobrenaturals, és a dir, que sobrepassa la natura.
―Em mostre escèptic. Soc científic i no crec en aquestes coses.
―Bé, ella també és científica i creu en això. Hi creu tant que et sorprendria la rapidesa amb què et pintaria la teua ànima.

Després de parar taula, Lluc agafà una copa de vi, reposà les seues ulleres en una espècie d'artefacte dissenyat per posar les ulleres amb forma de senyor nassut i s'assegué mentre esperava la carn a la mel que Niurna acabava de guisar. Una volta es trobaren els dos a taula, recomençaren la conversa.

―No podria fer-ho mai, ella. Sóc una persona massa difícil d'accedir. El meu cap està ple de sorpreses, algunes misterioses, d'altres simpàtiques, però sorpreses, al cap i a la fi.
―Et dic que et sorprendria la rapidesa amb què ho faria.
―Invita-la un dia a què torne, així, de pas, sabrem com li va la nova vida d'artista.
―Fet.

Després dels missatges pertinents, Niurna confirmà a Lluc que Flàvia vindria el divendres a migdia per a dinar. Lluc romania incrèdul, no podia entrar dins el seu cap que alguna persona pogués pintar les ànimes de la gent. Una perquè sabia que no existien i, dues, perquè sabia que la seua seria una catàstrofe d'ànima, segurament solemne i solitària, com una pàgina en blanc a l'escriptori d'un famós poeta. Per tant, seria impossible dibuixar o representar-les de qualsevol manera. Niurna, en canvi, conservava ben bé el quadre de la seua ànima, fent-ne un record que no oblidaria mai, ja que, des del moment en què Flàvia li'l va regalar, la seua vida només va fer que millorar.

Els misteris que envolten l'existència de l'ànima capgiren la història de qualsevol estudiant modern. No hi ha cap filòsof que no haja parlat mai de la no existència de l'ànima. Sempre hi apareix en qualsevol assaig. Encara que els científics no hi creuen, mai ningú s’atreviria a expulsar-la del seu cos. Ni tan sols ells. L'ànima és l'expressió més potent i personal que un ésser humà puga construir. Sense ànima no som res. No som ningú. No som. No.

Els dies passaven lentament i Lluc començava a donar-li voltes i més voltes al resultat del que seria la seua ànima. "No pot ser", pensava. "L'ànima no hi existeix. Ni tan sols és un ens. No és res. Simplement, no és". Passava les hores assegut al palet que tenien al menjador, meditant sobre l'existència o no de l'ànima humana. Recercà diverses teories, científiques i paranormals, encara que aquestes últimes les considerava conspiradores. Arribats a dijous, l'estat natural de Lluc havia mutat i s'havia convertit en una persona solitària, cavil·ladora i pensarosa. Per molt que Niurna li parlara, Lluc no responia amb suficients paraules per a què les frases prengueren algun sentit o explicació.

Divendres. L'habitació de Lluc, plena de caixes buides però ordenades amb un sentit antinatural, disfressava l'ombra de la tetera que hi havia al bell mig de l'escriptori com a una persona diminuta a la paret. La llum que entrava per l'única finestra de la càmera féu que Lluc observara atentament el panorama que l’esperava, pensant si havia pres la decisió correcta, o no. Els pensaments que li rondaven el cervell miraven d'entendre la situació que l'envoltava, no decidint-se mai per si eixiria de l'habitació aquell dia o romandria al llit, filosofant sobre les ànimes i els perquès de la història en general sobre l'ésser humà. Tocaren a la porta suaument: toc, toc, toc. Així i tot, Lluc fou capaç d'escoltar el repic vist el seu estat d'animadversió infinita. S’alçà del llit encara que sentia que no tenia ganes de fer-ho. Eixí de l'habitació i la vegué, a Flàvia, amb un somriure infantil mentre els cabells li tapaven la meitat de la mirada directa que havia fixat amb direcció al cor de Lluc.

―Avant ―digué Niurna― que el teu nou model t'espera. Flàvia, crec que la situació promet, Lluc porta pensant-hi des que li ho comentí.
―No hi ha res millor que una ànima calenta, que haja passat dies filosofant sobre la possibilitat de descobrir-se a un mateix ―comentà Flàvia.
―Per favor, seu.

Flàvia ho féu, recolzant-se en una cadira vella de fusta que ella mateixa va deixar quan se'n va anar del pis. Lluc, immòbil, es quedà dret al menjador, esperant qualsevol reacció per part d'alguna de les dues. Flàvia s'alçà, begué del got d'aigua que Niurna li havia servit, s'aproximà amb molta cautela a Lluc, el tocà amb un dit per veure que encara seguia viu i li xiuxiuejà a cau d'orella:

―Lluc, és hora, així com estàs et dibuixaré l'ànima ben fàcilment, no et mogues.

Però Lluc ni es movia ni tenia la intenció de fer-ho. Estava aterrat i ni tan sols els ulls se li tancaven. Pareixia que no respirava, però ho feia. Flàvia preparà els seus estris d'artista, agafà un quadre blanc i començà a mirar Lluc amb una mirada enfadada i, també, espantada pel que veia. Van ser vint minuts de silenci absolut. Niurna quedà col·lapsada pel que Flàvia havia dibuixat. Li va comentar que era l'ànima més real que mai havia vist. Flàvia, parada totalment, li respongué que havia estat la més difícil que mai havia dibuixat. Lluc estava a punt de sofrir un infart, no sabia si volia veure-la o no.

―No sé què fer ―digué Lluc.
―Has de fer el que cregues, Lluc, l'ànima només reflecteix la personalitat innata de cada persona, aquella que només tu coneixes. Cap amic, cap estimat i ni tan sols cap familiar podria mai saber com és l'ànima de cap persona. Només aquelles persones que observen la seua pròpia ànima pintada són capaces de viure felices per sempre més. És només una qüestió de principi. Vols ser feliç, o vols seguir amb la teua vida, pensant que eres feliç?
―Ara mateixa no vull ni ser.
―Ves espai amb la teua decisió, de vegades, veure l'interior d'un mateix pot ser letal.

Artista: Nerea Delgado

A Lluc li van caldre quinze minuts allí plantat observant el revés del quadre, analitzant cuidadosament les paraules de Flàvia. "Personalitat innata". Què volia dir, que no es coneixia suficientment a si mateix? Que tota la gent actuava d'una manera diferent depenent de quina vida volia seguir? Que el destí no existia i que ens havien estat mentint des que havíem nascut fins a la pròpia mort? Lluc pensava i pensava, però no aconseguia arribar a cap conclusió coherent.

Al final, decidí mirar. Després d'observar el fons negre del quadre, començà la recerca de l'enteniment del que hi havia dibuixat. Un xiquet pujava les escales d'una muntanya russa, mentre al seu cap es veia l'interior del cervell, on hi havia un text escrit, que resava: "Lluc, sóc jo, la teua ànima, recordes quan volies descobrir el món, tenir milers d'aventures diferents cada dia i no et preocupaves pel que podia passar a l'endemà? Per què m'has abandonat?". La muntanya russa tenia un final en picat i acabava a uns dibuixos de tots els somnis de Lluc que havia tingut durant la seua vida, cap d'ells, però, els va aconseguir.

Flàvia li donà la mà i marxà, deixant a Niurna i a Lluc sols, per a què pogueren reflexionar sobre la situació. Niurna es posà a guisar. Lluc estava totalment apagat. No tenia fam. No tenia set. No tenia gana de res. I, per això mateix, se n'anà, totalment decebut, a la seua habitació. Niurna féu uns colpets a la porta per dir-li a Lluc que el sopar estava preparat, però Lluc no responia. "S'haurà adormit", va pensar Niurna, i el va deixar estar.

Passats dos anys des que Niurna entrà finalment a l'habitació per comprovar que Lluc no hi era i que la finestra del vuité pis on vivien estava oberta, Niurna conegué un home a una gasolinera. Li recordava molt a Lluc, però sabia que no podia ser ell. Quedaren per a fer-se un cafè. Ara era Niurna qui no parava de pensar amb la impossibilitat que Lluc encara estiguera viu. No pot ser, pensava, no hi existeix, es va suïcidar. Arribada al bar, el contemplà durant uns segons abans de decidir-se a fer el primer pas i asseure's al seu costat.

―Hola, Niurna.
―Saps el meu nom?
―Sí.
―Lluc?
―Quasi. No sóc Lluc. Sóc l'ànima de Lluc.

Niurna entrà en shock. Quan ho va dir, es va donar compte que es pareixia més a la imatge del quadre que al propi Lluc. Parlaren per temps infinits. Recuperaren l'amistat. Decidiren convertir-se en ànimes que fugien de qualsevol destí. Trencaven murs imaginaris que la societat els intentava imposar. No es casaren. Tenien una relació, però no hi havia amor. Tampoc amistat. Ni tan sols hi havia relativismes familiars. Es curaven les ferides l'un a l'altre. Viatjaven incansablement. Nadaven contra corrent pels afluents dels rius principals. Eren dues ànimes lliures que només feien el que volien. Sense jutjar a ningú. Sense ser jutjats per ningú.

Eren, als ulls dels adults, uns irresponsables.

PS Gràcies a Nerea Delgado per, una vegada més, compartir el seu art amb mi. A mon pare Joan i al meu germà Joan també per corregir-me els textos.





THE SOUL'S PAINTER

- So what does she do? – Lluc asked while holding a glass of a Belgian Beer called Vedett.
- She’s a painter – answered Niurna while spicing the meat that she was preparing for dinner.
- A painter? Painting is so old fashioned, contemporary art is overrated, museums are very expensive and the people who go there get out with having no idea about what they just saw.
- I’ve never said that it was contemporary art
- What does Flàvia paint, then?
- She paints souls.

The kitchen was very untidy and Lluc and Niurna were talking about a bit of a weird ex flatmate. There was dust everywhere and for what it could be seen, there were plenty of glasses, bowls and empty bottles that were not used for days. Or even weeks.

- Souls cannot be painted, no one has ever seen them – replied Lluc.
- It seems like she has an unearthly power and sees beyond persons – said Niurna.
- That’s a total absurd case; we live in the real life, not in a Marvel movie. Super powers do not exist.
- No one has ever talked about super powers, I’ve said unearthly, that’s beyond nature.
- I’m sceptic about that. I am a scientist and I don’t believe in these things.
- Well, she’s a scientist too and believes in it. She believes in it that much that it would surprise you how fast she would paint your soul.

After setting up the table, Lluc took a glass of wine, put his glasses on a weird gadget to hold glasses with a nose shaped figure and he sat and waited for the meat with honey that Niurna just cooked. Once both of them were at the table, the conversation restarted.

- She could never do it. I am too difficult to be accessed. My head is full of surprises, some of them mysterious, others pleasant, but surprises, in the end.
- I’m telling you that you would be surprised.
- Invite her over one day; we will also find out how her life is going, then.
- Done.

After the relevant messages, Niurna confirmed to Lluc that Flàvia was coming on Friday for lunch. Lluc kept on thinking that no one could ever paint a person’s soul. Firstly because he knew that they didn’t exist and, secondly, because his would be catastrophic, maybe solemn and lonely, like a blank page  on the desk of a famous poet. Hence, it would be impossible to draw or represent them in any way. Niurna, on the other hand, kept her drawing happily, making out of it a nice memory that she would never forget since from the moment Flàvia gave it to her, her life did nothing but improve.

The mysteries that surround the existence of the soul completely change any modern student. There is not a single philosophe who never talked about the non-existence of the soul. Even if scientists do not believe in it, no one would ever dare to expel it from their bodies. Not even them. The soul is the most powerful and personal expression that a human being can build. Without a soul we are nothing. We are no one. We are not. Not.

Days passed by slowly and Lluc started to think more and more about what his soul would be like. “It cannot be”, he thought. “The soul does not exist. It’s not even an entity. It is nothing. Simply, it isn’t”. He spent his time sat at the palette that they had in the living room, meditating about the existence or the non-existence of the human soul. He looked for different theories, scientific and paranormal, even though he considered the last ones to be conspiracies. Come Thursday, the natural status of Lluc mutated and he evolved to a solitary person, always thinking. No matter how much Niurna talked to him, Lluc didn’t answer with words enough to make any sense out of himself.

Friday. Lluc’s room, full of empty boxes but organized in an unnatural order, hid the shadow of the teapot that was at the middle of the desk like a very small person in the wall. The light that entered through the only window of the room made Lluc focus on the scenario that was awaiting him, thinking about whether he made the right decision or not. The thoughts that were wandering around his brain were trying to understand the situation that he was trapped in, not arriving to decide whether he would ever leave the room or stay in bed, meditating about the souls and the whys of the history about human beings in general. 

Someone knocked on the door: knock, knock, knock. Despite everything, Lluc was capable of listening to the knocks. He got off bed even though he didn’t feel like doing so. He went out of the room and saw Flàvia with a child’s smile while her hair covered half of the direct look to Lluc’s heart.

- Come in – Niurna said – your new model is waiting for you. Flàvia, I think that situation is promising, Lluc is thinking about it ever since I told him.
- There’s nothing like a warm soul. The more time they spend meditating about it, the higher the chance to discover oneself. – Flàvia commented.

Flàvia did so, supporting herself on an old wood chair that she left there when she moved out. Lluc, motionless, stood in the living room, waiting for any reaction from any of them. Flàvia got up, drank from the glass of water that Niurna served her, approximated Lluc slowly, touched him with a finger to check that he was still alive and whispered to him:

- Lluc, it’s time, don’t move, I’ll draw you soul easily if you stay like this.

But Lluc didn’t move and neither had the intention to do so. He was scared and not even his eyes were able to blink. It seemed like he was not breathing, but he was. Flàvia prepared her tools, took a white canvas and started staring at Lluc in a mad way and, at the same time, scared of what she was seeing. It was 20 minutes of absolute silence. Niurna was paralysed because of what Flàvia painted. She told her that it was the most real soul that she had ever seen. Flàvia, totally stiff, answered that it had been the most difficult one to paint. Lluc was about to suffer a heart attack, he didn’t know if he wanted to see it or not.

- I don’t know what to do – said Lluc.
- You have to do whatever you think, Lluc. The soul only reflects the innate personality of each person, that one that only you know. No friend, beloved nor relative could ever know what anyone else’s soul is like. Only those that observe their own souls are capable of living happy forever. It’s only a matter of principles. Do you want to be happy, or do you want to keep going on with your life, thinking that you are happy?
- Right now I don’t even want to be.
- Be careful with your decision, sometimes, seeing the interior of yourself can be lethal.


Artist: Nerea Delgado
Lluc needed 15 minutes standing there observing the canvas from behind, analysing carefully Flàvia’s words. “Innate personality”. What did that mean, that he didn’t know himself enough? That everyone acted differently depending on which life they wanted to follow? That destiny didn’t exist and that we were fooled since we were born till we would die? Lluc thought a lot, but he didn’t withdraw any coherent conclusion.

In the end, he decided to look. After observing the black background of the canvas, he started the understanding of what was drawn. A child was climbing the steps of a roller coaster, while the inside of his head showed the brain, where there was a written text, that said: “Lluc, it’s me, your soul, do you remember when you wanted to discover the world, to have thousands of adventures every day and not worry about what could happen the day after? Why did you abandon me?”. The roller coaster had a choppy end and ended with drawings that represented all the never achieved dreams that Lluc had during his life.

Flàvia shook his hand and then left, leaving Niurna and Lluc all alone, so that they could think about the situation. Niurna started cooking. Lluc was totally off. He was not hungry. He was not thirsty. He did not want anything. And, because of that, he went, totally depressed, to his room. Niurna knocked at on the door to tell Lluc dinner was ready , but Lluc didn’t answer. “He must have fallen asleep”, Niurna thought, and she left him alone.

After two years since Niurna finally entered the room to check that Lluc was not there and the window of the eighth floor where they lived was open, Niurna met a man at the petrol station. He looked a lot like Lluc, but she knew it couldn’t be him. They met for a coffee. Now it was Niurna the one who couldn’t stop thinking about the impossibility of Lluc still being alive. It’s not possible, she thought, he doesn’t exist, he committed suicide. Once she arrived at the bar, stared at him for a few seconds before deciding to do take the first step and sit to by his side.

- Hi, Niurna.
- Do you know my name?
- Yes.
- Lluc?
- Almost. I am not Lluc. I am Lluc’s soul.

Niurna was in shock. When he said it, she realized that he seemed more like the image of the canvas rather than Lluc himself. They talked for infinite periods of time. They regained their friendship. They decided to convert themselves in souls that escaped from any destiny. They broke imaginary walls that society tried to impose. They didn’t get married. They had a relationship, but there was no love. Neither friendship. Not even family relativisms. They healed each other their wounds. They travelled untiringly. They swam counter current through the tributary of the main rivers. They were two free souls that only did whatever they wanted. Not judging anyone. Not being judged by anyone.

They were, to the eyes of adults, some irresponsible people.

PS Thanks to Nerea Delgado for share her art with me one more time. To my father Joan and my brother, also Joan for helping me with the corrections of the texts.





 LA PINTORA DE ALMAS

―Y ella, ¿qué hace? ―preguntó Lluc, con un vaso de cerveza belga Vedett en la mano.
―Se dedica a la pintura ―respondió Niurna mientras con el molinillo especiaba la carne que preparaba para la cena.
―¿A la pintura? La pintura está pasada de moda, el arte contemporáneo está sobrevalorado, los museos son carísimos y la gente que los visita sale sin tener ninguna idea de lo que acaba de ver.
―En ningún momento he dicho que fuera pintura contemporánea.
―¿Qué pinta Flàvia?
―Pinta almas.

La cocina estaba muy desordenada y Lluc y Niurna hablaban de una excompañera de piso un poco extraña. Había polvo por todas partes y por lo visto, estaba llena de vasos, boles y botellas vacías que no se utilizaban había varios días o incluso semanas. ―No se pueden pintar almas. Nunca nadie las ha visto ―repicó Lluc.

―Se ve que tiene un poder sobrenatural y ve más allá de las personas ―especificó Niurna.
―Esto es un absurdo total, vivimos en la vida real y no en una película de Marvel. Los súper poderes no existen.
―Nunca he hablado de súper poderes. He dicho poderes sobrenaturales, es decir, que superan a la naturaleza.
―Soy escéptico. Soy científico y no creo en esas cosas.
―Bien, ella también es científica y cree en ello. Cree tanto que te sorprendería la rapidez con que pintaría tu alma.

Después de poner la mesa, Lluc cogió una copa de vino, colocó sus gafas en una especie de artefacto diseñado para depositar las gafas con forma de señor narigudo y se sentó esperando que se sirviera la carne a la miel que Niurna acababa de guisar. Sentados a la mesa, retomaron la conversación.

―Ella no lo podría hacerlo nunca. Soy una persona demasiado difícil de conocer. Mi cabeza está llena de sorpresas, algunas misteriosas, otras simpáticas, pero sorpresas, al fin y al cabo.
―Te digo que te asombrarías de la rapidez con que la pintaría.
―Invítala uno día de estos a que vuelva. Así conoceremos cómo va su nueva vida de artista.
―Hecho.

Después de los mensajes pertinentes, Niurna le confirmó que Flàvia acudiría el viernes a mediodía a comer. Lluc permanecía incrédulo, en su cabeza no cabía que alguna persona pudiera pintar las almas de la gente. Primero porque sabía que no existían y, segundo, porque entendía que su alma debía de ser una catástrofe, solemne y solitaria probablemente, como una página en blanco sobre el escritorio de un poeta famoso. Era imposible dibujarla o representarla de cualquier manera. Niurna, en cambio, conservaba muy bien el cuadro de su alma, como un recuerdo que no olvidaría jamás, porque desde el momento que Flàvia se lo regaló, su vida fue a mejor. Los misterios que rodean la existencia del alma cambian la historia de cualquier estudiante moderno. No hay filósofo que no hable de la inexistencia del alma. Aparece siempre en los ensayos. Aunque los científicos no creen en lo sobrenatural, nadie se atrevería a expulsar el alma del cuerpo. Ni siquiera ellos. El alma es la expresión más potente y personal que un ser humano puede construir. Sin alma no somos nada. No somos nadie. No somos. No.

Los días pasaban lentamente y Lluc empezaba a reflexionar seriamente sobre cómo sería su alma. «No puede ser», pensaba. «El alma no existe. Ni siquiera es un ente. No es nada. Simplemente, no es».

Pasaba las horas sentado sobre un palet que tenían al comedor, meditando sobre la existencia o inexistencia del alma humana. Investigó varias teorías, científicas y paranormales, aunque estas últimas las consideraba conspiradoras. Cuando llegó el jueves, el estado natural de Lluc había ido cambiando hasta convertirse en una persona solitaria, meditabunda y pensativa. Aunque Niurna le hablaba continuamente, Lluc no respondía con las palabras adecuadas para que las frases adoptaran un sentido o explicación.

Viernes. La habitación de Lluc, llena de cajas vacías pero ordenadas con un sentido antinatural, disimulaba la sombra de la tetera situada en medio del escritorio, como una persona diminuta arrimada a la pared. La luz que entraba por la única ventana de la habitación indujo a Lluc a observar atentamente el panorama que lo esperaba. Rumiaba si había tomado, o no, la decisión correcta. Los pensamientos que merodeaban por su cerebro trataban de entender la situación que lo rodeaba. Aquel día dudaba entre salir de la habitación o permanecer en la cama filosofando sobre las almas y las razones de la historia sobre el ser humano. Llamaron a la puerta suavemente. En aquel estado, Lluc fue capaz de escuchar el repiqueteo a pesar de su estado de animadversión infinita. Se levantó de la cama sin ningún ánimo. Salió de la habitación, abrió y se encontró con Flàvia que le esperaba con una sonrisa infantil mientras sus cabellos tapaban la mitad de la mirada directa que había lanzado al corazón de Lluc.

―Adelante ―dijo Niurna― que tu nuevo modelo te espera.
―Flàvia, creo que la situación promete. Lluc lo lleva madurando desde que se lo comenté.
―No hay nada mejor que un alma caliente, que haya pasado días filosofando sobre la posibilidad de descubrirse a un mismo ―comentó Flàvia.
―Por favor, siéntate.

Flàvia se sentó apoyándose en una vieja silla de madera que ella había abandonado cuando se fue del apartamento. Lluc, inmóvil, se quedó de pie en el comedor, esperando la reacción de alguna de las dos. Flàvia se levantó, bebió del vaso de agua que Niurna le había servido, se aproximó con mucha cautela a Lluc, lo tocó con un dedo para saber si todavía seguía vivo y le cuchicheó al oído:

―Lluc, ha llegado la hora, tal como estás te dibujaré el alma con mucha facilidad, no te muevas. 

Lluc ni se movía ni tenía la intención de hacerlo. Estaba aterrorizado y ni tan solo podía parpadear. Parecía que no respiraba, pero lo hacía silenciosamente. Flàvia preparó los bártulos de artista, cogió un cuadro blanco y empezó a mirar a Lluc con una mirada enfadada y, también, asustada por lo que atisbaba. Fueron veinte minutos de silencio absoluto. Niurna quedó colapsada por lo que Flàvia había dibujado. Le comentó que era el alma más real que nunca jamás había visto. Flàvia, inmóvil, le respondió que había sido el alma más difícil que jamás había dibujado. Lluc estaba a punto de sufrir un infarto, no sabía si quería verla o no.

―No sé qué hacer ―dijo Lluc.
―Tienes que hacer lo que tú creas, Lluc, el alma sólo refleja la personalidad innata de cada persona, aquella que solamente conoces tú. Ningún amigo, ninguna persona querida y ni siquiera la familia pueden saber cómo es el alma de las personas. Sólo aquellos que observan su propia alma pintada son capaces de vivir felices para siempre. Se trata sólo de una cuestión de principios. ¿Quieres ser feliz o quieres seguir con tu vida, pensando que eres feliz?
―Ahora mismo no quiero ni ser.
―Ves con prudencia con la decisión que tomes, a veces, ver el interior de uno mismo puede ser letal. 

Artista: Nerea Delgado
Lluc pasó quince minutos observando el revés del cuadro, analizando cuidadosamente las palabras de Flàvia. «Personalidad innata». Qué quería decir, ¿que no se conocía suficientemente a sí mismo? ¿Que la gente actuaba de manera diferente en función de qué tipo de vida deseaba vivir? ¿Que el destino no existía y que nos habían estado mintiendo desde el nacimiento hasta la muerte? Lluc pensaba y pensaba, pero no conseguía llegar a ninguna conclusión coherente. Finalmente, decidió mirar. Observó el fondo negro del cuadro y comenzó a buscar la sustancia del dibujo. Un niño subía las escaleras de una montaña rusa, mientras el interior del cerebro se mostraba en su cabeza. Había un texto escrito que rezaba: «Lluc, soy yo, tu alma. ¿Recuerdas cuando querías descubrir el mundo, disfrutar de miles de aventuras diferentes cada día y no te preocupabas por lo que podía pasar al día siguiente? ¿Por qué me has abandonado?» La montaña rusa tenía un final vertiginoso y acababa con el dibujo de los sueños que Lluc había tenido durante su vida, ninguno de los cuales se había materializado. Flàvia le dio la mano y se marchó, dejando solos a Niurna y Lluc  para que reflexionasen. 

Niurna se puso a guisar. Lluc estaba completamente apagado. No tenía hambre. No tenía sed. No tenía hambre de nada y se largó muy decepcionado a su habitación. Niurna dio unos golpecitos a la puerta para decirle que la cena estaba servida, pero Lluc no respondió. «Se habrá dormido», pensó Niurna, y se alejó.

Pasados dos años desde que Niurna entró en la habitación donde comprobó que Lluc había desaparecido y que la ventana del octavo piso donde vivían estaba abierta, Niurna conoció a un hombre en una gasolinera. Le recordaba mucho a Lluc, pero sabía que no podía ser él. Quedaron para tomar un café. Ahora era Niurna quien no cejaba de pensar en la imposibilidad de que Lluc estuviese vivo todavía. No puede ser, pensaba, no existe, se suicidó. En el bar lo contempló durante unos segundos antes de decidirse a dar el primer paso y sentarse a su lado.

―Hola, Niurna.
―¿Sabes mi nombre?
―Sí.
―Lluc?
―Casi. No soy Lluc. Soy el alma de Lluc.

Niurna entró en shock. Cuando lo oyó, se dio cuenta de que se parecía más a la imagen del cuadro de su alma que al mismo Lluc. Hablaron por tiempo infinito. Recuperaron la amistad. Decidieron convertirse en almas que huían de su destino. Rompían los muros imaginarios que la sociedad les intentaba imponer. No se casaron. Mantenían una relación pero no el amor no existía. Tampoco amistad. Ni siquiera había relativismos familiares. Se curaban las heridas el uno al otro. Viajaban incansablemente. Nadaban contracorriente por los afluentes de los ríos principales. Eran dos almas libres que sólo hacían lo que deseaban. Sin juzgar a nadie. Sin ser juzgados por nadie. 

Eran, a los ojos de los adultos, unos irresponsables.

PS Gracias a Nerea Delgado por, una vez más, compartir su arte conmigo. A mi padre Joan y a mi hermano, también Joan, por corregir los textos. 








dijous, 6 d’abril del 2017

Ella em deia que sí (Below in English / Más abajo en castellano)

Ella em deia que sí, però jo no volia. Volia emportar-se’m. Estava claríssim. Ella ho volia i així havia de ser. I jo, poca cosa podia fer contra a seua decisió. La meua voluntat era forta, però la seua ho era encara més. I ella, antinatural, ho podia tot. Literalment. Jo no podia dir que no, vistes les circumstàncies. Ella era la més forta de tots. La que feia del perir, el sentit de la vida. Quan arribava el moment, et tocava a tu i punt. No podies fer res més. Sempre guanyava, et convencia amb els seus arguments, t’invitava amb promeses que qualsevol polític envejaria, amb menjars que un xef mai no podria igualar. T’estirava cap a ella amb una força sobrehumana. I tu, ai pobret!Tu, amic meu, no podries resistir mai els plaers a què et portaria, perquè eren massa dolços com per a dir que no. Delícies inimaginables. Plaers desconeguts. Orgasmes inexplorats.

Sense deixar d’existir, encara a mig camí del final i del principi nou, actues com un supervivent de la inexistència. No saps d’on vens, però tampoc on vas. No saps quin dia és, però tampoc si està obscur o hi ha claror. Fa fred o calor? Mai no ho sabràs. El viatge arriba fins i tot a ser psicodèlic. És un anar i un tornar continu, com un mort en vida. Portes en una mà el present i en l’altra el passat, perquè, sabeu, el futur no es pot portar perquè encara no hi existeix. El present pesa, però més ho fa el passat. Encara que estiga nuvolós, avances inconscientment. En arribar, la cua és llarga. Esperes que per alguna d’aquelles no et toque mai a tu. Per dissort, el temps sempre avança. Quan no saps quin és el teu destí, la veritat importa ben poc.

Al final, et dona la darrera espenta per a què et poses a la cua. Acosta els seus llavis de color negre a les teues orelles, entre el blanc nuclear i el groc podrit. Amb la veu més dolça i agradable que imaginar pugues, sensual i seriosa, et diu a cau d’orella: Lluc, és hora de passar a millor vida. I tu, allí, mires el panorama i vols morir-te. De fet, estàs en procés de fer-ho, tot i que costa molt d’assimilar. Arribes a intentar pactar amb ella, t’arrossegues als punts més ínfims que has sofert mai. Li ho ofereixes tot. La casa. Els diners. La família. Els xiquets. L’estat de desesperació et sorprèn fins i tot a tu mateix. Acabes d’oferir-li persones a canvi de viure uns dies més. La raça humana pot arribar a ser molt egoista. Ella, tanmateix, com a bona professional, no es deixa convéncer i no accepta cap tracte. S’acomiada de tu amb unes paraules que et deixen capficat. Abans d’abandonar-te a la cua, t’agafa el braç amablement, recorre la teua pell amb la seua mà fins arribar als teus dits, te’ls pren i, amb un to amable i juganer, et diu: formula les paraules correctes i continuaràs vivint fins que voldràs. Després, finalment, t’abandona al passadís d’allò que sembla una cova grisa i fosca, amb fogueres per alguns racons i calaveres per uns altres. Veus una porta, il·luminada per un cartell a sobre que posa: oficina.

Hi trobes de tot, no vaig a mentir, hi ha cada personatge que t’acollones al cap de cinc segons d’haver-hi arribat. Has d’agafar la tanda, la meua és la 2.532.003. Damunt, cal que t’esperes. He de dir que hi ha un rètol que resa així: els gnoms de les llums treballen a raó de deu segons per persona. Esperançador, com a mínim. Jo no ho sabia, però els caragols, que es caracteritzen per ser molt lents, parlen molt de pressa. Massa, diria jo. En menys de dos minuts t’expliquen tot el que has de saber sobre el formulari F52, que conté dotze pàgines que has d’emplenar allí mateix. Els trolls et presten els seus dits, que fas servir com a bolígraf. Una presència, que de normal és invisible, t’aconsella sobre quins buits has d’emplenar i quins no. No vaig arribar mai a veure-la, però va ser molt simpàtica. Una vegada acabes amb el dit del troll, lentament torna el caragol a tancar el sobre amb la seua baba. Es posa a parlar-te de la seua vida. Parla tant de pressa que no el pots seguir, es veu que té família, un home i dos caragolets que ja van a escola, diu, trobe. Després ve un minotaure que fa por. També es mostra afable i et convida a la sala d’espera. Un bon amfitrió.

La sala és un espectacle. Hi ha ciris en forma de persona que quan comencen a desfer-se, deformen el cos fins a uns extrems inusitats que,irònicament,et fan riure. Estranyament, imiten tot el que tu fas, malgrat la presència d’altres persones, davant  o darrere de tu. Aleshores, quan tu rius, ells riuen, i quan tu et sorprens, ells se sorprenen. Hi ha cuques de llum que es passen el temps saludant a tot el món i preguntant si volen un cafè o un te. Al final ets educat i demanes un te. Alhora, tots els altres també ho fan, les cuques de llum es tornen boges i creen un caos en el sistema. Vaja, penses, m’havia paregut una bona organització burocràtica. Efectivament, en menys de dos segons, una iaia que aparenta 340 anys xiula, les cuques de llum se’n van de l’habitació i, màgicament, apareix una tassa de te portada per una mà que vola sola. La teua, penses. Comproves que no és així i descanses. Quan arriba la infusió calenta, l’agafes amablement i li dones les gràcies a la mà voladora. Com que no té boca, no et respon. Efectivament, volava per art de màgia. Un mag fa acte de presència i et diu que ha sigut ell qui ha mogut les mans. Quan li preguntes d’on venien totes aquestes mans, tira una bombeta de fum al terra i desapareix. La gent avança, cada deu segons, una posició. Jo em pregunte on estarà, ella, ja que m’agradaria fer-li un suggeriment. No se la veu enlloc. Quan la cua s’acaba i m’arriba el torn de passar a l’altra sala, arriba una tortuga que parla i em diu que m’acompanyarà a la cua final. Òbviament li preguntes si tardarà molt en arribar, però com és una tortuga i, per tant, un ser intel·ligent, et contesta que total, per a les coses que vas a fer, què més et dona el temps que tardes. Penses, sí, té raó. Després t’adones que no és una tortuga lenta. En menys de  trenta segons aplegues a l’altra sala, que deu estar a uns deu quilòmetres de la sala d’espera. Perquè? Perquè té ales. I vola.

Una vegada arribes on se suposa que hi ha l’últim escaló abans de la dolçor màxima, et trobes amb els famosos gnoms de les llums. Aquests personatgets són màquines administratives. Llegeixen a la velocitat de la llum, és a dir, a 300.000 paraules per segon. De sobte, divises una línia roja a la cua. Has d’esperar darrere d’ella fins que t’arribe l’hora. Passada la línia, automàticament se t’assigna una barba llarga i blanca, un pijama blanc i vermell, un coixí, un barret amb una bola blanca a la copa i un fanalet amb un ciri encès a l’interior. Ah! I sabates per anar al llit. La transformació la fa el mag. Quan li preguntes com pot ser que faça tantes coses a la volta, et contesta: és que sóc mag, imbècil! I es queda més ample que llarg. El gnom de la llum et saluda agradosament i et diu: afanya’t, que no tenim tot el dia. No sé perquè diu això, si ací el dia i la nit no existeixen i ells no paren mai de treballar. Al final, no vols emprenyar a ningú perquè t’han tractat molt bé, així que assenteixes amb el cap i passes tranquil·lament. T’agafa el formulari i en vint-i-tres segons el llegeix sencer. Et diu que està tot bé i que pots passar a la fase final. Tu li dius que no vols passar a la fase final i que si hi ha cap manera d’evitar-ho. Somriu i diu: sí, però mai ningú no ho ha aconseguit. M’aconsella que li pregunte a la rosa que hi ha abans de l’eixida d’emergència. Et preguntes a tu mateix per a què serveix una eixida d’emergència, ací. Decididament t’atanses al lloc i li expliques a la rosa que vols evitar la fase final. No fa cara de sorpresa, sense ni tan sols mirar-te a la cara, crida ben fort: Bellamort! Bellamoooort!

Immediatament apareix, tan graciosa com abans, amb un somriure entremaliat i una tranquil·litat enlluernadora. Levita, a poc a poc abaixa fins a tocar terra. Li comenta a la rosa que potser aquesta vegada tindrà sort. La flor amolla un «meh» molt poc esperançador. Bellamort, així és com li diuen, penses. Et mira amb els ulls de foc que la caracteritzen, t’agafa suaument de la cintura, acosta lentament els seus llavis al teu coll. Et fa una besada que et trau els colors. Et pregunta si saps les paraules justes. Tu li dius que sí. Et xiuxiueja a l’orella: pronuncia-les, amor meu. En eixe moment se’t para el cor, et poses nerviós i la sang no t’arriba al cap, però les saps i ets capaç de dir-les amb veu alta.

― Bellamort, puc ser el teu company de faena?

El mag apareix del no res. Fa unes senyes amb les mans. Em visten amb una capa de colors verd i fúcsia i una caputxa negra empeltada que em lliga l’aire amb dues cordes de mariner amb diamants a la punta. Els peus i les mans se’m converteixen en ossos, els llavis se’m tornen negres i els ulls es transformen en foc. A la meua mà esquerra, una llista, i, a l’altra, una dalla ben gran. Bellamort m’explica que feia 4.500 anys que buscava algú que li fera companyia perquè sa mare s’ho va deixar. Al testament havia escrit que, per tradició, l’acompanyant de la mort només podia ser aquella persona que tinguera el valor suficient de preguntar-li a la mateixa mort si podia acompanyar-la. Es veu que, quan u està a punt de faltar, fins i tot té por de ser la pròpia mort.

Al final, mort en vida... hi vaig sobreviure.

PS Gràcies al meu germà i a mon pare, Joan Iborra, per ajudar-me amb les correccions.






She told me yes

She told me yes, but I didn't want to. She wanted to take me with her. It was crystal clear. She wanted it like that and it had to be like that. And I couldn't do much against her decision. My will was strong, but hers was even stronger. And her, unnaturally, she could do everything. Literally. I couldn't say no, given those circumstances. She was the strongest one. The one that made of perishing, the sense of life. When the moment arrived, it was your turn and that was it... You couldn't do anything else. She always won, she convinced you with her arguments, she invited you with promises that any politician would envy, with such good food that no chef could ever make. She pulled you towards herself with a superhuman effort. And you, poor you! You, my friend, you could never resist the pleasures that she would take you to, because they were too sweet to say no to them. Inconceivable delights. Unknown pleasures. Unexplored orgasms.
Without stopping existing, still between half way to the end and the new beginning, you act like a surviving of the inexistence. You don't know where you come from, but neither where you go. You don't know which day it is, but neither whether it is dark or light. Is it cold or warm? You will never know. The journey even becomes psychedelic. It keeps going to and fro, like a dead in life. You carry the present in one hand and the past in the other because, you know, it is impossible to carry the future since it doesn't exist yet. The present is heavy, but heavier is the past. Even when it is cloudy, you advance unconsciously. When you arrive, the queue is long. You hope that it will never be your turn. Unluckily, the time always passes. When you don't know what your destiny is, the truth doesn't matter at all.


In the end, she pushes you for the last time to take you into the queue. She approaches her black lips to your ears, that have a colour between nuclear white and rotten yellow. With the sweetest and kindest voice that you can imagine, sensual and serious, she whispers in your ear: Lluc, it's time to go to a better place. And you, there, contemplate the scene and want to die. Actually, you are in the process to do so, even if it takes you a while to assimilate it. You even try to make a deal with her, you drag yourself till the most negligible states that you ever suffered. You offer her everything. The house. The money. The family. The children. The desperate state of mind that you get into, surprises even yourself. You just offered her people in exchange of living a few days more. The human race can become very selfish. She, however, like a good professional, doesn't let herself be convinced and doesn't accept any deal. She says goodbye to you with a couple of words that let you feel engrossed. Before dropping you at the queue, she takes your arm kindly, goes over your skin with her hand till she arrives to your fingers. She takes them and, with a very friendly and funny tone, she tells you: say the correct words and you will live till you want. After that, eventually, she abandons you in the corridor of what seems to be a dark and grey cave, with fires in some corners and skulls in other ones. You see a door, which is illuminated by a sign that says: office.


You find everything there, I cannot lie. There are such characters that you are frightened after five seconds being there. You have to take your turn, mine is 2.532.003. After all, you even have to wait. I should say that there is a sign that states: the gnomes of the lights work at ten seconds per person. Encouraging, to say the least. I didn't know but the snails, animals that are meant to be very slow, speak very fast. Even too much, I would say. In less than two minutes they explain you everything you need about the F52 form, which consists of twelve pages that have to be filled in there. The trolls borrow you their fingers, which you use as a pen. A presence, which normally is invisible, gives you advice about which gaps you must fill and which ones you must not. Once you are done with those fingers, the snail comes back slowly to close the envelope with its slime. It starts to speak about its life. It speaks so fast you cannot follow it, it seems like it has a family, a husband and two little snails that already go to school, it says, I think. Then, a very scary minotaur comes. It is also kind and invites you to enter the waiting room. A good host.

The room is a spectacle. There are candles that have the shape of humans and that when they start to melt, the body deforms to unusual extremes that, ironically, make you laugh. Strangely enough, they imitate whatever you do, even the presence of the other people, in front or behind you. So, when you laugh, they laugh, and when you are surprised, they look surprised, too. There are fireflies that say hello to everyone and ask if anyone wants a coffee or a tea. In the end you are polite and ask for a tea. Then, everyone else do it as well, the fireflies go crazy and create a chaos in the system. Crikey, you think, it seemed to be a good bureaucratic system. Indeed, in less than two seconds, a grandma that seems like she is 340 years old whistles, the fireflies go away and, magically, a tea cup appears in a hand that flies all alone. Yours, you think. You check that it is not and feel relieved. When the warm infusion arrives, you take it and say thank you to the flying hand. It doesn't have a mouth, so it doesn't answer you. Indeed, it flew magically. A magician appears and tells you that it was him the one who moved the hands. When you ask him where do all those hands come from, he throws a smoke bomb on the floor and disappears. People move, every ten seconds, one position. I ask myself where she would be, because I want to suggest her something. She is nowhere to be seen. When the queue ends and it is my turn to go to the other room, a talking tortoise arrives and tells me that she will take me to the last queue. Obviously I ask her if it will be long or not, but since it is a tortoise and, of course, a very intelligent animal, she asks you why should you worry about it, because anyway, for the things that you have to do, it does not matter. She's right, you think. Afterwards you realize that she's not a slow tortoise. In less than thirty seconds you arrive to the other room, located about ten kilometres from the waiting room. Why? Because she has got wings. And she flies.

Once you arrive where  it's supposed to be the last step before the maximum sweetness, you find yourself with the famous light gnomes. These little celebrities are administrative machines. They read at light velocity, that is, 300.000 words per second. Suddenly, you see a red line in the queue. You have to wait before it till your time arrives. Once you cross the line, a long white beard, a red and white pyjama, a pillow, a hat with a white ball at the top and a bell jar with a fired candled inside are assigned automatically to you. Ah! And shoes to go to bed. The transformation is carried by the magician. When you ask him how it is possible to do so many things at the same time, he answers you: it's because I am a magician, idiot! And that's it. The light gnome says hello to you very kindly and it tells you: be fast, we do not have the whole day. I don't know why it says that if the day and the night here do not exist and they never stop working. In the end, you don´t want to get anyone mad because they treated you very nicely, so you just admit it and go quietly. It takes your form and reads it in twenty three seconds. It says that everything is alright and that you can pass to the last phase. You say that you don't want to and ask if there is any way to avoid it. It smiles and says: yes, but no one ever achieved that. It suggests me to ask the rose at the emergency exit. You ask yourself why there is an emergency exit, here. Without a doubt you go there and explain the rosa that you want to avoid the final phase. It doesn't put a surprise face, even without staring at your face, it shouts out loud: Bellamort! Bellamoooort!

Suddenly she appears, as funny as before, with a nasty smile and a blinding tranquillity. She levitates, slowly going down till she stands on the floor. She tells the rose that maybe she's lucky this time. The rose just says "meh". Bellamort, that's what she's called, you think. She stares at you with the fire eyes that characterize her, she takes you smoothly from the waist, approaches her lips to your neck. She gives you a kiss that embarrasses you a lot. She asks you if you know the right words. You say yes. She whispers you to the ear: say them, my love. In that moment your heart stops, you get nervous and the blood doesn't arrive to your head, but you know them and you are capable of articulate them out loud.

―Bellamort, can I be your work colleague?

The magician appears out of nowhere. He gestures with his hands. They dress me with a green and fuchsia cape and a black hood that the air ties with two sailor laces with diamonds at the top. Feet and hands transform into bones, lips turn black and my eyes become on fire. On my left hand I have a list and, on the other hand, a very big scythe. Bellamort explains to me that she has been expecting someone to accompany her for 4.500 years, when her mother quitted. She wrote in her will that, traditionally, the colleague of the Death could only be that person that had sufficient guts to ask the Death itself to be her companion. It seems like, when someone is about to perish, everyone is scared of even being the Death itself.


In the end, dead in life... I survived.  

PS Thanks to my brother and to my father, Joan Iborra, for the corrections.



Ella me decía que sí

Ella me decía que sí, pero yo no quería. Quería llevar-me. Estaba claro. Lo quería y así tenía que ser. Poco podía hacer yo contra su decisión. Mi voluntad era fuerte, pero la suya aún lo era más. Y ella, antinatura, lo podía todo. Literalmente. No podía decir no, vistas las circunstancias. Era la más fuerte. La que daba al fenecer el sentido de la vida. Cuando llegaba el momento, te correspondía a ti sin rodeos. No podías hacer nada. Siempre ganaba, te convencía con argumentos, te invitaba con promesas que cualquier político envidiaría, con comidas que un chef jamás igualaría. Te atraíahacia ella con fuerza sobrehumana. ¡Y tú, desgraciado! Tú, amigo mío, no serías capaz de resistir los placeres que te proporcionaría, porque eran tan exageradamente dulces que resultaba imposible negarse. Goces inimaginables. Regocijos desconocidos. Orgasmos sin explorar.

Sin dejar de existir, a medio camino del final y del nuevo principio, actúas como un superviviente de la inexistencia. No sabes de dónde vienes y tampoco dónde vas. No sabes qué día es y desconoces si está obscuro o claro. ¿Hace frío o calor? Nunca lo sabrás. El viaje llega alcanza los niveles de la psicodelia. Es un ir y volver continuo, como un muerto en vida. En una mano sostienes el presente y en la otra el pasado, porque, sabéis, el futuro no se puede mantener porque aún no existe. El presente pesa, pero el pasadopesatodavía más. Aunque esté nublado, avanzas inconscientemente. Al llegar, ves una larga cola de espera. Aguardas a que por alguna de aquellas casualidades nunca seas tú el elegido. Paratu desdicha, el tiempo no se detiene jamás. Cuando no sabes qué destino es el tuyo la verdad importa muy poco.

Al final, te da un último empujón para que entres en la cola. Acerca sus labios de color negro a tus orejas, entre el blanco nuclear y el amarillo pútrido. Con la voz más dulce y agradable que puedas imaginar, sensual y seria, te cuchichea al oído: Lluc, ha llegado la hora de pasar a mejor vida. Una vez allí observas el panorama y deseas la muerte. De hecho, estás en tránsito de poder hacerlo, aunque cueste trabajo asimilarlo. Intentas pactar con ella, te arrastras hasta alcanzar los niveles más bajos sufridosjamás. Se lo ofreces todo. La casa. El dinero. La familia. Los niños. Este estado de desesperación te sorprende hasta a ti mismo. Acabas de ofrecerle personas a cambio de prolongar tu vida unos pocos días. La raza humana puede convertirse en muy egoísta.No obstante, como buena profesional, no se dejaconvencer y no acepta ningún trato. Se despide de ti con unas palabras que te dejan pensativo. Antes de dejarteen la cola, te toma el brazo amablemente, recorre tu piel con su mano hasta llegar a tus dedos, telos coge y con un tono cordial y juguetón te dice: formula las palabras correctas y continuarás viviendo cuanto quieras. Te abandona en un pasillo que conduce a una cueva gris y oscura, con hogueras por algunos rincones y calaveras por otros. Adviertes una puerta, iluminada por un cartel encima de la entrada que pone: oficina.

Encuentras de todo, no quiero mentir, hay cada personaje que te acojona a los cinco segundos de llegar. Has de tomar la vez, la mía es la número 2.532.003. Después tienes que esperar. Hay un anuncio con un lema: los gnomos de las luces trabajan a razón de diez segundos por persona. Esperanzador, como mínimo. Yo no lo sabía, pero los caracoles, que se caracterizan por ser muy lentos, hablan muy de prisa. Excesiva, diría yo. En menos de dos minutos te explican todo lo que tienes que saber sobre el formulario F52 de doce páginas que has de llenar allí mismo. Los trolls te prestan sus dedos, que empleas como boli. Una presencia, que de normal es invisible, te aconseja sobre qué huecos has de llenar y cuáles no. No llegué nunca a verla, pero fue muy simpática. Una vez terminas con el dedo del troll, el caracol vuelve lentamente para cerrar el sobre con su baba. Se pone a hablarte de su vida. Habla tan de prisa que no puedes seguirlo, se ve que tiene familia, un hombre y dos caracolillos que van a la escuela, dice, pienso. Se acerca un minotauro que espanta. Se muestra agradable y te invita a entrar en la sala de espera. Un buen anfitrión.

La sala es un espectáculo. Hay cirios en forma de persona que cuando comienzan a deshacerse deforman su cuerpo hasta extremos tan insólitos que irónicamente te hacen reír. Extrañamente, imitan cuanto haces, pese a la presencia de otras personas, delante o detrás de ti. Cuando tú ríes, ellos ríen, y cuando tú te sorprendes, ellos se sorprenden. Hay gusanos de luz que pasan el tiempo saludando a todos y preguntando si desean un café o un té. En un gesto de educación pides un té. Al mismo tiempo, los demás también lo hacen. Los gusanos de luz se vuelven locos y crean una babel en el sistema. Vaya, especulas, me había parecido un buen orden burocrático. Efectivamente, en menos de dos segundos, una abuelita que representa 340 años silba, los gusanos de luz se van de la habitación y, mágicamente, aparece una taza de té sujetada por una mano que vuela sola. La tuya, alcanzas a pensar. Compruebas que no es así y descansas. Cuando llega la infusión caliente, la cogescortésmente y le das las gracias a la mano voladora. Como no tiene boca, no te responde. Volaba por arte de birlibirloque. Un mago se presenta repentinamente y te dice que ha sido él quien ha movido las manos. Cuando le preguntes de dónde venían todas esas manos, echa un bote de humo al suelo y desaparece. La gente avanza, cada diez segundos, una posición. Me pregunto dónde estará, ella, porque me gustaría hacerle una sugerencia. No se la ve en ningún sitio. Cuando la cola se termina y me llega el turno de pasar a la otra sala, viene una tortuga que habla y me dice que me acompañará hasta el final. Obviamente le preguntas si la espera será muy larga,como es una tortuga y, por tanto, un ser inteligente, te contesta que total, para lo que vas a hacer, que más te da el tiempo que tardes. Piensas que tiene razón. Después descubres que no es una tortuga lenta. En menos de treinta segundosalcanzas la otra sala, que debe de estar a unos diez quilómetros de la sala de espera. ¿Por qué? Porque es un animal alado. Y vuela.

Una vez llegas hasta donde se supone que es el último escalón antes de la dulzura máxima, te encuentras con los famosos gnomos de las luces. Estos personajillos son unas máquinas administrativas. Leen a la velocidad de la luz, es decir, a 300.000 palabras por segundo. De súbito, observas una línea roja en la cola. Has de esperar detrás de ella hasta que llegue tu hora. Pasada la línea, automáticamente se te asigna una barba larga y blanca, un pijama albo y encarnado, un cojín, un sombrero con una bola blanca en la copa y un farolillo con un cirio encendido dentro. ¡Ah!Y pantuflas para ir a la cama. La transformación la hace el mago. Cuando le preguntas cómo puede hacer tantas cosas ala vez, te contesta: es que soy mago, ¡imbécil! Y se queda tan ancho. El gnomo de la luz te saluda amablemente y te dice: deprisa, que no tenemos todo el día. No sé porque dice eso, si aquí el día y la noche no existen y ellos no paran nunca de trabajar. Al final, no quieres molestar a nadie porque te han tratado muy bien, así que asientes con la cabeza y pasas decididamente. Te recoge el formulario y en veintitrés segundos lo lee entero. Te dice que está bien y que puedes pasar a la fase final. Tú le respondesque no deseas pasar a la fase final y que si hay alguna manera de evitarlo. Sonríe y dice:sí, pero jamás nadie lo consiguió. Me sugiere que le pregunte a la rosa que está antes de la salida de emergencia. Te preguntas a ti mismo para quésirve aquí una salida de emergencia. Decididamente te acercas al lugar y le explicas a la rosa que quieres evitar la fase final. No se sorprende, sin mirarte siquiera a la cara, la llama muy alto: ¡Bellamort! ¡Bellamoooort!

Inmediatamente aparece, tan graciosa como antes, con una sonrisa divertida y una tranquilidad deslumbrante. Levita, lentamente desciende hasta el suelo. Le comenta a la rosa que quizá esta vez tenga suerte. La mujer suelta un «meh» muy poco consolador. Bellamort, este es su nombre, piensas. Te mira con los ojos de fuego que la definen, te sujeta suavemente de la cintura, acerca lentamente sus labios a tu cuello. Te da un beso que te saca los colores. Te pregunta si sabes las palabras justas. Le dices que sí. Te bisbisea al oído: pronúncialas, amor mío. En ese momento se te para el corazón, te pones nervioso y la sangre no te llega al cerebro, pero las sabes y eres capaz de pronunciarlas con voz alta:

― Bellamort, ¿puedo ser tu compañero de trabajo?

El mago aparece de la nada. Hace unas señas con las manos. Me visten con una capa de colores verde y fucsia y con una capucha negra ajustadaque me atael aire con dos cuerdas marinas con diamantes en la punta. Mis pies y mis manos se transforman en huesos, los labios se vuelven negros y los ojos se convierten en fuego. En la mano izquierda, una lista, y en la otra, una guadaña muy grande. Bellamort me explica que hacía 4.500 años que buscaba a alguien que le hiciera compañía porque su madre dejó el oficio. En su testamento dejó escrito que, por tradición, elacompañante de la muerte solo podía ser aquella persona que tuviera el valor suficiente de preguntarle a la misma muerte si la podía acompañar. Se ve que, cuando uno está a punto de palmar, tiene miedo incluso de ser la propia muerte. 

Al final, muerto en vida... sobreviví.


 PS Gracias a mi hermano y mi padre, Joan Iborra, por ayudarme con las correcciones.