L'ombra que marcava el camí / La sombra que marcaba el camino

Quan Guillem es trobava en una situació adversa se li acudia fer burrades. Assegut a l’aeroport esperava la crida d’embarcament per al vol de Xile. Li havien promès una casa, un treball i, fins i tot, una parella. La seua família no li havia donat cap consell, perquè no en tenia. De família, dic. Els amics eren la seua tortuga Blívia i el seu gos Rodolf, així que tampoc podien donar-li consells, a no ser que es tractara de consells animals. Ben mirat, allà on marxava fins i tot podien vindre-li bé. Però no va ser el cas. Només aplegar a l’aeroport, el taxista li va cobrar 36 euros «per error». Almenys, això era el que la companyia de taxis li digué quan es queixà per via telefònica. Guillem era un desgraciat. Un puto desgraciat. L’ésser més desgraciat de tot el poble. Amb 19 anys, no tenia casa, ni família, ni amics humans. Ni estudis. D’on havia tret els diners per a volar a Xile, doncs?

Ni el propio Guillem sabía de dónde había salido la pasta. Plata, mosca, parné, cuartos… El problema y la solución, dos caras de la misma moneda. Unas semanas antes vagaba por el pueblo más perdido que de costumbre. Las calles parecían haber cambiado y de repente se convertían en un laberinto que recorría a tientas. Blívia y Rodolf le miraban extrañados cuando volvía de deambular, como si se estuviera operando una transformación apenas perceptible. Las noches comenzaron a difuminarse, Guillem dejó de ser consciente del paso del tiempo que medía el reloj. Una de esas noches, tumbado en la cama de su habitación de paredes húmedas y amarillas, sintió una presencia que turbó el poco sueño que le brindaba su vieja cama.

―¿Quién anda ahí? ―Preguntó sin saber muy bien si deseaba obtener alguna respuesta.

Una ombra obscura i penetrada en la paret era la qui parlava. Amorfa o, almenys, indescriptible, poc poligonal, amb corbes i punts de llum entre mig. Guillem no sabia què fer. Poruc, com sempre, s’alçà amb el ganivet que sempre guardava davall del coixí a la mà esquerra. Què volia fer? Atacar una ombra amb un estri de cuina? La intel·ligència mai havia sigut una habilitat forta de Guillem. Tot i això, sense pensar-ho, es dirigí cap a l’ombra i li preguntà...

― Qui eres i què vols?

― No és el que sóc, sinó el que seràs – Respongué l’ombra.

― No t’entenc.

― La teua vida és una merda. Accepta-ho. Per això te n’has d’anar d’ací. No n’hi ha res a fer al poble. Fes-me cas. Ves-te’n.

― Com que et faça cas? Ets una ombra!

― Per això mateix. No tens ni amics ni família, sóc l’única matèria que pot ajudar-te. I ni tan sols soc matèria. Però soc l’única cosa que parla amb tu. Ves-te’n.

―On?

― A Xile.

― Per què?

― Allí tindràs un treball, una casa i una parella.

― No tinc diners.

― Jo sé on trobar-los.

― On?

De sobre, Guillem caigué a terra i s’adormí sense saber ni com. A l’endemà no recordava el perquè. Estava espantat però l’ombra tenia raó. El que no entenia era per què Xile i no un altre país. Decidí passar del tema i continuar la seua vida normal. La vida de no fer res més que no fóra menjar, dormir, alimentar els seus animalets i eixir a tirar la brossa al contenidor. Amb els llums apagats, colgat al llit, pensà que s’havia deixat el ganivet a la cuina. Anà a per ell. Pujà a l’alcova i en entrar es trobà, sense somiar, amb l’ombra de la nit anterior. Ganivet a la mà, començà una conversa:

― ¿Por qué has vuelto?

― Eres muy ingenuo si piensas que me he ido alguna vez.

La sombra esgrimía algo parecido a una sonrisa socarrona en su cara disforme. No era la misma aparición, el ente bidimensional de la noche anterior luchaba por salir de la pared de aquella lúgubre habitación. Parecía estar transformándose en algo similar a un ser mortal, casi humano.

― No me interesa tu oferta. Lárgate.

― Guillem, hace varias lunas que perdiste el derecho a decidir sobre tu patética vida.

― ¡Vete!

― No seas ridículo y deja el puto cuchillo de una puta vez.

A Guillem le inquietaba la realidad de aquel sueño. De repente, una niebla espesa cubrió los recuerdos de 19 años. Sólo existían las palabras que profería aquella maldita sombra.

― No entiendo nada. ¿Por qué Chile? ¿Por qué ahora?

― Sois todos iguales, siempre en busca de respuestas cuando ni siquiera sabéis preguntar.

Cada una de las palabras que aquel ser enhebraba en la conversación tapizaba la lengua de Guillem con un gusto metálico, como de sangre. La sombra desapareció de un momento a otro y la estancia volvió a ser el mismo lugar tranquilo que albergaba a Blívia y Rodolf desde hacía algunos años. El perro y la tortuga contemplaban recelosos a su dueño, conscientes de que ya no volvería a ser el mismo. Esa misma noche, Guillem mojó las sábanas con el sudor de unos sueños intranquilos. Al despertar, sobre el taburete que utilizaba a modo de mesilla, descubrió un billete de ida a Chile. De sus mascotas no quedaba ningún rastro.

No va plorar. La magnitud del problema no era tan gran. Com a mínim, a ell no li ho pareixia. S’aferrà al bitllet com s’aferra una cabra muntesa a l’última pedra de l’abisme. Es vestí, no pensà, no s’astorà, no perdé de vista la motxilla, tot i passaport. Aplegà a l’aeroport, li pagà al taxista els últims 36 euros que li quedaven. Estava arruïnat i se n’anava a Xile. No es posà nerviós. Estava en un estat catatònic i ni tan sols pensava en la manera de reaccionar. Ni tan sols havia desdejunat. Ben mirat, no tenia diners per a poder fer-ho. Quan facturà la maleta, l´hostessa li va preguntar:

― Vola sol o acompanyat?

― Sol.

―El seu tiquet indica el contrari.

― Què?

― Ací posa que vostè viatja amb una persona més.

― Però, jo vinc sol.

― Aleshores l’altra persona ja haurà entrat a dins. Acabe de comprovar que ja ha facturat les seues maletes.

― Disculpe! Em pot dir qui és l’altra persona?

― Em sap greu, és informació que vostè devia conèixer. Jo no puc facilitar-li-la. Per favor, isca de la cua, hi ha gent que espera per anar al Japó també, sap?

Guillem se n’anà sense pensar, capficat amb els pensaments interns sobre qui podia ser aquella persona que viatjaria amb ell. No en tenia ni idea. Una vegada aplegat al control, el policia que vigilava li va preguntar si portava alguna cosa perillosa a la maleta. Guillem va contestar que no, però l’agent li va demanar que se separara de la fila comuna. L’havien d’escorcollar perquè de forma aleatòria, l’havien seleccionat. Acabat l’escorcoll li escarbaren les butxaques del pantaló i el policia trobà un ganivet.

― Com que res perillós, eh?

― Cadascú s’ha de defensar dels seus propis malsomnis, senyor agent.

― Per favor, Rik, vaja amb aquesta persona a la sala d’interrogatoris. Portava un arma molt perillosa a la butxaca del camal del pantaló.

Arribat a la sala, l’agent Rik es proposà d’esbrinar per què un xic jove, que viatjava al Japó, duia un ganivet tan afilat a la butxaca del pantaló.

― Així que tu ets Guillem. Guillem Roca Patraix.

― Sí.

― Diga’m, senyor Roca, per què volia assassinar Kyu Riang a Tòkio?

― No volia assassinar-lo a ell.

― A qui, aleshores?

― A l’ombra que em parla per les nits.

― Assassinar una ombra, eh?

― Sí. Al Japó. Estava tot planejat des d’un principi. Fins i tot abans que l’ombra apareguès.

L’agent no entenia una paraula de les explicacions de Guillem. Guillem estava ben tranquil, fins i tot massa per a ser ell. Qualsevol persona que se l’haguera imaginat en aquesta situació abans, no s’ho hauria cregut. Inesperadament, l’agent que l’estava interrogant, se n’anà sense dir res. Guillem restà alliberat de qualsevol delicte. Guillem, sense pensar-s’ho dues vegades, abandonà la sala. Amb el ganivet a la butxaca.

La turba que inundaba el aeropuerto, inmersa en el trajín de la terminal, no reparaba en que aquel chico aparentemente anodino que acababa de salir de la sala de interrogatorios con un cuchillo en el bolsillo mantenía una discusión consigo mismo perceptible para todo aquel que supiera escuchar.

― ¿Por qué cojones tengo dos billetes de avión?

― Todo a su debido tiempo, amigo.

― Yo no soy tu puto amigo y te recuerdo que llevo un cuchillo en el bolsillo.

― Ésta sí que es buena. ¿Me amenazas después de librarte del interrogatorio y de sus consecuencias?

― ¡No sé quién eres, no sé quién eres!

― La introspección nunca ha sido tu fuerte, no te fustigues demasiado.

― ¿Quién es Kyu Riang?

― Por fin, una pregunta relevante.

― ¿Por qué vamos a Japón y no a Chile?

― Todo a su debido tiempo, ahora calla y sigue caminando.

Guillem, un autómata con rumbo fijo, sentía que sus pensamientos le resultaban cada vez más ajenos. Después de deambular quince minutos por la terminal como un niño perdido en un parque de atracciones, entró en los servicios que se encontraban al lado de la puerta de embarque C42.

― Ya era hora, he llegado a creer que te habías echado atrás. Inmediatamente después, he recordado que no tienes nada por lo que merezca la pena quedarte.

― Es verdad, no me queda nada.

― Menuda jeta tienes. Anda, dame el billete a Santiago y toma el dinero que habíamos acordado. La desconocida le dio una última calada al cigarro y bloqueó la puerta de los servicios. Después, se hizo una coleta, sonrió sutilmente y le desabrochó los vaqueros a Guillem. Él, que hacía mucho tiempo que no se corría acompañado, se preguntó cuándo volvería a ver a aquella morena misteriosa.

― Todo a su debido tiempo, amigo.

― Me había olvidado de ti.

― Como si eso fuera posible.

Quan Guillem isqué dels banys amb una cara que expressava més satisfacció que altra cosa, es palpà la butxaca i trobà els bitllets a Xile. No entenia res d’allò que li estava passant. Era com si haguera perdut la memòria anterior als últims 30 segons. Recordava que li havien dit que volaba acompanyat i al Japó. Aleshores, per què tenia bitllets a Xile i, sobretot, com havia aconseguit passar el control amb un ganivet de 15 cm de llarg dins la butxaca? Es retrobà amb la seua amiga l’ombra, la qual cada vegada adquiria més forma humana. 

― Però què… què vols exactament?

― Tens els diners, no?

― Què?

― A l’altra butxaca.

― D’on? D’on han eixit els diners?

 ― No sigues babau, te’ls ha donat la xica que t’ha fet una mamada al bany.

― Quina xica?

― Jo.

― Què?

Guillem estava molt confós, tant que perdé el coneixement i caigué desplomat a terra. Despertà a la infermeria de l’aeroport, rodejat d’una doctora i dos infermers de sala. Sobre com hi havia arribat no en tenia ni idea. Portava una mascareta amb algun tipus de gas que el feia respirar bé i un parell d’agulles que li proporcionaven aliments via intravenosa.

― Bon dia, et diuen Guillem, veritat? ―Li preguntà un dels infermers.

― Si. ―Respongué.

― No patisques, tot anirà bé. De seguida vindrà el doctor a explicar-te què ha passat.

― Però, la doctora està ací, no m’ho pot explicar ella?

― Ho sent molt, Guillem, la doctora no té assignat el teu cas. El doctor que porta el teu cas és el doctor Riang.

Riang. Per què li sonava tant aquell cognom? Quin era el misteri que l’envoltava i per què tenia llacunes blanques mentals de memòria? Guillem no aconseguia aclarir res. d’improvís, quan pensava que res ja no podria anar pitjor, l’ombra reaparegué procedent del no res, justament quan els infermers i la doctora de la sala havien desaparegut.

― Vaja, vaja… Veig que intentes escapar-te com siga, eh?

― Però, per què tornes a aparéixer? No vull veure’t més. Fuig de la meua vida, per favor t’ho demane, no sé què vols, ni qui eres. Deixa’m en pau! Deixa’m en pau! ―Exclatà Guillem envoltat d’una tempesta de pensaments negres i llampants que no el deixaven viure amb tranquil·litat.

― Ha, ha, ha! No podria deixar-te mai sol, Guillem. Recorda que hem d’assassinar el senyor Kyu Riang.

― No vull! Jo no vull assassinar ningú, no ho entens? M’has portat a l’aeroport per anar a Xile i he acabat dins d’una espècie d’hospital on cap persona no em vol donar informació sobre el meu estat. Vull tornar a casa, vull veure els meus companys de pis, Blívia i Rodolf. Per favor, per favor…

― És massa tard, Guillem. Ja no ets al teu país. Ets a Santiago de Xile i no tens diners, ni cap persona que t’ajude. L’única manera de tornar és la que et dic… Matar el senyor Riang. Així et tornaran de volta al teu país.

― Ix del meu cap! Ix del meu cap d’una vegada, filla de puta!

Guillem s’adormí fatigat i suat. Despertà sobre un butacó d’un despatx on els murs estaven plens de diplomes de medicina especialitzada, orles de les universitats més prestigioses i diferents reconeixements pels avanços amb malalties estranyes que el doctor Kyu Riang havia descobert. Molts dels certificats estaven a nom de la Universitat de Santiago de Xile. 

― Bé, Guillem, parlem del teu cas, ja que és especi ―BANG!

Sense pensar-s’ho dues vegades, Guillem disparà la pistola que duia darrere la cintura. El trau havia sonat a tot l’aeroport, fort, havia eixit disparat de la pistola en direcció a l’objectiu que Guillem s’havia proposat. La bala havia travessat tota matèria possible. Havia encertat tan plenament que ni tan sols hi havia cap resta de sang. Al sòl només hi romania una espècie de fluid autonivellant que a poc a poc, per art màgica, anava despareixent.

― La superació personal és la millor arma possible per a sobreposar-se a una malaltia com la teua, Guillem.―Conclogué el doctor. Pel que acabe d’observar, crec que t’acabes de superar a tu mateixa. No et tractaré més. Tu i jo ja hem acabat amb la teràpia. Pots tornar a casa.

― Doctor, ni tan sols sé on estic, com pretén que torne a casa?

― Ets a Tokyo, Guillem.

― Com he aplegat fins ací?

― Treballes ací.

― ¿Trabajo en Tokio?

― Sí, hace unos meses te mudaste desde Santiago de Chile con tu familia.

― Yo no tengo familia, Blívia y Rodolf desaparecieron.

― Guillem, Blívia y Rodolf nunca han existido. Ayer mismo reconociste que todo había sido una pesadilla, que querías volver con Shade y los chicos a tu vida normal.

― Sí, es verdad. Perdone doctor, aún no soy capaz de poner en orden la maraña que hay en mi cabeza.

― Tranquilo, toda esta confusión es normal tras haber superado un episodio psicótico.

Guillem no entiende nada de lo que está sucediendo pero, ya ha decidido que la mejor manera de despejar sus dudas es seguir la corriente al desconocido que le observa con aire confiado al otro lado de la mesa.

― Vamos a decirle a mi secretaria que tu familia ya puede pasar. ¿Te parece bien?

― Claro, doctor.

Estremecido, no puede evitar preguntarse cómo será «su familia». Shade, ese es el nombre de su mujer, pero, ¿y sus hijos? Él ni siquiera sabe cuántos son. Una espiral de pensamientos inacabables se condensa en su interior, es incapaz de reconocer su realidad.

― Clara, ya pueden pasar.

Los pasos que se escuchan en la sala contigua y el ruido de la puerta de la consulta abriéndose hacen que Guillem salte de su asiento como un resorte. Antes de girarse se da cuenta de que las manos le sudan tanto que ha humedecido las perneras de los pantalones.

― Hola, cielo. Te hemos echado mucho de menos, casi tengo que matar al doctor Ryang porque no quería dejarte ir de este horrible lugar. Los niños y yo nos vamos a asegurar de que estés bien, ahora todo ha pasado.

Él reconoce al instante el rostro de la mujer que le habla mientras se sienta a su lado y le pone la mano en el hombro. El aeropuerto, la conversación en los servicios… «No», se dice a sí mismo, «nada de esto es real, no puede serlo».

―¡Papáaaaa!

Son dos, un niño y una niña. Mientras se abalanzan sobre él, Guillem puede apreciar que son idénticos: pelo color azabache, como su madre, piel clara y ojos verdes. Ambos le sonríen de manera que le perturban pero, aún así, los abraza mientras observa la expresión complaciente de su médico.

― Estoy muy satisfecho con nuestro progreso, Guillem. Hace un par de meses jamás hubiera imaginado que te vería abrazar así a Sams y Kamar. Ahora mismo te prescribo la medicación y te doy el alta.

― Muchas gracias, doctor Ryang. No sabe las ganas que teníamos los niños y yo de llevarnos a Guillem.

― De nada, Shade. Tengo que reconocer que un caso así no se ve todos los días y me alegro de haberles ayudado.

Guillem siente una punzada de angustia que le recorre las entrañas. Está convencido de que Shade es la materialización del espectro que le ha estado siguiendo y la perspectiva de irse con ella le provoca arcadas. Tiene que haber alguna manera de quedarse. Se da cuenta de que en el bolsillo izquierdo del pantalón está su cuchillo y le reconforta pensar que todo habrá acabado en unos minutos.

Guillem agafà el ganivet i se’l clavà entre els ulls en un tres i no res. Davant la seua muller i els seus fills… El doctor Riang, romania pausat i callat, sense dir res. Al final, li donà els diners en mà a Shade.

La secretaria se sorprendió al ver a aquella cautivadora mujer morena salir del despacho con la única compañía de una tortuga en sus manos y un perro caminando a su lado. El doctor Riang despertó de un extraño trance y pidió a Clara que hiciera pasar a Guillem.

Ilustración: Miguel Ángel Sabariego Díaz

PS M'agradaria mostrar el meu agraïment personal a Nerea Peralvo Martínez qui, gràcies a la seua ment i la seua imaginació,  ha aconseguit que este relat estiga ambientat en una atmosfera inimaginable als racons més sub-urbans del paral·lelisme universal. Junt amb ella, estic i estaré eternament agrait a Miguel Ángel Sabariego Díaz qui, tot i no conéixer-lo, ha decidit aportar el seu tan magnífic art a una historieta creada per dos bons amics que han decidit contar les variacions mentals d'una manera original i fresca, cadascú, com no podia ser d'altra manera, amb la llengua que ens dóna la vida, la llengua materna.