Matí. Massa matí per
a mi. Ma huelo aplega a casa, em
vist, m’acompanya a casa seua, em fa desdejunar un got de llet amb Cola-Cao
(encara ho faig), em dóna la bossa amb l’esmorzar dins, eixim de casa, m’agafa
de la mà i… a escola. A no aplega a 100 passes de distància. Una vegada allí,
comença la jornada de cada dia. A dibuixar, pintar, intentar menjar abans
d’hora, fer que la mestra t’acompanye a fer pipí, dir-li que encara no saps
fer-ho tu sol, eixir al pati, beure de
la font sense tenir set i menjar. Mentre els altres xiquets juguen, jo preferisc
fer altres coses, com per exemple mirar les mosques volar, observar eixes persones
estranyes que es fan dir ‘xiquetes’, tornar a orinar, fer amistat amb un xiquet
diferent cada dia, o cada cinc minuts, tant s’hi val. Aquests són els meus
records del parvulari.
Matí. Massa matí per
a mi. Em desperta ma huelo una altra
vegada, ara ja ‘m’ajuda’ a vestir-me, sempre he tingut problemes amb els
botons, em prepara el got de llet a ma casa i marxem cap a l’escola, això sí,
que no falte la seua mà agafant la meua. Ara ja sóc més major, estic a primer i
segon de primària, quin nivell!!! La meua mestra Roser, simpàtica de veritat
com ningú més, ens ajuda a entendre les matèries. Amb les matemàtiques sóc un
gran entre els grans. Amb les altres no tant, però també era bo, la veritat. El
sistema era el mateix, a les nou del matí, tots a classe, qui més lleganyes
tenia era el guanyador, així que amb el que m’agradava dormir, i continua
agradant-me, devia ser jo quasi sempre qui guanyava. Les classes passaven de
pressa, eren més divertides, més interessants, més diferents, però les mosques
volaven i seguien distraient-me encara. Sumar i restar, frases, dibuixos, més
dibuixos, més dibuixos encara, el nostre poble, temps de jocs... i l’hora de
l’esbarjo. A eixir tots a l’esplai... i allà que anàvem. Uns jugaven a futbol,
generalment els xics, altres simplement corrien fent l’imbècil, perquè era el
que molava a eixes edats, fer l’imbècil, i quan més imbècil estaves, més
graciós pareixies. Pareixíem tots una colla d’inútils que si ara ens mirara
algú no li trobaria futur a cap de nosaltres.
I les xiquetes? A
les seues faenes, s’ajuntaven en grupets de quatre o cinc, però eren pocs els
grupets de xiquets i xiquetes al mateix temps. Com cada vegada anava amb uns,
cada setmana feia noves amistats. Les que més recorde d’aquesta temporada són
sobretot Juan Escrihuela Poler i Miguel Torres. Amistats que encara conserve i
molt en especial la de Poler. Jugàvem a imaginar que érem els protagonistes
d’un videojoc i ens perseguíem els uns als altres com a allò que érem, uns xiquets
més empanats que empanats.
També recorde, amb
certa acidesa, un fet necessari i obligatori, que em feia patir cada vegada que
sabia ho havia de fer. Després d’esmorzar... l’hora del fluor!!! I quin fluor!!!
De color rosa, amb un regust que per aquells temps segur que definiríem com «gust
a merda de gos» o «gust a pixum». Ens el feien posar a la boca i caminar mentre
glopejàvem, com si caminar per a no aplegar a cap lloc no era ja prou fatídic.
Jo no entenia per què teníem de caminar si no anàvem enlloc, era totalment
innecessari. Una vegada, en tercer ja, vaig aprendre les hores del rellotge!
Recorde molt bé el mestre Toni Martí explicant-nos-les i fent-nos un examen amb
rellotges dibuixats marcant hores i uns buits on nosaltres devíem escriure
quina hora marcaven. Eixe any vam conèixer Pep, el mestre d’anglès, el qual el
primer dia de classe ens preguntà si sabíem alguna frase en l’idioma i
Estefania Muñoz va dir:
― Sí, I love you.
I Pep, graciosament,
eixe dia no ho vaig entendre, de fet, no crec que ningú de la classe excepte
ells dos ho entengueren, va respondre:
― A qui? A mi?
I només van poder
riure’s tots dos després que Estefania contestara rient: «Nooooo!» També
recorde a Toni Martí tocant l’acordió i com ens va ensenyar l’efecte que feia
el tabac als pulmons... només amb un cigar, cotó-en-pèl i una botella d’aigua!
Estava al·lucinant. Després d’això tota la classe va pensar que mai de la vida
fumaríem tabac. Llàstima. El que sí que feia personalment era demanar a totes
les xiquetes si volien ser núvia meua. «Què dius, per a què?» No importava, qui
tenia núvia era perquè molava. I què feia jo per a aconseguir-ne una? Anar a
pixar al seu bany i, en acabant, entrar on alguna xiqueta estiguera pixant i li
ho demanava. Us sorprendria la quantitat de xiquetes que mentre orinaven deien
que sí. Jo deia que d’acord i ja està, oficialment era la meua núvia. Però
duraven poc, de fet és probable que duraren el que venia a ser el temps del
pati. I aquests són els meus principals records de primer, segon i tercer de
primària.
L’època que més
recorde, per proximitat en el temps supose, era quan pujàvem l’escalafó,
passàvem a un nivell superior, ja no érem els grans de les Escoles Velles, érem
els més nanos de les Escoles Noves, i això significava... anar amb bici a
classe! I quines bicis!!! De tots els colors i formes, amb adhesius si eres
guai, sense, si eres un babau que s’estimava més la seua bici que la seua
popularitat. La meua portava adhesius en uns ganxos que tenia col·locats als
radis de les rodes, això no ho duien tots, ei? Ho recorde especialment, perquè
solia anar amb el meu germà Joan fins a l’escola. Ell anava davant, era el
major, i no anava a permetre que el nano del germà menut li passara al davant
en res... en res de res, ja us ho dic. Però tornar molava més. Perquè ell
acabava després que jo, aleshores, un dels meus millors amics d’eixos cursos,
Evaristo, i jo, tornàvem cap a casa junts. Féiem corregudes il·legals, ens
inventàvem circuits que només estaven a la nostra ment tan imaginativa com era ―i
segueix sent-ho―, pegàvem bacs i desfèiem la roba, però no passava absolutament
res, perquè ens ho passàvem pipa!!! Em sent obligat a dir que, ja que jo era
més bé grosset, sempre guanyava ell. Que per què estava grosset? La resposta és
tan divertida com sorprenent. Quasi tots els dies, a l’hora de l’esplai, li
bescanviava el meu entrepà, que amb tant d’amor em preparava la meua iaia, a
Evaristo... pel seu bollycao. Ell estava encantat, jo estava encantat, era un
pacte que mai es trencava i que agradava a les dues persones que l’havíem
firmat, així que vam seguir fins no sé massa bé quan. Recorde molt bé quan cantàvem
cançons com Cavallers de la taula redona,
Puff, el drac màgic i d’altres de les
quals ara no em ve el nom al cap. Pep seguia donant-nos classe d’anglès, Faustí
de música i Reyes i Vicent d’educació física. I aleshores, va passar una cosa a
la meua vida. Va vindre a classe una xiqueta nova, de fora del poble, de la
qual em vaig enamorar profundament, però no em vaig atrevir mai a dir-li res.
Era en quart de primària. A més, va acabar amb un amic meu, la qual cosa volia
dir que ja era intocable, igualet com ara... Però no va passar res perquè érem uns
xiquets i se’ns passava tot molt prompte, el que fora. La veritat és que ens distrèiem
amb qualsevol cosa. Vaig aplegar a pensar fins i tot que les mosques vivien
durant anys i més anys, perquè sempre que estava a classe, en un moment
determinat, apareixien les mateixes mosques que en parvulari i feien que deixara
de prestar atenció.
Ara les assignatures
no eren igual de fàcils que abans, teníem matemàtiques més complicades,
valencià, castellà, anglès, música, plàstica, educació física. Buf! Quin
patiment! Ciències de la terra, història, biologia... Les baralles entre
companys, desgraciadament, ja començaven a aflorar, quan no era per veure qui
jugava de davanter, era per veure qui era més fort. Per cert... després de fer
els equips, inesperadament algú deia:
― L’últim que toque
el pal, portaaaa!!!
Adivineu a qui li tocava sempre jugar de
porter. Però no passava res, perquè si era molt roín, tenia dos armadures al
meu costat sempre, el meu germà Joan i Evaristo, els quals em defenien passara
el que passara. «Eres guay sense la u?», pregunta per excel·lència, «bófio
vacuna!», «Uveee! Casaaa!» i moltes més expressions. Jo patia per si algun dia em
feien el famós palo a mi. Aquest joc
consistia a agafar algú entre set o huit persones, obrir-li les cames i fer
xocar els seus genitals en contra d’alguna farola o d’algun pal de la porteria.
Si, teniu tota la raó, era molt cruel, però era així i ningú no ho podia
evitar. El racó d’arena que hi havia era brutal, jugàvem a veure qui botava
més, o en el meu cas, simplement a veure si podia botar.
El que més
m’agradava de les Escoles Noves? Les excursions. Anar d’excursió significava no
fer classe i no fer classe significava l’alegria més apreciable que em podien
donar en aquells temps. A la muntanya, col·legues, quasi res diu el diari, una
excursió a la muntanya. Jo creia que ens enganyaven, no podia ser que anar
d’excursió vulguera dir fer alguna mena d’exercici, jo per excursió entenia fer
el gos, no fer cap esforç que implicara moure les cames durant més de mitja
hora seguida. Almenys era per una bona causa, plantar arbres. Però anar a
València amb els mestres amb tren a veure la fantàstica representació teatral
de Els fabulosos viatges de Marco Polo va
ser increïble.
Altra cosa eren els
exàmens. En recorde un perfectament, com si haguera passat ahir. El Cuco, va provar a llegir les preguntes
de l’examen que un dia ens va posar, i quan va formular la primera pregunta:
― Quin és el
satèl·lit natural que posseeix la Terra?
A mi no se’m va
ocórrer altra cosa que contestar, amb veu alta:
―Pfff!! Què fàcil!
És la Lluna!
Que jo recorde, eixe
va ser el primer càstig que vaig rebre a l’escola, em va fer quedar-me a l’hora de l’esplai a classe. Això va ser
molt cruel.
Qui no sap què és Joanotmania? Per favor! Aquest text
l’està escrivint un dels fundadors i escriptors de la revista! Hi participaven
Carlos Martí, Juan Clar, Patricia Barbosa... entre d’altres, però vam
aconseguir que generacions futures continuaren amb ella, i encara dura! Estic
ben orgullós d’això. Les xiquetes ja començaven a preocupar-se per trobar un
nuvi que les vulguera i els xiquets entràvem a l’època quan ens feia fàstic
pensar en besar les xiques. Conclusió, vaig tenir una núvia a qui escrivia
cartes, però no besava gens en absolut, no sé ni si tan sols ens miràvem o
parlàvem, però era la meua núvia i amb això en teníem prou. I van eixir
parelletes a mansalva. La més famosa, la de Rosa Isabel amb José Joaquín,
perquè ella era la rúbia de classe i li
cantàvem: «Popeye el marino soy, pi pi, y
yo con la rubia me voy.» D’ací va nàixer el primer sobrenom que vam adjudicar
a algú.
Els Carnestoltes
també eren un costum i quasi tradició de l’escola, igual que el dia de la Castanyera,
el dia de la Pau, on sempre hi havia algun graciós que deia «Hui és el teu dia
Pau». Ha ha ha!!! De la cavalcada recorde el berenar de després ―jo a la meua,
sempre recordant el menjar―, una ensaïmada amb un barreta de xocolate amb llet!
Espectacular!
I l’institut amics,
l’institut. Meravellosa època. Anàvem de flipats i pensàvem que ens deixarien eixir
de classe quan volguérem o, que si no anàvem a classe no passava res, o que li
podies contestar a un mestre el que volgueres. Increïble, perquè, per a
sorpresa nostra, no podíem fer res d’aquestes coses. Nosaltres ho véiem a la sèrie
que feien per aquells temps Compañeros
i pensàvem que amb nosaltres passaria el mateix. Vergonyós. Però espai! Teníem
un bar a l’institut! A l’hora de l’esplai, o es jugava a futbol, o a tazos de
pokémons o a ser nosaltres mateixa uns pokémons, literal. Si ja eres un dels
grans entre els grans, anaves amb els majors a parlar amb la gent que havia «fet
foja» per les reixes del pati i a fumar amb ells. Fins que un dia va vindre la
policia local i tot! Les baralles allí eren el pa de cada dia. En recorde
infinites, amb sang inclosa. També recorde mooooolts mestres com Enrique, que
ens donava ciències, Enrique i Manolo, que ens donaven anglès conjuntament, açò
mai no ho he aplegat a entendre. També estava Lluís el de música, Araceli amb educació
física, Mari Carmen amb matemàtiques, Carmen del Río, algú la recorda?, crec
que també ens va donar anglès, i Jesús el d’Ètica! I més mestres que recorde
però que si els anomenara tots no acabaria mai. En recorde una mestra en
concret, de la qual em vaig enamorar platònicament vista la diferència d’edat física
i mental. Evidentment no vaig a dir qui és però tots sabem que alguna vegada en
la vida ens hem enamorat d’algun mestre o d’alguna mestra i qui ho negue... és
perquè no vol acceptar-ho.
Què em dieu del
viatge a la neu? Recorde moltíssim la meua experiència personal. Pugem a
l’autobús, Felis té calentura. Apleguem. Felis té més calentura que quan vam eixir.
Pugem a l’habitació, Evaristo i jo ens tirem damunt dels llits a la vegada,
adéu llits! Ens posem a ensenyar el cul per la finestra de l’habitació a tota
la gent que passava. Felis quasi s’està morint. Pugem amb el forfait, un poc més i em quede allí dalt
del telecadira per a tota la vida. El monitor ens ensenya a fer cuña i jo decidisc que això no era a mi,
perquè l’única cosa que feia era pegar-me bacs, tants que fins i tot vaig
perdre un esquí i vaig haver de baixar a per ell esquiant només amb l’altre
esquí. En tot el viatge no vaig passar de la pista verda, lamentable.
L'institut de Xeraco |
La competició venia
per veure qui es dutxava primer. Felis no estava per a dutxes, pareixia un
cadàver! Un dia que estava esquiant vaig
caure tan gran saquinada que vaig desfer el forfait.
I què se’ls va ocórrer als sabuts de Pau i a Felis, una persona malalta de
veritat? En lloc de canviar el meu tiquet pel seu, vam decidir que era molt
millor trencar un tros del seu forfait
i dir-li a Rafel que se m’havia trencat el meu, però que com tenia els dos
trossos, no passava res perquè ens el canviarien. Mátame camión. Rafel em va dir de tot, i em va jurar que aquesta
seria l’última que li faria en la vida. I així ha sigut, i encara sort, perquè
sinó fins i tot haguera pogut aplegar a deixar de ser el seu veí...
Escriure sobre l’escola
de Xeraco m’ha inundat de records que, si no el tinc tots els dies, no cregueu
que costen massa de trobar. Ara mateixa m’inunda un sentiment que resulta ser
una mescla de malenconia, tristesa i alegria. M’acabe de tornar un poc xiquet i
ara sent una innocència com la d’aquells temps meravellosos que em fa realment
feliç.
Tiempo de inocencia
Temprano. Demasiado
temprano para mi. Mi abuelo llega a casa, me viste, me acompaña a su casa, hace
que desayune un vaso de leche con Cola-Cao (todavía lo hago), me da la bolsa
con el almuerzo dentro, salimos de casa, me coge de la mano y... al cole. No hay
más de 100 pasos de distancia. Una vez allí, empieza la jornada de cada día:
dibujar, pintar, intentar comer antes de la hora, hacer que la maestra te
acompañe a hacer pipí, decirle que todavía no sabes hacerlo tú solo, salir al
patio, beber de la fuente sin tener sed y comer. Mientras los otros niños
juegan yo prefiero hacer otras cosas como, por ejemplo: mirar las moscas volar,
observar a esas personas extrañas que se hacen llamar “niñas”, volver a orinar,
hacer amistad con un niño diferente cada día o cada cinco minutos, el tiempo es
lo de menos. Estos son mis recuerdos del parvulario.
Temprano. Demasiado
temprano para mi. Me despierta mi abuelo otra vez, ahora ya me “ayuda” a
vestirme (siempre he tenido problemas con los botones), me prepara el vaso de
leche en mi casa y salimos hacia la escuela, eso sí, que no falte su mano
cogiendo la mía. Ahora ya soy más mayor, estoy en primero y segundo de
primaria, ¡qué nivel!. Mi maestra Roser, simpática como la que más, nos ayuda a
entender las materias. Con las mates soy un grande entre los grandes. Con las
otras no tanto, pero también era bueno, la verdad. El sistema era el mismo: a
las nueve de la mañana todos a clase, quien más legañas tenía era el ganador
así que, con lo que a mi me gustaba dormir (y continúa gustándome), debía ser
yo casi siempre el que ganaba. Las clases pasaban deprisa, eran más divertidas,
más interesantes, más diferentes, pero las moscas volaban y seguían
distrayéndome todavía. Sumar y restar, frases, dibujos, más dibujos, más
dibujos aún, nuestro pueblo, tiempo de juegos y... la hora del almuerzo. A
salir todos al recreo... y allá que íbamos. Unos jugaban a fútbol (generalmente
los chicos), otros simplemente corrían haciendo el imbécil, porque era lo que
molaba a esas edades, hacer el imbécil, y cuanto más imbécil estabas, más
gracioso parecías. Parecíamos todos un grupo de inútiles, si ahora nos viese
alguien no le encontraría futuro alguno a ninguno de nosotros.
¿Y las niñas? A sus
tareas, se reunían en grupitos de cuatro o cinco, pero eran pocos los grupitos mixtos.
Como cada vez iba con unos, cada semana hacía nuevas amistades; las que más
recuerdo de esa época son, sobre todo, Juan Escrihuela Poler y Miguel torres.
Amistades que todavía conservo y muy en especial la de Poler. Jugábamos a
imaginar que éramos los protagonistas de un videojuego y nos perseguíamos los
unos a los otros como aquello que éramos, unos niños más empanados que
empanados.
También recuerdo,
con cierta acidez, un hecho necesario y obligatorio, que me hacía padecer cada
vez que sabía que lo tenía que hacer. Después del almuerzo... ¡la hora del
flúor! Y, ¡qué flúor! De color rosa, con un regusto que por aquellos tiempos
seguro que definiríamos como “gusto a
mierda de perro” o “gusto a meado”. Hacían que nos lo pusiésemos dentro de la
boca y andáramos mientras nos enjuagábamos, como si andar para llegar a ningún
lugar no fuese ya bastante fatídico. Yo no entendía porqué teníamos que andar
si no íbamos a ir a ningún sitio, era totalmente innecesario. Una vez, en
tercero ya, ¡aprendí las horas del reloj! Recuerdo muy bien al maestro Toni
Martí explicándonoslas y haciéndonos un exámen con relojes dibujados marcando
horas y unos huecos donde nosotros debíamos escribir qué hora marcaban. Ese año
conocimos a Pep, el maestro de inglés, quien el primer día de clase nos
preguntó si sabíamos alguna frase en el idioma a lo que Estefanía Muñoz
respondió:
― Sí, I love you.
Y Pep, graciosamente
(ese día no lo entendí, de hecho, no creo que nadie de la clase exceptuando a
ellos dos lo entendiera), respondió:
― ¿A quién? ¿A mí?
Y sólo pudieron
reírse ellos dos después que Estefania contestase riendo: ¡Nooooo! También
recuerdo a Toni Martí tocando el acordeón y cómo nos enseñó el efecto que hacía
el tabaco en los pulmones... sólo con un cigarro, algodón y una botella de
agua. Estaba alucinando. Después de eso toda la clase pensó que nunca en la
vida fumaríamos tabaco ( qué lástima). Lo que sí que hacía personalmente era pedir
a todas las niñas si querían ser mi novia. Que dices, ¿para què? No importaba,
quien tenía novia era porque molaba. ¿Y qué hacía yo para conseguir una? Ir a
mear a su baño y, después, entrar donde alguna niña estuviese meando y se lo
pedía. Os sorprendería la cantidad de niñas que, mientras orinaban, decían que
sí. Yo decía que de acuerdo y ya está, oficialmente era mi novia. Pero
durábamos poco, de hecho es probable que durasen lo que venía a ser el tiempo
que duraba el recreo. Estos son mis principales recuerdos de primero, segundo y
tercero de primaria.
La epoca que más
recuerdo, por proximidad en el tiempo supongo, era cuando subíamos el escalón,
pasábamos a un nivel superior, ya no éramos los grandes de las Escuelas Viejas,
éramos los más enanos de las Escuelas Nuevas, y eso significaba... ¡ir en bici
a clase! ¡Y qué bicis! De todos los colores y formas, con adhesivos si eras
guay, sin adhesivo si eras un tonto que quería más a su bici que a su propia
popularidad. La mía llevaba adhesivos en unos ganchos que tenía colocados en
los radios de las ruedas, eso no lo pueden decir todos, ¿eh? Lo recuerdo
especialmente porque solía ir con mi hermano Joan hasta la escuela. Él iba
delante, ya que era el mayor y no iba a permitir que el enano del hermano le
adelantase en nada... en nada de nada, ya os lo digo. Pero volver molaba más porque
él terminaba más tarde que yo, entonces, uno de mis mejores amigos de esos
cursos, Evaristo, y yo, volvíamos hacia casa juntos. Hacíamos carreras
ilegales, nos inventábamos circuitos que sólo estaban en nuestra mente tan imaginativa
como era (y sigue siéndolo), nos caíamos
y destrozábamos la ropa pero, no pasaba absolutamente nada, ¡porque nos lo
pasábamos pipa! Me siento obligado a decir que, ya que yo era más bien gordito,
siempre ganaba él. ¿Que porqué estaba más bien gordito? La respuesta es tan
divertida como sorprendente. Casi todos los días, a la hora del recreo, le
cambiaba mi bocadillo, que con tanto amor me preparaba mi abuela, a Evaristo...
por su bollycao. Él estaba encantado, yo estaba encantado, era un pacto que
nunca se rompía y que gustaba a las dos personas que lo habíamos firmado así
que, seguimos haciéndolo hasta no sé demasiado bien cuándo. Recuerdo muy bien
cuando cantábamos canciones como Cavallers de la taula redona, Puff, el drac
màgic y otras de las que ahora no me viene el nombre a la cabeza. Pep seguía
dándonos clases de inglés, Faustí de música y Reyes y Vicent de educación
física. Y entonces, pasó una cosa en mi vida: vino a clase una niña nueva, de
fuera del pueblo, de quien me enamoré profundamente, pero nunca me atreví a
decirle algo. Era en cuarto de primaria. Además, terminó con un amigo mío, lo que
quería decir que ya era intocable, igualito que ahora... Pero no pasó nada
porque éramos unos niños y se nos pasaba todo muy pronto, lo que fuese. La verdad
es que nos distraíamos con cualquier cosa. Llegué a pensar hasta que las moscas
vivían durante años y más años porque, siempre que estaba en clase, en un
momento determinado aparecían las mismas moscas que en parbulitos y hacían que
dejase de prestar atención.
Ahora las
asignaturas no eran igual de fáciles que antes: teníamos matemáticas más
complicadas, valenciano, castellano, inglés, música, plástica, educación física,
ciencias de la tierra, historia, biología... ¡Buf! Las peleas entre compañeros,
desgraciadamente, ya empezaban a aflorar, cuando no era para ver quién jugaba
de delantero, era para ver quién era más fuerte. Por cierto... después de hacer
los equipos, inesperadamente alguien decía:
― ¡ El último que
toque el palo, puerta!
Adivinad a quién le
tocaba siempre jugar de portero. Pero no pasaba nada porque, si era muy malo,
tenía dos armaduras a mi lado siempre, mi hermano Joan y Evaristo, quienes me
defendían pasara lo que pasara. ¿Eres guay sin la u?, pregunta por excelencia, ¡bófio
vacuna!, ¡Uveee! ¡Casaaa! y muchas más expresiones. Yo padecía por si algún día
me tenían que hacer el famoso palo a mi. Este juego consistía en coger a
alguien entre siete u ocho personas, abrirle las piernas y hacer chocar sus
genitales contra de alguna farola o algún palo de portería. Sí, tenéis toda la
razón del mundo, era muy cruel, pero era así y nadie lo podía evitar. La
esquina de arena que había era brutal, jugábamos a ver quién saltaba más o, en
mi caso, simpemente a ver si podía saltar.
![]() |
Las Escuelas Nuevas de Xeraco |
¿Lo que más me
gustaba de las Escuelas Nuevas? Las excursiones. Ir de excursión significaba no
ir a clase y no ir a clase significaba la alegría más apreciable que me podían
dar en aquellos tiempos. A la montaña, colegas, casi nada dice el periódico, ¡una
excursión a la montaña! Yo creía que nos engañaban, no podía ser que ir de
excursión quisiera decir hacer algún tipo de ejercicio, yo por excursión
entendía hacer el vago, no hacer ningún esfuerzo que implicase mover las
piernas durante más de media hora seguida. Al menos era por una buena causa,
plantar árboles. Pero ir a Valencia con los maestros en tren a ver la
fantástica representación teatral de Los fabulosos viajes de Marco Polo fue
increíble.
Otra cosa eran los
exámenes. Recuerdo uno perfectamente, como si hubiese pasado ayer. El Cuco,
probó a leer las preguntas del examen que un día nos puso, y cuando formuló la
primera pregunta:
― ¿Cuál es el
satélite natural que posee la Tierra?
A mi no se me ocurrió
otra cosa que contestar, en voz alta:
―¡Pfff! ¡Qué fácil! ¡Es la Luna!
Que yo recuerde, ese
fue el primer castigo que recibí en la escuela, me hizo quedar a la hora del
recreo en clase. Eso fue muy cruel.
¿Quién no sabe lo
que es Joanotmania? ¡Por favor! ¡Este texto lo está escribiendo uno de los
fundadores y escritores de la revista! Participaban Carlos Martí, Juan Clar,
Patricia Barbosa... entre otros, pero conseguimos que generaciones futuras
continuasen con ella, ¡y todavía dura! Estoy bien orgulloso de eso. Las niñas
ya empezaban a preocuparse por encontrar un novio que las quisiera y los niños
entrábamos en la época en la que nos daba asco pensar en besar a las niñas.
Conclusión, tuve una novia a quien escribía cartas, pero no besaba en absoluto,
no sé ni si tan sólo nos mirábamos o hablábamos, pero era mi novia y con eso
teníamos bastante. Y salieron muchas parejitas. La más famosa, la de Rosa
Isabel con José Joaquín, porque ella era la rubia de clase y le cantábamos: Popeye
el marino soy, pi pi, y yo con la rubia me voy. De aquí nació el primer apodo
que adjudicamos a alguien.
Los Carnavales
también eran una costumbre y casi tradición de la escuela, igual que el día de
la Castañer, el día de la Paz, cuando siempre había algún graciosillo que decía
Hoy es tu día, Pau (en valenciano, Pau significa paz). ¡Ja, ja, ja! De la
cabalgata recuerdo la merienda de después (yo a la mía, siempre recordando la
comida) , ¡una ensaimada con una barrita de chocolate con leche! ¡Espectacular!
Y el instituto
amigos, el instituo. Maravillosa época. Íbamos de flipados y pensábamos que nos
dejarían salir de clase cuando quisiéramos o, que si no íbamos a clase no
pasaba nada, o que le podías contestar a un maestro lo que quisieras.
Increíble, porque, para nuestra sorpresa, no podíamos hacer nada de esto.
Nosotros lo veíamos en la serie que hacían por aquellos tiempos Compañeros y
pensábamos que con nosotros pasaría lo mismo. Vergonzoso. ¡Pero cuidado! ¡Teníamos
un bar en el instituto! A la hora del patio, o se jugaba a fútbol, o a tazos de
pokémons o a ser nosotros mismos unos pokémons, literal. Si ya eras uno de los
grandes entre los grandes, ibas con los mayores a hablar con la gente que había
hecho novillos por los barrotes del patio y a fumar con ellos. ¡Hasta que un
día vino la policía local y todo! Las peleas allí eran el pan de cada día.
Recuerdo infinitas, con sangre incluída. También recuerdo muuuuchos maestros
como Enrique, que nos daba ciencias, Enrique y Manolo, que nos daban inglés
conjuntamente, esto nunca he llegado a entenderlo. También estaba Lluís el de
música, Araceli en educación física, Mari Carmen con matemáticas, Carmen del
Río, ¿alguien la recuerda?, creo que también nos dio inglés, ¡y Jesús el de
ética! Y más maestros que recuerdo pero que si los nombrase a todos no
terminaría nunca. Recuerdo una maestra en concreto, de la que me enamoré
platónicamente dada la diferencia de edad física y mental. Evidentemente no voy
a decir quién es pero todo sabemos que alguna vez en la vida nos hemos
enamorado de algún maestro o maestra y quien lo niegue... es porque no quiere
aceptarlo.
El instituto de Xeraco |
¿Qué me decís del
viaje a la nieve? Recuerdo muchísimo mi experiencia personal. Subimos al
autobús, Felis tiene calentura. Llegamos. Felis tiene más calentura que cuando
salimos. Subimos a la habitación, Evaristo y yo nos echamos encima de las camas
a la vez, ¡adiós camas! Nos ponemos a enseñar el culo por la ventana de la
habitación a toda la gente que pasaba. Felis casi se está muriendo. Subimos con
el forfait, un poco más y me quedo allí arriba del telesilla para toda la vida.
El monitor nos enseña a hacer cuña y yo decido que eso no es para mi, que la
única cosa que hacía era caerme, tantas veces que incluso llegué a perder un
esquí y tuve que bajar a por él esquiando sólo con el otro esquí. En todo el
viaje no pasé de la pista verde, lamentable. La competición venía por saber
quién se duchaba primero. Felis no estaba para duchas, ¡parecía un cadáver! Un
día que estaba esquiando caí tan fuertemente que destrocé el forfait. ¿Y qué se
les ocurrió a los sabios de Pau y Felis, una persona enferma de verdad? En vez
de cambiar mi tiquet por el suyo, decidimos que era mucho mejor romper un trozo
del suyo y decirle a Rafel que se me había roto el mío, pero que como tenía los
dos trozos, no pasaba nada porque nos lo cambiarían ¡Mátame camión! Rafel me
dijo de todo, y me juró que esta sería la última que le haría en su vida. Y así
ha sido, menos mal, porque sino hubiera podido dejar de ser su vecino...
Escribir sobre la
escuela de Xeraco me ha inundado de recuerdos que, si no tengo todos los días,
no creáis que me cuesta demasiado encontrar. Ahora mismo me inunda un
sentimiento que resulta ser una mezcla de melancolía, tristeza y alegría. Me
acabo de convertir un poco en niño y ahora siento una inocencia como la de
aquellos tiempos maravillosos que me hace realmente feliz.