La pintora d'ànimes / The soul's painter / La pintora de almas

― I ella, què fa? ―va preguntar Lluc, sostenint un got d'una cervesa belga anomenada Vedett.

―Ella es dedica a la pintura ―respongué Niurna mentre especiava la carn que preparava per al sopar amb el molinet.

―A la pintura? La pintura està passada de moda, l'art contemporani està sobrevalorat, els museus són caríssims i la gent que els visita ix sense tindre cap idea del que acaba de veure.

―En cap moment he dit que fóra pintura contemporània.

―Què pinta, sinó, Flàvia?

―Pinta ànimes.

La cuina estava molt desordenada i Lluc i Niurna parlaven d'una excompanya de pis una mica estranya. Hi havia pols per tot arreu i pel que saltava a la vista, estava plena de gots, bols i botelles buides que no utilitzaven de feia dies. O fins i tot setmanes.

―No es poden pintar ànimes, mai ningú n o les ha vistes ―replicà Lluc.

―Es veu que té un poder sobrenatural i veu més enllà de les persones ―aclarí Niurna.

―Això és un absurd total, vivim en la vida real, no en una pel·lícula de Marvel. No existeixen els súper poders.

―Mai ningú no ha parlat de súper poders, he dit poders sobrenaturals, és a dir, que sobrepassa la natura.

―Em mostre escèptic. Soc científic i no crec en aquestes coses.

―Bé, ella també és científica i creu en això. Hi creu tant que et sorprendria la rapidesa amb què et pintaria la teua ànima.

Després de parar taula, Lluc agafà una copa de vi, reposà les seues ulleres en una espècie d'artefacte dissenyat per posar les ulleres amb forma de senyor nassut i s'assegué mentre esperava la carn a la mel que Niurna acabava de guisar. Una volta es trobaren els dos a taula, recomençaren la conversa.

―No podria fer-ho mai, ella. Sóc una persona massa difícil d'accedir. El meu cap està ple de sorpreses, algunes misterioses, d'altres simpàtiques, però sorpreses, al cap i a la fi.

―Et dic que et sorprendria la rapidesa amb què ho faria.

―Invita-la un dia a què torne, així, de pas, sabrem com li va la nova vida d'artista.

―Fet.

Després dels missatges pertinents, Niurna confirmà a Lluc que Flàvia vindria el divendres a migdia per a dinar. Lluc romania incrèdul, no podia entrar dins el seu cap que alguna persona pogués pintar les ànimes de la gent. Una perquè sabia que no existien i, dues, perquè sabia que la seua seria una catàstrofe d'ànima, segurament solemne i solitària, com una pàgina en blanc a l'escriptori d'un famós poeta. Per tant, seria impossible dibuixar o representar-les de qualsevol manera. Niurna, en canvi, conservava ben bé el quadre de la seua ànima, fent-ne un record que no oblidaria mai, ja que, des del moment en què Flàvia li'l va regalar, la seua vida només va fer que millorar.

Els misteris que envolten l'existència de l'ànima capgiren la història de qualsevol estudiant modern. No hi ha cap filòsof que no haja parlat mai de la no existència de l'ànima. Sempre hi apareix en qualsevol assaig. Encara que els científics no hi creuen, mai ningú s’atreviria a expulsar-la del seu cos. Ni tan sols ells. L'ànima és l'expressió més potent i personal que un ésser humà puga construir. Sense ànima no som res. No som ningú. No som. No.

Els dies passaven lentament i Lluc començava a donar-li voltes i més voltes al resultat del que seria la seua ànima. "No pot ser", pensava. "L'ànima no hi existeix. Ni tan sols és un ens. No és res. Simplement, no és". Passava les hores assegut al palet que tenien al menjador, meditant sobre l'existència o no de l'ànima humana. Recercà diverses teories, científiques i paranormals, encara que aquestes últimes les considerava conspiradores. Arribats a dijous, l'estat natural de Lluc havia mutat i s'havia convertit en una persona solitària, cavil·ladora i pensarosa. Per molt que Niurna li parlara, Lluc no responia amb suficients paraules per a què les frases prengueren algun sentit o explicació.

Divendres. L'habitació de Lluc, plena de caixes buides però ordenades amb un sentit antinatural, disfressava l'ombra de la tetera que hi havia al bell mig de l'escriptori com a una persona diminuta a la paret. La llum que entrava per l'única finestra de la càmera féu que Lluc observara atentament el panorama que l’esperava, pensant si havia pres la decisió correcta, o no. Els pensaments que li rondaven el cervell miraven d'entendre la situació que l'envoltava, no decidint-se mai per si eixiria de l'habitació aquell dia o romandria al llit, filosofant sobre les ànimes i els perquès de la història en general sobre l'ésser humà. Tocaren a la porta suaument: toc, toc, toc. Així i tot, Lluc fou capaç d'escoltar el repic vist el seu estat d'animadversió infinita. S’alçà del llit encara que sentia que no tenia ganes de fer-ho. Eixí de l'habitació i la vegué, a Flàvia, amb un somriure infantil mentre els cabells li tapaven la meitat de la mirada directa que havia fixat amb direcció al cor de Lluc.

―Avant ―digué Niurna― que el teu nou model t'espera. Flàvia, crec que la situació promet, Lluc porta pensant-hi des que li ho comentí.

―No hi ha res millor que una ànima calenta, que haja passat dies filosofant sobre la possibilitat de descobrir-se a un mateix ―comentà Flàvia.

―Per favor, seu.

Flàvia ho féu, recolzant-se en una cadira vella de fusta que ella mateixa va deixar quan se'n va anar del pis. Lluc, immòbil, es quedà dret al menjador, esperant qualsevol reacció per part d'alguna de les dues. Flàvia s'alçà, begué del got d'aigua que Niurna li havia servit, s'aproximà amb molta cautela a Lluc, el tocà amb un dit per veure que encara seguia viu i li xiuxiuejà a cau d'orella:

―Lluc, és hora, així com estàs et dibuixaré l'ànima ben fàcilment, no et mogues.

Però Lluc ni es movia ni tenia la intenció de fer-ho. Estava aterrat i ni tan sols els ulls se li tancaven. Pareixia que no respirava, però ho feia. Flàvia preparà els seus estris d'artista, agafà un quadre blanc i començà a mirar Lluc amb una mirada enfadada i, també, espantada pel que veia. Van ser vint minuts de silenci absolut. Niurna quedà col·lapsada pel que Flàvia havia dibuixat. Li va comentar que era l'ànima més real que mai havia vist. Flàvia, parada totalment, li respongué que havia estat la més difícil que mai havia dibuixat. Lluc estava a punt de sofrir un infart, no sabia si volia veure-la o no.

―No sé què fer ―digué Lluc.

―Has de fer el que cregues, Lluc, l'ànima només reflecteix la personalitat innata de cada persona, aquella que només tu coneixes. Cap amic, cap estimat i ni tan sols cap familiar podria mai saber com és l'ànima de cap persona. Només aquelles persones que observen la seua pròpia ànima pintada són capaces de viure felices per sempre més. És només una qüestió de principi. Vols ser feliç, o vols seguir amb la teua vida, pensant que eres feliç?

―Ara mateixa no vull ni ser.

―Ves espai amb la teua decisió, de vegades, veure l'interior d'un mateix pot ser letal.

Artista: Nerea Delgado

A Lluc li van caldre quinze minuts allí plantat observant el revés del quadre, analitzant cuidadosament les paraules de Flàvia. "Personalitat innata". Què volia dir, que no es coneixia suficientment a si mateix? Que tota la gent actuava d'una manera diferent depenent de quina vida volia seguir? Que el destí no existia i que ens havien estat mentint des que havíem nascut fins a la pròpia mort? Lluc pensava i pensava, però no aconseguia arribar a cap conclusió coherent.

Al final, decidí mirar. Després d'observar el fons negre del quadre, començà la recerca de l'enteniment del que hi havia dibuixat. Un xiquet pujava les escales d'una muntanya russa, mentre al seu cap es veia l'interior del cervell, on hi havia un text escrit, que resava: "Lluc, sóc jo, la teua ànima, recordes quan volies descobrir el món, tenir milers d'aventures diferents cada dia i no et preocupaves pel que podia passar a l'endemà? Per què m'has abandonat?". La muntanya russa tenia un final en picat i acabava a uns dibuixos de tots els somnis de Lluc que havia tingut durant la seua vida, cap d'ells, però, els va aconseguir.

Flàvia li donà la mà i marxà, deixant a Niurna i a Lluc sols, per a què pogueren reflexionar sobre la situació. Niurna es posà a guisar. Lluc estava totalment apagat. No tenia fam. No tenia set. No tenia gana de res. I, per això mateix, se n'anà, totalment decebut, a la seua habitació. Niurna féu uns colpets a la porta per dir-li a Lluc que el sopar estava preparat, però Lluc no responia. "S'haurà adormit", va pensar Niurna, i el va deixar estar.

Passats dos anys des que Niurna entrà finalment a l'habitació per comprovar que Lluc no hi era i que la finestra del vuité pis on vivien estava oberta, Niurna conegué un home a una gasolinera. Li recordava molt a Lluc, però sabia que no podia ser ell. Quedaren per a fer-se un cafè. Ara era Niurna qui no parava de pensar amb la impossibilitat que Lluc encara estiguera viu. No pot ser, pensava, no hi existeix, es va suïcidar. Arribada al bar, el contemplà durant uns segons abans de decidir-se a fer el primer pas i asseure's al seu costat.

―Hola, Niurna.

―Saps el meu nom?

―Sí.

―Lluc?

―Quasi. No sóc Lluc. Sóc l'ànima de Lluc.

Niurna entrà en shock. Quan ho va dir, es va donar compte que es pareixia més a la imatge del quadre que al propi Lluc. Parlaren per temps infinits. Recuperaren l'amistat. Decidiren convertir-se en ànimes que fugien de qualsevol destí. Trencaven murs imaginaris que la societat els intentava imposar. No es casaren. Tenien una relació, però no hi havia amor. Tampoc amistat. Ni tan sols hi havia relativismes familiars. Es curaven les ferides l'un a l'altre. Viatjaven incansablement. Nadaven contra corrent pels afluents dels rius principals. Eren dues ànimes lliures que només feien el que volien. Sense jutjar a ningú. Sense ser jutjats per ningú.

Eren, als ulls dels adults, uns irresponsables.

PS Gràcies a Nerea Delgado per, una vegada més, compartir el seu art amb mi. A mon pare Joan i al meu germà Joan també per corregir-me els textos.

THE SOUL'S PAINTER

- So what does she do? – Lluc asked while holding a glass of a Belgian Beer called Vedett.

- She’s a painter – answered Niurna while spicing the meat that she was preparing for dinner.

- A painter? Painting is so old fashioned, contemporary art is overrated, museums are very expensive and the people who go there get out with having no idea about what they just saw.

- I’ve never said that it was contemporary art

- What does Flàvia paint, then?

- She paints souls.

The kitchen was very untidy and Lluc and Niurna were talking about a bit of a weird ex flatmate. There was dust everywhere and for what it could be seen, there were plenty of glasses, bowls and empty bottles that were not used for days. Or even weeks.

- Souls cannot be painted, no one has ever seen them – replied Lluc.

- It seems like she has an unearthly power and sees beyond persons – said Niurna.

- That’s a total absurd case; we live in the real life, not in a Marvel movie. Super powers do not exist.

- No one has ever talked about super powers, I’ve said unearthly, that’s beyond nature.

- I’m sceptic about that. I am a scientist and I don’t believe in these things.

- Well, she’s a scientist too and believes in it. She believes in it that much that it would surprise you how fast she would paint your soul.

After setting up the table, Lluc took a glass of wine, put his glasses on a weird gadget to hold glasses with a nose shaped figure and he sat and waited for the meat with honey that Niurna just cooked. Once both of them were at the table, the conversation restarted.

- She could never do it. I am too difficult to be accessed. My head is full of surprises, some of them mysterious, others pleasant, but surprises, in the end.

- I’m telling you that you would be surprised.

- Invite her over one day; we will also find out how her life is going, then.

- Done.

After the relevant messages, Niurna confirmed to Lluc that Flàvia was coming on Friday for lunch. Lluc kept on thinking that no one could ever paint a person’s soul. Firstly because he knew that they didn’t exist and, secondly, because his would be catastrophic, maybe solemn and lonely, like a blank page  on the desk of a famous poet. Hence, it would be impossible to draw or represent them in any way. Niurna, on the other hand, kept her drawing happily, making out of it a nice memory that she would never forget since from the moment Flàvia gave it to her, her life did nothing but improve.

The mysteries that surround the existence of the soul completely change any modern student. There is not a single philosophe who never talked about the non-existence of the soul. Even if scientists do not believe in it, no one would ever dare to expel it from their bodies. Not even them. The soul is the most powerful and personal expression that a human being can build. Without a soul we are nothing. We are no one. We are not. Not.

Days passed by slowly and Lluc started to think more and more about what his soul would be like. “It cannot be”, he thought. “The soul does not exist. It’s not even an entity. It is nothing. Simply, it isn’t”. He spent his time sat at the palette that they had in the living room, meditating about the existence or the non-existence of the human soul. He looked for different theories, scientific and paranormal, even though he considered the last ones to be conspiracies. Come Thursday, the natural status of Lluc mutated and he evolved to a solitary person, always thinking. No matter how much Niurna talked to him, Lluc didn’t answer with words enough to make any sense out of himself.

Friday. Lluc’s room, full of empty boxes but organized in an unnatural order, hid the shadow of the teapot that was at the middle of the desk like a very small person in the wall. The light that entered through the only window of the room made Lluc focus on the scenario that was awaiting him, thinking about whether he made the right decision or not. The thoughts that were wandering around his brain were trying to understand the situation that he was trapped in, not arriving to decide whether he would ever leave the room or stay in bed, meditating about the souls and the whys of the history about human beings in general. 

Someone knocked on the door: knock, knock, knock. Despite everything, Lluc was capable of listening to the knocks. He got off bed even though he didn’t feel like doing so. He went out of the room and saw Flàvia with a child’s smile while her hair covered half of the direct look to Lluc’s heart.

- Come in – Niurna said – your new model is waiting for you. Flàvia, I think that situation is promising, Lluc is thinking about it ever since I told him.

- There’s nothing like a warm soul. The more time they spend meditating about it, the higher the chance to discover oneself. – Flàvia commented.

Flàvia did so, supporting herself on an old wood chair that she left there when she moved out. Lluc, motionless, stood in the living room, waiting for any reaction from any of them. Flàvia got up, drank from the glass of water that Niurna served her, approximated Lluc slowly, touched him with a finger to check that he was still alive and whispered to him:

- Lluc, it’s time, don’t move, I’ll draw you soul easily if you stay like this.

But Lluc didn’t move and neither had the intention to do so. He was scared and not even his eyes were able to blink. It seemed like he was not breathing, but he was. Flàvia prepared her tools, took a white canvas and started staring at Lluc in a mad way and, at the same time, scared of what she was seeing. It was 20 minutes of absolute silence. Niurna was paralysed because of what Flàvia painted. She told her that it was the most real soul that she had ever seen. Flàvia, totally stiff, answered that it had been the most difficult one to paint. Lluc was about to suffer a heart attack, he didn’t know if he wanted to see it or not.

- I don’t know what to do – said Lluc.

- You have to do whatever you think, Lluc. The soul only reflects the innate personality of each person, that one that only you know. No friend, beloved nor relative could ever know what anyone else’s soul is like. Only those that observe their own souls are capable of living happy forever. It’s only a matter of principles. Do you want to be happy, or do you want to keep going on with your life, thinking that you are happy?

- Right now I don’t even want to be.

- Be careful with your decision, sometimes, seeing the interior of yourself can be lethal.

Artist: Nerea Delgado

Lluc needed 15 minutes standing there observing the canvas from behind, analysing carefully Flàvia’s words. “Innate personality”. What did that mean, that he didn’t know himself enough? That everyone acted differently depending on which life they wanted to follow? That destiny didn’t exist and that we were fooled since we were born till we would die? Lluc thought a lot, but he didn’t withdraw any coherent conclusion.

In the end, he decided to look. After observing the black background of the canvas, he started the understanding of what was drawn. A child was climbing the steps of a roller coaster, while the inside of his head showed the brain, where there was a written text, that said: “Lluc, it’s me, your soul, do you remember when you wanted to discover the world, to have thousands of adventures every day and not worry about what could happen the day after? Why did you abandon me?”. The roller coaster had a choppy end and ended with drawings that represented all the never achieved dreams that Lluc had during his life.

Flàvia shook his hand and then left, leaving Niurna and Lluc all alone, so that they could think about the situation. Niurna started cooking. Lluc was totally off. He was not hungry. He was not thirsty. He did not want anything. And, because of that, he went, totally depressed, to his room. Niurna knocked at on the door to tell Lluc dinner was ready , but Lluc didn’t answer. “He must have fallen asleep”, Niurna thought, and she left him alone.

After two years since Niurna finally entered the room to check that Lluc was not there and the window of the eighth floor where they lived was open, Niurna met a man at the petrol station. He looked a lot like Lluc, but she knew it couldn’t be him. They met for a coffee. Now it was Niurna the one who couldn’t stop thinking about the impossibility of Lluc still being alive. It’s not possible, she thought, he doesn’t exist, he committed suicide. Once she arrived at the bar, stared at him for a few seconds before deciding to do take the first step and sit to by his side.

- Hi, Niurna.

- Do you know my name?

- Yes.

- Lluc?

- Almost. I am not Lluc. I am Lluc’s soul.

Niurna was in shock. When he said it, she realized that he seemed more like the image of the canvas rather than Lluc himself. They talked for infinite periods of time. They regained their friendship. They decided to convert themselves in souls that escaped from any destiny. They broke imaginary walls that society tried to impose. They didn’t get married. They had a relationship, but there was no love. Neither friendship. Not even family relativisms. They healed each other their wounds. They travelled untiringly. They swam counter current through the tributary of the main rivers. They were two free souls that only did whatever they wanted. Not judging anyone. Not being judged by anyone.

They were, to the eyes of adults, some irresponsible people.

PS Thanks to Nerea Delgado for share her art with me one more time. To my father Joan and my brother, also Joan for helping me with the corrections of the texts.

 LA PINTORA DE ALMAS

―Y ella, ¿qué hace? ―preguntó Lluc, con un vaso de cerveza belga Vedett en la mano.

―Se dedica a la pintura ―respondió Niurna mientras con el molinillo especiaba la carne que preparaba para la cena.

―¿A la pintura? La pintura está pasada de moda, el arte contemporáneo está sobrevalorado, los museos son carísimos y la gente que los visita sale sin tener ninguna idea de lo que acaba de ver.

―En ningún momento he dicho que fuera pintura contemporánea.

―¿Qué pinta Flàvia?

―Pinta almas.

La cocina estaba muy desordenada y Lluc y Niurna hablaban de una excompañera de piso un poco extraña. Había polvo por todas partes y por lo visto, estaba llena de vasos, boles y botellas vacías que no se utilizaban había varios días o incluso semanas. ―No se pueden pintar almas. Nunca nadie las ha visto ―repicó Lluc.

―Se ve que tiene un poder sobrenatural y ve más allá de las personas ―especificó Niurna.

―Esto es un absurdo total, vivimos en la vida real y no en una película de Marvel. Los súper poderes no existen.

―Nunca he hablado de súper poderes. He dicho poderes sobrenaturales, es decir, que superan a la naturaleza.

―Soy escéptico. Soy científico y no creo en esas cosas.

―Bien, ella también es científica y cree en ello. Cree tanto que te sorprendería la rapidez con que pintaría tu alma.

Después de poner la mesa, Lluc cogió una copa de vino, colocó sus gafas en una especie de artefacto diseñado para depositar las gafas con forma de señor narigudo y se sentó esperando que se sirviera la carne a la miel que Niurna acababa de guisar. Sentados a la mesa, retomaron la conversación.

―Ella no lo podría hacerlo nunca. Soy una persona demasiado difícil de conocer. Mi cabeza está llena de sorpresas, algunas misteriosas, otras simpáticas, pero sorpresas, al fin y al cabo.

―Te digo que te asombrarías de la rapidez con que la pintaría.

―Invítala uno día de estos a que vuelva. Así conoceremos cómo va su nueva vida de artista.

―Hecho.

Después de los mensajes pertinentes, Niurna le confirmó que Flàvia acudiría el viernes a mediodía a comer. Lluc permanecía incrédulo, en su cabeza no cabía que alguna persona pudiera pintar las almas de la gente. Primero porque sabía que no existían y, segundo, porque entendía que su alma debía de ser una catástrofe, solemne y solitaria probablemente, como una página en blanco sobre el escritorio de un poeta famoso. Era imposible dibujarla o representarla de cualquier manera. Niurna, en cambio, conservaba muy bien el cuadro de su alma, como un recuerdo que no olvidaría jamás, porque desde el momento que Flàvia se lo regaló, su vida fue a mejor. Los misterios que rodean la existencia del alma cambian la historia de cualquier estudiante moderno. No hay filósofo que no hable de la inexistencia del alma. Aparece siempre en los ensayos. Aunque los científicos no creen en lo sobrenatural, nadie se atrevería a expulsar el alma del cuerpo. Ni siquiera ellos. El alma es la expresión más potente y personal que un ser humano puede construir. Sin alma no somos nada. No somos nadie. No somos. No.

Los días pasaban lentamente y Lluc empezaba a reflexionar seriamente sobre cómo sería su alma. «No puede ser», pensaba. «El alma no existe. Ni siquiera es un ente. No es nada. Simplemente, no es».

Pasaba las horas sentado sobre un palet que tenían al comedor, meditando sobre la existencia o inexistencia del alma humana. Investigó varias teorías, científicas y paranormales, aunque estas últimas las consideraba conspiradoras. Cuando llegó el jueves, el estado natural de Lluc había ido cambiando hasta convertirse en una persona solitaria, meditabunda y pensativa. Aunque Niurna le hablaba continuamente, Lluc no respondía con las palabras adecuadas para que las frases adoptaran un sentido o explicación.

Viernes. La habitación de Lluc, llena de cajas vacías pero ordenadas con un sentido antinatural, disimulaba la sombra de la tetera situada en medio del escritorio, como una persona diminuta arrimada a la pared. La luz que entraba por la única ventana de la habitación indujo a Lluc a observar atentamente el panorama que lo esperaba. Rumiaba si había tomado, o no, la decisión correcta. Los pensamientos que merodeaban por su cerebro trataban de entender la situación que lo rodeaba. Aquel día dudaba entre salir de la habitación o permanecer en la cama filosofando sobre las almas y las razones de la historia sobre el ser humano. Llamaron a la puerta suavemente. En aquel estado, Lluc fue capaz de escuchar el repiqueteo a pesar de su estado de animadversión infinita. Se levantó de la cama sin ningún ánimo. Salió de la habitación, abrió y se encontró con Flàvia que le esperaba con una sonrisa infantil mientras sus cabellos tapaban la mitad de la mirada directa que había lanzado al corazón de Lluc.

―Adelante ―dijo Niurna― que tu nuevo modelo te espera.

―Flàvia, creo que la situación promete. Lluc lo lleva madurando desde que se lo comenté.

―No hay nada mejor que un alma caliente, que haya pasado días filosofando sobre la posibilidad de descubrirse a un mismo ―comentó Flàvia.

―Por favor, siéntate.

Flàvia se sentó apoyándose en una vieja silla de madera que ella había abandonado cuando se fue del apartamento. Lluc, inmóvil, se quedó de pie en el comedor, esperando la reacción de alguna de las dos. Flàvia se levantó, bebió del vaso de agua que Niurna le había servido, se aproximó con mucha cautela a Lluc, lo tocó con un dedo para saber si todavía seguía vivo y le cuchicheó al oído:

―Lluc, ha llegado la hora, tal como estás te dibujaré el alma con mucha facilidad, no te muevas. 

Lluc ni se movía ni tenía la intención de hacerlo. Estaba aterrorizado y ni tan solo podía parpadear. Parecía que no respiraba, pero lo hacía silenciosamente. Flàvia preparó los bártulos de artista, cogió un cuadro blanco y empezó a mirar a Lluc con una mirada enfadada y, también, asustada por lo que atisbaba. Fueron veinte minutos de silencio absoluto. Niurna quedó colapsada por lo que Flàvia había dibujado. Le comentó que era el alma más real que nunca jamás había visto. Flàvia, inmóvil, le respondió que había sido el alma más difícil que jamás había dibujado. Lluc estaba a punto de sufrir un infarto, no sabía si quería verla o no.

―No sé qué hacer ―dijo Lluc.

―Tienes que hacer lo que tú creas, Lluc, el alma sólo refleja la personalidad innata de cada persona, aquella que solamente conoces tú. Ningún amigo, ninguna persona querida y ni siquiera la familia pueden saber cómo es el alma de las personas. Sólo aquellos que observan su propia alma pintada son capaces de vivir felices para siempre. Se trata sólo de una cuestión de principios. ¿Quieres ser feliz o quieres seguir con tu vida, pensando que eres feliz?

―Ahora mismo no quiero ni ser.

―Ves con prudencia con la decisión que tomes, a veces, ver el interior de uno mismo puede ser letal. 

Artista: Nerea Delgado

Lluc pasó quince minutos observando el revés del cuadro, analizando cuidadosamente las palabras de Flàvia. «Personalidad innata». Qué quería decir, ¿que no se conocía suficientemente a sí mismo? ¿Que la gente actuaba de manera diferente en función de qué tipo de vida deseaba vivir? ¿Que el destino no existía y que nos habían estado mintiendo desde el nacimiento hasta la muerte? Lluc pensaba y pensaba, pero no conseguía llegar a ninguna conclusión coherente. Finalmente, decidió mirar. Observó el fondo negro del cuadro y comenzó a buscar la sustancia del dibujo. Un niño subía las escaleras de una montaña rusa, mientras el interior del cerebro se mostraba en su cabeza. Había un texto escrito que rezaba: «Lluc, soy yo, tu alma. ¿Recuerdas cuando querías descubrir el mundo, disfrutar de miles de aventuras diferentes cada día y no te preocupabas por lo que podía pasar al día siguiente? ¿Por qué me has abandonado?» La montaña rusa tenía un final vertiginoso y acababa con el dibujo de los sueños que Lluc había tenido durante su vida, ninguno de los cuales se había materializado. Flàvia le dio la mano y se marchó, dejando solos a Niurna y Lluc  para que reflexionasen. 

Niurna se puso a guisar. Lluc estaba completamente apagado. No tenía hambre. No tenía sed. No tenía hambre de nada y se largó muy decepcionado a su habitación. Niurna dio unos golpecitos a la puerta para decirle que la cena estaba servida, pero Lluc no respondió. «Se habrá dormido», pensó Niurna, y se alejó.

Pasados dos años desde que Niurna entró en la habitación donde comprobó que Lluc había desaparecido y que la ventana del octavo piso donde vivían estaba abierta, Niurna conoció a un hombre en una gasolinera. Le recordaba mucho a Lluc, pero sabía que no podía ser él. Quedaron para tomar un café. Ahora era Niurna quien no cejaba de pensar en la imposibilidad de que Lluc estuviese vivo todavía. No puede ser, pensaba, no existe, se suicidó. En el bar lo contempló durante unos segundos antes de decidirse a dar el primer paso y sentarse a su lado.

―Hola, Niurna.

―¿Sabes mi nombre?

―Sí.

―Lluc?

―Casi. No soy Lluc. Soy el alma de Lluc.

Niurna entró en shock. Cuando lo oyó, se dio cuenta de que se parecía más a la imagen del cuadro de su alma que al mismo Lluc. Hablaron por tiempo infinito. Recuperaron la amistad. Decidieron convertirse en almas que huían de su destino. Rompían los muros imaginarios que la sociedad les intentaba imponer. No se casaron. Mantenían una relación pero no el amor no existía. Tampoco amistad. Ni siquiera había relativismos familiares. Se curaban las heridas el uno al otro. Viajaban incansablemente. Nadaban contracorriente por los afluentes de los ríos principales. Eran dos almas libres que sólo hacían lo que deseaban. Sin juzgar a nadie. Sin ser juzgados por nadie. 

Eran, a los ojos de los adultos, unos irresponsables.

PS Gracias a Nerea Delgado por, una vez más, compartir su arte conmigo. A mi padre Joan y a mi hermano, también Joan, por corregir los textos.