diumenge, 27 de novembre del 2016

Ei! (Down in English / Más abajo en castellano)

― Ei, tu, sí, sí, tu!
― Jo?
― Sí, tu!
― Digues.
― Em pots portar al futur per favor?
― Al futur? No, no, ho sent, no vaig en eixa direcció.
Ah, no? No es pot viatjar, al futur?
― No, desafortunadament no.
Però, des que hem parlat, ja han passat vint segons, no és això, viatjar al futur? Estem en el futur ja, col·lega!
― Què?
― Que si t’adones, sempre viatgem cap al futur.
No, no. Ara estem al present.
El present és efímer.
― No, no, una olor és efímera.
No, no. És el present el que és efímer. Si ens parem a pensar, el present, en realitat, no hi existeix. Saps perquè?
― No, per què?
Perque una vegada comencem a pensar en el present, aquest ja ha passat. Aleshores estem en el futur. De fet, sempre vivim en el futur immediat. O no?
― No. Vivim en el present. És ara. No després.
Però, no creus que l’ara, mentre parlem, ja ha passat?
― No. No té sentit el que dius.
El té, o no el té? Bé, m’és igual. Em pots fer un favor?
Digues.
― Em pots portar al futur per favor?
― Una altra volta? No podem viatjar al futur! Ni al passat! No podem viatjar en el temps. Pesat!!!
― Ei, ei. Un respecte. Parla’m bé, pelaïlla. Qui ho diu, que no ho podem fer?
― Tots els científics. Totes les persones. Mai ningú no ha viatjat en el temps, per tant és impossible fer-ho.
― Ep, xavalet. Que mai no ho haja fet ningú no significa que siga impossible fer-ho.
Tu pots?
― No.
― Llavors, deixa’m en pau i torna d’on hages vingut, calavera.
― Miraaa el xulet com em parla. Tu saps qui sóc, jo?
― I tu, tu saps qui sóc, jo?
Sí, el fill del president.
Ah, i com ho saps, això?
― És que sóc un poc especial, amiguet.
―Bah! He sentit dir a tanta gent que són especials... No creus que comença a ésser un poc una malaltia, a la qual podíem anomenar ‘especialitis’?
― És que a cas, no som tots especials? Hi ha algú que no siga especial en aquest món?
― La gent normal no és especial.
Et consideres part de la gent normal?
― No.
Aleshores, per què dius que els altres que no són especials? Saps quanta gent com tu dirà que és especial i no considerarà la gent normal com especial, igual que fas tu? No dius a això, ser un poc més especial?
―Tens un punt, ací. Segons recorde, però, tu has dit que eres un poc especial. No et fa, a tu, entrar dins eixe grup de gent del qual els dos reneguem?
Bé, qui t’ha dit a tu que jo siga gent?
― LLavors, què eres?
― Bona pregunta. Ni tan sols jo ho sé!
O siga, tu, que vens i em preguntes si et puc portar al futur i em dius que eres un poc especial, no saps que eres? Tu no eres estrany, tu eres un friki!
― És que potser em veus forma de persona?
―La veritat és que no. Espera. Amb qui parle?
― Ah!
― Eh! On estàs? Ara no et puc veure i no et puc descriure per saber si tens forma de persona, o no!
― Bé... és que m’has vist alguna vegada, abans?
Mmm... Fa un moment, quan estàvem parlant ací...
Sí, i, t’has fixat que en cap moment has dirigit la teua mirada cap a mi mentre parlàvem?
― No... Però pensava...
Pensava, pensava! Què estranys sou els humans sempre. Vinga de pensar i de pensar si, total, al final no traieu res de bo. Mira, ni tan sols sou capaços de viatjar en el temps, per a què pensar tant, si no serveix de res?
Ei, un respecte.
Ah! Ara eres tu qui demana respecte, homenet? Un consell, col·lega. No demanes als altres coses que tu no estàs disposat a fer.
― Tens raó. Però els humans han fet molt. Tenim tecnologia, religions, monedes, governs, justícia...
Sí, una tecnologia que us  fa perdre les relacions verídiques, religions que creen del fanatisme una nova forma de vida extrema, monedes que construeixen imperis només per a uns quants, governs que recolzen guerres on hi ha milers de morts, una justícia que origina que només els culpables amb diners puguen escapar de les lleis... Per a què, tant de pensament?
― Tens raó. Però, per què no em parles cara a cara?
Tal vegada serà perquè no tinc una cara, no trobes?
― I com pots parlar si no tens cara?
Com en sou d’estranys, els humans. Pregunteu sense considerar altres opcions, sempre penseu que les preguntes que féu no entranyen respostes inesperades. És com esperar que la llum sempre serà blanca i l’obscuritat negra. Heu viatjat tant poc per l’Univers que no sabeu res sobre l’art abstracte, encara que pengeu dibuixos referint-vos a aquest art, sense tindre ni idea. Dis-me i pensa abans de contestar, amiguet, és que tal vegada és menester tindre cara per tal de poder parlar?
― Mmm... sí, no?
― Sou curiosos, els humans. Tot i que sabeu les respostes, de vegades, s’equivoqueu. Sou pròpiament un cas d’estudi universal. Una espècie a investigar.
―Com pot parlar algú si no té cara? Si no té cara, no té boca, aleshores, no pot articular paraules per a pronunciar els sons que generen les vibracions amb la longitud d’ona i la freqüència correcta per a poder arribar als tímpans i que aquests reben la informació que processa el cervell per tal de comunicar-se. Bum! Com t’has quedat,sagal, davant aquesta resposta?
Bé. Només et diré que també es pot parlar en altres sistemes com el braille i que, per a entendre’l, no cal boca, ni calen tímpans. Bum! Com t’has quedat, xiquet, davant aquesta resposta? Sou extraordinaris els humans, sou tan previsibles i tan fàcils d’enganyar que qualsevol civilització futura podria viatjar al passat per a destruir-vos, sense saber que la pròpia destrucció dels seus antecessors originaria la seua pròpia mort. Així sou els humans.
― És tot tan simple com ho pintes tu?
― No ho sé, ho és?
― T’ho estic preguntant a tu.
  I jo a tu. És que sempre he de ser jo qui done respostes a tot? Ah, si, és de veres, no ho recordava, he de ser jo sempre.
Què dius, perdut? Per què?
Quan decidesques respectar-me i parlar-me amablement, decidiré si és hora de contestar-te.
Tens raó, em podries contestar amablement, per favor, per què has de donar tu sempre les respostes?
 Bé. No és fàcil. En algun moment, des del principi de la conversa, m’has posat alguna forma?
Sí, forma humana. Pensava que estava parlant amb algun humà.
― I, què t’ha fet suposar això?
Que em parlaves.
Què graciosos sou els humans. Només perquè algú us parle ja us penseu que ha de ser una persona. Amiguet, recorda açò, no totes les veus provenen sempre d’un altre humà.
Ah, no? Aleshores qui ens parla?
Bé, de vegades, també us parleu a vosaltres mateix. Veus? Tan previsibles com sempre, sabeu la resposta, però només penseu en la vostra versió. Ni escolteu, ni us deixeu escoltar.
És difícil això d’escoltar i de fer-se escoltar.
És difícil fins que t’ho proposes. La falta de voluntat també us caracteritza prou bé, encara que no en tots els humans hi és present. Hi ha alguns que lluiten, i molt, per canviar.
És complicada, la vida. És complicat ser humà.
No, el que és complicat és la meua faena, que sempre he d’anar darrere de vosaltres per dir-vos tot el que no sabeu.
Però, qui eres, tu?
 Sóc el coneixement, col·lega. Jo ho sé tot. M’encarregue que els científics s’il·luminen amb la meua presència al seu cervell. També sóc el responsable que tu hàges après a llegir, o a parlar, inclús.
De vegades està molt fosc allí, fóra del teu cervell, no és fàcil eixir de la zona de comfort.
La llum és una presència bonica, criatura, simplement has de saber que no tots els llums iluminen, ni totes les fogueres duren per sempre.
 Dis-me, coneixement, si tu estàs sempre darrere nostra fent que tot el que sapiguem siga possible, perquè deixes que ens equivoquem?
Bé, és que els coneixements de totes les persones naixen sempre amb un acompanyant que porten sempre al seu costat. Som bessons i mai no es poden separar. El coneixes ben bé, tu. Es diu aprenentatge i, quan més junts esteu, menys us equivoqueu. El problema és que el coneixement sempre està a disposició vostra per ajudar i, d’altra banda, l’aprenentatge forma part de la vostra elecció. Si esteu disposats a equivocar-vos, estareu disposats a adquirir més coneixement. En canvi, si mai no us equivoqueu, mai no aprendreu i sempre, sempre, pensareu que l’única opció correcta és la vostra. Sembla complicat, però creu-me! No és difícil deixar d’equivocar-se per sentir les sensacions de l’aprenentatge. Una vegada aprens a controlar-ho, deixes d’equivocar-te contínuament per a passar a adquirir un coneixement constant i infinit.
 M’alegre d’haver-te conegut, coneixement.
El mateix dic, compare. I ara, puc demanar-te un favor?
Digues.
Em pots portar al futur, per favor?






                                 Hey!

― Hey, yes, yes, you!
― Me?
― Yes, you!
― Tell me.
― Can you take me to the future, please?
― To the future? No, no, I'm sorry, I'm not travelling in that direction.
― Oh, aren’t you? Is it not possible to travel to the future?
― Unfortunately not.
― But, since we started talking 20 seconds have already passed, isn't that travelling to the future? We are already in the future mate!
― What?
― If you realize, we are always travelling to the future.
― No, no. We are in the present now.
― The present is ephemeral.
― No, no, a smell is ephemeral.
― No, no. The present is ephemeral. If we think about it, the present, in the end, doesn't exist. Do you know why?
― I don't, why?
― Because once we start thinking about the present, this has already passed. So we are in the future. In fact, we always live in the immediate future, don't we?
― No. We live in the present. It's now. Not later.
― But, don't you think that the now, while we talk, has already passed?
― No. It doesn't make sense.
― Does it or does it not? Fine, I don't care. Can you do me a favour?
― Tell me.
― Can you take me to the future, please?
― Again? We cannot travel to the future! Neither to the past! We cannot travel in time. Don't be boring!
― Hey, hey. Respect. Talk better to me, mate. Who says we cannot do it?
― All scientists. All people. No one has ever travelled in time, so it's impossible to do so.
― Listen, my little friend. Because of the fact that no one did it before, it doesn't mean that it's impossible to do it.
― Can you do it then?
― No.
― Then leave me alone and go back to your place, mate.
― Oh, look how this cheeky monkey talks to me. Do you know who am I?
― And you? Do you know who am I?
― Yes, the son of the governor.
― Ah, how come you know it?
― Because I'm a little bit special, my little friend.
―Bah! I heard so many people saying that they are special... Don't you think that it's becoming kind of an illness? We could name it specialitis.
― Don't you think we all are special? Is there anyone who is not special in this world?
― Normal people are not special.
― Do you see yourself as part of the normal people?
― No.
― Then, why do you say that the other ones are not special? Do you know how many people , like you, say that they are special and do not see normal people as special, like you do? Don't you call that, to be a little bit more special?
―You made a point here. But if I remember well, you said that you are a bit special. Doesn't that make you enter in that group of people that we both disown?
― Well, who told you that I am people?
― So then, what are you?
― Good question. I don't even know.
― So, you, who came and asked me if I could take you to the future and told me that you are a bit special, don't even know what you are? You are a freak!
― Do you see my shape as a human shape?
―In fact, no. Wait. Who am I talking to?
― Ah!
― Hey! Where are you? Now I cannot see you, so I cannot tell whether you have a human shape or not!
― Well... have you ever seen me?
― Mmm... A few moments ago, while we were talking here...
― Yes, and, did you realize that you didn't stare at mi while we were talking?
― No... But I was thinking...
― Thinking, thinking! You humans are always so weird. Thinking and thinking for, in the end, taking no profit of it. Look, you are not even capable of travelling in time, what thinking that much for? It's worthless!
―Hey, respect.
― Ah! Now it's you the one who asks for respect, little man? A bit of an advice, my friend; Don’t ask the others for things that you are not willing to do as well.
― You are right. But humans have made a lot of things. We have technology, religions, coins, governments, justice...
― Yes, a technology that makes you miss the real relationships, religions that create  make of fanaticism a new extreme way of life, coins that build empires only for some of you, governments that support wars where there are thousands of dead, a justice that origins that only the guilty ones with money can escape from laws... What for, to think that much?
― You are right. But, why don't you talk to me face to face?
― Maybe because I don't have a face, don't you think?
― So how can you talk if you don't have a face?
―You humans are so weird. You ask without considering other options, you always think that the questions you make do not have unexpected answers. It's like expecting the light to be always white and the obscurity to be always black. You have travelled so little around the Universe that you know nothing about abstract art. Even if you hang abstract paintings, having no idea of what exactly is about. Tell me and think before answering, my little friend, is it really necessary to have a face in order to talk?
― Mmm... yes, isn't it?
― You humans are curious. Even if you know the answers, sometimes, you are wrong. You are a very curious case of universal research. A species to investigate.
―How can anyone talk without a face? Without a face, there's no mouth, so, it is not possible to articulate words in order to  pronounce the sounds that create the vibrations with the wave longitude and the correct frequency to be able to arrive to the eardrums and having these capable of receiving the information that the brain processes in order to communicate itself. Boom! How do you take this as an answer?
― Well. I'll only tell you that it is also possible to talk with other systems like Braille and, to understand it, it's not needed to have a mouth, neither eardrums. Boom! How do you take this as an answer, kid? You are so extraordinary the humans, so predictable and easy to fool that any future civilization could travel to the past to destroy you, not being aware that the own destruction of their ancestors would origin their own death. That's how you humans are.
― Is it all as easy as you think?
― I don't know, is it?
― I'm asking you.
―  And I'm asking you. Is it always me the one who has to give every single answer? Ah, yes, it's true, I didn't remember it, it has to be me, always.
― What are you saying, crazy thing?
― When you decide to respect me and talk to me in a nice way, I will decide if it's time to answer you.
― You're right, could you answer nicely, please, why do you have to give all the answers?
― Well. It's not easy. At some point, from the beginning of the conversation, did you put me any shape?
― Yes, a human shape. I thought I was talking to some human.
― And, what did let you suppose that?
― That you were talking.
― How funny you humans are. Only because someone is talking to you, you already think that  it has to be another person. Little friend, remember this, not every single voice will always come from another human.
― Don't they? Then who talks to us?
― Well, sometimes, you talk to yourselves. See? As predictable as always, you know the answer, but you only think of your own version. You don't listen, neither let yourselves be listened.
― It's difficult to listen to let ourselves be listened.
― It's difficult till you propose yourself to change it. Lack of willingness also characterizes you humans very well, even if it's not present in every person. There are some of them who fight, a lot, to change.
― Life is complicated. It's complicated to be a human.
―No, difficult is my job, because I have to be always behind you to tell you everything you don't know.
― But, who are you?
― I'm the knowledge, dude. I know everything. I'm in charge of letting the scientists illuminate themselves with my presence in their brains. I'm also the responsible of you being able to read, or even to speak.
― Sometimes it's very dark, outside our brain, it's not easy to break our comfort zone.
― Light is a beautiful presence, my friend, you simply have to know that not every light illuminates, neither every fire lasts forever.
― Tell me, knowledge, if you are always behind us letting us know everything we know, why do you let us make mistakes?
― Well, the knowledge of every person is always born with a colleague who walks always along its side. We are twins and we cannot be separated. You know it very well. Learning it's called and, the closer you are, the less mistakes you make. The problem is that the knowledge is always at your side to help and, on the other hand, learning is something you have to choose. If you are keen to make a mistake, you will be able to learn and acquire more knowledge. However, if you never make mistakes, you will never learn and will always, always, think that the only correct option is yours. It seems difficult but believe me, it's not difficult to let yourself make mistakes to feel the learning feelings. Once you learn how to control it, you start to stop making mistakes continuously and you start to acquire a constant and infinite knowledge.
― I'm glad I've met you, knowledge.
―Same here, my friend. And now, could I ask you to do me a favour?
― Tell me.
― Can you take me to the future, please?





¡Eh!

― Eh, tú ¡Sí, sí, tú!
―¿Yo?
―¡Sí, tú!
― Dime.
― ¿Me puedes llevar al futuro, por favor?
― ¿Al futuro? No, lo siento, no voy en esa dirección.
―Ah, ¿no? ¿No se puede viajar, al futuro?
― No, desafortunadamente no.
― Sin embargo, desde que hemos hablado ya han pasado veinte segundos ¿Eso no es viajar al futuro? ¡Ya estamos en el futuro, colega!
― ¿Qué?
― Que si te percatas, siempre viajamos hacia el futuro.
― No, no. Ahora estamos en el presente.
― El presente es efímero.
― No, no, un olor es efímero.
― No, es el presente lo que es efímero. Si nos paramos a pensar, el presente, en realidad, no existe. ¿Y sabes por qué?
― No, ¿Por qué?
― Porque una vez empezamos a pensar en el presente, éste ya ha pasado. A la sazón estamos en el futuro, de hecho siempre vivimos en el futuro inmediato. ¿O no?
― No. Vivimos en el presente. Es ahora. No después.
― Sin embargo, ¿no crees que el ahora, mientras hablamos, ya ha pasado?
― No. No tiene sentido lo que dices.
―¿Lo tiene, o no lo tiene? Bien, me da igual, pero ¿me puedes hacer un favor?
― Dime.
―¿Me puedes llevar al futuro, por favor?
― ¿Otra vuelta? ¡No podemos viajar al futuro! ¡Ni al pasado! No podemos viajar en el tiempo. Pesado!!!
― Eh, eh. Un respeto. Háblame bien, muchacho. ¿Quién dice que no lo podemos hacer?
― Todos los científicos. Todas las personas. Nunca nadie ha viajado en el tiempo, por tanto es imposible hacerlo.
― Joven. Que nunca lo haya hecho nadie no significa que sea imposible hacerlo.
―¿Tú puedes?
― No.
― Entonces, déjame en paz y vuelve por donde hayas venido, calavera.
― Mira el guapito de cara como habla. ¿Tú sabes quién soy yo?
―¿Y tú?¿Tú sabes quién soy yo?
― Sí, el hijo del presidente.
― Ah, ¿Y cómo sabes eso?
― Es que soy un poco especial, amiguito.
― Bah! He oído decir a tanta gente que son especiales... ¿No crees que empieza a derivar en una patología a la que podíamos denominar ‘especialitis'?
―¿Es que acaso no somos todos especiales? ¿Hay alguien que no sea especial en este mundo?
― La gente normal no es especial.
― ¿Te consideras parte de la gente normal?
― No.
― Entonces, ¿por qué dices que los otros no son especiales? ¿Sabes cuanta gente como tú dirá que es especial y no considerará a la gente normal como especial, igual que haces tú? ¿A eso no le dices ser un poco especial?
― Tienes tu punto, aquí, sí. Si no recuerdo mal, has dicho que eres un poco especial. Esta afirmación ¿no te hace formar parte de ese grupo de gente del que los dos renegamos?
― Bien, ¿quién te ha dicho a ti que yo sea gente?
―Entonces, ¿qué eres?
― Buena pregunta. ¡Ni siquiera yo lo sé!
― Es decir que tú, que vienes y me preguntas si te puedo trasladar al futuro y me dices que eres especial, no sabes lo que eres. Tú no eres extraño, eres un friki.
―Quizá me veas con la forma de persona
―La verdad es que no te veo así. Espérate. ¿Con quién hablo?
― ¡Ah!
― Eh! Dónde estás
―Ahora no te puedo ver y no te puedo contemplar para saber si adoptas la forma humana o no.
― Bien… ¿me has visto alguna vez antes?
― Mmm… Hace un momento, cuando estábamos hablando.
― Sí. ¿Y te has fijado que nunca has dirigido tu mirada hacia mí mientras hablábamos?
―No… Pero pensaba…
― Pensaba, pensaba ¡Qué extraños sois los humanos! Venga pensar y pensar si, en definitiva no sacáis provecho de nada. Rumia que si en ningún momento sois capaces de viajar en el tiempo, para qué pensar tanto si no sirve de nada.
― ¡Eh, un respeto!
― ¡Ah! Ahora eres tú quien pide respeto, guindilla. Un consejo, colega. No esperes más cosas de las que tú estés dispuesto a hacer.
― Tienes razón. No obstante, los humanos han hecho muchas cosas: tecnología, religiones, monedas, gobiernos, justicia…
― Sí, una tecnología que os hace perder las relaciones verídicas, religiones que crean con el fanatismo una forma extrema de vida, monedas que construyen imperios solamente para unos escogidos, gobiernos que apoyan guerras donde se producen miles de muertos, una justicia que facilita que solo los culpables ricos escapen de las leyes… ¡Para qué tanto pensamiento!
― Cierto, ¿pero por qué no me hablas cara a cara?
― Quizá porque no tengo una cara ¿no crees?
― ¿Y cómo puedes hablar si no tienes cara?
― Qué extraños sois los humanos. Preguntáis sin considerar otras opciones, siempre pensáis que las preguntas que hacéis no entrañan respuestas inesperadas. Es como esperar que la luz siempre sea blanca y la oscuridad negra. Habéis viajado tanto poco por el Universo que no sabéis nada sobre el arte abstracto, aunque colgáis dibujos de este tipo de arte, sin tener ni idea. Dime y piensa antes de contestar, amiguito, ¿es que quizá es necesario tener cara para hablar?
― Mmm... sí, no.
―Sois muy curiosos los humanos. Aunque sabéis las respuestas, a veces, os equivocáis. Sois un caso de estudio universal. Una especie a investigar.
―¿Cómo puede hablar alguien que no tiene cara? Si no tiene cara, no tiene boca, por tanto, no puede articular palabras para articular los sonidos que generan las vibraciones con la longitud de onda y la frecuencia correcta para llegar a los tímpanos y que estos reciban la información que procesa el cerebro para comunicarse. Bum! ¿Cómo te has quedado, tronco, con esta respuesta?
― Bien. Solo te diré que también se puede hablar en otros sistemas como el braille y que, para entenderlo, no hacen falta ni boca ni tímpanos. Bum! ¿Cómo te has quedado, pringao, ante esta respuesta? Sois extraordinarios los humanos, sois tan previsibles y tan fáciles de engañar que cualquier civilización futura podría viajar al pasado para destruiros, sin saber que la destrucción de sus antecesores originaría su propia muerte. Así sois los humanos.
― ¿Es todo tan simple como lo pintas tú?
―No lo sé, ¿lo es?
―Te lo pregunto a ti.
― Y yo a ti. ¿Tengo que ser siempre yo quien dé las respuestas a todo? Ah, sí, es verdad, no me acordaba, tengo que ser yo siempre.
―¡Qué dices, machito!¿Por qué?
― Cuando decidas respetarme y hablarme amablemente, decidiré si me conviene contestarte.
― Tienes razón ¿me podrías contestar amablemente, por favor, por qué debes dar tú siempre las respuestas?
― Bien. No es fácil. Piensa, ¿en algún momento, desde el principio de la conversación, me has visto alguna forma?
― Sí, forma humana. Pensaba que estaba hablando con un ser humano.
― Y, ¿qué te ha hecho suponer eso?
― Que me hablabas.
― Qué graciosos sois los humanos. Solo porque alguien os hable ya pensáis que debe ser una persona. Morral, recuerda esto, no todas las voces provienen siempre de otro humano.
― Ah, ¿no? Entonces ¿quién nos habla?
― Bien, a veces, también os habláis a vosotros mismo ¿Ves? Tan previsibles como siempre, sabéis la respuesta, pero solo pensáis en vuestra versión. Ni escucháis, ni os dejáis escuchar.
― Es difícil eso de escuchar y de hacerse escuchar.
― Es difícil hasta que te lo propones. La falta de voluntad también os caracteriza bastante bien, aunque no en todos los humanos se note. Hay algunos que luchan, y mucho, para cambiar.
―La vida es complicada. Ser humano es complicado.
― No, lo que es complicado es mi trabajo, que siempre debo ir detrás de vosotros para deciros lo que desconocéis.
― Dime ¿quién eres, en realidad?
― Soy el conocimiento, sinsajo. Lo sé todo. Me encargo de que los científicos se iluminen con mi presencia en su cerebro. También soy el responsable de que tú hayas aprendido a leer, incluso a hablar.
― A veces está muy oscuro allí, fuera de tu cerebro, no es fácil salir de la zona de confort.
― La luz es una presencia hermosa, colega, simplemente debes saber que no todos las luces iluminan, ni todas las hogueras duran siempre.
― Dime, conocimiento, si tú estás siempre detrás, haciendo que todo lo que sabemos sea posible, ¿por qué motivo permites que nos equivoquemos?
― ¿Sabes? El conocimiento de todas las personas nace siempre con un acompañante que llevan a su lado. Son gemelos y nunca se pueden separar. Tú lo conoces muy bien. Se llama aprendizaje y cuando más os juntéis menos os equivocaréis. El problema radica en que el conocimiento está a vuestra disposición para ayudar, por otra parte, el aprendizaje forma parte de vuestra elección. Si aceptáis la equivocación podréis adquirir más conocimiento. En cambio, si no os equivocáis nunca, jamás aprenderéis y siempre, siempre, pensaréis que la única opción correcta es la vuestra. Parece complicado, pero créeme, listillo, no es difícil dejar de equivocarse para sentir las sensaciones del aprendizaje. Una vez hayas aprendido a controlarlo, dejas de equivocarte continuamente para pasar a adquirir un conocimiento constante e infinito.
― Me alegro de haberte conocido, conocimiento.
― Lo mismo digo, compadre. Y ahora ¿puedo pedirte un favor?
― Tú dirás.
― ¿Me puedes llevar al futuro, por favor?


dimecres, 10 d’agost del 2016

Incansable (Abajo en castellano / Below in English)

Fa temps, a les llunyanies de la gran ciutat, vivia una viatgera que no aturava mai. De viatjar, dic. Després d'haver-se recorregut tot el planeta a peu, d'haver nadat per totes les divuit mars, d’haver volat arreu de l'estratosfera, era coneguda com la viatgera incansable. Motxilla a l'esquena, estava disposada sempre a començar una nova aventura. Al sac només portava el més necessari: l'espai, la llum i el sistema cartogràfic de les 27 dimensions originàries del Big Bang.

Era un personatge estrany, perquè no era una persona, ni un animal, era una criatura rara i una mica bohèmia, però tampoc tenia una estructura físicoquímica. Ni òssia. Era un no ningú. Simplement una presència al món paranormal, una visió inesperada a la ment dels ens que vivien a la ciutat. Certes criatures del planeta afirmaven haver parlat amb  ella. Però només era un rumor fantàstic creat per algunes conspiracions paranoidals.

Artista: Nerea Delgado

Hi havia un esperit, que vivia a 7000 metres sota el mar, coneguda per tota la població. Aquest esperit era l'únic vincle en tot el planeta que havia aconseguit crear un contacte amb la viatgera incansable. Es coneixien de feia molt de temps, doncs totes dues eren més velles que l'eternitat. I mira que és difícil ser més vell que l'eternitat!

La viatgera incansable mai no havia mort. No ho podia fer això de morir, perquè sabia que si ho feia, destruiria l'existència de tot. Inclús dels planetes. La esperit sí que havia mort un parell de voltes a la seua vida, però res greu, perquè els mecanismes autoreproductors que l’esperit tenia eren suficientment poderosos per ressuscitar-se a ella mateixa. L’esperit estava cansada de viure i decidí traspassar-li aquella enigmàtica tasca a la seua filla. L'havia creada ella mateixa traient-se una peça de la seua pròpia estructura gelatinosa. A la seua filla només li va dir on havia d'anar pera  fer que la història continuara i no s'aturara mai. Després d'un t'estime es deixà marcir per sempre més.
El petit esperit, que no podia plorar perquè no disposava d'un sistema innat per a fer-ho, decidí, el seu primer dia de vida i, només perdre a sa mare, anar a buscar a la viatgera incansable. Havia de seguir el camí de pols celestial, agafar l'eixida número dos i, després d'haver traspassat el bosc roig i violeta, devia trobar la pedra de coure que s'amagava a sota del núvol de plantes d'origami. No li va costar gaire, ja que podia relliscar-se per qualsevol superfície amb facilitat.

I la va veure allí, solitària, nua, muda, asseguda sobre la seua imaginació, rumiant sobre perquè les hores tenen 60 minuts i perquè els minuts tenen 60 segons però, en canvi, els segons tenen 100 divisions i no 60. Rumiava en veu alta encara que no tenia veu. Però l’esperit havia heretat les neurones de sa mare, que li ajudaven a entendre què deien els pensaments aliens. La viatgera incansable es preguntava què feia aquella espècie d'ameba a la seua particular cova. Així que li va transmetre els seus pensaments. El diàleg neuronal va ser el següent:

- Qui eres?
- Sóc la filla de la teua representant, ma mare ha mort per deixar-me a mi com a encarregada de l'existència de la vida.
- Tens experiència?
- Acabe de nàixer.
- No és pas una bona experiència, aquesta.
- Puc fer-ho bé. He heretat el sistema neuronal de ma mare.
- És un avanç. Hauràs de portar a terme tasques realment complicades.
- Ho sé. Però, quines?
- Tu saps què sóc, jo?
- Sí, eres el temps.
- Exacte. I saps quina és la meua funció?
- No...
- Veuràs... El temps és l'encarregat de viatjar. I, per tant, incansablement, jo no pare de viatjar. No és que ho faja per plaer, és que ho he de fer, ho entens?
- No massa. Perquè has de viatjar?
- Perquè si no ho faig, l'existència deixarà d'existir. I tot desapareixerà per sempre. És una responsabilitat molt alta, aquesta.
- Ja ho veig però... I ho fas molt de pressa segons tinc entès, no?
- Evidentment. Jo viatge més de pressa que la llum, més que l'espai, més que tot. Perquè no puc parar. No puc retrocedir, sempre avance.
- Però... ara estem parats, com pot ser que encara existim?
- Perquè... no són els animals, ni les plantes, ni els ens els qui viatgen. Sóc jo qui mou tota la realitat sense parar. Ara mateixa estem viatjant, sols que no sou capaços d'apreciar-ho. I puc dir-te, a més, que viatgem a una velocitat altíssima. Un error de càlcul en qualsevol de les 27 dimensions i tot desapareixerà. No us moveu vosaltres, sóc jo qui us mou.
- I quina és la meua faena, llavors? Perquè ma mare m'ha encarregat que vinguera a coneixer-te!
- Tu ets la responsable de mantenir l'equilibri substancial de la matèria primera del temps i, per a  fer això, l'única cosa que has de fer és vindre a visitar-me cada tres-cents bilions de centèsimes de segon. Notaràs un canvi després de cada visita. Ja m'ho contaràs la pròxima vegada que vingues. Apa, ves-te'n. I no digues res més.

L’esperit no va dubtar a anar-se'n perquè sabia que estava fent el que calia fer. Quin personatge més estrany que era, aquella cosa, no parava de dir-se. Una vegada abandonat el camí de pols celestial, va notar que no podia moure's. Estava paralitzada totalment. Era això que el temps li havia es referit? A cada visita, el temps devia prestar-li atenció a l’esperit, per poder parlar amb algú, per poder comunicar-se amb alguna cosa. Per no sentir una tristesa horrible durant els seus viatges a causa de la solitud més absoluta mai experimentada per res que poguera existir a l'Univers. El temps necessitava descansar i tindre una conversa amb algú, encara que fora, si fa no fa, cada 9.513 anys.


Artista: Nerea Delgado

PS Voldria dedicar unes paraules a l´artista que ha fet possible que estos dibuixos acompanyen tant bé i il·lustren amb tanta gràcia els meus mons de fantasia. A Nerea Delgado, gràcies per ser capaç de representar a un nivell tant alt la dificultat del tema escollit per aquesta historieta.
Incansable

 Hace tiempo, en las lejanías de la gran ciudad, vivía un viajero que no paraba nunca. De viajar, digo. Después de haberse recorrido todo el planeta a pie, de haber nadado por todos los 18 mares, haber volado por toda la estratosfera, los entes la conocían como el viajero incansable. Mochila a la espalda, siempre estaba dispuesta a empezar una nueva aventura. En ella solo llevaba lo que era indispensable: el espacio, la luz y el sistema cartográfico de las 27 dimensiones originarias del Big Bang.

Era un personaje extraño, porque no era una persona, ni un animal, era una criatura rara y un poco bohemia, pero tampoco tenía una estructura físico-química. Ni ósea. No era nada. Simplemente una presencia en el mundo paranormal, una visión inesperada  en la mente de los entes que vivían en la ciudad. Ciertas criaturas del planeta afirmaban haber hablado con ella. Pero era solo un rumor fantástico creado por algunas conspiraciones paranoides.


Artista: Nerea Delgado

Había una espíritu que vivía a 7000 metros bajo el mar, conocida por toda la población. Esta espíritu era el único vínculo en todo el planeta que había conseguido crear un contacto con el viajero incansable. Se conocían desde mucho tiempo atrás, pues ambas eran más viejas que la eternidad. ¡Y mira que es difícil ser más vieja que la eternidad!

El viajero incansable nunca había muerto. No lo podía hacer, eso de morir, porque sabía que si lo hacía, destruiría la existencia de todo. Incluso de los planetas. La espíritu sí que había muerto un par de veces en su vida, pero nada grave, porque los mecanismos auto-reproductivos que la espíritu tenía eran suficientemente poderosos para resucitarse a ella misma. La espíritu estaba cansada de vivir y decidió dejarle su enigmática tarea a su hija. La había creado ella misma sacándose una pieza de su propia estructura gelatinosa. A su hija solo le dijo dónde debía ir para hacer que la historia continuara y no se parara nunca. Después de un te quiero se dejó marchitar para siempre.

La pequeña espíritu, que no podía llorar porque no disponía de un sistema innato para hacerlo, decidió, en su primer día de vida y, nada más perder a su madre, ir a buscar a la viajera incansable. Tenía que seguir el camino de polvo celestial, coger la salida número dos y, después de haber traspasado el bosque rojo y violeta, debía encontrar la piedra de cobre que se escondía debajo de la nube plantas de origami. No le costó mucho, ya que podía resbalarse por cualquier superficie con facilidad.

Y lo vio allí, solitaria, desnudo, muda, sentado sobre su imaginación, pensando sobre por qué las horas tienen 60 minutos y porqué los minutos tienen 60 segundos pero, en cambio, los segundos tienen 100 divisiones y no 60 también. Porque pensaba en voz alta, aunque no tenía voz. Pero la espíritu había heredado las neuronas de su madre, que ayudaban a entender qué decían los pensamientos ajenos. La viajera incansable se preguntaba qué hacía aquella especie de ameba en su particular cueva. Así que le transmitió sus pensamientos. El diálogo neuronal fue el siguiente:

-          - ¿Quién eres?
-          - Soy la hija de tu representante, mi madre ha muerto para dejarme como encargada de la existencia de la vida.
-          - ¿Tienes experiencia?
-          - Acabo de nacer.
-          - Eso no es una buena experiencia.
-          - Puedo hacerlo bien. He heredado el sistema neuronal de mi madre.
-          - Es un avance. Deberás llevar a cabo tareas realmente complicadas.
-          - Lo sé. Pero, ¿cuáles?
-          - ¿Tú sabes qué soy yo?
-          - Sí, eres el tiempo.
-          - Exacto. ¿Y sabes cuál es mi función?
-          - No…
-          - Verás… El tiempo es el encargado de viajar. Y, por tanto, incansablemente, yo no paro de viajar. No es que lo haga por placer, es que lo tengo que hacer, ¿lo entiendes?
-          - No demasiado. ¿Por qué has de viajar?
-         - Porque si no lo hago la existencia dejará de existir. Y todo desaparecerá para siempre. Es una responsabilidad muy alta/grande, esta.
-          - Ya veo, pero… Y lo haces muy deprisa según tengo entendido, ¿no?
-       - Evidentemente. Yo viajo más deprisa que la luz, más que el espacio, más que todo. Porque no puedo parar. No puedo retroceder, siempre avanzo.
-         - Pero… ahora estamos parados, ¿cómo puede ser que todavía existamos?
-      - Porque… no son los animales, ni las plantas, ni los entes los que viajan. Soy yo quien mueve toda la realidad sin parar. Ahora mismo estamos viajando, solo que no sois capaces de apreciarlo. Y puedo decirte, además, que viajamos a una velocidad altísima. Un error de cálculo en cualquiera de las 27 dimensiones y todo desaparecerá. No os movéis vosotros, soy yo quien os mueve.
-          - ¿Y cuál es mi función, entonces? ¿Por qué mi madre me ha encargado venir a conocerte?
-       - Tú eres la responsable de mantener el equilibrio sustancial de la materia prima del tiempo y, para hacer eso, la única cosa que tienes que hacer es venir a visitarme cada trescientos billones de centésimas de segundo. Notarás un cambio después de cada visita. Ya me lo contarás la próxima vez que vengas. Ahora, vete. Y no digas nada más.

La espíritu no dudó en irse porque sabía que estaba haciendo lo que se debía hacer. Qué personaje más extraño que era aquella cosa, no paraba de decirse. Una vez abandonó el camino de polvo celestial, notó cómo no podía moverse. Estaba paralizada totalmente. Era eso a lo que la tiempo se refería. A cada visita, el tiempo debía prestarle atención a la espíritu, para poder hablar con alguien, para poder comunicarse con alguna cosa. Para no sentir una tristeza horrible durante sus viajes debido a la soledad más absoluta nunca experimentada por nada que pudiese existir en el Universo. El tiempo necesitaba descansar y tener una conversación con alguien, aunque fuera, más o menos, cada 9513 años.


Artista: Nerea Delgado
 PS Querría dedicar unas palabras a la artista que ha hecho posible que estos dibujos acompañen tan bien e ilustren con tanta gracia mis mundos de fantasia. A Nerea Delgado, gracias por ser capaz de representar a un nivel tan alto la dificultad del tema escogido para esta historieta.

The tireless traveller

Some time ago, far away from the big city, there was a traveller who never stopped. Never stopped travelling I mean. After going over the whole planet on foot, swimming over the 18 seas, flying the entire stratosphere, the beings knew her like the tireless traveller. She was always ready to start a new adventure. Inside the backpack there were what was indispensable: the space, the light and the cartographic system of the 27 dimensions native to Big Bang.

He was a weird character because she was not a person neither an animal, he was a bizarre and a bit of a bohemian creature, but she had not a physico-chemical structure.  Neither an osseous one. She was nothing. Simply a presence in the paranormal world, an unexpected vision in the mind of the beings that lived in the city. Certain creatures of the planet affirmed they talked with him. But it was only a fantastic rumour created by some paranoid conspiracies.


Artist: Nerea Delgado

There was a spirit who lived at 7000 metres depth in the sea, she was known by all the population. This spirit was the only link on the whole planet that achieved to create a contact with the tireless traveller. They knew each other  for a very long time, both of them were older than the eternity. And it is so difficult to be older than the eternity!

The tireless traveller had never died. She couldn’t do that, to die, because he knew that if she did it, it would destroy the existence of everything. Even of the planets. The one who died a couple of times, but nothing serious, was the spirit, who had auto-reproductive mechanisms that were powerful enough to resurrect by herself. The spirit was tired of living and decided to let her daughter carry her enigmatic task. She created her daughter herself by taking out a piece of her own jellied structure. She only told her where to go in order to let the history continue and never let it stop. After one ‘I love you’ she let herself wither forever.

The little spirit, who couldn’t cry because she didn’t own have an innate system to do it so, decided, on the first day of her life and after having lost her mother, to search for the tireless traveller. She had to follow the path of celestial dust, take the exit number two and, after running through the red and purple forest, she had to find the copper stone hidden under the cloud of origami plants. It didn’t take her that long because she could slide along any surface with ease.

And there she saw him, lonely, nude, silent, sat above her imagination, thinking about why the hours have 60 minutes and why minutes have 60 seconds but, on the other hand, the seconds have 100 divisions and not 60 too. He thought out loud, even though she didn’t have a voice. But the spirit inherited the neurons of her mother  and that helped him to understand what the alien thoughts said. The tireless traveller asked himself what was that kind of amoeba doing in her private cave. So he transmitted her thoughts to her. The neuronal dialog was as follows:

- Who are you?
- I am the daughter of your representative. My mum died to let me be in charge of the existence of the life.
- Do you have experience?
- I was just born.
- Not a good experience, that one.
- I can do the job. I have inherited the neuronal system of my mother.
- It’s a progress. You will have to do carry out really difficult tasks.
- I know, but which ones?
- Do you know who I am?
- Yes, you are the time.
- Exactly. And do you know what my function is?
- No…
- Listen… The time is in charge of travelling. And, because of that, in a tireless way, I never stop travelling. Not that I do it for fun, I must do it, do you understand?
- Not really. Why do you have to travel?
- Because if I don’t the existence will stop existing. And everything will disappear forever. It is a top responsibility, this one.
- I see but… As far as I know you do it very fast, don’t you?
- Evidently. I travel faster than the light, than the space, than everything. Because I cannot stop. I cannot go back, I always move forward.
- But… now we stand still, how can it be that we still exist?
- Because… it is not the animals, neither the plants, nor the beings those ones who travel. It is me who moves the whole reality without stopping. Right now we are travelling, it’s just you who cannot notice it. And I can even tell you that we are travelling at a super high velocity. A mistake in any calculation of the 27 dimensions and everything will disappear. You don’t move, it’s me who move moves you.
- And what is my job then? Why did my mother command me to meet you?
- You are responsible for maintaining the vital equilibrium of the raw material of the time and, to do that, the only thing you have to do is come and visit me every three hundred billions of hundredths of seconds. You will notice a change after every visit. You will tell me next time you come. Now leave. And do not say anything.

The spirit didn’t hesitate and left because she knew that she was doing what needed to be done. What a weird character that thing was, she thought to herself once and again. Once she abandoned the path of celestial dust she noticed that she could not move. She was completely paralyzed. That was what the time was on about. In every visit, time should pay attention to the spirit, just to be able to speak to someone, to be able to communicate with something. This was in order not to feel a horrible sadness during her trips, due to the greatest absolute solitude never experienced before by anything that could exist in the Universe. Time needed to rest and have a conversation with someone, even if it was, more or less, each 9513 years.


Artist: Nerea Delgado
PS I would like to dedicate a few words to the artist who made possible that these drawings accompany in such a good way and illustrate with such a grace my fantasy worlds. To Nerea Delgado, thank you for being capable of representing at such a high level the dificulty of the chosen topic for this little story.