Poble Nou
de la Mar. 1891. Ma iaia Vicentica, la del pescater, em tenia agafada en
braços, arraulida damunt el seu cos, asseguda al vell balancí de fusta i vímet
mentre anàvem avant, arrere, avant, arrere... Notí que el seu alè s’apagava,
com el seu batec minvava el ritme a poc a poc, a passos de cuc de terra. Mentrestant,
els xiquets jugaven al carrer amb les seues baldufes. El cel ens dibuixà aqueix
dia un sol meravellós, somrient, com els dibuixos dels més petits; els núvols
necessaris per donar-nos l’ombra i la temperatura adequada per a un excel·lent
dia d’estiu. Ma iaia faltà com sempre havia desitjat, de fet, sempre recordaré
la conversa que tinguérem un dia de pluja rabiosa i violenta:
― Iaia, iaia! Plou tant que podríem morir! A veure si el poble s’inunda i
ens ofeguem!
― No digues bestieses, filla meua, tranquil·la, jo no moriré ofegada per
l’aigua.
― I per què ho saps, iaia? És que saps com moriràs? Jo no vull que muires!
― Ha ha ha! Carla, filleta meua, tot el món mor. I ningú sap com ho fa,
però tots, alguna vegada en la vida, hem pensat tingut idea sobre com ens
agradaria morir.
― I tu ja has pensat la teua?
― Clar que si, la iaia ja és velleta Carla, ja em toca pensar en aquestes
coses.
― I com serà, iaia? Com serà?
― Veuràs, serà estiu, farà un sol esplèndid, serà un dia alegre, sense calitja,
però que tampoc faça fred. Els xiquets jugaran pel carrer. Moriré al balancí de
ma casa, de la casa de ma mare. En la meua terra, envoltada dels meus estimats.
Avant, arrere, avant, arrere... I el meu cor s’aturarà, però el meu somriure
romandrà dibuixat a la meua vella i arrugada cara, perquè la meua ànima se
n’anirà de viatge tranquil·la i es reunirà amb el teu iaio. Deixaré gent que
estime per a retrobar-me amb gent estimada.
Després d’aquesta conversa, no em quedà més remei que adormir-me damunt
d’ella, com sempre solia fer, trista, però alegre, tranquil·la més bé, per
tindre la certesa que les bones persones moren com desitgen.
Mentre sentia els xiquets riure i acaçar-se, ma iaia deixava la seua vida
per encaminar un viatge de no retorn. Ho
vaig assumir, tenia la sensació que era el dia, així que no vaig plorar, però
em vaig fer forta des d’aqueix dia, sentint que m’havia quedat sense iaios.
Encara que mon iaio ens abandonà quan encara era molt xicoteta, sempre recordaré
d’ell les mateixes paraules:
― Tu eres tu i ningú més, que et jutgen per com eres tot el que vulguen,
has de fer el que tu i només tu cregues que està bé. Respeta la terra, ella ens
ha donat la vida, si està en les teues mans que no la destrossen, pinta’t la
cara i lluita, lluita fins que no pugues més, doncs l’aigua i la terra que ens
ha donat el planeta és un bé que tard o prompte, l’humà intentarà esgotar. No
deixes que això passe.
1927,
Barri del Cabanyal, València. Hui és el meu aniversari, faig 46 anys. Ho celebre
envoltada de ma mare i els meus dos fills, Sergi i Anna. Mon pare fou
assassinat a la Primera Guerra Mundial. M’ha vingut al cap com ma iaia em
donava un duro per cada aniversari, mentre em deia «no deixes que els diners et
corrompen mai, el poder és molt perillós». Ma iaia era bona persona, molt bona
persona. Igual que ma mare. És una santa, m’ajuda amb els seus néts, m’aida a
portar una vida de mare fadrina, difícil per als temps que corren, perquè no
sóc ben vista als carrers del poble, ara ja, València. Què fàcil seria tot si
encara visquera al meu poble i no a la gran ciutat. Encara vivim a la mateixa
casa, però els pensaments individuals s’han vist tergiversats per la gran
comunitat urbana. Ja no som tan lliures com abans, la terra comença a desaparèixer. Una gran ciutat és una bogeria,
no puc eixir a comprar el pa, necessite anar amb ma mare. Vivim sense pena ni
glòria, com el burro Victòria. Els tocs del campanar de l’església recorden a
tots que és missa de 12, que hem d’anar si volem que el nostre Senyor ens
perdone els pecats. No és com abans, et sents obligada a anar-hi, necessites
donar una bona imatge, sense deixar que et jutgen, perquè si ho fan, els
pensaments que ells anomenen moderns i progressistes et faran malbé la teua
imatge personal en tota la ciutat i seràs reconeguda com la dona que s’atreveix
a imcomplir els preceptes de l’església. Això és el que passa quan el nihilisme
s’apropia dels pensaments de la humanitat. Quan una societat amargada i caiguda
en la misèria creu que té uns valors els quals els han imposat, alguns sent
conscients, d’altres sense saber massa bé perquè fer-ho. Prompte ma mare morirà
i em deixarà sola al camí. Ella també era una bona persona, però no va morir
com ella haguera desitjat, sino atropellada per un camió. Quan vivíem al poble
se’n veien ben pocs, de camions. Ara tot s’ha transformat.
1938.
Barri d’El Cabanyal, València. La història segueix el seu camí gris i malèvol.
El meu fill Sergi és assassinat per la guàrdia civil a una manifestació pel
simple fet de portar una bandera roja i negra, jo ni tan sols sabia què
significava aquell penó, així que no entenia res, sols que m’havien robat l’esperança
de refer la meua vida gràcies als meus fills. Llavors, em vaig unir a la meua
filla com si fóra ella la qui em protegia a mi i no a l’inrevés. Una xica
esdevinguda dona més aviat del que devia d’haver sigut. Una persona feta i
dreta. Amb inquietuds constants, preguntant-se el perquè de tot plegat, i no important-li
res els comentaris que podien fer d’ella. Ella és la meua força en els últims
moments de la meua vida. Estic malalta. És curiós com la mort t’apropa als
inicis de la vida. Cada dia que passa recordes amb més i més nostàlgia els
moments viscuts durant la infantesa, sense oblidar en cap moment el present i
sobretot, qui eres i per què vols seguir vivint i lluitant per la gent que
t’estimes. Recorde ma iaia Vicentica, la recorde abraçant-me sobre el balancí. Bressolant-me
amb cançons, passejant amb ella de la mà pels carrers del Poble Nou de la Mar,
com ens estimàvem ser d’aquell poble de pescadors. Encara sort que es mantenen
algunes cases antigues, tant boniques com sempre. València entera reconeix la
bellesa del nostre poble, tant, que és
molta la gent de ciutat que ve a passar els caps de setmana a les seues
antigues cases o a les cases d’alguns amics.
1945. Casa
del metge del poble, fill de l’antic metge del Poble Nou de la Mar. Mor. Estic
a punt de fer-ho. La meua ànima ja no em demana més esforços, vol ser lliure i
emprendre el seu vol. Vol retornar amb Sergi, però vol quedar-se amb Anna. Anna
em mira, solemnement, sense dir res, només les seues llàgrimes m’ho diuen tot.
No està trista, creu que estic morint com haguera volgut, acompanyada d’ella i del
seu nuvi, que tant m’han ajudat aquests últims anys. No me’n vaig com vull,
però no me’n vaig com no haguera volgut. Me’n vaig contenta, recordant el que
he sigut, al lloc d’on vinguí. El meu poble sempre serà el Nou Poble de la Mar.
Mai València. Seria una llàstima que encara s’ajuntara més el poble amb la
ciutat, per a mi sempre serà un poble, no part d’una ciutat enorme: «Anna, filla
meua, no puc parlar-te però sí que puc escriure’t des d’aquest llit. Guarda
sempre aquestes cartes i, si tens fills, mostra-los-les per a què sàpiguen d’on vénen i mai d’on
pretenen que siguen. Sempre t’estimaré, vaig a reunir-me amb la iaia i el teu
germà, Sergi. Et promet que els donaré una abraçada ben forta de part teua,
tots tres et cuidarem des d’allà on estiguem. Sigues sincera amb tu mateixa, no
permetes que ningú et faça mal. I sobretot, recorda on has nascut. Recorda la
teua infantesa igual que l’he recordada jo sempre. T’estime Anna, espere que
sàpigues encaminar la teua vida per a tindre un futur millor del present que jo
t’he pogut donar. Adéu, Anna... Adéu...
1998.
Barri del Cabanyal, València. He trobat aquestes cartes, deixeu que
m’introduïsca, sóc Carla, la filla d’Anna. Acabe de llegir les memòries de ma
iaia, a qui no he tingut l’oportunitat de conèixer. I he decidit seguir la
tradició per a què els meus fills sàpiguen què pensava quan vivia, jo. Aquest
és l’any en què el meu barri comença a veure’s amenaçat. Si la meua rebesàvia
visquera i son iaio també... què desagraïts seríem amb l’espècie humana! Tot s’ha
convertit, ben poc queda del Poble Nou de la Mar. Només la memòria i quatre
cases mig assolades. L’Ajuntament de la gran ciutat porta peix i vol acabar amb
la història ràpidament. Però com llig en aquestes cartes, la meua família
sempre ha sigut lluitadora, així que no seré jo qui pare l’estela a seguir.
Contra el vent o contra la pluja, he decidit anar-hi a qualsevol manifestació
pel Cabanyal, perquè la història d’un poble no s’acabe tan fàcilment.
 |
| Manifestació a favor del barri |
2010.
Hospital La Fe, València. Hui m’han obert mig cap. La policia. M’han
desestructurat completament els braços i les cames i tinc blaüres arreu del
cos. He defès la meua vida, la meua essència de ser, el meu dret a viure al meu
poble, on he nascut, on he viscut, on he gaudit com una xiqueta amb sa mare.
Per què proteste? És ben senzill, volen destrossar el meu barri. Enderrocar
algunes cases velles, que formen part de la història del meu poble, ara
esdevingut barri. L’antic poble dels mariners, dels pescaters, on els meus
avantpassats visqueren en pau i consonància amb la terra i l’aigua, amb el
camp, també. Ara volen destruir-ho tot, volen edificar, el progrés, que en
diuen, ells.
 |
| Diferents cases del barri |
2014.
Barri del Cabanyal, València. El Tribunal Suprem avala la decisió de no dur a
terme el pla contra el Cabanyal de l’Ajuntament de València. De moment pareix
que estem salvats. El 1993, el barri fou
declarat Bé d’Interès Cultural amb el Canyamelar. Això significava que
l’Ajuntament havia d’adoptar OBLIGATÒRIAMENT un pla per a mantenir el barri i
la seua cultura. Així i tot, l’Ajuntament, no té cap interès per mantenir la
figura del BIC, no vol que siga una cosa seria i no para de menysprear-la. Un
barri amb història, una gent amable i dedicada a fer que la cultura valenciana
seguisca ben viva. Teatres, bars, carrers, cases, mariners encara, escoles...
Un barri evolucionat, que no té massa a veure amb El Poble Nou de la Mar, però
amb l’essència encara viva d’un conjunt, d’una societat diferent a la dels
polítics, que fins i tot amb el Tribunal Suprem en contra, seguiran amb els
seus desnonaments de cases antigues, que formen part de la història d’un poble
que tantes ganes tenen de fer desaparèixer, com la setmana passada es va fer
saber. Una notícia ben trista per a tots nosaltres, per als meus fills, que
tard o prompte, hauran de deixar de jugar al seu carrer, al seu barri, en
definitiva, al seu poble. Adéu, Cabanyal. Gràcies per donar-me aquesta vida,
gràcies per haver-me donat l’alegria de viure rodejada de gent tan bona i tan
agradable que sempre m’han fet sentir tant lliure com sóc. Gràcies per donar-me
l’oportunitat de poder morir, com a mínim, on m’agradaria.
PS Done les gràcies infinites a la plataforma "Salvem El Cabanyal" per cedir-me els drets de publicació de les imatges i el seu vist-i-plau per a narrar una historieta que espere, ajude en certa manera a la lluita pel barri. No pareu, de veritat, no pareu.
A FAMILY IN EL CABANYAL NEIGHBOURHOOD
1891, Poble Nou de la Mar. My grandma “Vicentica la del
pescater” grabbed me with her arms, all of me upon her. She was sat on
the old rocking chair made of wood and wicker while we were moving forward,
backward, forward, backward… I noticed her breath was stopping, her
heart beat rhythm diminishing slowly, at a snail’s pace. Out there, children
were playing into the street with their pegtops. The sky drew us a shining
sun, smiling like suns in every kid´s painting; enough clouds to give us the
perfect mix of shadows and temperature to make it feel like a perfect summer
day. My grandma died the way she always desired; actually, I will always keep
in mind the conversation we had years ago one day when it was raining cats and
dogs:
- Grandma,
grandma! It rains as though we were going to die! Our beloved village might get
flooded and all of us die drowned!
- Oh
darling, don’t say such things, don’t you worry, I won’t die drowned by water.
- And
why do you know that, grandma? Do you know how are you going to die? I don’t
want you to die!
- Ha
ha ha! Carla, darling, everybody dies. No one knows how it happens but
everybody thinks at least once about how we would like to leave this world.
- Have
you already thought about yours?
- Of
course I have, grandma is old Carla, it’s time to think about it.
- And
how will it be, grandma? How?
- See,
it would be summer, there would be a splendid sun, it would be a happy day, not
hot, not cold. Children playing in the street, me swinging on the rocking chair
in my house, in my mother’s house. At my land, surrounded by those ones I love.
Forward, backward, forward, backward… And then my heart will stop, but I will
still be smiling although I’d look old, because my soul will start the trip really
conscious and it will meet your grandpa again. I will leave people who I love
to rediscover people who I loved once.
After this conversation I had no choice but to fell
asleep as I used to do. Sad but happy; relieved as well, due to being certain
that good people die the way they desire.
|
| Preparing the fishing line |
While hearing children running and
laughing, my grandma was leaving her life back to start a journey without
return. I assumed it, I had the feeling that it was the day so I didn’t cry. It
just gave me lots of force and strength thinking about this day, I started to
not have grandparents. Despite my grandpa left us when I was very little, I’ll
always remember his words: “You are you and no one else, be judged because of
the way you are as many times as people want to, you have to do things you and
only you think are right. Respect the land, it gave us life, if it’s on your
hands to stop it from being destroyed, paint your own face and fight for it,
fight until you can’t continue anymore, for the water and the land our planet
gave us is an asset that humans would try to extinguish. Don’t let it happens.”
1927, Neighbourhood of El Cabanyal, València.
Todays is my birthday, I’m 46 years old now. I celebrate it surrounded by my
mum and my two children, Sergi and Anna. Dad was killed in the 1st WW. It has
just come to my mind how my grandma used to give me one “duro” (currency back
then) each birthday, saying to me at the same time “don’t let the money corrupts
you, power is really dangerous”. My grandma was a good person, one of a kind.
Like my mum. She’s a saint, she helps me with her grandchildren, she helps me to
carry a really difficult single mum life for the times we are living in, because
I’m not a good girl according to the streets of my town which is not a
town anymore: just València, a big city. How easy it would be if I still
were living in the town and not in the city. We are still living in the same
house, but the individual thoughts have been distorted because of the big urban
community. We are not anymore as free as before; the land starts to be
destroyed. A big city is just trash, I
can’t go shopping alone, I need to go with my mother. We live without pity nor glory.
The tinkles of the church remind all of us we have to go to mass, that we must
go if we want God our Lord to forgive our sins. It’s not like before, now one feels
obliged to go, one needs to have a good image, don’t letting anybody to judges
us, because if anybody does, the thoughts they call moderns and
progressives will hurt you and your personal image in the entire city,
and you will be recognized as the woman who dares to not go to church. That is
what happens when nihilism dominates the human thoughts; when a society becomes
sourpuss and dropped in the misery, and it believes in ethic values that had
been imposed, sometimes even being aware of it, other times not knowing exactly
why they are doing it. Soon my mum would die and would leave me by myself. She
was good person too, however she didn’t die as she desired but run
over by a truck. When we lived in town we saw two or three trucks a week. Now
everything has changed.
|
| The pavilion over the sea, now disappeared. |
1938. Neighbourhood of El Cabanyal, València.
The story follows its grey and malevolent way. My son Sergi has been
killed by “the greys” in a demonstration because he was carrying a red and
black flag. I didn’t even know what that flag meant, so I did not understand anything,
only that they stole any kind of hope I had of reconstruct my life thanks to my
children. From then on, I joined my daughter as if she were the one who
protected me and not the other way around. Quite a developed girl for
her age; a really mature girl. Constantly concerned, asking herself why
everything happens and caring almost nothing about what people could say about
her. She’s my strength in the last moments of my life, since I’m pretty sick.
It’s curious how death carries you back to your initial moments of your life.
Every day that passes by, I feel more
and more nostalgic when I remember childhood memories without forgetting the
present and who I am and why I do want
to continue with my life and fight for
all those I love. I remember my grandma Vicentica, I remember her hugging me on
the rocking chair. Singing me lullabies, walking with her hand in hand through
El Poble Nou de la Mar streets, how we loved that way of living in a fishermen
town. Lucky us that there still exist some old houses, they are wonderful. The
entire València recognizes the beauty of our old town so much that lots of
people from the city come every weekend to stay at their old homes or their
friends’.
1945. Town doctor’s house, son of the last
doctor in El Poble Nou de la Mar. I die. I’m about to. My soul is not
asking for any more efforts, it wants to be free and start its flight. It wants
to come back with Sergi but stay with Anna. Anna’s staring at me, solemnly,
saying nothing, only her tears are telling me everything. She’s not sad, she believes
I’m dying like I wanted, surrounded by her and her boyfriend, who helped us so much these last years. I’m not
leaving the way I wanted but I’m not leaving the way I didn’t want to. I leave
happily, remembering what I’ve been, where I belonged to. My town will always be
El Nou Poble de la Mar. Not València, never ever. It would be sad if town and
city become closer; town will be a town to me, not just a part of
a big city. Anna, daughter of mine, I can’t speak to you but I can write to you.
Put away these letters and, if you ever have children, show them up to them in
order to let them know where they come from and not where the government feigns
them to come from. I will always love you; I’m going to meet grandma and your
brother, Sergi. I promise you I’ll give them a big hug on your behalf, the
three of us will look after you. Be sincere with yourself, don’t let anyone
hurt you. And above all, remember where you were born. Remember your childhood
the way I always did. I love you Anna, I hope you will know how to follow the
path of your life in order to have a better future than the present I have
given you. Goodbye
Anna… Goodbye…
1998. Neighbourhood of El Cabanyal, València. I
have found these letters, let me introduce myself, this is Anna’s daughter,
Carla. I have finished reading these memories of my grandma just now; I never
had the chance to meet her, I wasn’t born yet. I have made the decision of
following this tradition so that my children will know what I was thinking
about while I was living. This is the year when my neighbourhood starts to be
endangered. If the grandma of my grandma were still alive and so her grandpa
did… no one could imagine how ashamed of the human beings they would be.
Everything has changed, just some bits and bobs of El Poble Nou de la Mar have
been left. It only remains the memory and four buildings half destroyed. The
Hall of the big city is in a hurry and wants to finish with the history the
sooner the better. But as I read in these letters my family have always been
fighting against injustices so I will not be the woman stopping that. Through
thick and thin I’ve decided to go to any demonstration in favour of El
Cabanyal, because the history of a town doesn’t have to finish with that ease.
|
| Demonstration in favour of the neighbourhood |
2010. La Fe Hospital, València. Today they have opened half of my
head. The police. They completely destroyed my arms and my legs and I have got bruises
all along my body. I defended my life, my essence as a human being, my right to
live in my town, where I was born, where I lived, where I enjoyed as a child
with my mum. Why am I protesting? It’s very easy: they want to destroy my place,
my neighbourhood, my beloved town. They want to demolish some old houses which form
part of the history of my town, now neighbourhood of a big city. The ancient fishermen
and sailor’s town where my ancestors lived with peace and harmony with the land
and the water as well as with the field. Now they want to destroy everything,
they want to construct new buildings. The progress, they say.
|
| Different houses of the neighbourhood |
2014. Neighbourhood of El Cabanyal, València.
The High Court guarantees the decision of not stopping the urban plan against
El Cabanyal from the City Hall. We seem to be safe. In 1993, the neighbourhood
was declared “Heritage of Cultural Interest” together with the neighbourhood of
Canyamelar. That entails that the City Hall had
to adopt COMPULSORYLY an urban plan to maintain the neighbourhood and its
culture. All the same, the City Hall seems to
not realise that a “Heritage of Cultural Interest” is a serious thing and not
something to be despised. A neighbourhood with history, friendly people
dedicated to do whatever it takes for the Valencian culture. Theatres, bars,
houses, streets, sailors still, schools… An evolved neighbourhood that has not much
to do with El Poble Nou de la Mar but with the alive essence of a union, of a
different society to the politicians who even though the Suprem Court is
against them, they will carry on with the evictions of the antique houses that
form part of the history of a town that they insist on make it disappear, according
to what a short time ago they let us know. This is really bad news for all of
us, for my children, who, sooner than later, will have to stop playing in the
streets, in their neighbourhood, lately, in their town. Goodbye
Cabanyal. Thank you for giving me this life, thank you for giving me the
happiness of living surrounded by such good and friendly people who have always
made me feel as free as I am. Thank you for giving me the chance to die, at
least, where I would like to.
PS I want to thank "Salvem El Cabanyal" platform which gave me the legal rights to post the pictures of its web and let me writing this story that, I wish, it helps for the fight of the neighbourhood. Don't stop please, don't stop.
UNA FAMÍLIA EN EL CABANYAL
1891, Poble Nou de la Mar. Mi
abuela “Vicentica la del pescador” me tenía cogida en brazos, acurrucada encima
de su cuerpo, sentada en la vieja mecedora de madera y mimbre mientras íbamos
adelante, atrás, adelante, atrás… Noté que su aliento se apagaba, como sus
latidos disminuían el ritmo poco a poco, a pasos de gusano de tierra, mientras
tanto, los niños jugaban en la calle con sus trompas de madera. El cielo nos
dibujó aquel día un sol maravilloso, sonriendo como los dibujos de los más
pequeños, las nubes necesarias para darnos la sombra y la temperatura adecuada
para un excelente día de verano. Mi abuela faltó como siempre lo había deseado.
De hecho, siempre recordaré la conversación que tuvimos un día de lluvia
rabiosa y violenta:
- Yaya, yaya! ¡Llueve tanto que podríamos morir!
¡A ver si se inunda el pueblo y nos ahogamos!
- No digas animaladas hija mía, tranquila, yo no
moriré ahogada por el agua.
- Y, ¿por qué lo sabes? ¿Es que sabes cómo vas a
morir? ¡Yo no quiero que mueras!
- ¡Ja ja ja! Carla, hijita mía, todo el mundo
muere. Y nadie sabe cómo lo hace, pero todos alguna vez en la vida hemos
pensado alguna idea sobre cómo nos gustaría morir.
- ¿Y tú ya has pensado la tuya?
- Claro que sí, la yaya ya es viejecita Carla, ya
me toca pensar en estas cosas.
- ¿Y cómo será, yaya? ¿Cómo será?
-
Verás, sería verano, haría un sol espléndido,
sería un día alegre, que hiciese un calor insoportablepero que tampoco hiciese
frío. Con los niños jugando por la calle, en la mecedora de mi casa, de la casa
de mi madre. En mi tierra, rodeada de mis queridos. Adelante, atrás, Adelante,
atrás… Y mi corazón se parará, pero mi sonrisa permanecerá dibujada en mi vieja
y arrugada cara, porque mi alma se irá de viaje tranquila y se reunirá con tu
yayo. Dejaré gente que quiero para reencontrarme con gente querida.
Después de esta conversación, no
me quedó más remedio que dormirme encima de ella, como siempre solía hacer,
triste, pero alegre, más bien tranquila, de tener la certeza que las buenas
personas mueren como desean.
|
| Preparando el palangre |
Mientras oía los niños reír y correr, mi yaya
dejaba su vida para encaminar un viaje de no retorno. Yo lo asumí, tenía la
sensación de que era el día, así que no lloré, pero me hice fuerte desde ese
día, sintiendo que me había quedado sin abuelos. Aunque mi abuelo nos abandonó
cuando era muy pequeñita, siempre recordaré de él las mismas palabras: “Tú eres
tú y nadie más, que te juzguen por cómo eres todo lo que quieran, has de hacer
lo que tú y sólo tú creas que está bien. Respeta la tierra, ella nos ha dado la
vida, si está en tus manos que no la destrocen, píntate la cara y lucha, lucha
hasta que no puedas más, pues el agua y la tierra que nos ha dado el planeta es
un bien que tarde o temprano el humano intentará agotar, no dejes que eso pase.”
1927, Barrio de El Cabanyal,
Valencia. Hoy es mi cumpleaños, cumplo 46 años. Lo celebro rodeada de mi madre
y mis dos hijos, Sergio y Anna. Mi padre fue asesinado en la 1ª Guerra Mundial.
Me ha venido a la cabeza cómo mi abuela me daba un duro por cada cumpleaños, mientras me decía “no dejes que el dinero te
corrompa nunca, el poder es muy peligroso”. Mi yaya era una buena persona, muy
buena persona. Igual que mi madre. Es una santa, me ayuda con sus nietos, me ayuda
a llevar una vida de madre soltera muy difícil para los tiempos que corren, ya
que no soy bien vista en las calles del pueblo, ahora ya, Valencia. Qué fácil
sería todo si todavía viviese en mi pueblo y no en la gran ciudad. Todavía
vivimos en la misma casa, pero los pensamientos individuales se han visto
tergiversados por la gran comunidad urbana. Ya no somos tan libres como antes,
la tierra, empieza a estar destrozada. Una gran ciudad es una porquería, no
puedo salir a comprar el pan sola, necesito ir con mi madre. Vivimos sin pena
ni gloria. Los tilíns de la iglesia nos recuerdan a todos que es misa de 12,
que tenemos que ir si queremos que nuestro Señor nos perdone los pecados. No es
como antes, te sientes obligada a ir, necesitas dar una buena imagen, sin dejar
que te juzguen, porque si lo hacen, los pensamientos que ellos nombran modernos
y progresistas le harán daño a tu imagen personal en la ciudad y serás
reconocida en toda la ciudad como la mujer que se atreve a no ir a la iglesia.
Eso es lo que pasa cuando el nihilismo se apropia de los pensamientos de la
humanidad. Cuando una sociedad amargada y caída en la miseria cree que tiene
unos valores los cuales les han impuesto, algunos siendo conscientes, otros sin
saber demasiado bien porqué lo hacen. Pronto mi madre moriría y me dejaría sola
en el camino. Ella también era una buena persona, pero no murió como ella
hubiese deseado, sino atropellada por un camión. Cuando vivíamos en el pueblo
se veían pocos camiones. Ahora todo se ha transformado.
1938. Barrio de El Cabanyal,
Valencia. La historia sigue su camino gris y malévolo. Mi hijo Sergi es
asesinado por los grises en una manifestación por el simple hecho de llevar una
bandera roja y negra, yo ni tan siquiera sé qué significaba la bandera, así que
no entendía nada, sólo que me habían robado toda esperanza de rehacer mi vida
gracias a mis hijos. Desde entonces, me uní a mi hija como si fuese ella la que
me protegía a mí y no al revés. Una chica transformada en mujer más pronto de
lo que debería haber sido. Toda una persona hecha y derecha. Con inquietudes
constantes, preguntándose el porqué de todo e importándole más bien nada de lo
que podían decir de ella. Ella es mi fuerza en mis últimos momentos de mi vida,
ya que estoy bien enferma. Es curioso cómo la muerte te acerca a los inicios de
tu vida. Cada día que pasa recuerdas con más y más nostalgia los momentos
vividos de tu infancia, sin olvidar en ningún momento el presente y sobre todo,
quién eres y por qué quieres seguir con vida y luchar por la gente que quieres.
Recuerdo a mi abuela Vicentica, la recuerdo abrazándome sobre la mecedora.
Cantándome nanas, paseando con ella de la mano por las calles de El Poble Nou
de la Mar, cómo nos gustaba ser de aquél pueblo de pescadores. Menos mal que
todavía se mantienen algunas casas antiguas, tan bonitas como son. Toda
Valencia reconoce la belleza de nuestro antiguo pueblo; tanto, que es mucha la
gente de la ciudad que viene a pasar los fines de semana en sus antiguas casas
o en las casas de algunos amigos.
1945. Casa del médico del pueblo,
hijo del antiguo médico de El Poble Nou de la Mar. Muero. Estoy a punto de
hacerlo. Mi alma ya no me pide más esfuerzos, quiere ser libre y emprender su
vuelo. Quiere volver con Sergi, pero quedarse con Anna. Anna me mira,
solemnemente, sin decir nada, sólo sus lágrimas me lo dicen todo. No está
triste, cree que estoy muriendo como hubiese querido, rodeada de ella y de su
novio, que tanto me han ayudado en estos últimos años. No me voy como hubiese
querido, pero no me voy como no hubiese querido. Me voy contenta, recordando lo
que he sido, adónde he pertenecido. Mi pueblo siempre será El Nou Poble de la
Mar. Nunca Valencia. Sería una lástima que todavía se juntasen más el pueblo y
la ciudad, para mí siempre será un pueblo, no parte de una ciudad enorme. Anna,
hija mía, no puedo hablarte pero sí escribirte desde esta cama. Guarda siempre
estas cartas y, si tienes hijos, muéstraselas para que sepan de dónde vienen y
nunca de dónde pretenden que sean. Siempre te querré, voy a reunirme con la
yaya y tu hermano Sergi. Te prometo que les daré un abrazo bien fuerte de tu
parte, los tres te cuidaremos desde donde estemos. Sé sincera contigo misma, no
permitas que nadie te haga daño. Y sobre todo, recuerda dónde has nacido.
Recuerda tu infancia igual que la he recordado yo siempre. Te quiero Anna,
espero que sepas encarrilar tu vida para tener un futuro mejor que el presente
que yo te he podido dar. Adiós, Anna… Adiós…
1998. Barrio de El Cabanyal,
Valencia. He encontrado estas cartas, dejad que me introduzca, soy Carla, la
hija de Anna. Acabo de leer estas memorias de mi yaya, a quien no he tenido la
oportunidad de conocer. Y he decidido seguir la tradición para que mis hijos
sepan qué pensaba cuando yo vivía. Ese es el año en que mi barrio empieza a
verse amenazado. Si la yaya de mi yaya viviese y su yayo también… qué
desagradecidos estarían con la especie humana. Todo se ha convertido, bien poco
queda de El Poble Nou de la Mar. Sólo la memoria y cuatro casas medio
destrozadas. El Ayuntamiento de la gran ciudad se apresura y quiere terminar
con la historia cuanto antes, mejor. Pero como leo en estas cartas, mi familia
siempre ha sido luchadora, así que no seré yo quien pare la estela a seguir.
Contra el viento o contra la lluvia, he decidido ir a cualquier manifestación
por el Cabanyal, para que la historia de un pueblo no termine tan fácilmente.
|
| Manifestación a favor del barrio |
2010. Hospital La Fe, Valencia.
Hoy me han abierto media cabeza. La policía. Me han desestructurado
completamente los brazos y las piernas y tengo marcas por todo el cuerpo. Han
deshecho mi vida, mi esencia de ser, mi derecho a vivir en mi pueblo, donde he
nacido, donde he vivido, donde he disfrutado como una niña con mi madre. ¿Por
qué protesto? Es bien sencillo, quieren destrozar mi barrio. Derribar algunas
casas bien viejas, que forman parte de la historia de mi pueblo, ahora
convertido en barrio. El antiguo pueblo de los marineros, de los pescadores,
donde mis antepasados vivieron en paz y consonancia con la tierra y el agua,
con el campo, también. Ahora quieren destruirlo todo, quieren edificar, el
progreso, que le llaman ellos.
|
| Diferentes casas del barrio |
2014. Barrio de El Cabanyal,
Valencia. El Tribunal Supremo avala la decisión de no llevar a cabo el plan
contra El Cabanyal del Ayuntamiento. Parece que estamos salvados. En 1993, el
barrio fue declarado Bien de Interés Cultural junto al barrio de Canyamelar.
Esto comportaba que el Ayuntamiento debía adoptar OBLIGATORIAMENTE un plan para
mantener el barrio y su cultura. Así y todo, el Ayuntamiento parece que no
quiere darse cuenta que un BIC sea una cosa seria y no para menospreciarla. Un
barrio con historia, una gente amable y dedicada a hacer que la cultura
valenciana siga bien viva. Teatros, bares, calles, casas, marineros todavía,
escuelas… Un barrio evolucionado, que no tiene demasiado que ver con El Poble
Nou de la Mar, pero con la esencia aún viva de un conjunto, de una sociedad
diferente a la de los políticos, que incluso con el Tribunal Supremo en contra,
seguirán con sus desahucios de casas antiguas, que forman parte de la historia
de un pueblo que tantas ganas tienen de hacer desaparecer, como la semana
pasada se hizo saber. Una noticia bien triste para todos nosotros, para mis
hijos, que tarde o temprano, habrán de dejar de jugar en su calle, en su
barrio, en definitiva, en su pueblo. Adiós al Cabanyal. Gracias por darme esta
vida, gracias por haberme dado la alegría de vivir rodeada de gente tan buena y
tan agradable que siempre me han hecho sentir tan libre como soy. Gracias por
darme la oportunidad de poder morir, como mínimo, donde me gustaría.
PS Doy gracias infinitas a la plataforma "Salvem El Cabanyal" por cederme los derechos de publicación de las imágenes y el derecho a narrar una historieta que espero, ayude en cierta manera a la lucha por el barrio. No paréis, de verdad, no paréis.
