dimecres, 10 d’agost del 2016

Incansable (Abajo en castellano / Below in English)

Fa temps, a les llunyanies de la gran ciutat, vivia una viatgera que no aturava mai. De viatjar, dic. Després d'haver-se recorregut tot el planeta a peu, d'haver nadat per totes les divuit mars, d’haver volat arreu de l'estratosfera, era coneguda com la viatgera incansable. Motxilla a l'esquena, estava disposada sempre a començar una nova aventura. Al sac només portava el més necessari: l'espai, la llum i el sistema cartogràfic de les 27 dimensions originàries del Big Bang.

Era un personatge estrany, perquè no era una persona, ni un animal, era una criatura rara i una mica bohèmia, però tampoc tenia una estructura físicoquímica. Ni òssia. Era un no ningú. Simplement una presència al món paranormal, una visió inesperada a la ment dels ens que vivien a la ciutat. Certes criatures del planeta afirmaven haver parlat amb  ella. Però només era un rumor fantàstic creat per algunes conspiracions paranoidals.

Artista: Nerea Delgado

Hi havia un esperit, que vivia a 7000 metres sota el mar, coneguda per tota la població. Aquest esperit era l'únic vincle en tot el planeta que havia aconseguit crear un contacte amb la viatgera incansable. Es coneixien de feia molt de temps, doncs totes dues eren més velles que l'eternitat. I mira que és difícil ser més vell que l'eternitat!

La viatgera incansable mai no havia mort. No ho podia fer això de morir, perquè sabia que si ho feia, destruiria l'existència de tot. Inclús dels planetes. La esperit sí que havia mort un parell de voltes a la seua vida, però res greu, perquè els mecanismes autoreproductors que l’esperit tenia eren suficientment poderosos per ressuscitar-se a ella mateixa. L’esperit estava cansada de viure i decidí traspassar-li aquella enigmàtica tasca a la seua filla. L'havia creada ella mateixa traient-se una peça de la seua pròpia estructura gelatinosa. A la seua filla només li va dir on havia d'anar pera  fer que la història continuara i no s'aturara mai. Després d'un t'estime es deixà marcir per sempre més.
El petit esperit, que no podia plorar perquè no disposava d'un sistema innat per a fer-ho, decidí, el seu primer dia de vida i, només perdre a sa mare, anar a buscar a la viatgera incansable. Havia de seguir el camí de pols celestial, agafar l'eixida número dos i, després d'haver traspassat el bosc roig i violeta, devia trobar la pedra de coure que s'amagava a sota del núvol de plantes d'origami. No li va costar gaire, ja que podia relliscar-se per qualsevol superfície amb facilitat.

I la va veure allí, solitària, nua, muda, asseguda sobre la seua imaginació, rumiant sobre perquè les hores tenen 60 minuts i perquè els minuts tenen 60 segons però, en canvi, els segons tenen 100 divisions i no 60. Rumiava en veu alta encara que no tenia veu. Però l’esperit havia heretat les neurones de sa mare, que li ajudaven a entendre què deien els pensaments aliens. La viatgera incansable es preguntava què feia aquella espècie d'ameba a la seua particular cova. Així que li va transmetre els seus pensaments. El diàleg neuronal va ser el següent:

- Qui eres?
- Sóc la filla de la teua representant, ma mare ha mort per deixar-me a mi com a encarregada de l'existència de la vida.
- Tens experiència?
- Acabe de nàixer.
- No és pas una bona experiència, aquesta.
- Puc fer-ho bé. He heretat el sistema neuronal de ma mare.
- És un avanç. Hauràs de portar a terme tasques realment complicades.
- Ho sé. Però, quines?
- Tu saps què sóc, jo?
- Sí, eres el temps.
- Exacte. I saps quina és la meua funció?
- No...
- Veuràs... El temps és l'encarregat de viatjar. I, per tant, incansablement, jo no pare de viatjar. No és que ho faja per plaer, és que ho he de fer, ho entens?
- No massa. Perquè has de viatjar?
- Perquè si no ho faig, l'existència deixarà d'existir. I tot desapareixerà per sempre. És una responsabilitat molt alta, aquesta.
- Ja ho veig però... I ho fas molt de pressa segons tinc entès, no?
- Evidentment. Jo viatge més de pressa que la llum, més que l'espai, més que tot. Perquè no puc parar. No puc retrocedir, sempre avance.
- Però... ara estem parats, com pot ser que encara existim?
- Perquè... no són els animals, ni les plantes, ni els ens els qui viatgen. Sóc jo qui mou tota la realitat sense parar. Ara mateixa estem viatjant, sols que no sou capaços d'apreciar-ho. I puc dir-te, a més, que viatgem a una velocitat altíssima. Un error de càlcul en qualsevol de les 27 dimensions i tot desapareixerà. No us moveu vosaltres, sóc jo qui us mou.
- I quina és la meua faena, llavors? Perquè ma mare m'ha encarregat que vinguera a coneixer-te!
- Tu ets la responsable de mantenir l'equilibri substancial de la matèria primera del temps i, per a  fer això, l'única cosa que has de fer és vindre a visitar-me cada tres-cents bilions de centèsimes de segon. Notaràs un canvi després de cada visita. Ja m'ho contaràs la pròxima vegada que vingues. Apa, ves-te'n. I no digues res més.

L’esperit no va dubtar a anar-se'n perquè sabia que estava fent el que calia fer. Quin personatge més estrany que era, aquella cosa, no parava de dir-se. Una vegada abandonat el camí de pols celestial, va notar que no podia moure's. Estava paralitzada totalment. Era això que el temps li havia es referit? A cada visita, el temps devia prestar-li atenció a l’esperit, per poder parlar amb algú, per poder comunicar-se amb alguna cosa. Per no sentir una tristesa horrible durant els seus viatges a causa de la solitud més absoluta mai experimentada per res que poguera existir a l'Univers. El temps necessitava descansar i tindre una conversa amb algú, encara que fora, si fa no fa, cada 9.513 anys.


Artista: Nerea Delgado

PS Voldria dedicar unes paraules a l´artista que ha fet possible que estos dibuixos acompanyen tant bé i il·lustren amb tanta gràcia els meus mons de fantasia. A Nerea Delgado, gràcies per ser capaç de representar a un nivell tant alt la dificultat del tema escollit per aquesta historieta.
Incansable

 Hace tiempo, en las lejanías de la gran ciudad, vivía un viajero que no paraba nunca. De viajar, digo. Después de haberse recorrido todo el planeta a pie, de haber nadado por todos los 18 mares, haber volado por toda la estratosfera, los entes la conocían como el viajero incansable. Mochila a la espalda, siempre estaba dispuesta a empezar una nueva aventura. En ella solo llevaba lo que era indispensable: el espacio, la luz y el sistema cartográfico de las 27 dimensiones originarias del Big Bang.

Era un personaje extraño, porque no era una persona, ni un animal, era una criatura rara y un poco bohemia, pero tampoco tenía una estructura físico-química. Ni ósea. No era nada. Simplemente una presencia en el mundo paranormal, una visión inesperada  en la mente de los entes que vivían en la ciudad. Ciertas criaturas del planeta afirmaban haber hablado con ella. Pero era solo un rumor fantástico creado por algunas conspiraciones paranoides.


Artista: Nerea Delgado

Había una espíritu que vivía a 7000 metros bajo el mar, conocida por toda la población. Esta espíritu era el único vínculo en todo el planeta que había conseguido crear un contacto con el viajero incansable. Se conocían desde mucho tiempo atrás, pues ambas eran más viejas que la eternidad. ¡Y mira que es difícil ser más vieja que la eternidad!

El viajero incansable nunca había muerto. No lo podía hacer, eso de morir, porque sabía que si lo hacía, destruiría la existencia de todo. Incluso de los planetas. La espíritu sí que había muerto un par de veces en su vida, pero nada grave, porque los mecanismos auto-reproductivos que la espíritu tenía eran suficientemente poderosos para resucitarse a ella misma. La espíritu estaba cansada de vivir y decidió dejarle su enigmática tarea a su hija. La había creado ella misma sacándose una pieza de su propia estructura gelatinosa. A su hija solo le dijo dónde debía ir para hacer que la historia continuara y no se parara nunca. Después de un te quiero se dejó marchitar para siempre.

La pequeña espíritu, que no podía llorar porque no disponía de un sistema innato para hacerlo, decidió, en su primer día de vida y, nada más perder a su madre, ir a buscar a la viajera incansable. Tenía que seguir el camino de polvo celestial, coger la salida número dos y, después de haber traspasado el bosque rojo y violeta, debía encontrar la piedra de cobre que se escondía debajo de la nube plantas de origami. No le costó mucho, ya que podía resbalarse por cualquier superficie con facilidad.

Y lo vio allí, solitaria, desnudo, muda, sentado sobre su imaginación, pensando sobre por qué las horas tienen 60 minutos y porqué los minutos tienen 60 segundos pero, en cambio, los segundos tienen 100 divisiones y no 60 también. Porque pensaba en voz alta, aunque no tenía voz. Pero la espíritu había heredado las neuronas de su madre, que ayudaban a entender qué decían los pensamientos ajenos. La viajera incansable se preguntaba qué hacía aquella especie de ameba en su particular cueva. Así que le transmitió sus pensamientos. El diálogo neuronal fue el siguiente:

-          - ¿Quién eres?
-          - Soy la hija de tu representante, mi madre ha muerto para dejarme como encargada de la existencia de la vida.
-          - ¿Tienes experiencia?
-          - Acabo de nacer.
-          - Eso no es una buena experiencia.
-          - Puedo hacerlo bien. He heredado el sistema neuronal de mi madre.
-          - Es un avance. Deberás llevar a cabo tareas realmente complicadas.
-          - Lo sé. Pero, ¿cuáles?
-          - ¿Tú sabes qué soy yo?
-          - Sí, eres el tiempo.
-          - Exacto. ¿Y sabes cuál es mi función?
-          - No…
-          - Verás… El tiempo es el encargado de viajar. Y, por tanto, incansablemente, yo no paro de viajar. No es que lo haga por placer, es que lo tengo que hacer, ¿lo entiendes?
-          - No demasiado. ¿Por qué has de viajar?
-         - Porque si no lo hago la existencia dejará de existir. Y todo desaparecerá para siempre. Es una responsabilidad muy alta/grande, esta.
-          - Ya veo, pero… Y lo haces muy deprisa según tengo entendido, ¿no?
-       - Evidentemente. Yo viajo más deprisa que la luz, más que el espacio, más que todo. Porque no puedo parar. No puedo retroceder, siempre avanzo.
-         - Pero… ahora estamos parados, ¿cómo puede ser que todavía existamos?
-      - Porque… no son los animales, ni las plantas, ni los entes los que viajan. Soy yo quien mueve toda la realidad sin parar. Ahora mismo estamos viajando, solo que no sois capaces de apreciarlo. Y puedo decirte, además, que viajamos a una velocidad altísima. Un error de cálculo en cualquiera de las 27 dimensiones y todo desaparecerá. No os movéis vosotros, soy yo quien os mueve.
-          - ¿Y cuál es mi función, entonces? ¿Por qué mi madre me ha encargado venir a conocerte?
-       - Tú eres la responsable de mantener el equilibrio sustancial de la materia prima del tiempo y, para hacer eso, la única cosa que tienes que hacer es venir a visitarme cada trescientos billones de centésimas de segundo. Notarás un cambio después de cada visita. Ya me lo contarás la próxima vez que vengas. Ahora, vete. Y no digas nada más.

La espíritu no dudó en irse porque sabía que estaba haciendo lo que se debía hacer. Qué personaje más extraño que era aquella cosa, no paraba de decirse. Una vez abandonó el camino de polvo celestial, notó cómo no podía moverse. Estaba paralizada totalmente. Era eso a lo que la tiempo se refería. A cada visita, el tiempo debía prestarle atención a la espíritu, para poder hablar con alguien, para poder comunicarse con alguna cosa. Para no sentir una tristeza horrible durante sus viajes debido a la soledad más absoluta nunca experimentada por nada que pudiese existir en el Universo. El tiempo necesitaba descansar y tener una conversación con alguien, aunque fuera, más o menos, cada 9513 años.


Artista: Nerea Delgado
 PS Querría dedicar unas palabras a la artista que ha hecho posible que estos dibujos acompañen tan bien e ilustren con tanta gracia mis mundos de fantasia. A Nerea Delgado, gracias por ser capaz de representar a un nivel tan alto la dificultad del tema escogido para esta historieta.

The tireless traveller

Some time ago, far away from the big city, there was a traveller who never stopped. Never stopped travelling I mean. After going over the whole planet on foot, swimming over the 18 seas, flying the entire stratosphere, the beings knew her like the tireless traveller. She was always ready to start a new adventure. Inside the backpack there were what was indispensable: the space, the light and the cartographic system of the 27 dimensions native to Big Bang.

He was a weird character because she was not a person neither an animal, he was a bizarre and a bit of a bohemian creature, but she had not a physico-chemical structure.  Neither an osseous one. She was nothing. Simply a presence in the paranormal world, an unexpected vision in the mind of the beings that lived in the city. Certain creatures of the planet affirmed they talked with him. But it was only a fantastic rumour created by some paranoid conspiracies.


Artist: Nerea Delgado

There was a spirit who lived at 7000 metres depth in the sea, she was known by all the population. This spirit was the only link on the whole planet that achieved to create a contact with the tireless traveller. They knew each other  for a very long time, both of them were older than the eternity. And it is so difficult to be older than the eternity!

The tireless traveller had never died. She couldn’t do that, to die, because he knew that if she did it, it would destroy the existence of everything. Even of the planets. The one who died a couple of times, but nothing serious, was the spirit, who had auto-reproductive mechanisms that were powerful enough to resurrect by herself. The spirit was tired of living and decided to let her daughter carry her enigmatic task. She created her daughter herself by taking out a piece of her own jellied structure. She only told her where to go in order to let the history continue and never let it stop. After one ‘I love you’ she let herself wither forever.

The little spirit, who couldn’t cry because she didn’t own have an innate system to do it so, decided, on the first day of her life and after having lost her mother, to search for the tireless traveller. She had to follow the path of celestial dust, take the exit number two and, after running through the red and purple forest, she had to find the copper stone hidden under the cloud of origami plants. It didn’t take her that long because she could slide along any surface with ease.

And there she saw him, lonely, nude, silent, sat above her imagination, thinking about why the hours have 60 minutes and why minutes have 60 seconds but, on the other hand, the seconds have 100 divisions and not 60 too. He thought out loud, even though she didn’t have a voice. But the spirit inherited the neurons of her mother  and that helped him to understand what the alien thoughts said. The tireless traveller asked himself what was that kind of amoeba doing in her private cave. So he transmitted her thoughts to her. The neuronal dialog was as follows:

- Who are you?
- I am the daughter of your representative. My mum died to let me be in charge of the existence of the life.
- Do you have experience?
- I was just born.
- Not a good experience, that one.
- I can do the job. I have inherited the neuronal system of my mother.
- It’s a progress. You will have to do carry out really difficult tasks.
- I know, but which ones?
- Do you know who I am?
- Yes, you are the time.
- Exactly. And do you know what my function is?
- No…
- Listen… The time is in charge of travelling. And, because of that, in a tireless way, I never stop travelling. Not that I do it for fun, I must do it, do you understand?
- Not really. Why do you have to travel?
- Because if I don’t the existence will stop existing. And everything will disappear forever. It is a top responsibility, this one.
- I see but… As far as I know you do it very fast, don’t you?
- Evidently. I travel faster than the light, than the space, than everything. Because I cannot stop. I cannot go back, I always move forward.
- But… now we stand still, how can it be that we still exist?
- Because… it is not the animals, neither the plants, nor the beings those ones who travel. It is me who moves the whole reality without stopping. Right now we are travelling, it’s just you who cannot notice it. And I can even tell you that we are travelling at a super high velocity. A mistake in any calculation of the 27 dimensions and everything will disappear. You don’t move, it’s me who move moves you.
- And what is my job then? Why did my mother command me to meet you?
- You are responsible for maintaining the vital equilibrium of the raw material of the time and, to do that, the only thing you have to do is come and visit me every three hundred billions of hundredths of seconds. You will notice a change after every visit. You will tell me next time you come. Now leave. And do not say anything.

The spirit didn’t hesitate and left because she knew that she was doing what needed to be done. What a weird character that thing was, she thought to herself once and again. Once she abandoned the path of celestial dust she noticed that she could not move. She was completely paralyzed. That was what the time was on about. In every visit, time should pay attention to the spirit, just to be able to speak to someone, to be able to communicate with something. This was in order not to feel a horrible sadness during her trips, due to the greatest absolute solitude never experienced before by anything that could exist in the Universe. Time needed to rest and have a conversation with someone, even if it was, more or less, each 9513 years.


Artist: Nerea Delgado
PS I would like to dedicate a few words to the artist who made possible that these drawings accompany in such a good way and illustrate with such a grace my fantasy worlds. To Nerea Delgado, thank you for being capable of representing at such a high level the dificulty of the chosen topic for this little story.

dimarts, 28 de juny del 2016

Escoltant el cor (Down in English / Abajo en castellano)

- Però, què et diu el cor?
- El meu?
- Clar!
- Deixa'm escoltar-lo...
Va dirigir la seua mà fins posicionar-la on es trobava l'òrgan vital. Després de 10 segons, la retirà i Felis li respongué a sa mare:
- Tuc, tuc. Tuc, tuc.
- Què?
- Que el meu cor em diu: tuc, tuc. Tuc, tuc.

La mare no va poder evitar riure´s, però Felis s´ho va prendre sèriament i es va afrontar. Se n'anà enfadadíssim a la seua habitació i Carlota, la mare, no va saber massa bé què havia pogut passar. El xiquet, que tenia 6 anys i estava profundament enamorat d'un actor que eixia a una telenovela, el famós Josep Forcades, no parava de plorar i plorar. Quan la mare decidí entrar sense preguntar si ho podia fer per enèsima volta, se´l trobà ajupit al costat del llit, amb la mà al cor i sense parar de repetir: tuc, tuc. Tuc, tuc.

La pregunta havia vingut en resposta a una altra pregunta que el fill li habia fet a la mare: què li puc dir a Mario? Mario era el nom del personatge que Josep Forcades interpretava al Gat Negre, la telenovela més vista del moment per tota la població. Felis portava ja mesos volent que la seua mare mirara la telenovela al seu costat, per fer-li veure com li agradava i, sobretot, per preguntar-li les coses que passaven al show televisiu que, degut a la seua curta edat, no entenia.

Per desgràcia, la mare treballava massa i mai tenia temps per compartir eixos moments amb el seu fill. Felis no parava de demanar-li-ho però la resposta era sempre la mateixa: no puc carinyet, la mamà ha de treballar perquè sinó no podem menjar ni viure en la nostra casa. Felis li va preguntar a sa mare quant cobrava per hora i li respongué que 8€. Digué "ok, bona nit", es gità, apagà el llum i dormí.

Carlota se n'anà preocupada al llit, sola, amb una infusió a la tauleta de nit i un late night show a la televisió. A l'endemà, la iaia de Felis anà a vestir-lo per portar-lo a escola. Felis, en ves de donar-li el bon dia, li va demanar 2€ i 37 cèntims.

- Perquè vols 2,37€? - preguntà sa iaia.
- Perquè són els diners que em falten per pagar-li una hora a la mamà.
La iaia va entendre al moment què era el que passava i no va dubtar ni un segon en donar-li els 2,37€.
Eixa mateia nit, quan la mare aplegà a casa, Felis anà corrent cap a ella i l'abraçà fortament i a punt de plorar d'alegria.
- Mamà, mamà! Demà pots fer una hora tard al treball perquè he reunit 8€ per a tu per a què estigues una hora mentre fan la telenovela!
Carlota no pogué no emocionar-se i cridà al seu mànager per dir-li que aplegaria tard a l'endemà. Pel matí s'alçaren tots dos i es posaren a veure la telenovela. La mare es posà a plorar al sentir el següent diàleg entre Mario i Priscil·la:
- M'estimaràs per sempre, Mario?
- Priscil·la, posa´t la mà al cor i escolta el que et diu. Cada volta que sentes: tuc, tuc. Seré jo dien-te que t'estime dues vegades per segon.



Listening to the heart

- But, what does the heart say?
- Mine?
- Sure!
- Let me listen to it...
He led his hand towards where the vital organ was located and placed it there. After 10 seconds, he took it off there and Felis replied to his mum:
- Tuc, tuc. Tuc, tuc.
- What?
- My heart is telling me: tuc, tuc. Tuc.

The mother couldn´t avoid laughing, but Felis took it seriously and he got upset. He went very mad to his room and Carlota, the mother, didn´t know very well what could have happened. The kid, who was 6 and was deeply in love with an actor who acted in a soap opera on TV, the famous Josep Forcades, couldn´t stop crying and crying. When the mother decided to enter without asking a zillionth time, she found him sat next to the bed, with the hand on the heart and repeating constantly: tuc, tuc. Tuc, tuc.

The question came in response to the initial question the kid asked his mum: what could I say to Mario? Mario was the name of the actor that Josep Forcades played at the Black Cat, the most watched soap opera at that moment. Felis had been trying to have his mother by his side watching the programme for months, to let her know how much he liked it and, above all, to ask her about some scenes in the programme that he didn´t understand due to his young age.

Sadly, the mother worked too much and she never had the time to share those moments with her son. Felis never stopped asking her but the answer was always the same: I cannot darling, mum has to work because otherwise we wouldn’t be able eat, or live in our house. Felis asked her how much she earned per hour and she answered 8€. He said "ok, good night", went to bed, switched off the light and slept.

Carlota went to bed worried, all alone, with a cup of tea on the bedside table and a late night show on TV. The day after, Felis’ grandma came to dress him up and take him to school. Felis, instead of saying good morning, asked her for 2,37€.

- Why do you want 2,37€? - his grandmother asked.
- Because it´s the money I need to pay mum for one hour.
The grandmother rapidly understood what was happening and she didn´t doubt even a second to give him the money.
That night, when the mother arrived home, Felis run to her and hugged her strongly, about to cry of joy.
- Mum, mum! Tomorrow you can be an hour late to your work because I got 8€ for you to be by my side while the soap opera is on TV!
Carlota didn´t manage not to get excited and called her manager to let him know that she would be late the day after. In the morning they both got up and started to watch the programme. The mum started to cry when she heard the next dialogue between Mario and Priscil·la:
- Will you love me forever, Mario?
- Priscil·la, put your hand over your heart and listen to it. Whenever you hear ‘tuc, tuc’, it will be me telling you that I love you twice per second.



Escuchando al corazón

- Pero, ¿qué te dice el corazón?
- ¿El mío?
- ¡Claro!
- Déjame escucharlo...
Dirigió su mano hasta posicionarla donde se encontraba el órgano vital. Después de 10 segundos, la retiró y Felis le respondió a su madre:
-Tuc, tuc. Tuc, tuc.
- ¿Qué?
- Que mi corazón dice: tuc, tuc. Tuc, tuc.

La madre no pudo evitar reírse, pero Felis se lo tomó seriamente y se afrontó. Se fue muy enfadado a su habitación y Carlota, la madre, no supo demasiado bien qué había podido pasar. El niño, que tenía 6 años y estaba profundamente enamorado de un actor que salía en una telenovela, el famoso Josep Forcades, no paraba de llorar y llorar. Cuando la madre decidió entrar, sin preguntar si lo podía hacer por enésima vez, se lo encontró sentado al lado de la cama, con la mano en el corazón y sin parar de repetir: tuc, tuc. Tuc, tuc.

La pregunta había venido en respuesta a otra pregunta que el hijo le había hecho a la madre: ¿qué le puedo decir a Mario? Mario era el nombre del personaje que Josep Forcades interpretaba en el Gato Negro, la telenovela más vista del momento por toda la población. Felis llevaba ya meses queriendo que su madre viera la telenovela a su lado, por hacerle ver/mostrarle cuánto le gustaba y, sobre todo, para preguntarle las cosas que pasaban en el show televisivo que, debido a su corta edad no entendía.
Por desgracia, la madre trabajaba demasiado y nunca tenía tiempo para compartir esos momentos con su hijo. Felis no paraba de pedírselo pero la respuesta era siempre la misma: no puedo, cariño, la mamá tiene que trabajar porque si no, no podemos comer ni vivir en nuestra casa. Felis le preguntó a su madre cuánto cobraba por hora y le respondió que 8€. Dijo "ok, buenas noches", se acostó, apagó la luz y durmió.

Carlota se fue preocupada a la cama, sola, con una infusión en la mesita de noche y un late night show en la televisión. Al día siguiente, la yaya de Felis fue a vestirlo para llevarlo a la escuela. Felis, en vez de darle los buenos días, le pidió 2 euros y 37 céntimos.

- ¿Por qué quieres 2,37€? - preguntó su abuela.
- Porque es el dinero que me falta para pagarle una hora a la mamá.

La abuela entendió al momento qué era lo que pasaba y no dudó ni un segundo en darle los 2,37€. Esa misma noche, cuando la madre llegó a casa, Felis se fue corriendo hacia ella y la abrazó fuertemente y a punto de llorar de alegría.

- ¡Mamá, mamá! ¡Mañana puedes llegar una hora tarde al trabajo porque he reunido 8€ para ti, para que estés una hora mientras ponen la telenovela!

Carlota no pudo no/evitar emocionarse y llamó a su jefe para decirle que llegaría tarde al día siguiente. Por la mañana se levantaron los dos y se pusieron a ver la telenovela. La madre se puso a llorar nada más escuchar la siguiente conversación entre Mario y Priscila:

- ¿Me querrás para siempre, Mario?
- Priscila, ponte la mano en el corazón y escucha qué te dice. Cada vez que escuches tuc, tuc, seré yo diciéndote que te quiero dos veces por segundo.




divendres, 22 d’abril del 2016

Tac, tac, tac (Down in English / Abajo en castellano)



Tac, tac, tac. Aquella dona era curiosa. Seguia la mateixa rutina cada dia, religiosament. Tac, tac, tac. Alguns ja n'estaven tips, però ella ho feia cada matí a les 8:25 al tren que marxava en direcció a Lokeren. Era un tren amb pocs passatgers, per no dir que al vagó sempre érem les mateixes persones. Un àrab que parlava pels colzes per telèfon, una xica i la seua bicicleta plegable, jo, i la dona que feia tac, tac, tac. Sempre la mateixa història. Tots els dies igual. El conte es repetia constantment. En ocasions, quan el tren es retardava, nosaltres remugàvem, mes que fóra mentalment, tot i que es notava tímidament la nostra crispació. La dona estranya ni tan sols s'immutava. Seguia amb la seua rutina: tac, tac, tac.

Les cares matinals eren idèntiques, com les que passen penitència religiosa per haver pecat. Adormits ofins i tot dormint, intentàvem fer veure que hi existíem, que érem persones, no només ens físics sense cervell ni capacitats psicomotrius. Mentre lluitàvem per demostrar al món que podíem ser persones, la misteriosa dona mantenia el seu: tac, tac, tac.Tot açò ocorria en un trajecte de nou minuts i trenta segons. L'àmbit de crispació, però, es notava des de Charleroi.

Passats uns anys, la xica de la bici plegable i l'àrab deixaren d'agafar el tren. Però la dona i jo ens manteníem ferms i seguíem allí cada dia de la nostra vida. La meua rutina m’havia calat tant, el sorollet se m'havia introduït tan a dintre del cap que quasi ni l'escoltava. De vegades, els viatges amb tren són tan avorrits que un no sap què fer. Així que vaig decidir estudiar la freqüència amb què la dona feia el soroll. Durant nou minuts i trenta segons el soroll es repetia amb una mitjana d'un minut i set segons, amb una intrigant desviació típica de 0,6 segons, sobre un total de 2.000 mostres. «Això no pot ser―vaig pensar interiorment. És monstruós, tètric i inclús m'atreviria a dir que fapor, molta por.»

Tac, tac, tac. un minut i set segons després... Tac, tac, tac. El meu cap va entrar en un bucle sense eixida. La meua vida se centrava en l'estudi del soroll de la dona. Només feia que pensar en aquell so. Estudiava com podia produiraquellamatraca amb una puntualitat tan excepcional. Vaig decidir-mea preguntar-li-ho. Un dimecres quelsevol, quan em vaig alçar del seient i em dirigí cap a ella, tanmateix, ella se m'avançà i em digué:

―La rutina és la meua vida, si me la trenques, moriré. Recorda-ho per a sempre ―va dir.

Casualment hi descobrí que aquell martelleig venia d'uns colpets que feia amb la cigarreta que s'acabava d'enrotllar quan la colpejava sobre la taula desseients.Em va fer gràcia i em va caure bé. Decidí de regalar-li una caixeta de cigarretes prèviament enrotllades. Li la vaig donar a l'endemà. Per agafar-la deixà d’enrollar-se la cigarreta que manipulava en eixe moment. Li agafà un infart i morí. Em vaig posar molt nerviós.

Al funeral, al qual vaig assistir per un fort sentiment de culpabilitat, només fiu acte de presència jo. A l'epitafi de la tomba hi havia escrit: «La rutina és la meua vida, si me la trenques, moriré. Recorda-ho per sempre».

A l'endemà llegí al periòdic que un jove de trenta-dos anys havia mort per causes desconegudes tot just al tren que anava en direcció a Lokeren a les 8:31 del matí. No va morir la senyora.

Vaig ser jo.


Tac, tac, tac

Tac, tac, tac. That lady was bizarre. She followed the same routine every day, religiously. Tac, tac, tac. Some were already fed up but she kept doing it every morning at 8.25 in the train that left the station towards Lokeren. It was a train with few passengers, if not even the very same people. An Arabic guy who was a bit of a chatterbox with his phone, a girl and her foldable bike, myself and the woman making tac, tac, tac. Every day the same story. The tale was repeated constantly. Occasionally, when the train was delayed, we were annoyed, even if it was only in our minds, our tension could be noticed shyly. The weird woman did not seem to be bothered at all. She just kept doing her routine; tac, tac, tac.

The morning faces were identical, like the ones that go through religious penance for having sinned. Asleep or even sleeping, we were trying to show the world that we existed, that we were human beings, not only physic beings with no brain nor psychomotor skills. While we were fighting to demonstrate that we could be persons, the mysterious woman kept doing her: tac, tac, tac. All this occurred in a 9 minutes and 30 seconds journey. The tense atmosphere could be noticed from Charleroi.

After a few years, the girl with the foldable bike and the Arabic guy stopped taking the train. But the woman and I kept going on and we were doing this journey each day of our life. I was so much into my routine that the annoying noise became part of it and I could barely hear it. Sometimes, train journeys are so boring that one does not know what to do in the meantime. So one day I decided to study how often the woman made the noise. During 9 minutes and 30 seconds the noise was repeated with an average of one minute and 7 seconds and an intriguing standard deviation of 0,6 seconds, all over a total of 2,000 samples.

-          This cannot be happening – I thought to myself. It is monstrous, gloomy and even I would even dare to say that it is scary. So scary.

Tac, tac, tac. One minute and seven seconds later… Tac, tac, tac. My head entered a loop without any exit. My life was focused on the study of the noise that the woman made. I only thought of that. I was studying how could she make that sound in that exceptional punctuality. I decided to ask her. A random Wednesday, when I stood up and I walked towards her, she anticipated my action and told me:

-          Routine is my life, if you break it, I will die. Remember that forever – she said.

By chance I discovered that that noise came from the action of her tapping a rolled cigarette against the table. It made me smile and she caused me a good impression. I decided to gift her with a packet of already rolled cigarettes. I gave them to her the day after. To grab them she stopped rolling the cigarette she was making at the time. She suffered a heart attack and died.  I got very nervous.

At the funeral, which I attended because of a strong guilt feeling, there was only me. On the epitaph of the grave it could be read: “Routine is my life, if you break it, I will die. Remember that forever”.

The day after, I read in the newspaper that a 32 years old youngster had passed away due to unknown causes in the train that went towards Lokeren at 8:31 in the morning. The woman did not die.

I did.


Tac, tac, tac

Tac, tac, tac. Aquella mujer era curiosa. Seguía la misma rutina cada día, religiosamente. Tac, tac, tac. Algunos ya estaban hartos, pero ella lo hacía cada mañana a las 8:25 en el tren que marchaba en dirección Lokeren. Era un tren con pocos pasajeros, por no decir que en el vagón siempre estábamos los mismos. Un árabe que hablaba por los codos por teléfono, una chica y su bicicleta plegable, la mujer que hacía tac, tac, tac y yo. Siempre la misma historia. Todos los días igual. El cuento se repetía constantemente. En ocasiones, cuando el tren se retrasaba, nosotros refunfuñábamos, si bien mentalmente, aunque se notaba tímidamente nuestra crispación. La mujer extraña ni siquiera se inmutaba. Seguía con su rutina: tac, tac, tac.

Las caras matinales eran idénticas, como las que pasan penitencia religiosa por haber pecado. Dormidos, o incluso durmiendo, intentábamos hacer ver que existíamos, que éramos personas, no solo entes físicos sin cerebro ni capacidades psicomotrices. Mientras luchábamos por demostrar al mundo que podíamos ser personas, la misteriosa mujer mantenía su tac, tac, tac. Todo esto ocurría en un trayecto de nueve minutos y treinta segundos. Aunque el ambiente de crispación se notaba desde Charleroi.

Pasados unos años, la chica de la bici plegable y el árabe dejaron de coger el tren. Pero la mujer y yo nos manteníamos firmes y seguíamos allí cada día de nuestra vida. Mi rutina me había calado tanto que el ruidito se me había introducido tan  dentro de la cabeza que casi ni lo escuchaba. A veces, los viajes en tren son tan aburridos que uno no sabe qué hacer. Así que decidí estudiar la frecuencia con que la mujer hacía el ruido. Durante nueve minutos y treinta segundos, el ruido se repetía con una media de un minuto y siete segundos, con una intrigante desviación típica de 0,6 segundos, sobre un total de 2.000 muestras.

“Eso no puede ser —pensé interiormente. Es monstruoso, tétrico e incluso me atrevería a decir que da miedo, mucho miedo.”

Tac, tac, tac. Un minuto y siete segundos después… Tac, tac, tac. Mi cabeza entró en un bucle sin salida. Mi vida se centraba en el estudio del ruido de la mujer. Solo podía pensar en aquel sonido. Estudiaba cómo podía producir aquella matraca con una puntualidad tan excepcional. Me decidí a preguntárselo. Un miércoles cualquiera, cuando me levanté del asiento y me dirigí hacia ella, sin esperarlo, se avanzó a mí y me dijo:

—La rutina es mi vida, si me la rompes, moriré. Recuérdalo para siempre.

Casualmente descubrí que aquel martilleo venía de unos golpecitos que hacía con el cigarrillo que se acababa de enrollar cuando lo golpeaba sobre la mesa de los asientos. Me hizo gracia y me cayó bien. Decidí regalarle una cajita de cigarrillos previamente enrollados. Se los di al día siguiente. Para cogerla dejó de liarse el cigarro que manipulaba en ese momento. Tuvo un infarto y murió. Me puse muy nervioso.

Al funeral, al cual asistí por un fuerte sentimiento de culpabilidad, solo yo hice acto de presencia. En el epitafio de la tumba se podía leer: “La rutina es mi vida, si me la rompes, moriré. Recuérdalo para siempre.”

Al día siguiente leí en el periódico que un joven de treinta y dos años había muerto por causas desconocidas justo en el tren que iba en dirección Lokeren a las 8:31 de la mañana. No murió la señora.

Fui yo.


dijous, 31 de març del 2016

La faràndula ferroviària (Below in English / Abajo en castellano)


La xica rossa, guapa, esvelta però un poc flaca, pujà al tren i s’assegué al costat d'un home. Immediatament després tragué de la seua bossa un equipet de maquillatge i començà a repassar-se els ulls. Després de deu minuts de retocs el contorn de la vista s’observava ennegrit. Per acabar-ho de rematar, es posà unes ulleres negres de pasta sense cristalls. Tanta foscor feia que els seus ulls blaus ressaltaren sobre qualsevol escenari. D'indumentària més aïnes hippie, que no desastrosa, vestia malles negres amb una franja daurada que li marcava una línia rectal des de la cintura fins al turmell. A l'altra bossa es podia descobrir com unes vares de malabar eixien tímidament sense voler saludar tot el món. Estava clar, es dedicava al món de la faràndula.

El xic, guapo també, alt i prim però amb un to atractiu gairebé exquisit, no genèric ni comú, però fóra de sèrie, amb rastes naturals que li arribaven a la cintura, s'assegué tres seients darrera d'ella. Duia una bossa on les bares d'un diàbolo eixien per la part alta de la motxilla. Vestia pantalons de panna balders i decorats amb milions de colors, sandàlies color marró i jupetí sense camisa que remarcava els abdominals senyalats del seu cos. Quan el xic s'adonà que una farandulera seia al mateix vagó, s'alçà immediatament per cridar l'atenció dels passatgers i començar a fer volar el diàbolo. La xica girà el cap enrere amb timidesa, sense voler-se fer de notar. Els seus ulls avistaren el joc del malabarista i es posà a fer-ne ella també. Fou un viatge ben divertit. Entre tots els dos aconseguiren entretenir un públic inesperat. Fins i tot realitzaren un parell d'actes junts, encara que ni tan sols es coneixien. En finalitzar, saludaren mentre la gent aplaudia efusivament. Es donaren la mà, dos besos a les galtes,abaixaren junts per la mateixa porta i es digueren adéu.

A l'estació, un home amb vestit, corbata i maletí, agafà la mà de la xica i es besaren als llavis. L'home, que no era jove justament, preguntà pel xic i ella li respongué:

 ― Un treballador del món de la faràndula. No em cau gens bé. L'odie.

L'adolescent que esperava el rastes s'abalançà sobre ell només veure'l i es posaren a menjar-se la boca contínuament. Una vegada els dos estaven prou contents, ella li preguntà per la xica que havia baixat amb ell. Ell contestà:

― Una treballadora del món de la faràndula. No em cau gens bé. L'odie.

A l'endemà es trobaren a un altre tren, es miraren i, quasi sense articular una sola paraula, es prepararen i oferiren un dels millors espectacles mai vistos de l’atracció ferroviària. Quan acabaren la representació saludaren a tot el món agafats de la mà mentre reverenciàven creuant una cama per darrere de l’altra. S'acomiadaren d'una manera intransigent i baixaren del tren. De vegades es trobaven i actuaven però, per circumstàncies de la vida no es trobaren mai al carrer o actuant als respectius espectacles personals. Es feia curiós com, malgrat no suportar-se l'un a l'altre, sempre lluitaven per fer somriure la gent que tristament agafava el tren de manera rutinària per anar a treballar, a l'escola, o a la universitat. Era com si al món de la faràndula no importara com fóra el teu company sempre i quan pogueres fer feliç a la gent. Com la resta dels humans, sempre col·laborant entre ells i intentant fer d'este món un lloc millor. Igualet igualet que eixes pseudopersones denominades: polítics.



THE RAILWAY ENTERTAINMENT BUSSINESS STORY

The blond, gorgeous but a bit skinny girl took the train and sat next to a man. Immediately after that she took out of her bag a little make up set and started to paint her eyes. After 10 minutes the contour of her eyes was looking black and, to finish her act, she put on black acetate frame glasses without lenses. It was so obscure that her blue eyes could be seen in any stage. Wearing clothes that were hippyish look alike, but not disastrous, she was in black leggings with a gold-coloured strip that marked the path from the waist till the ankles. In the other bag a juggling set could be seen. It was clear; she worked in the entertainment business.

The guy was handsome too, tall and thin but with a really attractive point, almost exquisite, not generic nor common but outstanding, with natural dreadlocks that arrived till the waist, sat three seats before her. He was carrying a bag where a couple of sticks from a diabolo were exiting the upper part of the bag. He was wearing a couple of very wide pants with millions of colours on them, a pair of brown sandals and a waistcoat without a shirt that let his abdominals be seen by everyone.

When the guy noticed that an entertainer was in the same wagon, he woke up immediately to claim attention of the passengers and start to fly his diabolo. The girl slightly turned her head in a shy way, trying not to be noticed. Her eyes spotted the game of the juggler and she started to play too. It was a funny journey. They entertained all the unexpected public. They even acted together in a pair of acts even though they did not know each other. When they finished they waved hands while the public was applauding effusively. They shook hands; they kissed on each other’s cheeks and stepped out of the train via the same door saying goodbye to each other.

In the station, a man wearing suit and tie, and carrying a briefcase took the hand of the girl and they kissed their lips. The man, who was not young, asked for the boy and she answered:

- Just an entertainer. I can’t stand him. I hate him.

The adolescent girl who was waiting for the dreadlocks man ran to him as soon as she saw him and started to make out in front of everyone. When they both were happy enough, she asked for the girl who stepped out with him and he answered:

- Just an entertainer. I can’t stand her. I hate her.

The day after they found each other again, they crossed sights and almost with saying no words, they got ready and offered one of the best shows ever seen in the railway show business. When they finished they waved to everybody while they were grabbing each other's hands and they reverenced with one leg behind. After that they said goodbye in an intransigent way and stepped out of the train. Sometimes they came across each other and acted together but for one reason or another they never saw each other into the streets or in their respective personal shows. It was curious how, even though they hated each other, they always fought for making happy the people who sadly took the train as a routine to go to work, school, or university.

It was like if in the show business world it did not matter at all how your colleague was as long as you could make people happy. Like the rest of the human beings, always cooperating between them and trying to make of this world a better place to live. Exactly the same as those pseudo persons called politicians.


LA FARÁNDULA FERROVIARIA

La chica rubia, guapa, esbelta pero un poco delgada, subió al tren y se sentó al lado de un hombre. Inmediatamente después sacó de su bolsa un pequeño equipo de maquillaje y empezó a repasarse los ojos. Después de 10 minutos el contorno de la vista se veía ennegrecido y, para terminar de rematarlo, se puso unas gafas de pasta negras sin cristales. Tanta oscuridad hacía que sus ojos azules resaltasen sobre cualquier escenario. De indumentaria más bien hippie, que no desastre, vestía unas mallas negras con una franja dorada que le marcaba el camino desde la cintura hasta el tobillo. En la otra bolsa se podía observar cómo unas varas de malabares salían tímidamente sin querer saludar a todo el mundo. Estaba claro, se dedicaba al mundo de la farándula.

El chico, guapo también, alto y delgado pero con un tono atractivo casi exquisito, no genérico ni común, pero fuera de serie, con rastas naturales que le llegaban hasta la cintura, se sentó tres sitios detrás de ella. Llevaba una bolsa donde las varas de un diábolo salían por la parte alta de la mochila. Vestía unos pantalones de pana más bien sueltos y con millones de colores. Unas sandalias color marrón y un chaleco sin camisa que hacía destacar los abdominales marcados de su cuerpo.

Cuando el chico se dio cuenta que una farandulera estaba en el mismo vagón, se levantó inmediatamente para llamar la atención de los pasajeros y empezar a hacer volar el diábolo. La chica giró la cabeza hacia atrás tímidamente, sin querer hacerse notar. Sus ojos avistaron el juego del malabarista y se puso a hacerlos ella también. Fue un viaje bien divertido, entre los dos consiguieron entretener a todo el público inesperado. Incluso realizaron un par de actos juntos, aunque ni siquiera se conocían. Al finalizar, saludaron mientras la gente aplaudía efusivamente, se dieron la mano, dos besos y bajaron juntos por la misma puerta diciéndose adiós.

En la estación, un hombre con traje, vestido y maletín, cogió la mano de la chica y se dieron un beso en los labios. El hombre, que no era joven precisamente, preguntó por el chico y esta respondió:

- Un trabajador del mundo de la farándula. No me cae nada bien. Lo odio.

La adolescente que esperaba al rastas se abalanzó sobre él nada más verlo y se pusieron a comerse la boca continuamente. Cuando los dos ya estaban bastante contentos, ella le preguntó por la chica que había bajado con él. Él contestó:

- Una trabajadora del mundo de la farándula. No me cae nada bien. La odio.

Al día siguiente se encontraron a otro niño, se miraron y, casi sin articular una sola palabra, se prepararon y ofrecieron uno de los mejores espectáculos nunca vistos de la farándula ferroviaria. Cuando terminaron saludaron a todo el mundo cogidos de la mano mientras reverenciaban cruzando la pierna por detrás. Después se despidieron de una manera intransigente y bajaron del tren. A veces se encontraban y actuaban pero, por circunstancias de la vida nunca se encontraron en la calle o actuando en los respectivos espectáculos personales. Se hacía curioso cómo, a pesar de no soportarse el uno al otro, siempre luchaban por hacer sonreír a la gente que tristemente cogía el tren de manera rutinaria para ir a trabajar, a la escuela, o a la universidad.

Era como si en el mundo de la farándula no importase cómo fuese tu compañero siempre y cuando pudieses hacer feliz a la gente. Como el resto de los humanos, siempre colaborando entre ellos e intentando hacer de este mundo un lugar mejor. Igualito, igualito que esas pseudo-personas llamadas políticos.