dissabte, 25 d’agost del 2018

El lladre (scroll down for English \ Abajo en castellano)


Bah, ja no puc escriure.  Resulta que buscant pels calaixos de la imaginació he trobat algunes coses interessants. Una historieta d’un pirata amb els dos ulls i tot. Una d’un paisa que viatja al present. Sí, heu llegit bé, al present. Un cofre amb monedes d’or, que res té a veure amb la historieta del pirata, ni tan sols amb el fet que la meua professió siga la de lladre. Sí, sóc un lladre. Un lladre escriptor. Però quan la gent em pregunta per què no escric més, tan sols puc mirar-los intensament i esperar que troben la resposta sense haver d’utilitzar la veu. Els ulls diuen molt i les mirades encara més. Els gestos, el llenguatge corporal s’aferra a cadascuna de les persones d’ aquest món. I qui el sap llegir, entén millor els sentiments de les altres persones. I qui no en sap, hauria de practicar. La gent, però, és idiota i no entén que no puc viure dels textos que venc. Bàsicament perquè per als textos necessite paraules. I totes les paraules ja tenen amo. No hi ha paraules noves, paraules per descobrir. No es pot inventar una paraula. Les paraules ja hi existeixen totes, no se’n poden crear de noves. Si en crees una, probablement estàs utilitzant una paraula d’un altre idioma o creant una paraula que ni tan sols té un significat per a la humanitat, nomes per a tu i, com a màxim, per al teu amic. Si és que en tens, d’amics.

La meua professió no es gens fàcil. Robar es un acte delicat, s’ha de fer de manera elegant i sense molestar a ningú. Si cap persona s'assabenta, vas pel bon camí. El millor robatori és aquell que passa desapercebut. Pots robar un banc, però hi faltaran diners. Pots robar un museu, però faltaran peces d’art. Pots robar una cançó, però et vindran els del copyright. Pots robar una idea, però no tardaran molt a descobrir que no ha sigut teua. Per això ser lladre està infravalorat. Pots ser un lladre mediocre o pots ser «el lladre». I eixe sóc jo, «el lladre». Perquè jo no robe diners, ni  joies, ni òrgans, tampoc orgues de música. El que jo robe es tant comú, que mai cap persona se n'adonaria si no ho relatara en aquest text. El fet que siga un lladre no em converteix en delinqüent. I això molta gent no ho veu així. Em veuen com una persona que infringeix la llei. I tanmateix, jo hi tinc un altre punt de vista.

Han intentat matar-me ja moltes voltes, però aquells que ho intenten no saben que a mi no se’m pot destruir. Que sóc esmunyedís, que trobe el moment i el lloc just per robar on siga, al mercat, a la nit, abans de dormir, a  l'endemà o fa dos-cents anys. No, no tinc súper poders, perquè no em calen per als robatoris. Tampoc fa falta ser molt intel·ligent per a robar el que robe jo, només has d’estar atent. Tampoc robe fruites, ni mobles, ni ordinadors. Ni res del que us podeu imaginar. Encara que les paraules... Vénen, vénen... No pots robar un planeta perquè no pertany a ningú, però sí que pots comprar una estrela. O, almenys, això es el que et venen. Algú va tindre la meravellosa idea de vendre la idea de tindre una estrela. I els humans, com sempre, estúpids com ells sols, cauen en el parany. Això, però no es robar, és legal i fins i tot pot estar registrat. Jo no ho anomene delinquir, simplement ho anomene capitalisme salvatge. Clar, després el delinqüent sóc jo. I tot per què? Perquè la gent pensa que sóc un lladre comú. Un lladre que roba animals domèstics, electrodomèstics o coure. Tanmateix, jo no robe aquestes coses.

La justícia m’ha perseguit sense èxit. Per què? Perquè quan ho han fet, no han pogut condemnar-me per res. Els meus robatoris ni tan sols s'han tipificat al codi penal de cap país de cap planeta de cap Univers. Tot es pot robar en aquesta vida, sobretot objectes. Però, què robe? Vist que sóc escriptor, un lladre escriptor, de fet, «el lladre»... Robe. Si has llegit el text fins ací i creus que el que vaig a dir és que robe paraules, vas mal encaminat. I ací és on està el meu punt. Les paraules tenen amo, ja estan totes escrites i no les pots robar. Si les robes, estàs copiant i tens el mateix problema amb les cançons, vénen els del copyright i et posen una multa que no podries pagar ni si hagueres venut més de la meitat dels llibres que hagueres pogut publicar, imbècil! Jo no robe paraules, robar paraules és de covards. Qui no s’atreveix a fer un text original i necessita copiar-lo d’un altre autor no només  copia sinó que demostra una falta d'imaginació espectacular. I això no es un lladre, això es un estúpid que vol fer-se famós.

Sentiments. Jo robe sentiments. Escolte les persones. Sempre. Veig les seues mirades i les analitze, observe com mouen les extremitats, tots i cadascun dels tics que puguen tindre. Algunes persones s’agafen els cabells i se’ls posen darrere l’orella; quan algú riu, se li menegen els narius; quan algú està preocupat arrufa el front i se li dibuixen les arrugues; quan algú es queda aturat i sorprès perquè li acaben de contar una història que no s'esperava; quan els ulls tremolen per por a no saber què t’espera. La por al futur. L’amargor del passat. La felicitat del present. El sentiment dels sentiments. El pas del temps. Els nervis que se t’acumulen per sorpresa quan menys t’ho esperes i no saps ni d’on venen. La sirena que sona de lluny i comença una història nova sense final. Una absurditat. La incertesa de saber què et diuen, què t’expliquen, què llegeixes. Llegir la incertesa i dir el que saps i el que t’expliquen. La polaritat diversa. La polaritat igualitària. La polaritat. La inversió de les paraules. Les sentències afirmades i confirmades que ressorgeixen del subsòl per destruir el mite. El mite de la realitat. El mite de la felicitat. La felicitat imaginada. La felicitat irreal. La felicitat no buscada. La felicitat real. La felicitat. És real? Ser conscient absolutament de tot. Decidir pels teus propis actes. Actuar d'acord amb les teues decisions. Sobreviure. La mentida. La veritat. Quina es quina? Tu no ho saps, però jo sí. Per què? Perquè robe sentiments. Perquè sé que sents cada volta que em mires. Sé què sents cada volta que m’escoltes i sé què sents cada volta que et veig. Si estàs feliç o trist, còmode o incòmode. Si tens fam o no. Si vols quedar-te més o no. Jo ho sé tot. Perquè aquell que et coneix més que a tu mateix, té els sentiments massa clars. Perquè aquell que sap distingir entre la veritat i la mentida sense preguntar, té molta informació en poder seu. Perquè aquell qui domina els sentiments, no pot estar mai trist.

Aquell que roba sentiments no és qualsevol lladre. Aquell que roba sentiments és, simplement, «el lladre».






 The thief

Bah, I can’t write anymore. And it turns out that when searching through the drawers of the past imagination, I find interesting things. A short story about a pirate - he even had two eyes. A story about a peasant who travels to the present. Yes, you read it properly, to the present. A chest with gold coins, which has nothing to do with the story of the above mentioned pirate, not even with the fact that my job is to steal. Yes, I’m a thief. A writer thief. However, when people ask me why I don’t write anymore, I can’t help but to only stare at them intensely waiting for them to find the answer without having to use the voice. Eyes tell a lot and looks tell even more. Gestures, body language clings to every single person of this world. And those who know how to read it understand better the feelings of the other people. And those who don’t should practice. But people are idiots and they don’t understand that I can’t live out of the texts I sell. Basically because I need words for the texts. And all the words already have an owner. There aren’t new words, words to discover. A word can’t be invented. All the words already exist, words can’t be created. If you create one, you probably are using a word from another language, or creating a word that doesn’t even have a meaning for humanity, only for you and, pushing it, your friend. If you only had friends, of course.

My job is not easy at all. Stealing is a delicate act, it has to be done in an elegant way and without disturbing a single soul. And, if no one notices it, you’re on the right path. The best robbery is that in which no one knows that something has been stolen. You can rob a bank, but a money shortage will be noticed. You can rob a museum, but art pieces will be missing. You can steal a song, but copyrighters will notice it. You can steal an idea, but someone will realize soon it’s not yours. That’s why being a thief is undervalued. You can be a mediocre thief, or you can be “the thief”. And that’s me, “the thief”. Because I don’t steal money, neither jewellery, nor organs. Music organs, not human organs, you idiots. What I steal is so common that nobody will ever realize unless I didn’t tell it in this text. Apart from that, the fact that I’m a thief doesn’t make me in a criminal. And lots of people don’t see it that way. They see me as a person who breaks the law. But I have another point of view.

Some tried to kill me lots of times but those who try don’t know that I can’t be destroyed. I’m slippery, I find the right moment and place to rob anywhere, at the market, before going to bed, the next day or 200 years ago. But no, I don’t have any super power, because they are needless for stealing. You don’t need to be very smart either to rob steal what I steal, you only have to pay attention. I don’t steal fruits either, neither furniture, nor computers. Nothing you can imagine. Although words… they come, they do. You can’t steal a planet because it doesn’t belong to anyone, but you can buy a star. Or, at least, that’s what they sell you. Someone had the marvellous idea of selling the idea of owning a star. And humans, once again, are so stupid that they fall in the trap. But that’s not stealing, that’s legal and it’s even registered. I don’t name it crime, I name it wild capitalism. But of course, I’m the only criminal. And why? Because people think I’m a common thief. A thief who steals pets, electrical appliances or copper. But no, I don’t steal any of those.

Justice also chased me, but they failed. Why? Because when they try, they couldn’t sentence me for anything. Because what I steal is not even classified in the criminal code in any country of any planet of in any Universe. Everything can be stolen in this life, especially objects. But, what is that I rob? Given the fact that I’m a writer, a writer thief, in fact, “the thief”… Robbery… If at this in time you believe what I’m going to say is that I steal words, you’re very mistaken. And here’s where my point is. Words have owners, they are already written, but you can’t steal them. Because if you do, you’re copying and you have the same problem as with the songs, copyright people come and they sue you with a fine that you could not pay even if you sold more than half of the books you could publish, imbecile. I don’t steal words, because stealing words is for cowards. He or she who doesn’t dare to create an original text and needs to copy from another author is not only copying but demonstrating a spectacular lack of imagination. And that’s not a thief, that’s a stupid wishing to become famous.

Feelings. What I steal are feelings. I always listen to every person. Always. I see their looks and analyse them, I observe how they move their limbs, every single one of the tic they may have. How they gather their hair and put it behind the ears, like when someone laughs, the nostrils move or like when someone is worried, their forehead rises and wrinkles appear. Like when someone stands still and surprised because someone else tells an unforeseen story. Like when someone’s eyes tremble due to being afraid of not knowing what to expect. Future’s fear. Past’s sorrow. Present’s happiness. The feeling of the feelings. Time’s pace. The nerves that build up by surprise when you least expect it and you don’t even know where they come from. The siren. The siren that sounds from far away and everything starts a new story without an end. The nonsense. The uncertainty of knowing what they tell you, what they explain to you, what you read. To read the uncertainty and tell what you know and what you’ve been explained. The different polarity. The equalitarian polarity. The polarity. The inversion of the words. Words the inversion the of. The affirmed and confirmed sentences that revive from the subsoil to destroy the myth. The myth of reality. The myth of happiness. The unreal happiness. The happiness not sought. The real happiness. The happiness. Is it real? Is the happiness real? The fact of being conscious about every single thing. Being able to decide for your own acts. Acting based on your decisions. To survive. The lie. The truth. Which is which? You don’t know it, but I do. Why? Because I steal feelings. Because I know what you feel every time you look at me. I know what you feel every time you listen to me and I know what you feel every time I see you. If you’re happy or not. Comfortable or uncomfortable. If you’re hungry or not. If you want to stay longer or not. I know everything. Because he or she who knows you better tan yourself, knows her or his feelings way too well. Because he or she who knows how to distinguish between truth and lie without asking, has way too much information in his or her power. Because he or she who has all the feelings in his or her power, can’t ever be sad.

Because he or she who steals feelings is not a common thief. He or she who steals feelings is, simply, “the thief”.




El ladró


Bah, ya no puedo escribir. Buscando por los cajones de la imaginación pasada encuentro cosas interesantes. La historieta de un pirata con los dos ojos. Una de un paisano que viajaba al presente. Sí, habéis leído bien, al presente. Un cofre con monedas de oro, que nada tiene que ver con la historieta del pirata anterior ni tan solo con el hecho de que mi profesión sea la de ladrón. Sí, soy un ladrón. Un ladrón escritor. Cuando la gente me pregunta por qué no escribo más, sólo puedo mirarlos intensamente esperando que encuentren la respuesta sin tener que utilizar la voz. Los ojos dicen mucho, y las miradas más. Los gestos, el lenguaje corporal se aferra a cada una de las personas de este mundo. Quien lo sabe leer, entiende mejor los sentimientos de las otras personas y quien no sabe, debería practicar. Pero la gente es idiota y no entiende que no puedo vivir de los textos que vendo. Básicamente porque para los textos necesito palabras. Y todas las palabras ya tienen dueño. No hay palabras nuevas, palabras por descubrir. No se puede inventar una palabra. Las palabras ya existen, todas, no se pueden crear nuevas palabras. Si creas una, probablemente estás utilizando una palabra de otro idioma o creando una palabra que ni siquiera tiene un significado para la humanidad, solo para ti y, como máximo, para tu amigo. Si es que tienes amigos, claro.

Mi profesión no es nada fácil. Robar es un acto delicado, debe hacerse de manera elegante y sin molestar a nadie. Si nadie se entera, vas por el buen camino. El mejor robo es el que nadie sabe que se ha robado. Puedes robar un banco, pero faltará dinero. Puedes robar un museo, pero faltarán obras de arte. Puedes robar una canción, pero vendrán los del copyright. Puedes robar una idea, pero no tardarán mucho en descubrir que no ha sido la tuya. Por eso ser ladrón está infravalorado. Puedes ser un ladrón mediocre, o puedes ser «el ladrón». Y ese soy yo, «el ladrón». Porque no robo dinero, ni joyas, ni órganos. Órganos de música, ¡no de seres humanos! Lo que robo es tan común que nunca nadie se daría cuenta si no lo relatase en este texto. Que yo sea un ladrón no me convierte en delincuente. Y eso mucha gente no lo ve así. Me ven como una persona que infringe la ley. Pero yo tengo otro punto de vista.

Han intentado matarme muchas veces, pero aquellos que lo intentan no saben que a mí no se me puede destruir. Soy escurridizo y encuentro el momento y el lugar justo para robar donde sea, al mercado, antes de ir a dormir, mañana o hace 200 años. No, no tengo súper poderes porque no me hacen falta para robar. Tampoco necesito ser muy inteligente para sustraer lo que yo robo, sólo tienes que prestar atención. No robo frutas, ni muebles, ni ordenadores. Ni nada de lo que os podáis imaginar. Aunque las palabras… Vienen, vienen. No puedes robar un planeta porque no pertenece a nadie, pero puedes comprar una estrella. O, por lo menos, es lo que te venden. Alguien tuvo la maravillosa idea de vender la idea de tener una estrella. Y los humanos, como siempre, estúpidos como son, caen en ratonera. Pero eso no es robar, eso es legal e incluso está registrado. Yo no denomino a eso delinquir, simplemente lo nombro capitalismo salvaje. Pero claro, después el delincuente soy yo. Y eso, ¿por qué? Porque la gente piensa que soy un ladrón común. Un ladrón que roba animales domésticos, electrodomésticos o cobre. Pero no, yo no robo nada de eso.

La justicia me ha perseguido sin ningún éxito. ¿Por qué? Porque cuando lo ha hecho, no han podido condenarme por nada. Porque lo que robo yo no está tipificado en el código penal de ningún país de ningún planeta de ningún Universo. Todo se puede robar en la vida, sobretodo objetos. ¿Pero, qué es lo que robo? Puesto que soy escritor, un ladrón escritor, de hecho, «el ladrón»…, robo… Si a estas alturas del texto crees que lo que voy a decir es que robo palabras, vas mal encaminado. Y aquí es donde está mi punto. Las palabras tienen dueño, ya están todas escritas, pero no las puedes robar. Porque si las robas, estas copiando y tienes el mismo problema que con las canciones, vienen los del copyright y te ponen una multa que no podrías pagar ni si hubieras vendido más de la mitad de los libros que hayas podido publicar, imbécil. Yo no robo palabras, porque robar palabras es de cobardes. Quien no se atreve a hacer un texto original y necesita copiar de otro autor no sólo está copiando, sino que, además, demuestra una falta de imaginación espectacular. Y eso no es un ladrón, eso es un mentecato que quiere hacerse famoso.

Sentimientos. Lo que yo robo son sentimientos. Escucho siempre a todas las personas. Siempre. Veo sus miradas y las analizo, observo como mueven las extremidades, todos y cada uno de los tics que puedan tener. Algunas personas se cogen los cabellos y se los ponen detrás de la oreja; cuando alguien ríe, se le mueven los orificios nasales; cuando alguien está preocupado contrae la frente y se le dibujan las arrugas como cuando alguien se queda parado y sorprendido porque le acaban de contar una historia que no se esperaba; cuando los ojos tiemblan por miedo a no saber lo que te espera. El miedo al futuro. La amargura del pasado. La felicidad del presente. El sentimiento de los sentimientos. El paso del tiempo. Los nervios que se te acumulan por sorpresa cuando menos te lo esperas y no sabes ni de dónde vienen. La sirena suena de lejos y empieza una historia nueva sin final. El sinsentido. La incertidumbre de saber qué te dicen, qué te explican, qué lees. Leer la incertidumbre y decir lo que sabes y lo que te explican. La polaridad diferente. La polaridad igualitaria. La polaridad. La inversión de las palabras. Las sentencias afirmadas y confirmadas que resurgen del subsuelo para destruir el mito. El mito de la realidad. El mito de la felicidad. La felicidad irreal. La felicidad no buscada. La felicidad real. La felicidad. ¿Es real? ¿La felicidad es real? Ser consciente de absolutamente todo. Decidir por tus propios actos. Actuar en base a tus decisiones. Sobrevivir. La mentira. La verdad. ¿Cuál es cuál? Tu no lo sabes, pero yo sí. ¿Por qué? Porque robo sentimientos. Porque sé qué sientes cada vez que me miras. Sé que sientes cada vez que me escuchas y sé que sientes cada vez que te veo. Sé si estas feliz o triste, cómodo o incómodo. Si tienes hambre o no. Si quieres quedarte más o no. Lo sé todo. Porque aquél que te conoce más que a tu mismo, tiene los sentimientos demasiado claros. Porque aquel que sabe distinguir entre la verdad y la mentira sin preguntar, tiene demasiada información en su poder. Porque aquel que tiene todos los sentimientos en su poder, no puede estar nunca triste.

Porque aquel que roba sentimientos no es cualquier ladrón. Aquel que roba sentimientos es, simplemente, «el ladrón».

dimecres, 15 de novembre del 2017

El secret de la teua vida (Below in English / Abajo en castellano)


Vaig a contar-vos un secret. M'he despertat i així ho he decidit. No, en realitat no m'he despertat, ja era despert, és només que no puc dormir. Però tranquils, ho faré. D'ací a unes poques línies, descobrireu el secret.

De vegades m'envolte de móns de fantasies il·limitades que mai ningú podrà imaginar. Me les invente pel camí, quan somie o quan crec que ho faig, somiar, dic. De vegades, em costa determinar si un dorm o fa veure que dorm. Com diferenciar el somni de la vigília? No ho sé. Tampoc Descartes ho sabia. De fet, no sé ni si era Descartes qui plantejà el dilema o si tan sols descrigué un mètode per a demostrar l'existència de Déu i la veritat.

Em presente, sóc Vicent i vinc de Serraga, un poblet allunyat de la civilització comuna i moderna. Avui no he pogut dormir i, llavors, m’he dedicat a escriure allò que em venia a la imaginació. Directament. Pensava contar-vos el secret, però, això, amics meus, vindrà més tard. Amb el temps. Heu imaginat mai que éreu el protagonista d'una historieta del gènere steampunk dirigida per, diguem-ne un a l'atzar, Jean-Pierre Jeunet? No? Jo sí. I la història tracta d'un xic alt i guapot, com jo, que coneix l'amor de la seua vida... Això mai, perquè no és una història d'amor. Però hi ha màquines xules i divertides, que fan un munt de soroll  la meitat de les quals no serveixen per a res. Hi ha una màquina que, literalment, no fa res. Prems un botó i no passa absolutament res. He pensat que pot ser li falten les piles. Ho he comprovat i no n'usa, així que no pot ser. Els mecanismes que té funcionen sols, és un autòmat.

Diguem per cas que vos parle d'una metàfora de la vida. Que l’autòmat és la vida. Que els mecanismes són les persones que coneixes, el planeta i l'Univers i que el botó, eixe simple botó que en teoria engega la màquina, l'autòmat, la vida, ets tu. Que ve algú i et prem per què la teua vida comence a funcionar. Simplement, que no vas, que no arranques. Que no fun-ci-o-nes, col·lega!

Llàstima, perquè tenies uns plans meravellosos, però, sincerament, no es faran realitat. Aleshores, què et cal per a funcionar? Doncs, això mateix, el secret. De quin secret parlem? Ara, ara, no patiu, que vindrà de seguida. Estàs desbaratat, penses. Però, una persona pot estar desbaratada? Bé, si no funciona... sí. O no? Total, que entre engranatges, ferralla, cadenes i un botó que no val per a res, t'has fet un embolic que ni tu te'l treus del cap.

Ah! Es veu que la màquina, a part del botó, té un pany. Deu ser això, doncs, que falta la clau. A veure si estem pegant-li voltes al nano, imaginem coses insòlites i resulta més fàcil del que pensàvem. La clau de la màquina, de l'autòmat, és a dir, de la vida, és petitona, però canvia els punts de vista fins i tot d’un cec. I, quan trobes la clau, allí, amagada dins d’una caixeta que fa segles que no obris, t'adones que han passat moltes hores durant tot aquell temps en què no podies dormir. I la veritat és que tu només vols saber quin és el secret per a trobar la caixa que dóna accés a la clau que farà que l'autòmat, la vida, la teua vida, torne a funcionar.

Que quin és el secret? Vos el contaré un altre dia, que ara és massa tard. Apa, a fer nona, bona nit!

Vicent




THE SECRET OF YOUR LIFE

I'm gonna tell you the secret. I’ve woken up and made up my mind straightaway. Well that's not true, I have actually not woken up, I was already awaken, it's only that I cannot sleep. But don't worry, I will do it – in a few lines, you will find the secret.

Sometimes I wrap up myself with unlimited fantasy worlds that no one could ever imagine. I make them up on the way, when I dream, or when I believe I'm doing so. To dream, I mean. Because, sometimes, it's a bit difficult to determine whether someone is sleeping  or pretends to be sleeping. How to differentiate between sleep and wakefulness? I don't know. Neither did Descartes. In fact, I don't even know if it was Descartes who set out the dilemma or if he only wrote a method to demonstrate the existence of God and the truth.

Let me introduce myself, I'm Vicent and I come from Serraga, a little town far from common and modern civilization. And today, it seems like I cannot sleep. And, when this happens, I usually write whatever comes to my mind. Straightaway. And I was thinking about telling you the secret, but, that, my friends, will come later. With time. Have you ever imagined that you were the main character of a little steampunk story directed by, let's say randomly, Jean-Pierre Jeunet? Have you not? I have. And the story is about a tall and handsome guy, like me, who meets the love of his life... never, because it's not a love story. But there are fancy and funny machines that make lots of noise but half of them are useless. Actually, there's one machine that literally does nothing. You press the button and absolutely nothing happens. I thought that maybe it has no batteries. But I’ve checked it and it doesn't need any, so it cannot be that. In fact, the mechanisms that it has work all alone, since it's an automaton.

 Let's say that I'm talking about a metaphor of life. The automat is, itself, life. The mechanisms are the people you know, the planet and the whole Universe. And the button, that simple button that in theory starts the machine, the automaton, the life, it's you. So someone comes and presses you so your life starts working. Simply, you don't start, you don't switch off. You don't work, my friend.

It's a pity because you had marvellous plans, but they will not come true. So, what are you missing, to start working? That's it, the secret. Which one is it? Now, now, don't worry, it will come. You're broken, you think. But, can a person be broken? Well, if it doesn't work, yes, can it not? So, between mechanisms, junk, chains and a button that it's useless, you just made yourself such a mess that you cannot get it out of your head.

Ah! It seems like the machine, apart from the button, has a lock. Should be that, then, that a key is missing. Maybe we are here just overthinking about lots of imaginations and then it turns out to be easier than we thought. The key of the machine, of the automaton, that is, of life, is small, but it changes the point of view of even a blind person. And, when you find it, there, hidden inside a little box that it's been ages since you last opened it, you realize that during all this time when you couldn't sleep, it's been such a long time and you only want to know which is the secret to find the box that grants access to the key that will make the automaton, the life, your life, work again.

What is the secret you ask? I will tell you another day, today it's too late. Ok, time to sleep, good night!

Vicent




El secreto de tu vida

Voy a contaros un secreto. Me he despertado y lo he decidido. No, verdaderamente no me he despertado, ya estaba despierto, solamente es que no puedo dormir. Tranquilos, que lo haré. Dentro de unas pocas líneas, descubriréis el secreto.

A veces me rodeo de mundos fantásticos ilimitados que nunca jamás nadie podría imaginar. Me los invento por el camino, cuando sueño o cuando creo que lo hago, soñar, digo. A veces, me cuesta determinar si uno duerme o hace ver que duerme. ¿Como diferenciar el sueño del insomnio? No lo sé. Tampoco Descartes lo sabía. De hecho, no sé ni si era Descartes quien planteó el dilema o si tan solo describió un método para demostrar la existencia de Dios y la verdad.

Me presento, soy Vicent y vengo de Serraga, un pueblo alejado de la civilización común y moderna. Como hoy no he podido dormir, me he dedicado a escribir lo que me venía a la imaginación. Directamente. Pensaba contaros el secreto, sin embargo, esto, amigos míos, vendrá más tarde. Con tiempo. Alguna vez habéis imaginado que erais el protagonista de una historieta del género steampunk dirigida por, digamos un autor al azar, Jean-Pierre Jeunet? ¿No? Yo sí. Y la historia trata de un chico alto y guapote, como yo, que conoce el amor de su vida... Eso nunca, porque no se trata de una historia de amor. Hay máquinas graciosas y divertidas, que hacen mucho ruido, pero la mitad no sirven para nada. Hay una máquina que, literalmente, no hace nada. Aprietas un botón y no pasa absolutamente nada. He pensado que quizá le falten las pilas. Lo he comprobado y no las utiliza, así que no puede ser. Los mecanismos que tiene funcionan solos, es un autómata.

Digamos que os hablo de una metáfora de la vida. Que el autómata es la vida misma. Que los mecanismos son las personas que conoces, el planeta y el Universo y que el botón, ese simple botón que en teoría pone en marcha la máquina, el autómata, la vida, eres tú. Que viene alguien y te presiona para que tu vida empiece a funcionar. Simplemente, no vas, no arrancas, no te pones en marcha. Que no fun-cio-nas, tronco!!!

Una pena, porque tenías planes maravillosos, sin embargo, francamente, no se harán realidad. Entonces, ¿qué necesitas para funcionar? Pues, eso mismo, el secreto. ¿De qué secreto hablamos? Un momento, un momento, no sufráis, que os lo diré en seguida. Estás roto, piensas. Sin embargo, ¿puede una persona estar rota? Bueno, si no funciona... sí. ¿O no? Total, que entre engranajes, chatarra, cadenas y un botón que no sirve para nada, te has hecho tal lío que ni tú te lo sacas de la cabeza.

¡Ah! Parece ser que la máquina, en la parte del botón, tiene una cerradura. Debe ser eso, pues, que necesitas la llave. A ver si estamos dándole vueltas a la cabeza, imaginando cosas insólitas y resulta más fácil de lo que pensábamos. La llave de la máquina, del autómata, es decir, de la vida, es minúscula, pero cambia los puntos de vista incluso los de un ciego. Y cuando encuentras la llave, escondida dentro de un estuche que hace tiempo que no abres, adviertes que han pasado muchas horas durante el tiempo que no podías dormir. Y la verdad sea dicha, tú solo querías saber cuál era el secreto para encontrar la caja que da acceso a la llave que hará que el autómata, la vida, tu vida, vuelva a funcionar.

¿Que cuál era el secreto? Eso os lo contaré otro día, que ahora es demasiado tarde. Hala, a dormir, ¡Buenas noches!

Vicent

dimarts, 26 de setembre del 2017

El temps infinit (Below in English / Abajo en castellano)

    El temps és... estrany. Massa estrany, fins i tot per a mi, filla meua.
    Per què, mamà?
    Perquè el temps ens ha dictat la vida des de sempre.
    Vols dir que sempre ha existit?
    Per sempre dels sempres. Fins i tot abans del Big Bang.
    Com pot ser que haja existit abans del Big Bang?
    Veuràs, la definició de res és massa tempestuosa. No pot existir el res, ni tan sols el no-res. Aleshores, abans del tot, devia existir alguna cosa. Però, quina?
    El temps?
    El mateix.
    Vols dir que, abans de cap altra cosa, ja existia el temps?
    Sí. El temps, amor meu, sempre hi ha existit. Sempre hi existeix. I sempre, sempre, hi existirà d'una manera continua.
    Com ho saps, això?
    De vegades, els sentiments et porten a raons inequívoques. No hi ha res més a fer que creure en les teues pròpies raons per obtenir la llum que la veritat atorga.
    Saps què, mamà? Ara que parlem del temps, l'altre dia vaig pensar en la idea de l'infinit i tot allò que representa.
    Ah, sí? I què representa per a tu, l'infinit?
    Veuràs, fa molts segles, algú va decidir que el símbol de l'infinit pertanyia al número vuit, en horitzontal. Diverses són les teories que diuen que s’adoptà vist que és l'únic número tancat al cent per cent perquè, correctament, el temps no s’acaba mai.
    Filla meua, has pensat que el zero també és tancat al cent per cent?
    Sí, i d'altres també ho han fet. Per això la seua teoria no m'agrada i, pel que veig, a tu tampoc et convenç.
    No, no gens, encara que era un bon raonament per a principiants.
    Però jo ja no sóc una principiant, mamà.
    Vols dir?
    Sí, mamà. He descobert que el símbol de l'infinit és com és. Però no és un vuit girat horitzontalment.
    I què és?
    Mamà, quan hem començat a parlar sobre el temps i les idees que l'envolten, m'he adonat d'una part important. El temps sempre ha estat, sempre està i sempre estarà.
    Correcte.
    Què ens fa pensar que el temps, en realitat, no es mou, no viatja, sinó que el que ha fet el temps és, si més no, estar sempre parat?
    I d'on la treus, eixa idea?
    Partesc de la base de l'infinit. Pensem-ho bé, mamà. Si agafes un rellotge d'arena i el recolzes de manera horitzontal, l'arena no viatja d'un recinte a l'altre. El temps es para, no viatja, s'atura. El temps, aleshores, es converteix en l'infinit. És per això que, si parem atenció, l'infinit no és un vuit girat horitzontalment sinó, més bé, un rellotge d'arena que ha estat girat, per representar el que mai s'acabarà, el temps. Però, simplement, perquè mai no s'ha mogut, mai es mou i mai no es mourà.

Artista: Nerea Delgado

    És bonic veure com la meua pròpia filla em guanya en raonaments lògics, deuen d'haver-te ensenyat molt bé a l'escola, filleta meua.
    No mamà, el que ha passat ha sigut ben bé al contrari. No he après res a l'escola. La intel·ligència, el raonament lògic, la set per aprendre sobre qualsevol matèria... Tot això, tot això només ho he pogut aprendre de la millor mestra que m'haja pogut ensenyar mai.

Tu, mamà. Tu!

Una nit, la mare, fadrina, donà un bes al front a la seua filla abans de dir-li bona nit. Després tancà la porta dolçament i se n’anà a dormir feliç, pensant que, tot i sense pare, els xiquets són i seran molt més forts del que sempre hem pensat. Que en realitat no importa la composició familiar que haja a casa, siga mare fadrina o pare fadrí, dos pares o dues mares o la tradicional de mare i pare, sempre que l'educació parental o maternal, siga l'adequada.


PS Com sempre, moltes gràcies a mon pare i al meu germà per les correccions i, a Nerea Delgado per col·laborar amb el seu art.







The infinite time

    Time is... Weird. Too weird, even for me, darling.
    Why, mum?
    Because time has always dictated our life.
    Do you mean that it always existed?
    Always. Even before of the Big Bang.
    How is that possible?
    Well, the definition of nothing is too wuthering. The nothingness cannot exist. Not even the no nothingness. So, before everything, something had to exist. But, what?
    The time?
    That’s it.
    Do you mean that, before anything else, time already existed?
    Yes. The time, sweet heart, always existed. It always exists. And always, always, will exist in a continuous way.
    How do you know that?
    Sometimes the feelings guide you to unequivocal reasons. There is nothing else you can do but to believe in your own reasons in order to obtain the light that truth grants.
    You know what, mum? Now that we talk about it, the other day I thought about the idea of infinite. And everything that it represents.
    Did you? And what does the infinite represent, according to you?
    Well, centuries ago, someone decided that infinite’s symbol belonged to number eight, horizontally placed. There are many different theories saying that it’s like that because the number eight is the only one closed one hundred per cent, explaining that, evidently, time never ends.
    Darling, didn’t you realise that the number zero is also closed one hundred per cent?
    Yes, and so did others. That’s why I don’t like their theory and, from what I hear, you don’t like it either.
    No, I cannot buy it. Even though if it’s a good reasoning for beginners.
    But I’m not a beginner anymore, mum.
    Do you want to tell me anything especial?
    Yes, mum. I have discovered why the infinite’s symbol is like it is. But it is not an eight horizontally placed.
    What is it, then?
    Mum, when we started talking about time and the ideas about it, I noticed an important part. Time has been always there, is always there and will always be there.
    Correct.
    What makes us think that, in reality, time doesn’t move? It doesn’t travel? Only that what time does is to stand always still?
    Where does this idea come from?
    I start with the idea of infinite. Think about it, mum. If you take a sand clock and you put it horizontally, the sand doesn’t travel from one receptacle to another. Time stops, it doesn’t travel. Then, time converts itself into infinite. That’s why, if we pay attention, infinite is not an eight horizontally placed but a sand clock that has been placed horizontally, to represent what will never finish, the time. But, simply, because it never moved, it never moves and it will never move.


Artist: Nerea Delgado
    It’s beautiful to see how my own daughter beats me in logical reasoning, they must have taught you very well at school, love.
    No mum, quite the opposite. I learned nothing at school. The intelligence, the logical reasoning, the thirst of learning about any subject… All of this… I learned all of this only from the best teacher that ever taught me.

    You mum. You.

Another night, the mother, single mum herself, kisses her daughter’s forehead before saying goodnight. Then she softly closes the door and goes to sleep, happy, thinking that, even without a dad, children are, and will be, stronger that we have always thought. And that it doesn’t matter the family composition existing at home, being a single mother or father, two fathers or two mothers or the traditional mother and father together, as long as the education for the kids is the right one.

PS As always, I want to say thanks to my dad and my brother for the corrections and, to Nerea Delgado for collaborating with her art.



El tiempo infinito

    El tiempo es... muy extraño. Demasiado extraño, incluso para mí, hija mía.
    ¿Por qué, mamá?
    Porque el tiempo nos ha dictado la vida desde los albores del tiempo.
    ¿Quieres decir que el tiempo siempre ha existido?
    Siempre, de toda la vida. Incluso antes del Big Bang.
    ¿Cómo puede ser que el tiempo haya existido antes del Big Bang?
    ¿Sabes? La definición de nada es demasiado polèmica. La nada no puede existir, ni siquiera la ausencia de todo. ¿Entonces, antes de todo, debería de existir algo, no? ¿Pero, qué?
    ¿El tiempo, quizás?
    Eso mismo.
    Es decir que antes que otra cosa el tiempo ya existía.
    Sí, mi amor, el tiempo siempre ha existido. Siempre existe. Y siempre, siempre, existirá de manera continua.
    ¿Cómo lo sabes?
    A veces, los sentimientos te hacen razonar de forma inequívoca. No hay nada mejor que creer en tus propias razones para conseguir la luz que concede la verdad.
    ¿Sabes, mamá? Ahora que hablamos del tiempo, el otro día pensé en la idea del infinito y todo lo que representa.
    ¿Sí? ¿Y qué representa para tí, el infinito?
    Hace muchos siglos, alguien decidió que el símbolo del infinito pertenecía al número ocho en forma horizontal. Muchas son las teorías que afirman que la decisión se adoptó porque es el único número cerrado completamente, porque es cierto que el tiempo no se acaba nunca.
    ¿Hija mía, has pensado que el cero también está cerrado totalmente?
    Sí, y otros también lo han hecho. Por eso esta teoría no me gusta y, por lo que oigo, a ti tampoco te persuade.
    No, no me gusta nada, aunque se trata de un buen razonamiento para principiantes.
    Pero yo ya no soy una principiante, mamá.
    Qué quieres decir?
    He descubierto que el símbolo del infinito es cómo es. Pero no es un ocho tendido horizontalmente.
    ¿Y qué es?
    Mamá, cuando hemos empezado a hablar sobre el tiempo y las ideas que lo rodean, me he dado cuenta de una parte importante. El tiempo siempre ha estado, siempre está y siempre estará.
    Correcto.
    ¿Qué nos hace pensar que el tiempo, en realidad, no se mueve, no viaja, sino que lo que hace es cuanto menos estar siempre parado?
    ¿Y esa idea de donde la sacas?
    Parto de la base del infinito. Pensémoslo bien, mamá. Si coges un reloj de arena y lo apoyas de forma horizontal, la arena no viaja de un espacio al otro. El tiempo se detiene, no viaja, se para. El tiempo, entonces, se convierte en el infinito. Es por eso que, si prestamos atención, el infinito no es un ocho horizontal sino, más bien, un reloj de arena puesto en sentido longitudinal para representar lo que nunca se acaba: el tiempo. No obstante, nunca se ha movido, nunca se mueve y nunca se moverá.

Artista: Nerea Delgado
    Es hermoso ver como mi propia hija me gana en razonamientos lógicos, deben de haberte enseñado muy bien en la escuela, hija mía.
    No mamá, lo que ha ocurrido ha sido más bien lo contrario. No he aprendido nada en la escuela. La inteligència, el razonamiento lógico, la sed de aprender sobre cualquier materia... Todo esto, todo esto sólo lo he podido aprender de la mejor maestra que me haya podido enseñar nunca.

    ¡Tú, mamá. Tú!


Una noche, la madre, soltera, besó en la frente a su hija antes de darle las buenas noches. Después, cerró la puerta suavemente y se fue a dormir feliz, pensando que, a pesar de no tener padre, los niños son y serán mucho más fuertes de lo que pensamos. Que no importa la composición familiar que haya en casa, sea de madre soltera o padre soltero, dos padres o dos madres o la tradicional madre y padre, siempre y cuando la educación parental o maternal sea la adecuada.

PD Como siempre, quiero dar las gracias a mi padre y a mi hermano por las correciones y, a Nerea Delgado por colaborar con su arte.