Tac, tac, tac. Aquella dona era curiosa. Seguia
la mateixa rutina cada dia, religiosament. Tac, tac, tac. Alguns ja n'estaven
tips, però ella ho feia cada matí a les 8:25 al tren que marxava en direcció a
Lokeren. Era un tren amb pocs passatgers, per no dir que al vagó sempre érem les
mateixes persones. Un àrab que parlava pels colzes per telèfon, una xica i la
seua bicicleta plegable, jo, i la dona que feia tac, tac, tac. Sempre la
mateixa història. Tots els dies igual. El conte es repetia constantment. En
ocasions, quan el tren es retardava, nosaltres remugàvem, mes que fóra
mentalment, tot i que es notava tímidament la nostra crispació. La dona
estranya ni tan sols s'immutava. Seguia amb la seua rutina: tac, tac, tac.
Les cares matinals eren idèntiques, com les que
passen penitència religiosa per haver pecat. Adormits ofins i tot dormint,
intentàvem fer veure que hi existíem, que érem persones, no només ens físics
sense cervell ni capacitats psicomotrius. Mentre lluitàvem per demostrar al món
que podíem ser persones, la misteriosa dona mantenia el seu: tac, tac, tac.Tot
açò ocorria en un trajecte de nou minuts i trenta segons. L'àmbit de crispació,
però, es notava des de Charleroi.
Passats uns anys, la xica de la bici plegable i
l'àrab deixaren d'agafar el tren. Però la dona i jo ens manteníem ferms i seguíem
allí cada dia de la nostra vida. La meua rutina m’havia calat tant, el sorollet
se m'havia introduït tan a dintre del cap que quasi ni l'escoltava. De vegades,
els viatges amb tren són tan avorrits que un no sap què fer. Així que vaig
decidir estudiar la freqüència amb què la dona feia el soroll. Durant nou
minuts i trenta segons el soroll es repetia amb una mitjana d'un minut i set
segons, amb una intrigant desviació típica de 0,6 segons, sobre un total de 2.000
mostres. «Això no pot ser―vaig pensar interiorment. És monstruós, tètric i
inclús m'atreviria a dir que fapor, molta por.»
Tac, tac, tac. un minut i set segons després...
Tac, tac, tac. El meu cap va entrar en un bucle sense eixida. La meua vida se
centrava en l'estudi del soroll de la dona. Només feia que pensar en aquell so.
Estudiava com podia produiraquellamatraca amb una puntualitat tan excepcional.
Vaig decidir-mea preguntar-li-ho. Un dimecres quelsevol, quan em vaig alçar del
seient i em dirigí cap a ella, tanmateix, ella se m'avançà i em digué:
―La rutina és la meua vida, si me la trenques,
moriré. Recorda-ho per a sempre ―va dir.
Casualment hi descobrí que aquell martelleig venia
d'uns colpets que feia amb la cigarreta que s'acabava d'enrotllar quan la
colpejava sobre la taula desseients.Em va fer gràcia i em va caure bé. Decidí
de regalar-li una caixeta de cigarretes prèviament enrotllades. Li la vaig
donar a l'endemà. Per agafar-la deixà d’enrollar-se la cigarreta que manipulava
en eixe moment. Li agafà un infart i morí. Em vaig posar molt nerviós.
Al funeral, al qual vaig assistir per un fort
sentiment de culpabilitat, només fiu acte de presència jo. A l'epitafi de la
tomba hi havia escrit: «La rutina és la meua vida, si me la trenques, moriré.
Recorda-ho per sempre».
A l'endemà llegí al periòdic que un jove de trenta-dos
anys havia mort per causes desconegudes tot just al tren que anava en direcció
a Lokeren a les 8:31 del matí. No va morir la senyora.
Vaig ser jo.
Tac, tac, tac
Tac, tac, tac. That
lady was bizarre. She followed the same routine every day, religiously. Tac,
tac, tac. Some were already fed up but she kept doing it every morning at 8.25
in the train that left the station towards Lokeren. It was a train with few passengers,
if not even the very same people. An Arabic guy who was a bit of a chatterbox
with his phone, a girl and her foldable bike, myself and the woman making tac,
tac, tac. Every day the same story. The tale was repeated constantly.
Occasionally, when the train was delayed, we were annoyed, even if it was only
in our minds, our tension could be noticed shyly. The weird woman did not seem
to be bothered at all. She just kept doing her routine; tac, tac, tac.
The morning faces
were identical, like the ones that go through religious penance for having
sinned. Asleep or even sleeping, we were trying to show the world that we
existed, that we were human beings, not only physic beings with no brain nor
psychomotor skills. While we were fighting to demonstrate that we could be
persons, the mysterious woman kept doing her: tac, tac, tac. All this occurred
in a 9 minutes and 30 seconds journey. The tense atmosphere could be noticed
from Charleroi.
After a few years,
the girl with the foldable bike and the Arabic guy stopped taking the train.
But the woman and I kept going on and we were doing this journey each
day of our life. I was so much into my routine that the annoying noise became
part of it and I could barely hear it. Sometimes, train journeys are so boring
that one does not know what to do in the meantime. So one day I decided to
study how often the woman made the noise. During 9 minutes and 30 seconds the
noise was repeated with an average of one minute and 7 seconds and an
intriguing standard deviation of 0,6 seconds, all over a total of 2,000
samples.
-
This
cannot be happening – I thought to myself. It is monstrous, gloomy and even I
would even dare to say that it is scary. So scary.
Tac, tac, tac. One
minute and seven seconds later… Tac, tac, tac. My head entered a loop without
any exit. My life was focused on the study of the noise that the woman made. I
only thought of that. I was studying how could she make that sound in that
exceptional punctuality. I decided to ask her. A random Wednesday, when I stood
up and I walked towards her, she anticipated my action and told me:
-
Routine
is my life, if you break it, I will die. Remember that forever – she said.
By chance I
discovered that that noise came from the action of her tapping a rolled
cigarette against the table. It made me smile and she caused me a good
impression. I decided to gift her with a packet of already rolled cigarettes. I
gave them to her the day after. To grab them she stopped rolling the cigarette
she was making at the time. She suffered a heart attack and died. I got very nervous.
At the funeral,
which I attended because of a strong guilt feeling, there was only me. On the
epitaph of the grave it could be read: “Routine is my life, if you break it, I
will die. Remember that forever”.
The day after, I
read in the newspaper that a 32 years old youngster had passed away due to
unknown causes in the train that went towards Lokeren at 8:31 in the morning.
The woman did not die.
I did.
Tac, tac, tac
Tac, tac, tac. Aquella mujer era curiosa. Seguía la misma rutina cada
día, religiosamente. Tac, tac, tac. Algunos ya estaban hartos, pero ella lo
hacía cada mañana a las 8:25 en el tren que marchaba en dirección Lokeren. Era
un tren con pocos pasajeros, por no decir que en el vagón siempre estábamos los
mismos. Un árabe que hablaba por los codos por teléfono, una chica y su
bicicleta plegable, la mujer que hacía tac, tac, tac y yo. Siempre la misma
historia. Todos los días igual. El cuento se repetía constantemente. En
ocasiones, cuando el tren se retrasaba, nosotros refunfuñábamos, si bien
mentalmente, aunque se notaba tímidamente nuestra crispación. La mujer extraña
ni siquiera se inmutaba. Seguía con su rutina: tac, tac, tac.
Las caras matinales
eran idénticas, como las que pasan penitencia religiosa por haber pecado.
Dormidos, o incluso durmiendo, intentábamos hacer ver que existíamos, que
éramos personas, no solo entes físicos sin cerebro ni capacidades
psicomotrices. Mientras luchábamos por demostrar al mundo que podíamos ser
personas, la misteriosa mujer mantenía su tac, tac, tac. Todo esto ocurría en
un trayecto de nueve minutos y treinta segundos. Aunque el ambiente de
crispación se notaba desde Charleroi.
Pasados unos años, la
chica de la bici plegable y el árabe dejaron de coger el tren. Pero la mujer y
yo nos manteníamos firmes y seguíamos allí cada día de nuestra vida. Mi rutina
me había calado tanto que el ruidito se me había introducido tan dentro de la cabeza que casi ni lo escuchaba.
A veces, los viajes en tren son tan aburridos que uno no sabe qué hacer. Así
que decidí estudiar la frecuencia con que la mujer hacía el ruido. Durante
nueve minutos y treinta segundos, el ruido se repetía con una media de un minuto
y siete segundos, con una intrigante desviación típica de 0,6 segundos, sobre
un total de 2.000 muestras.
“Eso no puede ser
—pensé interiormente. Es monstruoso, tétrico e incluso me atrevería a decir que
da miedo, mucho miedo.”
Tac, tac, tac. Un
minuto y siete segundos después… Tac, tac, tac. Mi cabeza entró en un bucle sin
salida. Mi vida se centraba en el estudio del ruido de la mujer. Solo podía
pensar en aquel sonido. Estudiaba cómo podía producir aquella matraca con una
puntualidad tan excepcional. Me decidí a preguntárselo. Un miércoles
cualquiera, cuando me levanté del asiento y me dirigí hacia ella, sin
esperarlo, se avanzó a mí y me dijo:
—La rutina es mi vida, si me la rompes, moriré.
Recuérdalo para siempre.
Casualmente descubrí
que aquel martilleo venía de unos golpecitos que hacía con el cigarrillo que se
acababa de enrollar cuando lo golpeaba sobre la mesa de los asientos. Me hizo
gracia y me cayó bien. Decidí regalarle una cajita de cigarrillos previamente
enrollados. Se los di al día siguiente. Para cogerla dejó de liarse el cigarro
que manipulaba en ese momento. Tuvo un infarto y murió. Me puse muy nervioso.
Al funeral, al cual
asistí por un fuerte sentimiento de culpabilidad, solo yo hice acto de
presencia. En el epitafio de la tumba se podía leer: “La rutina es mi vida, si
me la rompes, moriré. Recuérdalo para siempre.”
Al día siguiente leí
en el periódico que un joven de treinta y dos años había muerto por causas
desconocidas justo en el tren que iba en dirección Lokeren a las 8:31 de la
mañana. No murió la señora.
Fui yo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada