Fa temps, a les llunyanies de la gran ciutat, vivia una viatgera que no aturava
mai. De viatjar, dic. Després d'haver-se recorregut tot el planeta a peu,
d'haver nadat per totes les divuit mars, d’haver volat arreu de l'estratosfera,
era coneguda com la viatgera incansable. Motxilla a l'esquena, estava disposada
sempre a començar una nova aventura. Al sac només portava el més necessari:
l'espai, la llum i el sistema cartogràfic de les 27 dimensions originàries del
Big Bang.
Era un personatge estrany, perquè no era una persona, ni un animal, era
una criatura rara i una mica bohèmia, però tampoc tenia una estructura
físicoquímica. Ni òssia. Era un no ningú. Simplement una presència al món
paranormal, una visió inesperada a la ment dels ens que vivien a la ciutat.
Certes criatures del planeta afirmaven haver parlat amb ella. Però només era un rumor fantàstic creat
per algunes conspiracions paranoidals.
 |
| Artista: Nerea Delgado |
Hi havia un esperit, que vivia a 7000 metres sota el mar, coneguda per
tota la població. Aquest esperit era l'únic vincle en tot el planeta que havia
aconseguit crear un contacte amb la viatgera incansable. Es coneixien de feia
molt de temps, doncs totes dues eren més velles que l'eternitat. I mira que és
difícil ser més vell que l'eternitat!
La viatgera incansable mai no havia mort. No ho podia fer això de morir,
perquè sabia que si ho feia, destruiria l'existència de tot. Inclús dels
planetes. La esperit sí que havia mort un parell de voltes a la seua vida, però
res greu, perquè els mecanismes autoreproductors que l’esperit tenia eren
suficientment poderosos per ressuscitar-se a ella mateixa. L’esperit estava
cansada de viure i decidí traspassar-li aquella enigmàtica tasca a la seua
filla. L'havia creada ella mateixa traient-se una peça de la seua pròpia
estructura gelatinosa. A la seua filla només li va dir on havia d'anar pera fer que la història continuara i no s'aturara
mai. Després d'un t'estime es deixà marcir per sempre més.
El petit esperit, que no podia plorar perquè no disposava d'un sistema
innat per a fer-ho, decidí, el seu primer dia de vida i, només perdre a sa
mare, anar a buscar a la viatgera incansable. Havia de seguir el camí de pols
celestial, agafar l'eixida número dos i, després d'haver traspassat el bosc
roig i violeta, devia trobar la pedra de coure que s'amagava a sota del núvol
de plantes d'origami. No li va costar gaire, ja que podia relliscar-se per
qualsevol superfície amb facilitat.
I la va veure allí, solitària, nua, muda, asseguda sobre la seua
imaginació, rumiant sobre perquè les hores tenen 60 minuts i perquè els minuts
tenen 60 segons però, en canvi, els segons tenen 100 divisions i no 60. Rumiava
en veu alta encara que no tenia veu. Però l’esperit havia heretat les neurones
de sa mare, que li ajudaven a entendre què deien els pensaments aliens. La
viatgera incansable es preguntava què feia aquella espècie d'ameba a la seua
particular cova. Així que li va transmetre els seus pensaments. El diàleg
neuronal va ser el següent:
- Qui eres?
- Sóc la filla de la teua representant, ma mare ha mort per deixar-me a
mi com a encarregada de l'existència de la vida.
- Tens experiència?
- Acabe de nàixer.
- No és pas una bona experiència, aquesta.
- Puc fer-ho bé. He heretat el sistema neuronal de ma mare.
- És un avanç. Hauràs de portar a terme tasques realment complicades.
- Ho sé. Però, quines?
- Tu saps què sóc, jo?
- Sí, eres el temps.
- Exacte. I saps quina és la meua funció?
- No...
- Veuràs... El temps és l'encarregat de viatjar. I, per tant,
incansablement, jo no pare de viatjar. No és que ho faja per plaer, és que ho
he de fer, ho entens?
- No massa. Perquè has de viatjar?
- Perquè si no ho faig, l'existència deixarà d'existir. I tot
desapareixerà per sempre. És una responsabilitat molt alta, aquesta.
- Ja ho veig però... I ho fas molt de pressa segons tinc entès, no?
- Evidentment. Jo viatge més de pressa que la llum, més que l'espai, més
que tot. Perquè no puc parar. No puc retrocedir, sempre avance.
- Però... ara estem parats, com pot ser que encara existim?
- Perquè... no són els animals, ni les plantes, ni els ens els qui
viatgen. Sóc jo qui mou tota la realitat sense parar. Ara mateixa estem
viatjant, sols que no sou capaços d'apreciar-ho. I puc dir-te, a més, que
viatgem a una velocitat altíssima. Un error de càlcul en qualsevol de les 27
dimensions i tot desapareixerà. No us moveu vosaltres, sóc jo qui us mou.
- I quina és la meua faena, llavors? Perquè ma mare m'ha encarregat que vinguera
a coneixer-te!
- Tu ets la responsable de mantenir l'equilibri substancial de la matèria
primera del temps i, per a fer això,
l'única cosa que has de fer és vindre a visitar-me cada tres-cents bilions de
centèsimes de segon. Notaràs un canvi després de cada visita. Ja m'ho contaràs
la pròxima vegada que vingues. Apa, ves-te'n. I no digues res més.
L’esperit no va dubtar a anar-se'n perquè sabia que estava fent el que
calia fer. Quin personatge més estrany que era, aquella cosa, no parava de
dir-se. Una vegada abandonat el camí de pols celestial, va notar que no podia
moure's. Estava paralitzada totalment. Era això que el temps li havia es referit?
A cada visita, el temps devia prestar-li atenció a l’esperit, per poder parlar
amb algú, per poder comunicar-se amb alguna cosa. Per no sentir una tristesa
horrible durant els seus viatges a causa de la solitud més absoluta mai
experimentada per res que poguera existir a l'Univers. El temps necessitava
descansar i tindre una conversa amb algú, encara que fora, si fa no fa, cada 9.513 anys.
 |
| Artista: Nerea Delgado |
Era un personaje extraño, porque no era una persona, ni un animal, era una
criatura rara y un poco bohemia, pero tampoco tenía una
estructura físico-química. Ni ósea. No era nada. Simplemente una presencia en
el mundo paranormal, una visión inesperada
en la mente de los entes que vivían en la ciudad. Ciertas criaturas del
planeta afirmaban haber hablado con ella. Pero era solo un rumor fantástico
creado por algunas conspiraciones paranoides.
|
| Artista: Nerea Delgado |
Había una espíritu que vivía a 7000 metros bajo el mar, conocida por toda
la población. Esta espíritu era el único vínculo en todo el planeta que había
conseguido crear un contacto con el viajero incansable. Se conocían desde mucho
tiempo atrás, pues ambas eran más viejas que la eternidad. ¡Y mira que es
difícil ser más vieja que la eternidad!
El viajero incansable nunca había muerto. No lo podía hacer, eso de morir,
porque sabía que si lo hacía, destruiría la existencia de todo. Incluso de los
planetas. La espíritu sí que había muerto un par de veces en su vida, pero nada
grave, porque los mecanismos auto-reproductivos que la espíritu tenía eran
suficientemente poderosos para resucitarse a ella misma. La espíritu estaba
cansada de vivir y decidió dejarle su enigmática tarea a su hija. La había
creado ella misma sacándose una pieza de su propia estructura gelatinosa. A su
hija solo le dijo dónde debía ir para hacer que la historia continuara y no se
parara nunca. Después de un te quiero se dejó marchitar para siempre.
La pequeña espíritu, que no podía llorar porque no disponía de un sistema
innato para hacerlo, decidió, en su primer día de vida y, nada más perder a su
madre, ir a buscar a la viajera incansable. Tenía que seguir el camino de polvo
celestial, coger la salida número dos y, después de haber traspasado el bosque
rojo y violeta, debía encontrar la piedra de cobre que se escondía debajo de la
nube plantas de origami. No le costó mucho, ya que podía resbalarse por
cualquier superficie con facilidad.
Y lo vio allí, solitaria, desnudo, muda, sentado sobre su imaginación,
pensando sobre por qué las horas tienen 60 minutos y porqué los minutos tienen
60 segundos pero, en cambio, los segundos tienen 100 divisiones y no 60
también. Porque pensaba en voz alta, aunque no tenía voz. Pero la espíritu
había heredado las neuronas de su madre, que ayudaban a entender qué decían los
pensamientos ajenos. La viajera incansable se preguntaba qué hacía aquella
especie de ameba en su particular cueva. Así que le transmitió sus
pensamientos. El diálogo neuronal fue el siguiente:
- - ¿Quién
eres?
- - Soy
la hija de tu representante, mi madre ha muerto para dejarme como encargada de
la existencia de la vida.
- - ¿Tienes
experiencia?
- - Acabo
de nacer.
- - Eso no
es una buena experiencia.
- - Puedo
hacerlo bien. He heredado el sistema neuronal de mi madre.
- - Es un
avance. Deberás llevar a cabo tareas realmente complicadas.
- - Lo
sé. Pero, ¿cuáles?
- - ¿Tú
sabes qué soy yo?
- - Sí,
eres el tiempo.
- - Exacto.
¿Y sabes cuál es mi función?
- - No…
- - Verás…
El tiempo es el encargado de viajar. Y, por tanto, incansablemente, yo no paro
de viajar. No es que lo haga por placer, es que lo tengo que hacer, ¿lo
entiendes?
- - No
demasiado. ¿Por qué has de viajar?
- - Porque
si no lo hago la existencia dejará de existir. Y todo desaparecerá para
siempre. Es una responsabilidad muy alta/grande, esta.
- - Ya
veo, pero… Y lo haces muy deprisa según tengo entendido, ¿no?
- - Evidentemente.
Yo viajo más deprisa que la luz, más que el espacio, más que todo. Porque no
puedo parar. No puedo retroceder, siempre avanzo.
- - Pero…
ahora estamos parados, ¿cómo puede ser que todavía existamos?
- - Porque…
no son los animales, ni las plantas, ni los entes los que viajan. Soy yo quien
mueve toda la realidad sin parar. Ahora mismo estamos viajando, solo que no
sois capaces de apreciarlo. Y puedo decirte, además, que viajamos a una
velocidad altísima. Un error de cálculo en cualquiera de las 27 dimensiones y
todo desaparecerá. No os movéis vosotros, soy yo quien os mueve.
- - ¿Y
cuál es mi función, entonces? ¿Por qué mi madre me ha encargado venir a conocerte?
- - Tú
eres la responsable de mantener el equilibrio sustancial de la materia prima
del tiempo y, para hacer eso, la única cosa que tienes que hacer es venir a
visitarme cada trescientos billones de centésimas de segundo. Notarás un cambio
después de cada visita. Ya me lo contarás la próxima vez que vengas. Ahora,
vete. Y no digas nada más.
La espíritu no dudó en irse porque sabía que estaba haciendo lo que se
debía hacer. Qué personaje más extraño que era aquella cosa, no paraba de
decirse. Una vez abandonó el camino de polvo celestial, notó cómo no podía
moverse. Estaba paralizada totalmente. Era eso a lo que la tiempo se refería. A
cada visita, el tiempo debía prestarle atención a la espíritu, para poder
hablar con alguien, para poder comunicarse con alguna cosa. Para no sentir una
tristeza horrible durante sus viajes debido a la soledad más absoluta nunca
experimentada por nada que pudiese existir en el Universo. El tiempo necesitaba
descansar y tener una conversación con alguien, aunque fuera, más o menos, cada
9513 años.
|
| Artista: Nerea Delgado |
PS Querría dedicar unas palabras a la artista que ha hecho posible que estos dibujos acompañen tan bien e ilustren con tanta gracia mis mundos de fantasia. A Nerea Delgado, gracias por ser capaz de representar a un nivel tan alto la dificultad del tema escogido para esta historieta.
The tireless
traveller
Some time ago, far away from the big city, there was a traveller who never
stopped. Never stopped travelling I mean. After going over the whole planet on
foot, swimming over the 18 seas, flying the entire stratosphere, the beings
knew her like the tireless traveller. She was always ready to start a new
adventure. Inside the backpack there were what was indispensable: the space,
the light and the cartographic system of the 27 dimensions native to Big Bang.
He was a weird character because she was not a person neither an animal,
he was a bizarre and a bit of a bohemian creature, but she had not a
physico-chemical structure. Neither an
osseous one. She was nothing. Simply a presence in the paranormal world, an
unexpected vision in the mind of the beings that lived in the city. Certain creatures
of the planet affirmed they talked with him. But it was only a fantastic rumour
created by some paranoid conspiracies.
|
| Artist: Nerea Delgado |
There was a spirit who lived at 7000 metres depth in the sea, she was
known by all the population. This spirit was the only link on the whole planet
that achieved to create a contact with the tireless traveller. They knew each
other for a very long time, both of them
were older than the eternity. And it is so difficult to be older than the
eternity!
The tireless traveller had never died. She couldn’t do that, to die,
because he knew that if she did it, it would destroy the existence of
everything. Even of the planets. The one who died a couple of times, but
nothing serious, was the spirit, who had auto-reproductive mechanisms that were
powerful enough to resurrect by herself. The spirit was tired of living and
decided to let her daughter carry her enigmatic task. She created her daughter herself
by taking out a piece of her own jellied structure. She only told her where to
go in order to let the history continue and never let it stop. After one ‘I
love you’ she let herself wither forever.
The little spirit, who couldn’t cry because she didn’t own have an innate
system to do it so, decided, on the first day of her life and after having lost
her mother, to search for the tireless traveller. She had to follow the path of
celestial dust, take the exit number two and, after running through the red and
purple forest, she had to find the copper stone hidden under the cloud of
origami plants. It didn’t take her that long because she could slide along any
surface with ease.
And there she saw him, lonely, nude, silent, sat above her imagination,
thinking about why the hours have 60 minutes and why minutes have 60 seconds
but, on the other hand, the seconds have 100 divisions and not 60 too. He
thought out loud, even though she didn’t have a voice. But the spirit inherited
the neurons of her mother and that
helped him to understand what the alien thoughts said. The tireless traveller
asked himself what was that kind of amoeba doing in her private cave. So he
transmitted her thoughts to her. The neuronal dialog was as follows:
- Who are you?
- I am the daughter of your representative. My mum died to let me be in
charge of the existence of the life.
- Do you have experience?
- I was just born.
- Not a good experience, that one.
- I can do the job. I have inherited the neuronal system of my mother.
- It’s a progress. You will have to do carry out really difficult tasks.
- I know, but which ones?
- Do you know who I am?
- Yes, you are the time.
- Exactly. And do you know what my function is?
- No…
- Listen… The time is in charge of travelling. And, because of that, in a
tireless way, I never stop travelling. Not that I do it for fun, I must do it,
do you understand?
- Not really. Why do you have to travel?
- Because if I don’t the existence will stop existing. And everything will
disappear forever. It is a top responsibility, this one.
- I see but… As far as I know you do it very fast, don’t you?
- Evidently. I travel faster than the light, than the space, than
everything. Because I cannot stop. I cannot go back, I always move forward.
- But… now we stand still, how can it be that we still exist?
- Because… it is not the animals, neither the plants, nor the beings those
ones who travel. It is me who moves the whole reality without stopping. Right
now we are travelling, it’s just you who cannot notice it. And I can even tell
you that we are travelling at a super high velocity. A mistake in any calculation
of the 27 dimensions and everything will disappear. You don’t move, it’s me who
move moves you.
- And what is my job then? Why did my mother command me to meet you?
- You are responsible for maintaining the vital equilibrium of the raw
material of the time and, to do that, the only thing you have to do is come and
visit me every three hundred billions of hundredths of seconds. You will notice
a change after every visit. You will tell me next time you come. Now leave. And
do not say anything.
The spirit didn’t hesitate and left because she knew that she was doing
what needed to be done. What a weird character that thing was, she thought to
herself once and again. Once she abandoned the path of celestial dust she
noticed that she could not move. She was completely paralyzed. That was what
the time was on about. In every visit, time should pay attention to the spirit,
just to be able to speak to someone, to be able to communicate with something. This
was in order not to feel a horrible sadness during her trips, due to the greatest
absolute solitude never experienced before by anything that could exist in the
Universe. Time needed to rest and have a conversation with someone, even if it
was, more or less, each 9513 years.
|
| Artist: Nerea Delgado |
PS I would like to dedicate a few words to the artist who made possible that these drawings accompany in such a good way and illustrate with such a grace my fantasy worlds. To Nerea Delgado, thank you for being capable of representing at such a high level the dificulty of the chosen topic for this little story.
