L'ombra que marcava el camí / La sombra que marcaba el camino

Quan Guillem es trobava en una situació adversa se li acudia fer burrades. Assegut a l’aeroport esperava la crida d’embarcament per al vol de Xile. Li havien promès una casa, un treball i, fins i tot, una parella. La seua família no li havia donat cap consell, perquè no en tenia. De família, dic. Els amics eren la seua tortuga Blívia i el seu gos Rodolf, així que tampoc podien donar-li consells, a no ser que es tractara de consells animals. Ben mirat, allà on marxava fins i tot podien vindre-li bé. Però no va ser el cas. Només aplegar a l’aeroport, el taxista li va cobrar 36 euros «per error». Almenys, això era el que la companyia de taxis li digué quan es queixà per via telefònica. Guillem era un desgraciat. Un puto desgraciat. L’ésser més desgraciat de tot el poble. Amb 19 anys, no tenia casa, ni família, ni amics humans. Ni estudis. D’on havia tret els diners per a volar a Xile, doncs?

Ni el propio Guillem sabía de dónde había salido la pasta. Plata, mosca, parné, cuartos… El problema y la solución, dos caras de la misma moneda. Unas semanas antes vagaba por el pueblo más perdido que de costumbre. Las calles parecían haber cambiado y de repente se convertían en un laberinto que recorría a tientas. Blívia y Rodolf le miraban extrañados cuando volvía de deambular, como si se estuviera operando una transformación apenas perceptible. Las noches comenzaron a difuminarse, Guillem dejó de ser consciente del paso del tiempo que medía el reloj. Una de esas noches, tumbado en la cama de su habitación de paredes húmedas y amarillas, sintió una presencia que turbó el poco sueño que le brindaba su vieja cama.

―¿Quién anda ahí? ―Preguntó sin saber muy bien si deseaba obtener alguna respuesta.

Una ombra obscura i penetrada en la paret era la qui parlava. Amorfa o, almenys, indescriptible, poc poligonal, amb corbes i punts de llum entre mig. Guillem no sabia què fer. Poruc, com sempre, s’alçà amb el ganivet que sempre guardava davall del coixí a la mà esquerra. Què volia fer? Atacar una ombra amb un estri de cuina? La intel·ligència mai havia sigut una habilitat forta de Guillem. Tot i això, sense pensar-ho, es dirigí cap a l’ombra i li preguntà...

― Qui eres i què vols?

― No és el que sóc, sinó el que seràs – Respongué l’ombra.

― No t’entenc.

― La teua vida és una merda. Accepta-ho. Per això te n’has d’anar d’ací. No n’hi ha res a fer al poble. Fes-me cas. Ves-te’n.

― Com que et faça cas? Ets una ombra!

― Per això mateix. No tens ni amics ni família, sóc l’única matèria que pot ajudar-te. I ni tan sols soc matèria. Però soc l’única cosa que parla amb tu. Ves-te’n.

―On?

― A Xile.

― Per què?

― Allí tindràs un treball, una casa i una parella.

― No tinc diners.

― Jo sé on trobar-los.

― On?

De sobre, Guillem caigué a terra i s’adormí sense saber ni com. A l’endemà no recordava el perquè. Estava espantat però l’ombra tenia raó. El que no entenia era per què Xile i no un altre país. Decidí passar del tema i continuar la seua vida normal. La vida de no fer res més que no fóra menjar, dormir, alimentar els seus animalets i eixir a tirar la brossa al contenidor. Amb els llums apagats, colgat al llit, pensà que s’havia deixat el ganivet a la cuina. Anà a per ell. Pujà a l’alcova i en entrar es trobà, sense somiar, amb l’ombra de la nit anterior. Ganivet a la mà, començà una conversa:

― ¿Por qué has vuelto?

― Eres muy ingenuo si piensas que me he ido alguna vez.

La sombra esgrimía algo parecido a una sonrisa socarrona en su cara disforme. No era la misma aparición, el ente bidimensional de la noche anterior luchaba por salir de la pared de aquella lúgubre habitación. Parecía estar transformándose en algo similar a un ser mortal, casi humano.

― No me interesa tu oferta. Lárgate.

― Guillem, hace varias lunas que perdiste el derecho a decidir sobre tu patética vida.

― ¡Vete!

― No seas ridículo y deja el puto cuchillo de una puta vez.

A Guillem le inquietaba la realidad de aquel sueño. De repente, una niebla espesa cubrió los recuerdos de 19 años. Sólo existían las palabras que profería aquella maldita sombra.

― No entiendo nada. ¿Por qué Chile? ¿Por qué ahora?

― Sois todos iguales, siempre en busca de respuestas cuando ni siquiera sabéis preguntar.

Cada una de las palabras que aquel ser enhebraba en la conversación tapizaba la lengua de Guillem con un gusto metálico, como de sangre. La sombra desapareció de un momento a otro y la estancia volvió a ser el mismo lugar tranquilo que albergaba a Blívia y Rodolf desde hacía algunos años. El perro y la tortuga contemplaban recelosos a su dueño, conscientes de que ya no volvería a ser el mismo. Esa misma noche, Guillem mojó las sábanas con el sudor de unos sueños intranquilos. Al despertar, sobre el taburete que utilizaba a modo de mesilla, descubrió un billete de ida a Chile. De sus mascotas no quedaba ningún rastro.

No va plorar. La magnitud del problema no era tan gran. Com a mínim, a ell no li ho pareixia. S’aferrà al bitllet com s’aferra una cabra muntesa a l’última pedra de l’abisme. Es vestí, no pensà, no s’astorà, no perdé de vista la motxilla, tot i passaport. Aplegà a l’aeroport, li pagà al taxista els últims 36 euros que li quedaven. Estava arruïnat i se n’anava a Xile. No es posà nerviós. Estava en un estat catatònic i ni tan sols pensava en la manera de reaccionar. Ni tan sols havia desdejunat. Ben mirat, no tenia diners per a poder fer-ho. Quan facturà la maleta, l´hostessa li va preguntar:

― Vola sol o acompanyat?

― Sol.

―El seu tiquet indica el contrari.

― Què?

― Ací posa que vostè viatja amb una persona més.

― Però, jo vinc sol.

― Aleshores l’altra persona ja haurà entrat a dins. Acabe de comprovar que ja ha facturat les seues maletes.

― Disculpe! Em pot dir qui és l’altra persona?

― Em sap greu, és informació que vostè devia conèixer. Jo no puc facilitar-li-la. Per favor, isca de la cua, hi ha gent que espera per anar al Japó també, sap?

Guillem se n’anà sense pensar, capficat amb els pensaments interns sobre qui podia ser aquella persona que viatjaria amb ell. No en tenia ni idea. Una vegada aplegat al control, el policia que vigilava li va preguntar si portava alguna cosa perillosa a la maleta. Guillem va contestar que no, però l’agent li va demanar que se separara de la fila comuna. L’havien d’escorcollar perquè de forma aleatòria, l’havien seleccionat. Acabat l’escorcoll li escarbaren les butxaques del pantaló i el policia trobà un ganivet.

― Com que res perillós, eh?

― Cadascú s’ha de defensar dels seus propis malsomnis, senyor agent.

― Per favor, Rik, vaja amb aquesta persona a la sala d’interrogatoris. Portava un arma molt perillosa a la butxaca del camal del pantaló.

Arribat a la sala, l’agent Rik es proposà d’esbrinar per què un xic jove, que viatjava al Japó, duia un ganivet tan afilat a la butxaca del pantaló.

― Així que tu ets Guillem. Guillem Roca Patraix.

― Sí.

― Diga’m, senyor Roca, per què volia assassinar Kyu Riang a Tòkio?

― No volia assassinar-lo a ell.

― A qui, aleshores?

― A l’ombra que em parla per les nits.

― Assassinar una ombra, eh?

― Sí. Al Japó. Estava tot planejat des d’un principi. Fins i tot abans que l’ombra apareguès.

L’agent no entenia una paraula de les explicacions de Guillem. Guillem estava ben tranquil, fins i tot massa per a ser ell. Qualsevol persona que se l’haguera imaginat en aquesta situació abans, no s’ho hauria cregut. Inesperadament, l’agent que l’estava interrogant, se n’anà sense dir res. Guillem restà alliberat de qualsevol delicte. Guillem, sense pensar-s’ho dues vegades, abandonà la sala. Amb el ganivet a la butxaca.

La turba que inundaba el aeropuerto, inmersa en el trajín de la terminal, no reparaba en que aquel chico aparentemente anodino que acababa de salir de la sala de interrogatorios con un cuchillo en el bolsillo mantenía una discusión consigo mismo perceptible para todo aquel que supiera escuchar.

― ¿Por qué cojones tengo dos billetes de avión?

― Todo a su debido tiempo, amigo.

― Yo no soy tu puto amigo y te recuerdo que llevo un cuchillo en el bolsillo.

― Ésta sí que es buena. ¿Me amenazas después de librarte del interrogatorio y de sus consecuencias?

― ¡No sé quién eres, no sé quién eres!

― La introspección nunca ha sido tu fuerte, no te fustigues demasiado.

― ¿Quién es Kyu Riang?

― Por fin, una pregunta relevante.

― ¿Por qué vamos a Japón y no a Chile?

― Todo a su debido tiempo, ahora calla y sigue caminando.

Guillem, un autómata con rumbo fijo, sentía que sus pensamientos le resultaban cada vez más ajenos. Después de deambular quince minutos por la terminal como un niño perdido en un parque de atracciones, entró en los servicios que se encontraban al lado de la puerta de embarque C42.

― Ya era hora, he llegado a creer que te habías echado atrás. Inmediatamente después, he recordado que no tienes nada por lo que merezca la pena quedarte.

― Es verdad, no me queda nada.

― Menuda jeta tienes. Anda, dame el billete a Santiago y toma el dinero que habíamos acordado. La desconocida le dio una última calada al cigarro y bloqueó la puerta de los servicios. Después, se hizo una coleta, sonrió sutilmente y le desabrochó los vaqueros a Guillem. Él, que hacía mucho tiempo que no se corría acompañado, se preguntó cuándo volvería a ver a aquella morena misteriosa.

― Todo a su debido tiempo, amigo.

― Me había olvidado de ti.

― Como si eso fuera posible.

Quan Guillem isqué dels banys amb una cara que expressava més satisfacció que altra cosa, es palpà la butxaca i trobà els bitllets a Xile. No entenia res d’allò que li estava passant. Era com si haguera perdut la memòria anterior als últims 30 segons. Recordava que li havien dit que volaba acompanyat i al Japó. Aleshores, per què tenia bitllets a Xile i, sobretot, com havia aconseguit passar el control amb un ganivet de 15 cm de llarg dins la butxaca? Es retrobà amb la seua amiga l’ombra, la qual cada vegada adquiria més forma humana. 

― Però què… què vols exactament?

― Tens els diners, no?

― Què?

― A l’altra butxaca.

― D’on? D’on han eixit els diners?

 ― No sigues babau, te’ls ha donat la xica que t’ha fet una mamada al bany.

― Quina xica?

― Jo.

― Què?

Guillem estava molt confós, tant que perdé el coneixement i caigué desplomat a terra. Despertà a la infermeria de l’aeroport, rodejat d’una doctora i dos infermers de sala. Sobre com hi havia arribat no en tenia ni idea. Portava una mascareta amb algun tipus de gas que el feia respirar bé i un parell d’agulles que li proporcionaven aliments via intravenosa.

― Bon dia, et diuen Guillem, veritat? ―Li preguntà un dels infermers.

― Si. ―Respongué.

― No patisques, tot anirà bé. De seguida vindrà el doctor a explicar-te què ha passat.

― Però, la doctora està ací, no m’ho pot explicar ella?

― Ho sent molt, Guillem, la doctora no té assignat el teu cas. El doctor que porta el teu cas és el doctor Riang.

Riang. Per què li sonava tant aquell cognom? Quin era el misteri que l’envoltava i per què tenia llacunes blanques mentals de memòria? Guillem no aconseguia aclarir res. d’improvís, quan pensava que res ja no podria anar pitjor, l’ombra reaparegué procedent del no res, justament quan els infermers i la doctora de la sala havien desaparegut.

― Vaja, vaja… Veig que intentes escapar-te com siga, eh?

― Però, per què tornes a aparéixer? No vull veure’t més. Fuig de la meua vida, per favor t’ho demane, no sé què vols, ni qui eres. Deixa’m en pau! Deixa’m en pau! ―Exclatà Guillem envoltat d’una tempesta de pensaments negres i llampants que no el deixaven viure amb tranquil·litat.

― Ha, ha, ha! No podria deixar-te mai sol, Guillem. Recorda que hem d’assassinar el senyor Kyu Riang.

― No vull! Jo no vull assassinar ningú, no ho entens? M’has portat a l’aeroport per anar a Xile i he acabat dins d’una espècie d’hospital on cap persona no em vol donar informació sobre el meu estat. Vull tornar a casa, vull veure els meus companys de pis, Blívia i Rodolf. Per favor, per favor…

― És massa tard, Guillem. Ja no ets al teu país. Ets a Santiago de Xile i no tens diners, ni cap persona que t’ajude. L’única manera de tornar és la que et dic… Matar el senyor Riang. Així et tornaran de volta al teu país.

― Ix del meu cap! Ix del meu cap d’una vegada, filla de puta!

Guillem s’adormí fatigat i suat. Despertà sobre un butacó d’un despatx on els murs estaven plens de diplomes de medicina especialitzada, orles de les universitats més prestigioses i diferents reconeixements pels avanços amb malalties estranyes que el doctor Kyu Riang havia descobert. Molts dels certificats estaven a nom de la Universitat de Santiago de Xile. 

― Bé, Guillem, parlem del teu cas, ja que és especi ―BANG!

Sense pensar-s’ho dues vegades, Guillem disparà la pistola que duia darrere la cintura. El trau havia sonat a tot l’aeroport, fort, havia eixit disparat de la pistola en direcció a l’objectiu que Guillem s’havia proposat. La bala havia travessat tota matèria possible. Havia encertat tan plenament que ni tan sols hi havia cap resta de sang. Al sòl només hi romania una espècie de fluid autonivellant que a poc a poc, per art màgica, anava despareixent.

― La superació personal és la millor arma possible per a sobreposar-se a una malaltia com la teua, Guillem.―Conclogué el doctor. Pel que acabe d’observar, crec que t’acabes de superar a tu mateixa. No et tractaré més. Tu i jo ja hem acabat amb la teràpia. Pots tornar a casa.

― Doctor, ni tan sols sé on estic, com pretén que torne a casa?

― Ets a Tokyo, Guillem.

― Com he aplegat fins ací?

― Treballes ací.

― ¿Trabajo en Tokio?

― Sí, hace unos meses te mudaste desde Santiago de Chile con tu familia.

― Yo no tengo familia, Blívia y Rodolf desaparecieron.

― Guillem, Blívia y Rodolf nunca han existido. Ayer mismo reconociste que todo había sido una pesadilla, que querías volver con Shade y los chicos a tu vida normal.

― Sí, es verdad. Perdone doctor, aún no soy capaz de poner en orden la maraña que hay en mi cabeza.

― Tranquilo, toda esta confusión es normal tras haber superado un episodio psicótico.

Guillem no entiende nada de lo que está sucediendo pero, ya ha decidido que la mejor manera de despejar sus dudas es seguir la corriente al desconocido que le observa con aire confiado al otro lado de la mesa.

― Vamos a decirle a mi secretaria que tu familia ya puede pasar. ¿Te parece bien?

― Claro, doctor.

Estremecido, no puede evitar preguntarse cómo será «su familia». Shade, ese es el nombre de su mujer, pero, ¿y sus hijos? Él ni siquiera sabe cuántos son. Una espiral de pensamientos inacabables se condensa en su interior, es incapaz de reconocer su realidad.

― Clara, ya pueden pasar.

Los pasos que se escuchan en la sala contigua y el ruido de la puerta de la consulta abriéndose hacen que Guillem salte de su asiento como un resorte. Antes de girarse se da cuenta de que las manos le sudan tanto que ha humedecido las perneras de los pantalones.

― Hola, cielo. Te hemos echado mucho de menos, casi tengo que matar al doctor Ryang porque no quería dejarte ir de este horrible lugar. Los niños y yo nos vamos a asegurar de que estés bien, ahora todo ha pasado.

Él reconoce al instante el rostro de la mujer que le habla mientras se sienta a su lado y le pone la mano en el hombro. El aeropuerto, la conversación en los servicios… «No», se dice a sí mismo, «nada de esto es real, no puede serlo».

―¡Papáaaaa!

Son dos, un niño y una niña. Mientras se abalanzan sobre él, Guillem puede apreciar que son idénticos: pelo color azabache, como su madre, piel clara y ojos verdes. Ambos le sonríen de manera que le perturban pero, aún así, los abraza mientras observa la expresión complaciente de su médico.

― Estoy muy satisfecho con nuestro progreso, Guillem. Hace un par de meses jamás hubiera imaginado que te vería abrazar así a Sams y Kamar. Ahora mismo te prescribo la medicación y te doy el alta.

― Muchas gracias, doctor Ryang. No sabe las ganas que teníamos los niños y yo de llevarnos a Guillem.

― De nada, Shade. Tengo que reconocer que un caso así no se ve todos los días y me alegro de haberles ayudado.

Guillem siente una punzada de angustia que le recorre las entrañas. Está convencido de que Shade es la materialización del espectro que le ha estado siguiendo y la perspectiva de irse con ella le provoca arcadas. Tiene que haber alguna manera de quedarse. Se da cuenta de que en el bolsillo izquierdo del pantalón está su cuchillo y le reconforta pensar que todo habrá acabado en unos minutos.

Guillem agafà el ganivet i se’l clavà entre els ulls en un tres i no res. Davant la seua muller i els seus fills… El doctor Riang, romania pausat i callat, sense dir res. Al final, li donà els diners en mà a Shade.

La secretaria se sorprendió al ver a aquella cautivadora mujer morena salir del despacho con la única compañía de una tortuga en sus manos y un perro caminando a su lado. El doctor Riang despertó de un extraño trance y pidió a Clara que hiciera pasar a Guillem.

Ilustración: Miguel Ángel Sabariego Díaz

PS M'agradaria mostrar el meu agraïment personal a Nerea Peralvo Martínez qui, gràcies a la seua ment i la seua imaginació,  ha aconseguit que este relat estiga ambientat en una atmosfera inimaginable als racons més sub-urbans del paral·lelisme universal. Junt amb ella, estic i estaré eternament agrait a Miguel Ángel Sabariego Díaz qui, tot i no conéixer-lo, ha decidit aportar el seu tan magnífic art a una historieta creada per dos bons amics que han decidit contar les variacions mentals d'una manera original i fresca, cadascú, com no podia ser d'altra manera, amb la llengua que ens dóna la vida, la llengua materna.

Xicotetes diferències (Más abajo en castellano / Below in english)

 Acte i

Els tacons xafaven la moqueta de pèl rosa que entapissava el sòl de l’habitació. Les veles cilíndriques de color morat romanien enceses i el perfum ametllat a oli de massatge s’ensumava des de la distància. Seguint de baix cap a dalt, les botes eren negres i altes fins als genolls. A sota, cuixa amunt, destacaven unes malles de reixeta. A l’altura de l’entrecuix, unes bragues de cuir marcaven sinuosament el fal·lus de Lluís. Els pèls del melic incloïen una espècie de màgia que atrapava inevitablement Carmen. Una samarreta roja molt cenyida dibuixava el contorn dels mugrons de Lluís, els quals Carmen admirava des del llit. Les mans cobertes amb guants blaus d’escurar. La dreta sostenia un plomall d’escampar la pols. Lluís s’havia pintat els llavis de morat, s’havia perfilat finament les pestanyes i un katyusha feia relluir la calba.

Les càmeres estaven preparades i cobrien tots els angles i posicions. Feia temps que ho havien parlat però, per fi, reuniren els diners que calien per complir la fantasia sexual de Carmen. Iniciaren el procés acordat mentre es gravaven. Ell era advocat i ella mestra. El dia del seu casament es juraren felicitat màxima en qualsevol aspecte, encara que no fos a ulls de Déu, sinó a ulls de les respectives famílies, els millors amics i ningú més.

Carmen i Lluís acordaren guardar la pel·lícula.

Acte ii

Estaven disposats a gravar-se per primera vegada en la seua vida. I, a més, mai s’havien imaginat que anaven a fer-ho. Un trio amb un transsexual i, a més, enregistrat en directe. Pep estava més calent que un rabosot i Andrea més mullada que la mar. El trabuc que ensenyava Boris era negre i ample i, sense pensar-s’ho, tots dos començaren a jugar amb ell, tots dos, a la vegada.

Feia temps que havien aconseguit els diners per a poder realitzar la fantasia de Pep, però mai no acabaven de decidir-se. Ell era obrer i ella banquera. Es juraren fidelitat i felicitat màxima el dia de la seua boda, per a sempre, davant els ulls de Déu, Jesucrist, el retor de l’església i mig poble que havia assistit a tant gran esdeveniment.

Andrea i Pep acordaren guardar la pel·lícula.

Acte iii

Carmen anà al banc a ingressar diners on treballava Andrea i aprofitar per a fer-se un cafenet amb ella. Feia temps que no podien quedar per culpa del treball. Lluís quedà eixe mateix vespre amb Pep per plantejar-li les reformes que havia pensat i recordar velles històries de quan eixien junts de festa. Els quatre es contaren què havien fet la nit anterior amb les seues respectives parelles. Els quatre al·lucinaren o, almenys, fingiren que al·lucinaven.

Decidiren, els quatre, quedar una nit per a sopar. I així fou. Quan quedaren en casa d’Andrea i Pep, després d’un vinet, s’adonaren que els quatre ja ho sabien. Però eren amics, decidiren fer broma i passaren una vetlada estupenda. No es jutjaren en cap moment perquè eren amics i no se’n penediren de contar-s’ho tot. La xerrada fou, fins i tot, més divertida i amena. A l’hora de marxar, s’acomiadaren amb una abraçada molt efusiva.

Acte iv

Maria, la mare d’Andrea, s’havia jubilat i els havia anat a visitar. Quan marit i muller marxaren cap a la faena, la senyora es quedà tota sola a casa. En alçar-se, Maria engegà la televisió i vist que no feien res de bo, decidí posar un DVD que havia a la prestatgeria del menjador retolat amb el nom «Andrea i Pep». Pensà que podia ser d’algun viatge de la parella. Premé el botó del play i la pel·lícula començà a passar per davant dels seus ulls. Amb cara de sorpresa i d’alegria inexplicable, observà que es tractava d’un vídeo porno.  Com no hi havia ningú a casa, decidí palpar-se perquè feia molt de temps que no ho feia i sabia que li faria bé.

Ramon, el pare de Lluís, no podia dormir. Mentre el seu fill i la seua nora becaven, decidí entrar a l’ordinador de Lluís i obrir una carpeta que posava «Lluís i Carmen». En reproduir el primer vídeo de la carpeta, se sobtà durant uns instants però després sentí curiositat per saber què era allò que mai abans no havia vist, encara que coneixia de l’existència al món de gent a qui això tant li agradava. Ramon també sentí la necessitat inapel·lable de masturbar-se allí mateix.

Acte v

Carmen, Lluís, Andrea i Pep havien tornat a quedar uns dies abans de les respectives visites parentals i decidiren que, per què no si tal vegada fóra divertit? S’intercanviaren els vídeos d’aquella fantàstica nit. Ho feren així i mai no li ho contaren a ningú.

Acte vi

Ramon acceptà la petició de cita de Maria en una web per a jubilats. Decidiren conèixer-se en un bar cèntric a la plaça principal de la ciutat. Es contaren anècdotes diverses sobre la vida i parlaren sobre els seus fills i les seues parelles. Ramon observà atentament Maria mentre aquesta li feia pessigolles amb el peu nu pel camal del pantaló. Decidiren contar-se mil i una fantasia que desitjaven haver volgut realitzar en algun moment de la seua vida. Maria digué que li agradaria que un home es vestira de senyora de la neteja, que això la posaria ben calenta. Ramon assentí amb el cap i féu un somriure en mostra d’aprovació. Acte seguit, Ramon contà que sempre havia somiat fer un trio amb un transsexual, que això el posava ben calent. Maria romangué astorada, tot i massa per a la situació. Espantada, saltà del llit i li digué a Ramon amb to despectiu:

―Això està molt mal als ulls de Déu, heretge, quina espècie de monstre eres tu?

Ramon se n’anà a casa del seu fill decebut, amb el cap cop, intrigat d’allò que havia ocorregut amb Maria. Quan Lluís i Carmen se n’anaren, decidí posar-se el vídeo una altra vegada. Recordà que Maria li havia parlat de la seua filla Andrea, de tan bona xiqueta com era i tan piadosa. I que, el seu home, Pep, també ho era perquè s’havien casat per l’església. L’anterior vegada no se n’adonà però aquesta sí. En escoltar els noms que sonaven repetidament al vídeo del transsexual, no pogué més que riure com un condemnat. Oh, sí, Pep, Pep... Molt bé, Andrea, així, així... Oh, sí, Boris, síííííííí!

Pequeñas diferencias

Acto i

Los tacones pisaban la moqueta de pelo rosa que tapizaba el suelo de la habitación. Las velas cilíndricas de color morado estaban encendidas y el aceite de masaje desprendía un fuerte olor a almendras que se apreciaba desde lejos. De abajo a arriba, las botas eran negras y altas hasta las rodillas. Muslo arriba, destacaban unas mallas de rejilla. A la altura de las ingles, unas bragas de cuero marcaban sinuosamente el falo de Lluís. Los pelos del ombligo incluían una especie de magia que atrapaba inevitablemente a Carmen. Una camiseta roja muy ceñida dibujaba el contorno de los pezones de Lluís, que Carmen admiraba desde la cama. Las manos cubiertas con guantes azules de limpiar. La derecha sostenía un plumero de quitar el polvo. Lluís se había pintado los labios de morado, se había perfilado finamente las pestañas y una katyusha hacía relucir su calva.

Las cámaras estaban preparadas y cubrían todos los ángulos y posiciones. Hacía tiempo que lo habían hablado pero, por fin, reunieron el dinero que hacía falta para cumplir la fantasía sexual de Carmen. Iniciaron el proceso acordado mientras se grababan. Él era abogado y ella maestra. El día de su boda se juraron felicidad máxima en cualquier aspecto, aunque no fuese a los ojos de Dios, sino a los ojos de las respectivas familias, los mejores amigos y nadie más.

Carmen y Lluís acordaron guardar la película.

Acto ii

Estaban dispuestos a grabarse por primera vez en su vida. Y, encima, nunca se habían imaginado que iban a hacerlo. Un trío con un transexual y, lo que es más, grabado en directo. Pep estaba más caliente que el Sol y Andrea más mojada que el mar. El trabuco que enseñaba Boris era negro y amplio y, sin pensárselo, los dos empezaron a jugar con él, los dos, a la vez.

Hacía tiempo que habían conseguido el dinero para poder realizar la fantasía de Pep, pero nunca acababan de decidirse. Él era obrero y ella banquera. Se juraron fidelidad y felicidad máxima el día de su boda, para siempre, delante de los ojos de Dios, Jesucristo, el cura de la iglesia y medio pueblo que había asistido a tan gran evento.

Andrea y Pep acordaron guardar la película.

Acto iii

Carmen fue al banco a ingresar dinero donde Andrea trabajaba y aprovechar para tomarse un cafelito con ella. Hacía tiempo que no podían quedar por culpa del trabajo. Lluís quedó esa misma tarde con Pep para plantearle las reformas que había pensado y recordar viejas historias de cuando salían juntos de fiesta. Los cuatro se contaron qué hicieron la noche anterior con sus respectivas parejas. Los cuatro alucinaron o, como mínimo, fingieron que alucinaban.

Decidieron, los cuatro, quedar otra noche para cenar. Y así fue. Cuando quedaron en casa de Andrea y Pep, después de un vinito, se dieron cuenta que los cuatro ya lo sabían. Pero eran amigos, decidieron bromear acerca de ello y pasaron una velada estupenda. No se juzgaron en ningún momento porque eran amigos y no se arrepentían de contárselo todo. La charla fue incluso más divertida y amena. A la hora de irse, se despidieron con un abrazo muy efusivo.

Acte iv

María, la madre de Andrea, estaba jubilada y había ido a visitarlos. Cuando marido y mujer se fueron al trabajo, la señora se quedó sola en casa. Al levantarse, María encendió la televisión y visto que no echaban nada bueno decidió poner un DVD que había sobre la estantería del comedor titulado «Andrea y Pep». Pensó que podía ser de un viaje de la pareja. Pulsó el play y la película empezó a pasar por delante de sus ojos. Con cara de sorpresa y de alegría inexplicable, observó que se trataba de un vídeo porno. Como no había nadie en casa, decidió tocarse porque hacía mucho tiempo que no lo hacía y sabía que le iba a ir bien.

Ramón, el padre de Lluís, no podía dormir. Mientras su hijo y su nuera se echaban una siesta, decidió entrar en el ordenador de Lluís y abrió una carpeta que ponía «Lluís y Carmen». Al reproducir el primer vídeo de la carpeta, se sorprendió durante unos instantes pero después sintió curiosidad por saber qué era aquello que nunca antes había visto, aunque conocía de la existencia en el mundo de gente a quien eso le gustaba mucho. Ramón también sintió la necesidad inapelable de masturbarse allí mismo.

Acto v

Carmen, Lluís, Andrea y Pep habían vuelto a quedar unos días antes de las respectivas visitas parentales y decidieron que, ¿por qué no si tal vez fuese divertido? Se intercambiaron los vídeos de aquella fantástica noche. Lo hicieron así y nunca se lo contaron a nadie.

Acto vi

Ramón aceptó la petición de cita de María en una web para jubilados. Decidieron conocerse en un bar céntrico en la plaza principal de la ciudad. Se contaron anécdotas diversas sobre la vida y hablaron sobre sus hijos y sus parejas. Ramón observó atentamente a María mientras esta le hacía cosquillas con el pie desnudo por la pernera del pantalón. Decidieron contarse mil y una fantasías que deseaban haber realizado en algún momento de su vida. María dijo que le gustaría que un hombre se vistiese de señora de la limpieza, que eso la pondría bien cachonda. Ramón asintió con la cabeza y dibujó una sonrisa como muestra de aprobación. Acto seguido, Ramón contó que siempre había soñado con hacer un trío con un transexual, que eso lo ponía bien cachondo. María permaneció sorprendida, demasiado incluso para la situación. Asustada, saltó de la cama y le dijo a Ramón con todo despectivo:

― Eso está muy mal delante de los ojos de Dios, hereje, ¿qué especie de monstruo eres tú?

Ramón se fue a casa de su hijo decepcionado, cabizbajo, intrigado por aquello que había ocurrido con María. Cuando Lluís y Carmen se fueron, decidió ponerse el vídeo otra vez. Recordó que María le había hablado de su hija Andrea, de tan buena hijita como era y tan piadosa. La primera noche que vio el vídeo no se dio cuenta pero esta sí. Al escuchar los nombres que sonaban repetidamente en el vídeo del transexual, no pudo hacer otra cosa más que reírse como un condenado. Oh, sí, Pep, Pep… Muy bien, Andrea, así, así… Oh, sí, ¡Boris, sííííííí!

Little differences

Act i

The heels were stepping on the pink hairy carpet that covered in the floor of the room. The cylindrical candles painted in purple were lighted and the almond perfume could be noticed from a long distance. From the bottom to the top, the boots were black and reached the knees. Down there, in the upper thigh, one could see the meshed leggings. Leathered underwear showed the groins and emphasised the phallus of Lluís. The little hair that was in the navel included a kind of magic that captured the attention of Carmen. A very tight-fitting red t-shirt drew the contour of the nipples of her partner. She was staring at them from the bed. Lluís’ hands were covered by blue washing gloves. The right one was hanging a feather duster. Lluís had put on purple lipstick, he had his eyelashes outlined carefully and he was wearing a katyusha despite the fact that he was bald.

The cameras were ready and they covered all the angles and positions. It passed a lot of time since they started to talk about it but finally they reunited the money to accomplish the sexual fantasy of Carmen. They initiated the spoken process while the cameras were recording. He was a lawyer and she was a teacher. Their wedding day they promised each other maximum happiness in any topic, even if it was not under God´s eyes, but under the eyes of the respective families, their best friends and no one else.

Carmen and Lluís decided to keep the movie.

Act ii

They were ready to be recorded for the first time in their lives. They even did not think about what exactly they were going to do. A threesome with a transgender and, what is more, being recorded at the same time. Pep was really horny and Andrea very wet. The cock that Boris was showing was black and huge and without thinking twice both of them started to play with it, both of them, at the same time.

It was a long time ago since they achieved the money to start the sexual fantasy of Pep but they were never sure at 100%. He was a labourer and she was a banker. They promised fidelity and maximum happiness the wedding day, forever, under God´s eyes, Jesus, the priest and half of the town who went to the event.

Andrea y Pep decided to keep the movie.

Act iii

Carmen went to the bank to visit Andrea. Jobs had not let them to meet up for a long time. Lluís met up the same evening with Pep to think about some remodelling in his house. The four of them told the stories about the sexual fantasies they carried with their respective partners. The four of them were amazed or, at least, pretended to be.

The four of them decided to meet up altogether. Once they were at Andrea and Pep´s place and after a couple of glasses of white wine, they noticed that everyone knew about the stories. But they were friends, they decided to make fun of it and they had a great night. They did not judge each other at any time because they were friends and they could not regret about it. The chat was even more fun and even more enjoyable. The time to say goodbye came and they hugged each other effusively.

Act iv

María, Andrea’s mum, had retired and she went to visit them. When the couple left to work the lady was left all alone. Once she woke up she turned the TV on and there was nothing good on it so she decided to watch a DVD that she found in the shelves named «Andrea & Pep». She thought that it could be from a trip of the couple. She pressed play and the film started to pass by her eyes. With a surprised and happy face she observed that it was a porn film. Since there was nobody at home she decided to masturbate herself because it had been a long time and she knew that it would be good for her.

Ramón, Lluís’ father, could not sleep. While his son and his daughter-in-law were having a nap, he decided to switch the laptop on and opened a folder called «Lluís & Carmen». When he first played the video in the folder, he got surprised for a few moments but then he started to be curious about it, because he knew that there were people that like this kind of stuff. He also felt the urging need to touch himself right there.

Act v

Carmen, Lluís, Andrea and Pep met up again before the respective parental visits and they decided it would be fun to exchange the videos of those fantastic nights. They did and never told anyone about it.

Act vi

Ramón accepted Maria´s request for a date in a web for retired people. They decided to meet up in a centric bar in the main square of the city. They told each other random anecdotes about their lives and they talked about their children and their respective partners. Ramón stared at Maria while she was tickling him with a naked foot through his trouser leg. They decided talk about dozens of fantasies they would like to experience at any time of their lives. Maria said she would like a man to be disguised as a cleaning lady because it would turn her on a lot. Ramón nodded and drew a smile as an acceptation proof. Immediately after, Ramón told her that he had always dreamt of having a threesome with a transgender, because it would really turn him on. Maria was shocked about his confession, too much even given the situation. She was so scared that she jumped out of the bed and told Ramon in a very despicable way:

― That is too bad in the eyes of God, you heretic! What kind of monster are you?

Ramón returned to his son´s place deceived, sad, and intrigued for what had just happened with Maria. When Lluís and Carmen left over, he decided to play the video again. He reminded that Maria told him about her daughter Andrea, that she was a very good daughter and devout. The first time he saw the video he did not noticed but he did this time. Once he heard the names that kept on repeating in the transgender video he could not but to laugh out loud. Oh, yes! Pep! Pep!... Very nice Andrea, keep going, keep going!... Oh, yes, Boris! YEEEEES!