La meua veu és un virus (Down in english / Abajo en castellano)

Incògnita i reflexió s’ajunten en un panorama desolador. La praxis és bona, no s’entretenen només amb paraules barates, van més enllà, un pas encara lluny de la Lluna, però, ara ja, ben a prop de l’exosfera. Res del que diuen té sentit, però a la vegada el té tot. Mestre i pupil. S’han acomiadat dels seus éssers estimats.  El viatge cap al més misteriós els enfonsa en una aventura encara no definida. No saben on van. Tampoc d’on venen, en realitat. No saben quanta certesa conté la història que els han contat, no saben quant d’engany enclouen les fal·làcies que els han intentat inculcar. Però són savis. Valents, intrèpids i aventurers. Un antropòleg i un estudiant d’espeleologia endinsats vers un viatge cap al més enllà dels enllans, la veritat. 

No són filòsofs ni ho van voler ser en temps anteriors i emmagrits. No són lliurepensadors sinó persones marcades per doctrines seguides a base de por i delimitació de l’espai a trepitjar i del temps a viure. Són, diríem, dues persones embriagades d’il·lusió a la recerca d’un món de mai evitar, d’un planeta on a l’hora d’escatir encaridament es troben amb sorpreses grates i d’altres no gaire pesades. 

—  És la vida un misteri?

—  Ho és?

—  Jo diria que sí.

—  Per què, estimat amic?

—  Per una qüestió de saviesa, d’intel·ligència.

—  D’on traus aquest raonament?

—  El simple fet de qüestionar-nos-el, ja fa que es convertisca en un dubte a resoldre, en una recerca continua de la veritat inesgotable.

—  Què és per a tu una veritat inesgotable?

—  La solució a un problema que mai no s’ha sabut, ni se sabrà i, tanmateix, se sap.

—  Aleshores, el que vens a plantejar és que no s’ha sabut abans, ni se sabrà en un futur, però se sap ara mateix, en aquest moment.

—  Exacte. Això és una veritat inesgotable. Si pensem en una posició de temps definida a partir d’ara, podíem dir que està passant aquest moment, però no podíem dir mai que està passant en un passat, o que està passant en un futur. Està passant ara, en el temps que podem definir com el moment zero.

—  Entenc el teu raonament, però només m’explique per què és inesgotable, però no acabe de copsar per quin motiu es tracta d’una veritat. Vull dir, podia haver-hi, també, una mentida inesgotable?

—  No. Les mentides s’acaben. Una mentida té un final perquè és una fal·làcia. Totes les mentides tenen un principi i un final, però mai un espai continuat de temps.

—  Llavors, per què és una veritat inesgotable, una veritat?

—  Per la mateixa essència de veritat. És una imatge factible, un espai que existeix, un gust al paladar, saps que està allí a la teua llengua, saps que no havia estat abans i saps que no estarà després.

—  Incongruent.

—  Ho és? Pensa-hi... Pensa-hi més...

Entre més converses filosòfiques, com si es tractés de l’antiga Grècia, no pararen sorprendre l’un a l’altre. El primer amb els seus raonaments i el segon amb les seues preguntes. No per això deixaren d’argumentar les seues idees i de refutar-les sempre que a algú dels dos no li agradés. Així passaven els dies durant les vacances, amics de sempre, però de mai. Només quedaven per a parlar, ni tan sols anaven a fer-se’n una. El lloc? El mateix de sempre, el banc solitari del parc on les fulles mai cauen. El parc sense octubre. El parc del Sol i dels arbres verds. I el banc... El banc de pedra picada fabricada feia més de 400 anys. Sense respatller per a l’esquena, els dos tenien el cos ben recte car la saviesa acompanya els protagonistes d’una bona estructura ergonòmica per a no fer-se mal a les vèrtebres.

Un dia més, el referent a seguir era la llum negra que el cel reflectia sobre el sòl gràcies als núvols grisos que tapaven la claror que devia aplegar-li als arbres. El paisatge era bonic, com només ells sabien entendre’l. Aquesta vegada el viatge que sorgí fou cap a un altre lloc, menys filosòfic i més desbaratat. Penetraren cap endins de les profunditats de l’empereia, doncs cercaven assolir unes magnituds pràctiques mai no plantejades.

—  Què hi ha sobre el món?

—  A què et refereixes?

—  Què hi existeix i que no hi existeix, realment?

—  Sabem què hi existeix perquè ho podem sentir, tocar, escoltar. El que no hi existeix és allò que no podem sentir.

—  D’acord, però, els àtoms hi existeixen i no per això els podem sentir, què hi ha aleshores de tot això sobre els sentits del tacte i l’olfacte?

—  Sabem que hi existeixen perquè els hem descobert, han estat observats microscòpicament i s’han analitzat, els han vists, sentit de la vista.

—  Fins el moment, mai no hi havien existit, els àtoms. Encara que teníem el sentit de la vista desenvolupat des de milers d’anys. No ens fa això vulnerables a alguns dels nostres sentits? Ho sabrem tot algun dia? No creus que l’impossibilitat és innegable?

—  Si, clar, per suposat.

—  Aleshores, com podem estar segurs que els nostres sentits no ens fallen? Tal vegada no hi existeix allò que diem que sabem que existeix i és simplement una il·lusió òptica o, fins i tot, una il·lusió cerebral.

—  Però, creus que hi ha alguna manera d’esbrinar-ho?

—  És que a cas hi ha alguna de no fer-ho?

—  Com?

—  Què?

Hi havia molta boira mentre navegaven amb un vaixell vell i arrugat. La fusta tenia dècades i estava, fins i tot, podrida. No qualsevol persona gosaria d’entrar en aquell llac amb aquella barqueta, ni tan sols per costejar. El vapor que desprenia l’alta temperatura de l’aigua dificultava encara més la possible visió d’aquella estampa. Gràcies a què un dels dos portava un fanal amb un ciri dins, es podia divisar a certa distància llunyana la silueta de les dues persones que singlaven, però, qui ha dit que el ciri estava encès?

La imatge sigil·losa de les ones que formava la brea a la vora del llac era l’única certesa de què hi havia algun espectre movent-se. Pareixia una metàfora social sobre la indisciplina dels éssers vius. Quanta més estiba de fosca hi apareixia, més calor feia, com si es tractés de matèria obscura quàntica. A l’inrevés que en les altres converses, aquesta vegada no hi havia discussió filosòfica, ni preguntes que cercaven una segona opinió, una revolta en la carretera, un nus al fil dels auriculars.

—  La meua veu és un virus.

—  Com?

—  Cada vegada que parle, un enigma es descobreix, una solució apareix a un problema, la pols còsmica troba la idea originària del fenomen interestel·lar.

—  I què té això a veure amb un virus?

—  La saviesa no s’expandeix, la veu sí. S’escolta, s’entén o no s’entén, s’aprèn o no s’aprèn, però mai roman en un lloc sense cap significat.

—  Una veu no es pot quedar tancada dins els barrots d’una presó.

—  Exacte. Sempre estarà lliure, és la idea de l’excel·lència cognitiva llibertària. No hi ha res que pare la paraula. Ni tan sols la paraula escrita.

—  La paraula és l’essència de vida.

—  La paraula, amic meu, és una veritat inesgotable.

La nuage rose - Paul Signac

Devastador era el camí per on circulaven sense cap esperança d’assolir el final de la senda. La muntanya era empinada i costera amunt no hi havia ningú que haguera aplegat mai al final. Per això mateix, tots dos eren els qui aconseguiren enfilar el peatge sense tornada cap a la solitud absoluta. Entre milers de converses i infinites paraules, el mestre i l’alumne seguiren el seu camí, tots dos impersuasibles. El verí de la serp ja havia fet el seu efecte. La història havia aplegat a la seua fi i, tanmateix, només hi restava una incògnita a resoldre: ¿Qui dels dos era el mestre?

My voice is a virus

Unknowns and ruminations meet in a desolate panorama. Praxis is good, they don´t entertain each other just with cheap words, they go further, a far step from the moon, but already close to the exosphere. Teacher and pupil said goodbye to their beloved. The trip to the most mysterious is leading to an adventure not defined yet. They don´t know where they are going. In fact, they neither know where they come from. They don´t know if the story they have been told about contains any truth, they don´t know how much fake knowledge encloses the fallacies they have tried to teach them. But they are smart. They are brave, bold and adventurers. They are an anthropologist and a speleology student immersed in a journey to a farther destiny, the truth.

They are not philosophers and they neither wanted to be that in old dark past times. They are not freethinkers but people stuck to established doctrines, followed because of the fear, space delimitation when stepping on and living-time limitation. It would be fair to say that they are people full of excitement trying to find a world where there is not the necessity to avoid anyone or anything, a planet where finding pleasing surprises and others not too disgusting is also possible when it comes to searching.

-          Is life a mystery?

—  Is it?

—  I would say yes.

—  Dear friend, why?

—  Because of wisdom, of smartness.

—  Where does this reasoning come from?

—  Just wondering about it makes it become a doubt to solve, an uninterrupted research of the endless truth.

—  What do you consider an endless truth?

—  The answer to a problem that has never been known, an answer that will never be known but, at the same time, it is known.

—  So, what you are proposing is that it has not been known before, it will not be known in the future but it is known right now, at this moment.

—  Exactly. That’s an endless truth. If we think of a time position defined from now on, we could say that it is happening at this moment, but we would never be able to say that is happening in the past, or that it is happening in the future. It is happening now, during the time we can define as zero moment.

—  I understand your reasoning. I only got why it is endless, but I can´t understand for which reason it is a truth. I mean, could also exist an endless lie?

—  No. Lies have an ending. A lie has an end because it is a fallacy. Every lie has a start point and a final point, but they never have a continuous time space.

—  So, why is it an endless truth a truth?

—  Because of the essence of truth. It is a feasible image, an existent space, a taste in the palate, you know it´s there at your tongue, you know that it has not been there before and you know it will not be there after.

—  Incongruous.

—  Is it? Have a think… Think about it more…

Through more philosophic conversations, like it was in the ancient Greece, they did not stop catching out each other. The first one was exposing his thoughts, the other one posing his questions. They did not stop discussing their ideas and refusing those they didn’t go along with. Days were going by during holidays, lifelong friends, or no friends. They only met to talk, not even to have something. Where? It was always at the same place, the lonely bench at the park where leaves never fall. It was the without October park. It was the park of the sun and the green trees. And the bench… the crushed stone bench made more than 400 years before. The bench did not have backrest, so they both had a steady body because of their wisdom and their knowledge about ergonomics so they did not get pain in their vertebras.

Another day, the reference point to follow was the black light the sky was reflecting into the floor thanks to the grey clouds that were hiking the brightness that should be arriving to the trees. The landscape was nice in the way they only had to understand it. This time the trip was to another place, less philosophic and full of chaos. They penetrated into the depth of the empereia because they were trying to find practical magnitudes never posed before.

—  What about the world?

—  What do you mean?

—  What does really exist and what really doesn´t?

—  We know that it exists because we can feel it, touch it, listen to it. What does not exist are those things that we cannot feel.

—  Ok but, the atoms exist and we cannot feel them. Then, what about everything you said about the senses of touch and smell?

—  We know they exist because they were discovered, they have been microscopically observed and they have been analyzed, they have been seen, sense of sight.

—  Up to the moment, atoms had never existed. Although we had the sense of sight developed since thousands of years ago. Doesn´t that make us vulnerable to some of our senses? Will we know everything one day? Don´t you think that the impossibility is undeniable?

—  Yes, sure, of course.

—  So then, how can we ensure that our senses do not make us be mistaken? Maybe that thing we say that exists doesn´t exist and it´s only an optical illusion or even a cerebral illusion.

—  But, do you think there is a way to find it out?

—  Is there any way of not finding it out? That’s the point.

—  What did you say?

—  What?

There was thick fog while they were sailing in an old and wrinkled boat. The wood was decades old and it was even rotten. Not everybody would enter that lake in that little boat, not even to sail near the coast. The steam coming out from the water’s high temperature made even more difficult to have a vision of this landscape. One of them was carrying a lantern with a candle inside and that made possible to see at a certain distance the silhouette of they both sailing, but, who said that the candle was lit?

The secretive image of the waves that the tar on the edge of the lake was forming was the unique certainty about a spectrum moving. It seemed a social metaphor about the indiscipline of the living beings. The more steam it appeared, the much hotter it was, like it was dark quantum matter. Upside down the other conversations this time there were no philosophical discussions, nor questions looking for a second opinion, nor a curve in the road, nor a knot in the thread of the headphones. 

—  My voice is a virus.

—  What?

—  Every time I speak, an enigma is found out, a solution appears to a problem, and the cosmic powder finds an original idea of the interstellar phenomenon.

—  And what does it has to do with a virus?

—  The wisdom does not expand, the voice does. It can be listened, understood or not understood, but it never remains in a place without meaning.

—  A voice can´t stay locked inside of the bars of a prison.

—  Exactly. It will always be free, that is the idea of the free cognitive excellence. There is nothing that can stop the word. Not even the written word.

—  The word is the essence of life.

—  The word, my friend, is an endless truth.

La nuage rose - Paul Signac

 

The way around where they circulate without any hope of arriving to the end of the path was devastating. The mountain was steep and there was nobody who had achieved the end of the path before. But they could. Through thousands of dialogues and infinite words, the teacher and the pupil followed their way. The poison of the snake had already made its effect. The story got the end and there was still a remaining question to solve out; which of them was the teacher?

MI VOZ ES UN VIRUS

 

            Incógnita y reflexión se mezclan en un panorama desolador. La praxis es buena, no se entretienen con palabras baratas y van más allá. Todavía lejos de la Luna pero, ahora ya, bien cerca de la exosfera. Nada de lo que dicen tiene sentido pero, al mismo tiempo, lo tiene todo. Maestro y pupilo, se han despedido de sus seres queridos. El viaje hacia lo insondable se adentra en una aventura todavía sin definir. No saben a dónde van ni tampoco de dónde vienen, en realidad. No saben cuánta certeza contiene la historia que les han contado ni cuánto engaño encierran las falacias que les han intentado inculcar. Sin embargo, son sabios, valientes, intrépidos y aventureros. Un antropólogo y un estudiante de espeleología embarcados en un viaje hacia lo más lejano que uno pueda imaginar: la verdad.

            No son filósofos ni lo quisieron ser en tiempos anteriores y ennegrecidos. No son librepensadores sino personas marcadas por doctrinas seguidas a base de miedo y delimitación del espacio a pisar y del tiempo a vivir. Son, diríamos, dos personas embriagadas de ilusión a la búsqueda de un mundo donde nunca evitar, de un planeta donde a la hora de buscar encarecidamente se encuentran con sorpresas gratas y otras no muy pesadas.

—     ¿Es la vida un misterio?

—     ¿Lo es?

—     Yo diría que sí.

—     ¿Por qué, querido amigo?

—     Por una cuestión de sabiduría, de inteligencia.

—     ¿De dónde sacas este razonamiento?

—     El simple hecho de cuestionárnoslo, ya hace que se convierta en una duda a resolver, en una búsqueda continua de la verdad inacabable.

—     ¿Qué es para ti una verdad inacabable?

—     La solución a un problema que nunca se ha sabido, ni se sabrá pero, al mismo tiempo, se sabe.

—     Entonces, lo que vienes a plantear es que no se ha sabido antes, ni se sabrá en un futuro, pero se sabea hora mismo, en este momento.

        —     Exacto. Eso es una verdad inacabable. Si pensamos en una posición de tiempo definida a partir de ahora, podríamos decir que está pasando en este momento, pero no podríamos decir nunca que está pasando en un pasado, o que está pasando en un futuro. Está pasando ahora, en el tiempo que podemos definir como el momento cero.

         —     Entiendo tu razonamiento pero, sólo me explico por qué es inacabable y no termino de entender por qué motivo se trata de una verdad. Quiero decir, ¿podría haber también una mentira inacabable?

          —     No, las mentiras se terminan. Una mentira tiene un final porque es una falacia. Todas las mentiras tienen un principio y un final pero nunca un espacio continuado de tiempo.

          —     Entonces, ¿por qué es una verdad inacabable, una verdad?

          —     Por la misma esencia de verdad. Es una imagen factible, un espacio que existe, un gusto en el paladar. Sabes que está allí, en tu lengua, sabes que no había estado antes y sabes que no estará después.

          —     Incongruente.

          —     ¿Lo es? Piensa… Piensa más…

Sumergidos en más conversaciones filosóficas, como si de la antigua Grecia se tratase, no pararon de sorprenderse el uno al otro: el primero con sus razonamientos y el segundo con sus preguntas. No por eso dejaron de argumentar sus ideas y de refutarlas siempre que a alguno de los dos no les gustasen. Sólo quedaban para hablar, ni siquiera iban a tomarse algo. ¿El lugar? El mismo de siempre: el banco solitario del parque donde las hojas nunca caen, el parque sin octubre, el parque del sol y los árboles verdes. El banco, aquel banco de piedra picada fabricado hacía más de 400 años. Sin respaldo, ambos mantenían el cuerpo bien erguido gracias a que la sabiduría les dotaba de una estructura ergonómica para no dañarse las vértebras.

            Un día más, el referente a seguir era la luz negra que el cielo reflectaba sobre el suelo gracias a las nubes grises que tapaban la claridad que debía llegarle a los árboles. Esta vez el viaje que surgió fue hacia otro lugar, menos filosófico y más desbaratado. Penetraron en las profundidades de la empereia, pues buscaban encontrar unas magnitudes prácticas nunca planteadas.

—     ¿Qué hay sobre el mundo?

—     ¿A qué te refieres?

—     ¿Qué existe y qué no existe, realmente?

—     Sabemos lo que existe porque lo podemos sentir, tocar, escuchar. Lo que no existe es aquello que no podemos sentir.

—     De acuerdo, pero, los átomos existen y no por ello los podemos sentir, ¿qué hay entonces de todo eso sobre los sentidos del tacto y del olfato?

—     Sabemos que existen porque los hemos descubierto, se han observado microscópicamente y se han analizado, los han visto, sentido de la vista.

—     Hasta el momento, nunca habían existido, los átomos. Aunque teníamos el sentido de la vista desarrollado desde hacía miles de años. ¿No nos hace eso vulnerables a algunos de nuestros sentidos? ¿Lo sabremos todo algún día? ¿No crees que la imposibilidad es innegable?

—     Sí, claro, por supuesto.

—     Entonces, ¿cómo podemos estar seguros de que nuestros sentidos no nos fallan? Tal vez no existe eso que decimos que sabemos que existe y es simplemente una ilusión óptica o, incluso, una ilusión cerebral.

—     Pero, ¿crees que hay alguna manera de averiguarlo?

—     ¿Es que hay alguna manera de no hacerlo?

—     ¿Cómo?

—     ¿Qué?

Había mucha niebla mientras navegaban en un barco viejo y arrugado. La madera tenía décadas y estaba, incluso, podrida. No cualquier persona gozaría adentrándose en aquel lago con aquella barquita, ni siquiera para costear. El vapor que desprendía la alta temperatura del agua dificultaba todavía más la posible visión de aquella estampa. Gracias a que uno de los dos llevaba un pequeño farol con una vela dentro, se podía divisar a cierta distancia lejana la silueta de las dos personas que singlaban, pero, ¿quién ha dicho que la vela estaba encendida?

La imagen sigilosa de las olas que formaba la brea al borde del lago era la única certeza de que había algún espectro moviéndose. Parecía una metáfora social sobre la indisciplina de los seres vivos: cuanta más estiba aparecía, más calor hacía, como si se tratase de materia oscura cuántica. Al revés que en las otras conversaciones, esta vez no había discusión filosófica, ni preguntas que buscaran una segunda opinión, una curva en la carretera, un nudo en el hilo de los auriculares.

—     Mi voz es un virus.

—     ¿Cómo?

—     Cada vez que hablo, un enigma se descubre, una solución aparece a un problema, el polvo cósmico encuentra una idea originaria del fenómeno interestelar.

—     ¿Y qué tiene eso que ver con un virus?

—     La sabiduría no se expande, la voz sí. Se escucha, se entiende o no se entiende, se aprende o no se aprende, pero nunca permanece en un lugar sin ningún significado.

—     Una voz no se puede quedar encerrada dentro de los barrotes de una prisión.

—      Exacto. Siempre será libre, esa es la idea de la excelencia cognitiva libertaria. No hay nada que pare la palabra. Ni tan sólo la palabra escrita.

—     La palabra es la esencia de vida.

—     La palabra, amigo mío, es una verdad inacabable.

La nuage rose - Paul Signac

Devastador era el camino por donde circulaban sin ninguna esperanza de llegar al final de la senda. La montaña era empinada y costera, arriba no había nadie que hubiese conseguido llegar al final. Por eso mismo, los dos fueron quienes consiguieron enhebrar el peaje sin vuelta hacia la soledad absoluta. Entre miles de conversaciones e infinitas palabras, el maestro y el alumno siguieron su camino, impersuasibles. El veneno de la serpiente ya había hecho su efecto. La historia había llegado a su fin y, aun así, sólo quedaba una incógnita a resolver: ¿Cuál de los dos era el maestro?