Vestia de colors per tot arreu, fins i tor les sabates
les duia de color verd fofi. Pantalons blau elèctric i americana groga lluenta,
d’una coentor pobletana, que mig ocultava una brusa amb un estampat a pistoles
que disparaven cors i símbols de pau. Estava feta una hipster d’eixes. Només li
faltava la barba de quatre mesos per acabar d’acoblar-se a la societat. La seua
faena era més tètrica que moderna. Era forense. No una forense de persones,
sinó de vies de tren. Dictaminava si les vies ja s’havien utilitzat massa per
als anys que tenien, si s’havien de canviar o si, per altra banda, encara
podien reutilitzar-se un parell de lustres més.
A vegades es trobava amb vies completament noves, el
ferro relluïa, la fusta no tenia cap forat i els cables d’electricitat encara
mataven ocells a raó d’animal i mig per any. Pobres aus, es lamentava. Com a
bona hipster, era vegetariana o, almenys, això afirmava. La veritat és que
aquella tasca li permetia una vida saludable. Tan sol havia de muntar al tren,
viatjava de bades, aplegar a l’estació que li tocava examinar eixe dia, fer les
proves pertinents, els exàmens oculars obligatoris i omplir el formulari amb
una llapissera, perquè això d’emportar-se la màquina d’escriure al darrera cada
dia es feia massa pesat.
Era l’hora de dinar. Gal·latragué un tupper i s’assegué
al banc de l’estació de Xirivella-Alqueries. Hi havia un home major, d’una
setantena d’anys,assegut al mateix banc. L’home la fitava amb els ulls directes
posats a l’interior de la carmanyola. A Gal·la no li importava. L’home assegut
pensava que trauria un poquet d’arròs al forn, de paella o de potatge de cigrons.
No feia calor i el cos demanava un poc de calidesa a l’hora de menjar a fi de
mantenir l’equilibri entre salut mental i corporal. Obrí els ulls de bat a bat
en veure com Gal·la treia un tros de pa integral ple de ruca, enciam i tomaca.
Ataüllà una espècie de magdalena coberta per una de corona de pasta blava.
L’home assegut recordà com el seu nét, quan volia una magdalena, li demanava un
mafin. Allò degué pensar l'home, que devia ser un mafin d’aquells. No tardà ni
tres segons a dur-se la mà a la cara i fregar-se els ulls mentre deia que no
amb el cap i alenava més aïnes fortet. No pogué evitar dirigir-se a Gal·la:
―Xe!, amb el fred que fa i tan flaca com estàs, creus
que amb això t’alimentaràs per a tot lo sant dia?
Gal·la li explicà els mil i un avantatges de les
verdures i del pa integral. I que això del muffin era una font extra de sucre
per aguantar la faena de la vesprada. Que encara que no s’havia cuinat amb
mantega d’animal, li proporcionaria l’energia necessària perquè, deia, «no tot
ha de ser carn per a viure». L’home observà que el seu tren aplegava i sense
dir ni tat, ni tan sols adéu, es dirigí al primer vagó per iniciar el seu
viatge. Mentrestant, la forense s’acabà el muffin i esperà el pròxim tren per
tornar a casa.
A l’endemà li tocava l’estació d’Albatera-Catral.
S’havia d’alçar d’hora, doncs el primer tren eixia a les 5:30 h de la matinada i solament disposava de tres hores per a examinar
les vies entre due sestacions. Arribada al destí, baixà a la pedania i deixà
marxar el rodalies. Es disposà a treure tot el material necessari per a fer els
escrutinis necessàries, incloent, com ja ho sabia, un llum antiboira. I és que
era ben espessa i no es divisava res a partir de dos metres. A l’estació, hi esperava
un home amb barret i gavardina que fumava amb pipa. Gal·la ni tan sols l’havia
vist, atesa la gran espessor de la boira. S’esmerçà a fer la seua faena i
acabar aviat. Volia gaudir d’unes rosquilles d’orenga i cereals que havia
comprat a la tenda biològica del carrer de les Ones.
Era complicat fer els exàmens oculars. Observà que la
vegetació entre les travesses de les vies era frondosa. Alguns caragols estaven
desenroscats totalment de les seues posicions naturals. La fosa de les via apareixia
més oxidada que nova i això podia provocar un descarrilament, potser imminent,
de qualsevol tren que passara per allí. Els cables eren vells i fins i tot hi
havia alguns que es movien de vora a vora sense presència alguna de vent. De sobte
notà com el terra tremolava i ràpidament comprovà l’horari de passada dels
trens. No en passava cap fins a dues hores després, així que no calia
preocupar-se de moment. Una mà recolzà sobre el seu muscle, mentre estava
ajupida comprovant amb la lupa l’estat de les pedres ferroviàries. De l’esglai que
s’endugué pegà un bot grandíssim. L’home l’agafà al salt i Gal·la es posà a cridar
com una boja.
Tot passà molt ràpid. Gal·la es trobava al costat de
les vies, malferida o, almenys, això es pensava ella. La boira havia desaparegut.
Sentí com un tren passava a gran velocitat vora seu. L’home de la gavardina
seia al seu costat mentre fumava una pipa. La forense preguntà què havia ocorregut.
I l’home li contà la història amb una brevetat inesperada:
― No passes pena, xiqueta, només t’he salvat de ser
atropellada. No tens els horaris correctes. Ningú no té els horaris correctes
mai. És sempre el mateix. Ningú no va mai a l’hora que toca al lloc on toca.
Aquest món no està dissenyat per a ser regit per horaris temporals, fa falta un
sistema espaciotemporal definit per llei per a què totes les persones puguen
controlar verdaderament les seues vides. Fins ara,
només controlem els temps, però no els espais combinats amb els temps.
Gal·la es quedà estupefacta, sense saber què dir. Ni
tan sols li donà les gràcies. Li tremolaven els llavis i el cos. Desconeixia si
havia entès allò que aquell senyor de gavardina li havia explicat. Tal vegada
era massa hipster per a ella. Finalment obrí la boca per fer-li l’última
pregunta:
―Però, qui ets tu i perquè m’has salvat? ―exclamà.
―Em diuen Dídac i la meua professió és la de salvador
professional de forenses de vies.
Dídac feu una darrera piparrada abans de tirar les
cendres al terra i, acte seguit, se n’anà.
«Mira que és poc ecologista, aquest Dídac», pensà
Gal·la, mentre es treia una cupcake d’una bossa reutilitzada dues-centes
vegades per ella mateixa.
The railway forensic doctor
She wore colours all around her clothes, even the shoes were in fluorescent green. A pair of electric blue jeans and a shiny yellow blazer, really ugly, that kept inside a blouse with drawings of guns shutting hearts and peace symbols. She was what is now known as a hipster, she was only missing a 4 months bear to totally fit in society. But her work was more gloomy than modern. She was a forensic doctor. But not for people but for train railways. She evaluated if the rails had been used too much or if, on the other hand, they could last for a couple of lustrums.
Sometimes she encountered really new rails, the iron was still shining, the wood had no holes and the electricity wires still killed 1.5 birds per year. Poor birds, she who, as a good hipster, was vegetarian or, at least, she said that. The job let her carry a healthy lifestyle, she only needed to take the train, which of course she had not to pay, arrive to the station of that day, make the pertinent test, the compulsory ocular tests and fill in the form with a pencil, because carrying all day long with a writing machine would have been too much.
It was lunch time and Gal·la, which was her name, took a tupper out of her bag and sat in a bank of the Xirivella-Alquerias station. There was already an old man sitting there but she did not care. The man, who had around 70 years, was staring at her tupper. He thought that she was going to eat a little bit of rice in the oven, paella, or some hot dish because it was not warm and the body asked for a bit of a tenderness in lunchtime in order to keep the equilibrium between mental and body health. But, for his surprise, the girl was eating integral bread with rocket, iceberg and tomato. He saw a madeleine that had some kind of blue pastry on the top. The man remembered how his grandson, whenever he wanted a madeleine, asked him for a muffin. That was he thought, that maybe it was a muffin. The man, who did not last even 3 seconds to bring his palms on to his face and squeeze his eyes while saying no with his head and breath heavily, could not avoid to tell her a couple of words.
- Darling, with all the cold that we have today, and how skinny you are, do you believe that with this food you will feed yourself enough for all day long?
Gal·la explained him the thousands and one advantages of the vegetables and the integral bread. And that that muffin was an extra source of sugar for surviving the work in the afternoon. Also that, even it was not cooked with animal butter, it would proportion the needed energy because, she said, "not everything has to be meat". The man observed that his train arrived and without telling anything, not even goodbye, went directly to the first wagon in order to initiate his journey. In the meanwhile, the forensic finished her muffin and waited for the next train to get home.
The next day was the turn for Albatera-Catral station. She had to wake up very soon because the departure of the first train was at 5.30am and she only disposed of three hours for examining the rails between two stations. Once arrived at the destination, she took out of the train and let the train leave. After that she took out all the necessary material for doing the exams, including, as she already knew, an anti fog lantern. There was a man wearing a hat and a gabardine and smoking a pipe. Gal·la didn't even noticed his presence due to the dense fog. She started to do her job to finish it as soon as possible because she wanted to enjoy her oregano cereal crackers that she bought in the biologic shop in the street of the Waves.
It was difficult to do the ocular exams. She observed that the vegetation between the rails was really dense. Some screws were unscrewed. The smelting of the rails seemed more rusty that new and that could provoke a derail for any train passing by this station. The wires were old and there were some that were moving even without any wind. Suddenly she noticed how the floor started to tremble and immediately checked the schedules of the trains. There was no trains driving there until two hours later, so there was no need to worry in that moment. A hand touched her shoulder while she was half sat checking with the magnifying glasses the state of the stones. She scared so much that she jumped and the man grabbed her in the air and Gal·la started to shout like a crazy woman.
All of that passed rapidly. Gal·la was remaining next to the rails, hurt or, at least, she thought so. The fog disappeared. She noticed how a high velocity train was passing through the station. The gabardine man was sitting next to her smoking a pipe. The forensic asked him what had happened. And he told her the story with an unexpected brevity.
- Don't you worry, girl, I only saved you of being run over. You don't have the right schedules. No one has them. It's always the same. Nobody is being on time at the right place. This world is not designed for being ruled for scheduled times, a spatial-temporary system is needed per law, this way everybody can control their own lives in a proper way. Till now we only control time, but not spaces combined with times.
Gal·la was astonished, without knowing what to say. She didn't even tell him thanks. Her lips and body were shaking. She didn't know if she understood what that gabardine man told her. Maybe it was too hipster for her. Finally, she opened her mouth to ask him a couple of questions:
- But, where are you and why did you save me? - exclaimed.
- My name is Dídac and my profession is professional forensic rescuer.
Dídac made a last puff before throwing the ashes into the floor and he left.
"Such a poor ecologic mind, has this Dídac", Gal·la thought, while she took a cupcake from a plastic bag that she reused two hundred times.
La
forense de las vías de tren
Vestía colores por todas partes,
incluso los zapatos los llevaba de color verde fosforescente.
Unos pantalones azul eléctrico y una americana amarilla brillante, de una
amargura horrible, que guardaba dentro de una blusa con un estampado a pistolas
que disparaban corazones y símbolos de la paz. Toda una hipster de esas que
estaba hecha, solo le faltaba la barba de cuatro meses para terminar de acoplar
en la sociedad. Pero su trabajo era más tétrico que moderno. Y es que era
forense. Pero no una forense de personas, era una forense de vías de tren. Ella
dictaminaba si las vías ya se habían utilizado demasiado para lo que estaban
diseñadas o si, por otra parte, todavía podían reutilizarse un par de lustros
más.
A veces se encontraba con vías completamente
nuevas, el hierro relucía, la madera no tenía ningún agujero y los cables de
electricidad todavía mataban a razón de 1,5 pájaros por año. Pobres pájaros, ella que, como buena hipster, era vegetariana
o, al menos, eso decía. La verdad es que el trabajo le permitía una vida
saludable, solo tenía que coger el tren, que por supuesto no tenía que pagar,
llegar a la estación que le tocaba revisar ese día, hacer las pruebas pertinentes, los exámenes oculares obligatorios y rellenar
el formulario con un lápiz, porque eso de llevarse la máquina de escribir a
cuestas cada día se podía hacer un poco pesado.
Era la hora de la comida y Gal·la,
que así se llamaba, se sacó un tupper y se sentó en el banco de la estación Xirivella-Alqueries.
Ya había un hombre mayor sentado en el mismo banco, pero a ella le daba igual.
El hombre, de unos setenta años, la miraba con los ojos clavados en el tupper.
Él se pensaba que se sacaría un poquito de arroz al horno, paella, o potaje de
garbanzos, porque no hacía calor y el cuerpo pedía algo caliente la hora de
comer para mantener los equilibrismos entre la salud mental y corporal. Pero
no, sorpresa la suya cuando la chica se sacó un trozo de pan integral lleno de
rúcula, lechuga y tomate. Pudo ver una suerte de magdalena pero que tenía una
especie de pasta azul por corona. El hombre recordó cómo su nieto, cuando
quería una magdalena, le pedía un "mafin". Eso debió pensar él, que
sería un "mafin" de esos. El hombre, que no tardó ni tres segundos en
llevarse la mano a la cara y refregarse los ojos mientras decía que no con la
cabeza y respiraba más bien fuerte, no pudo evitar decirle a la chica unas
palabras.
- - Ché, con el frío que hace, y lo delgada que estás, ¿crees que
con eso te alimentarás para todo lo que te queda de jornada laboral?
Gal·la le explicó las mil y una
ventajas de las verduras y del pan integral. Y que eso del muffin era una fuente extra de azúcar para aguantar el trabajo de
la tarde. Que aunque no se había cocinado con mantequilla de animal, le
proporcionaría la energía necesaria porque, decía, «no todo tiene que ser carne
para vivir». El hombre observó que su tren llegaba y sin decir nada, ni tan
solo adiós, se dirigió al primer vagón para iniciar su viaje. Mientras tanto,
la forense se terminó el muffin y esperó el próximo tren para volver a casa.
A día siguiente le tocaba la estació
de Albatera-Catral. Se tenía que levantar pronto, pues el primer tren salía a
las 5.30h de la madrugada y solamente disponía de tres horas para examinar las
vías entre dos estaciones. Una vez llegó al destino, bajó a la pedanía y dejó
marchar el cercanías. Se dispuso a sacar todo el material necesario para hacer
los escrutinios necesarios, incluyendo, como ya lo sabía, una luz anti niebla.
En la estación había un hombre con gorro y gabardina que fumaba pipa. Gal·la ni
siquiera lo había visto, dada el gran espesor de la niebla. Se esmeró en hacer
su trabajo y terminar pronto. Quería disfrutar de unas rosquillas de orégano y
cereales que había comprado en la tienda biológica de la calle de las Olas.
Era complicado hacer los exámenes
oculares. Observó que la vegetación entre las travesías de las vías era
frondosa. Algunos tornillos estaban desenroscados totalmente de sus posiciones
naturales. La fundición de las vías parecía más oxidada que nueva y eso podía
provocar un descarrilamiento, puede que inminente, de cualquier tren que pasara
por allí. Los cables eran viejos y hasta había algunos que se movían de lado a
lado sin presencia alguna de viento. De repente notó cómo la tierra temblaba y
rápidamente comprobó el horario de pasada de los trenes. No pasaba ninguno
hasta dos horas después, así que no hacía falta preocuparse de momento. Una
mano se apoyó sobre su hombro, mientras estaba medio sentada comprobando con la
lupa el estado de las piedras ferroviarias. El hombre la cogió al salto y
Gal·la se puso a gritar como una loca.
Todo pasó muy rápido. Gal·la se
encontraba al lado de las vías, malherida o, por lo menos, eso pensaba ella. La
niebla había desaparecido. Sintió cómo un tren pasaba a gran velocidad cerca de
ella. El hombre de la gabardina permanecía sentado a su lado mientras fumaba
una pipa. La forense le preguntó qué había pasado. Y el hombre le contó la
historia con una brevedad inesperada.
-
No pases pena, niña, solo te he salvado de ser atropellada. No tienes los
horarios correctos. Nadie tiene los horarios correctos nunca. Es siempre lo
mismo. Nadie va nunca a la hora que toca al lugar donde toca. Este mundo no
está diseñado para ser regido por horarios temporales, hace falta un sistema
espaciotemporal definido por ley para que todas las personas puedan controlar verdaderamente
sus vidas. Hasta ahora solo controlamos el tiempo, pero no los espacios
combinados con los tiempos.
Gal·la se quedó estupefacta, sin
saber qué decir. Ni siquiera le dio las gracias. Le temblaban los labios y el
cuerpo. Desconocía si había entendido eso que aquel señor de gabardina le había
explicado. Tal vez era demasiado hipster para ella. Finalmente abrió la boca
pera hacerle la última pregunta:
-
Pero, ¿quién eres tú y porqué me has salvado? - exclamó.
-
Me llamo Dídac y mi profesión es la de salvador profesional de forenses de
vías.
Dídac dio una última calada antes de
tirar las cenizas al suelo y, acto seguido, se fue.
«Mira que es poco ecologista, este Dídac»,
pensó Gal·la, mientras se sacaba una cupcake de una bolsa reutilizada
doscientas veces por ella misma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada